Relat. Sant Jordi

Imatge: diada de Sant Jordi, actes a la plaça de la vila; 1979. ACAP. Fons Tothom.

És una tarda tranquil·la. Mentre, des de la barra, eixuga gots amb un drap blanc, en Quim observa les que, amb tendresa, anomena “les seves iaiones”. No fallen. Cada quatre dijous es reuneixen a la cafeteria i comenten el llibre que han llegit previ acord. Un dia són quatre, l’altre sis, de vegades només dues. Discuteixen, en ocasions fins i tot s’exalten, defensen a mort les seves opinions. Tenen força. Personalitat. I una alegria desbordant. En Quim admira la seva tenacitat i les seves ganes de continuar aprenent. La Lluïsa veu que les contempla i li llança un petó amb la mà. En Quim, content, li diu descarada. La Lluïsa fa una riota.

Entra al bar l’Ignasi, el del concessionari de la cantonada. S’asseu al tamboret, davant del Quim, i deixa una bossa petita amb un llacet vermell. Demana un te i l´hi serveix. Amb ànims de donar conversa, com a bon cambrer que és, en Quim li pregunta si ha comprat un regal.

−Ai, si t’explico!

−Explica, explica.

−És per a la xicota. Per Sant Jordi −especifica l’Ignasi, aixecant ambdues celles. Després el fa apropar-s’hi i xiuxiueja−: són unes arracades amb forma de rosa. Ep! Cares, eh? T’explico?

En Quim assenteix.

−Fa tres anys que anem junts. El primer Sant Jordi l’hi vaig portar una rosa. I em va mirar amb mala cara. Que n’ets, de garrepa, vaig pensar. Així que l’any següent li’n vaig comprar una dotzena. I què diries?

En Quim arronsa les espatlles.

−Li va agradar?

L’Ignasi fa un cop de puny sobre la barra. Les iaies es giren i l’observen tres segons. Després continuen amb la seva xerrameca.

−No! Mira que me l’estimo, eh? És maca, culta, llesta, té carrera! Però pica ben alt. No es conforma amb poc.

−Vaja… I si és com la descrius, tan il·lustrada… −s’aventura el Quim, ja en qualitat d’home, i no de cambrer, ben encuriosit−. Vols dir que no esperava un llibre? Dic jo, eh?

L’Ignasi fa un posat fatxenda.

−No, no −respon, fent un gest amb la mà com si ventés el comentari del Quim−. Llibres ja en té, no sap ni on col·locar-los. No t’equivoquis. Les dones volen detalls que exaltin la seva feminitat. T’ho dic jo, que tinc certa experiència… −afirma, amb un somriure que pretén ser misteriós.  Després paga i s’acomiada, enduent-se el regal.

En Quim resta pensatiu.

Llavors gira el cap cap a les iaies. Avui comenten un llibre de la Virginia Woolf i s’ho estan passant la mar de bé.

Decideix que, aquest Sant Jordi, els escriurà un poema.

Pregunta 3d8. Divendres 13 d’abril.

Imatge: ACAP, Fons Històric Ajuntament de Vilafranca

Pregunta de la setmana: Saps on és?

Relat. Rerefons

Imatge: Descoberta i neteja de pintures murals romàniques a la porta lateral de la Basílica de Santa Maria, 1973. ACAP. Fons Tothom.

La Nora apaga la làmpada que il·lumina la taula de la biblioteca. Avui ja no farà res de bo. Arreplega els apunts d’anatomia i els desa de qualsevol manera a la bossa. Mentre camina en direcció a la porta nota l’esguard fix dels quatre sortits de torn sobre el seu cul. Sent basques i es penedeix d’haver-se posat la faldilla curta. Total, de què li ha servit? “Es millor que ho deixem estar per un temps, Nora. Necessito concentrar-me en els exàmens”, li ha dit en Ramon aquest matí. Tres mesos i apa, a la llista de fracassos.

Quan arriba a casa troba la mare asseguda al sofà, llegint; però d’una ullada endevina el seu neguit. “Què tens, filla?”.

La Nora deixa la bossa sobre una cadira i s’apropa al balcó sense respondre. Hi roman dreta, amb els braços creuats, observant les persones del carrer que, petitetes, caminen submergides en les seves pròpies cabòries. Petites com ella, pensa. Té unes ganes terribles de plorar i s’està contenint. La mare ataca de nou i l’hi explica. En Ramon. Però abans va ser l’Elias, i també el Pol, i… en fi. No calen detalls, és la mare.

−Quin creus que és el problema, Nora?

No ho sap. Els nois fan cua per sortir amb ella, però se’n cansen. Ella encara sospira que ells ja  perden l’interès. La mare somriu amb tendresa i li demana que s’assegui al seu costat; li pren la barbeta amb delicadesa i després acarona el seu cabell.

−Tu t’has vist bé? Ulls verds, pestanyes llargues i espessides amb Rimmel, nassarró petit, boca molsuda perfectament delineada amb barra de llavis; alta; prima, però no massa; cabell llarg i suau. Ets preciosa. Perfecta. Tot allò que la societat exigeix avui dia d’una dona.

La Nora l’observa, interrogant-la en silenci. I doncs?

−¿Ja deixes que els nois sàpiguen que t’agraden les novel·les cursis,  que et fa por conduir,  que odies el reggaeton, que no suportes les sabates de taló que dus, que t’encanta anar en xandall però mai te’l poses, que ets desendreçada, una mica impertinent, dolça però increïblement tenaç, que prefereixes un sopar íntim a una nit de discoteca, que ho donaries tot però a canvi de tot? Ja et mostres tal i com ets, única, exclusiva, autèntica, filla?

La Nora emet un sanglot i deixa plantada la mare. Es tanca al lavabo i plora. Es mira al mirall. Solcs negres recorren les seves galtes. Quan es calma, respira fons. Obre un calaix. Treu cotó i el pot de crema desmaquillant.

Pregunta 3d8. Divendres 6 d’abril.

Pregunta de la setmana: Saps on és?

Relat. La porta d’urgències.

Imatge: Centre d’urgències de l’Hospital de Vilafranca al carrer Vidal, 1982. ACAP. Fons Tothom-Jordi Valls.

Abans de marxar, l’Inocenci sent la necessitat de passar un últim cop per l’hospital. S’atura a la vorera, davant l’accés a l’àrea d’urgències, deixa la maleta al terra i observa la porta, oberta com una boca enorme que, tot just fa tres setmanes, va engolir la vida que s’havia construït. Amb el cap cot i els ulls plorosos recorda la matinada que hi va portar la pobre Elena. Es moria de dolor a la panxa i la febre l’obnubilava. Els metges no sabien què tenia i li van donar antibiòtics. Però no va ser fins que la van obrir i van analitzar el pus que impregnava les seves entranyes que no li van trobar aquell microbi del dimoni. Pren un mocador de la butxaca i eixuga la suor que l’amara. Res a fer. No podrà oblidar mai l’expressió de l’Elena quan aquell doctor barbut els va explicar que es tractava d’una malaltia de transmissió sexual. La seva primera reacció va ser la de negar-ho tot. Era impossible que…  Si només va ser un cop… Però l’Elena sabia llegir els seus pensaments. El va mirar tot arrufant les celles, els seus ulls blaus mai no li van semblar tan freds. Només va caldre que pronunciés el seu nom, llançat a l’aire en to de pregunta com en David feu amb la fona: “Inocenci?”. I ell, com en Goliat, es va ensorrar, es va fer petit, perquè se l’estimava tant… i va confessar que sí, que un cop, les darreres vacances, al poble, la Carmensita, que el va buscar, i que ho havia d’entendre, que ell era home, però que a qui volia era a ella, i que si naps, i que si cols. L’Elena li va girar la cara. El doctor va desaparèixer com per art de màgia. I com per art de màgia el seu matrimoni es va desintegrar.

Ara recull la maleta on hi du, amb prou feines, quatre camises i un parell de pantalons. Prendrà el tren cap a Barcelona, on l’espera el seu germà. Hi viurà fins que trobi feina. Encara no ho sap, però la seva cunyada, que és infermera, li recomanarà que es miri això de la malaltia, perquè, de vegades, els homes no tenen símptomes, i no la voldrà tornar a encomanar, oi? L’Inocenci envermellirà de vergonya, però ho farà.

I quan l’uròleg, després de diverses proves, li asseguri que ni té ni ha tingut cap trastorn al seu, vaja, al seu… imaginarà la porta d’accés a les urgències obrint-se i tancant-se compulsivament  en un atac de riure descomunal, acord a les seves mides.

Però no, encara no ho sap. Guarda el mocador a la butxaca i, arrossegant els peus, enfila cap a l’estació.

Relat. A la consulta

Imatge: Fires de maig, 1964; “El vino alegra los corazones”, lema emprat pel sindicat de vins del Penedès. ACAP. Fons L’Abans.

La Marta es mira l’analítica i arqueja les celles. Triglicèrids, transaminases, y la GGT pels núvols. L’ecografia, fatal; té més greix al fetge que un ànec del Périgord. A l’altra banda de la taula el senyor Dionís manté el somriure neutre de qui, ja d’entrada, perquè sí, emmagatzemarà el discurs de l’interlocutor a la via morta del cervell. El nas vermell i el cabdell de capil·lars rosats que decoren les seves galtes parlen per si sols. No caldria ni preguntar, però s´ha de fer.

−Dionís, vostè beu?

En Dionís esclata a riure.

−Què vol dir? El normal, no?

Sí, és clar. Aquesta ja s l’esperava.

−Què és el normal, per a vostè?

−Doncs, el normal, què vol que li digui? Un parell de gots de vi amb els àpats, què se jo, dues o tres cerveses quan plego, i el trifàsic al matí, el normal!

La Marta nega amb el cap mentre reflecteix a l’ordinador el part enològic del pacient. Pel rictus immutable que veu en el Dionís, sap que no col·larà la reprimenda. Tot i així, s’hi posa.

−A veure, Dionís. Beu massa. La seva analítica està fatal, i no parlem de l’ecografia. Està a un pas de travessar la línia que separa el fetge gras de la cirrosi. I llavors no hi haurà retrocés.

L’home arronsa les espatlles i manté el somriure estúpid.

−Bé hauré de morir d’alguna cosa, oi?

La Marta sospira. Són les sis de la tarda, fa deu hores que va plantar el cul a la cadira i està esgotada. No es veu amb ànims d’adoptar el posat seriós i imponent que requereix la situació, així que intenta l’ estratègia de la complicitat.

−Dionís, vostè encara és molt jove. Està a temps de canviar una mica els hàbits, cuidar-se, menjar sà.

L’alcohol és verí! Ha de beure aigua, o, si m’apura, algun refresc, inclús cervesa sense alcohol. Però ha de fer una mica de bondat!

Res. Fa que sí amb el cap però la travessa amb la mirada. D’acord. És un primer intent, ho haurà d’anar treballant. Miracles, tampoc. Escriu: explico al paciente la importancia del abandono del hábito enólico, insisto en medidas higiénico-dietéticas; plan: analítica en seis meses.

Acomiada al Dionís. Ja l’avisaran, sí, pel control. Afortunadament, és el darrer malalt.

Està saturada, cansada i només desitja arribar a casa, una dutxa i sopar tranquil·lament amb el seu maridet. Què bé! Però primer passarà pel súper. Aquesta nit li ve de gust un vinet blanc, fresquet, que passi bé; potser un xarel.lo.