Relat: Les cartes

Imatge: Avinguda Tarragona, anys quaranta. ACAP. Fons L’Abans.

Havia ajudat a la mare a dutxar-se i ara li raspallava el cabell; estava asseguda davant la calaixera i ens parlàvem a través del mirall. Era un moment d’intimitat ideal per preguntar-li sobre les cartes d’un tal Tomàs que havia trobat dies enrere mentre cercava la vànova blanca. Amb prou feines vaig captar mig segon de sorpresa als seus ulls. La resposta va ser contundent. Eren cartes del seu amor. Apa, vaig pensar. Ara sí, la mare comença a perdre l’enteniment. Però la seva expressió revelava que era més conscient que mai del que deia. Ton pare, va aclarir, va ser un bon home i me’l vaig estimar; però el meu cor sempre va pertànyer a en Tomàs. Vaig deixar el raspall i vaig seure a terra, davant d’ella; li vaig prendre les mans i li vaig demanar que m’ho expliqués.

-Jo tenia dinou anys i ja festejava amb el pare. El Tomàs va venir des de Vielha amb la família a casa de la senyora Pilar, la nostra veïna. Vam coincidir al carrer el diumenge al matí. I et ben asseguro que una mirada va ser prou per saber que seríem l’un per l’altre. Tot i les poques estones que vam poder robar, van ser els millors dies de la meva vida.

Es va fer el silenci.

-Què va passar?

-Se’n va anar. Vet aquí. Molt d’hora, el diumenge següent. Vaig veure desaparèixer el cotxe del seu pare. No hi havia gairebé ningú, a l’avinguda Tarragona, o potser jo no vaig saber veure res més. Llavors la vida va continuar.

-I les cartes, mare?

Va somriure, picardiosa.

-Van venir, per sorpresa, després de la mort del teu pare.

-Mare, no ho entenc. Mai no me n’havies parlat… I… Com pots enamorar-te en una setmana i mantindré viu aquest amor durant més de seixanta anys?

La mare em va acariciar el cap.

-Ai, filla. Si no ho saps, és que mai has estat enamorada.

El cor em ver fer una batzegada.

No en va voler parlar més i es va quedar, abstreta, a l’habitació.

Jo vaig seure al menjador, davant la finestra, desconcertada i, inexplicablement, ressentida. La foto del meu casament, penjada a la paret, em va semblar, de sobte, desconeguda. En mirar per la finestra vaig veure tanta gent, tant de trànsit a l’avinguda Tarragona. Vaig pensar que jo mai, mai l’havia vist deserta.

I em van venir unes ganes terribles de plorar.

Pregunta 3d8. S’hagués pogut construir perfectament al carrer Bonavista.

ACAP, Fons Tothom – Jordi Valls

Pregunta de la setmana: On està situada aquesta construcció?

+1 punt extra: Quin any es va fer aquesta fotografia?

Relat: Desaparicions

La Sònia entra al supermercat i s’afanya a trobar les quatre coses que necessita. Són gairebé les vuit, en Ricard arribarà vora les nou i vol tenir-ho tot preparat: el tàrtar de salmó, el cava fresquet, espelmes, música suau, i ella dutxada i perfumada. Tot per aclarir-li que sí, que finalment accepta tenir un fill amb ell. Paga i saluda a la caixera. Arriba a l’aparcament trontollant sota el pes de les bosses i sobre els talons d’agulla,  s’entafora al Mini, engega la ràdio i, acompanyada pel “Con te partiro” del seu adorat Bocelli, enfila cap a casa. Condueix abstreta, donant tombs al canvi de vida que l’espera. Ha suposat una decisió difícil. Ella sempre havia estat del parer que ser mare no és imprescindible i, de fet, mai ha escoltat la crida de la natura, o el tic tal del rellotge biològic, com diuen alguns. Li ha costat molt demostrar que és una gran professional, ha trigat anys a arribar al lloc de treball que tant desitjava, i, certament, un bebè no encaixa en els seus plans. Però fa massa temps que ell hi insisteix. Darrerament no han parat de discutir parlant d’aquest tema i aquests dies el veu trist, poc afectuós, distant. El troba a faltar. Així que sí. Farà el sacrifici. No pot ser tan terrible, n’hi ha milers, de dones professionals que compaginen feina i família.

 En arribar descarrega la compra a la cuina, es treu les sabates i, amb elles a la mà, entra a l’habitació. Tot està extremadament endreçat. S’asseu sobre el llit i bufa, extenuada. Llavors veu el llibre a la tauleta de nit. El pren i somriu. “Estimada Marta”. És el primer que ella li va regalar. Una vella edició comprada pel seu pare en aquella llibreria ara ja desapareguda, no recorda el nom. Ella el va omplir d’anotacions als marges: dates, sentiments, idees, somnis de futur esculpits amb llapis, anhels de dona enamorada emmarcant els versos que, després, amarats de desig,  varen llegir al llit. Què curiós que en Ricard l’hagi estat mirant ara, després de tants anys. El fulleja. I conté la respiració.

 Massa tard.

 No necessita obrir la porta de l’armari per saber que està buit.

 El llibre li cau de les mans.

 Totes i cada una de les seves notes han estat esborrades a consciència.

Pregunta 3d8. Es va esborrar del mapa vilafranquí però el seu nom va restar a la toponímia local.

ACAP, Fons Tothom – Jordi Valls

Pregunta de la setmana: Què veiem a la fotografia?

+1 punt extra: Quin any es va acabar d’enderrocar del tot?

Relat: Je l’aime à mourir

Imatge: confluència carrers Espirall i de la Granada, 1972. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

La Laura retira l’apòsit.  La pell al voltant de la sonda que, perforant l’abdomen del Pere fins arribar al seu estómac, li permet introduir amb una xeringa els batuts amb què l’alimenta, apareix més encetada que mai. La crema que li va recomanar la seva companya tampoc ha funcionat. Desesperada, se li escapa un renec. Pren sèrum fisiològic i neteja les nafres, però, tot i fer-ho molt a poc a poc, el Pere fa un gest de dolor que accentua, encara més, l’asimetria facial que l’ictus li va provocar.

 Tanca els ulls i se li escapen les llàgrimes. Ha arribat el moment. Empassa saliva i ofega un sanglot. Embolcalla amb gasses netes la sonda. Cobreix el Pere amb el llençol i s’asseu al seu costat. Acaricia el seu rostre. S’apropa a la seva orella i xiuxiueja.

 −Amor meu. Tothom diu que no pots escoltar, però jo sé que sí. De vegades, quan et planys, fas un soroll, una mena de xiulet… sí, tresor, sí, això mateix. Vull, vull que sàpigues que ets l’amor de la meva vida i que mai, mai estaré preparada per deixar-te marxar. −Respira fons abans de continuar. No vol, no pot plorar−. Però ja n’hi prou de patir. M’has donat dos fills meravellosos, m’has empès a acomplir els meus somnis, aquells que ni jo sabia que tenia, i amb tu, he après tant… Jo… no vaig entendre qui era fins que vas arribar.

 Silenci.

 −Ara, si tu ho vols, vull tornar-te tot l’amor i la comprensió que em vas regalar. Només si ho desitges, vida meva. Només si ho desitges emetràs un so, aquell so que acabes de fer fa un minut. −Inspira, espira, aguanta la respiració, espira−. Fa tres o quatre mesos vaig prendre propofol del quiròfan. Només el necessari. Van veure que les ampolles es descomptaven, però ningú sospitaria mai de mi. Tan sols necessito aprofitar el catèter per on et passen medicació. Seria una sensació agradable, t’entraria molta son, un deixar-se anar pensant en allò que més t’estimes…

 Ja no pot més i ara sí, plora. Es tapa la cara. I s’emprenya, s’emprenya molt, s’aixeca i colpeja la paret perquè no havia de ser tan feble, ara no! Es neteja les llàgrimes i es moca. Torna amb en Pere. Es fica al llit amb ell i l’abraça.

 −Gràcies per existir −murmura.

 I llavors tanca els ulls i es concentra per veure si escolta, o no, el gemec.

Pregunta 3d8. Aquí no val allò de que la bellesa és només a l’interior.

Imatge: ACAP, Fons Tothom

Pregunta de la setmana: Què ens mostra la fotografia?

Relat: El gegant

Imatge: gegants Festa Major de Vilafranca. ACAP. Fons: L’Abans.

Mentre la seva dona truca per telèfon a la sala d’espera, en Jordi entra a l’habitació. La Gemma jeu al llit immòbil, coberta amb el llençol blanc fins als pits, els braços per sobre, un catèter embolicat amb una malla en un d’ells, en l’altre una polsera de plàstic que la identifica amb el nom i un número d’historial; ja no du el seu pijama de color salmó, sinó una bata de paper que la infermera li ha cordat a l’esquena fa pocs minuts. Tot està preparat. El seu rostre , impassible, pretén amagar el què pensa i el què sent. Però el Jordi la coneix. La mira, li somriu, i a ella se li entelen els ulls.  S’asseu al seu costat.

-Tens por, cuca? -pregunta, mentre acaricia amb suavitat els seus dits.

Ella fa que sí amb el cap.

-Tot anirà bé. Serà una intervenció molt curta.

-Potser després em farà mal.

El Jordi assenteix.

-Segurament. Però et posaran calmants. D’aquí a quatre dies tornaràs a saltar com les cabretes, ja veuràs.

-M’han donat una pastilla perquè estigui tranquil·la i m’està venint una mica de son.

En Jordi s’aixeca, li fa un petó al front i li pessiga amb tendresa la galta. Ella esbossa un somriure i replica, arrossegant lleugerament les paraules:

-Tens les mans molt grans… Tot tu ets tan gran…

-I tu ets molt valenta. Estic molt orgullós de tu.

La Gemma tanca els ulls; sembla que s’adorm. En Jordi l’observa uns segons més. Li ve al cap el dia que la va conèixer, en aquell parc d’atraccions, fa deu anys; en tenia set acabats de fer. Ella el mirava amb curiositat sense acabar d’entendre quina relació tenia amb sa mare i què significaria a la seva vida. Sospira. Es retira. Però quan engrapa el pom de la porta la veu d’ella l’atura.

-El meu pare vindrà, Jordi?

Ell es tomba i la mira.

-I tant, princesa! Està de camí. Ta mare tot just hi parlava per telèfon fa uns minuts. No et preocupis, ja està arribant.

Ella es mossega els llavis, una mica ressecs.

-Val. Però… abans no se m’enduguin… tornaràs a fer-me una abraçada?

En Jordi se sent tan gran com ella diu que és.

Pregunta 3d8. Entre el d’en Pinyol i el de la Granada.

ACAP, Fons Jordi Valls

Pregunta de la setmana: Des de quin carrer es fa la fotografia?

+1 punt extra: Què va voler immortalitzar el fotògraf?

Relat: Glaç

ACAP, Fons l’Abans, Nevada del 1962

L’Alícia esclafa contra el cendrer la tercera cigarreta de la darrera mitja hora i d’una revolada s’aixeca; la cadira cau. Entra al menjador tot tancant la porta del balcó. No es treu l’abric. Les ulleres se li entelen. Allà, borrós, assegut a la butaca, en Martí desenterra el cap del diari i la mira.

 − Sé que el dimarts ens vas veure a Barcelona, ja n’hi ha prou, Martí! No ho allarguem més, si us plau! No dissimulis! Parlem-ne! Jo ja no puc més… −es deixa caure al sofà, la mirada perduda−. No estic enamorada d’ell, només hi ha sexe, riures, despreocupació… I no m’interrompis, t’ho prego −suplica, ara ja enfrontant el rostre del Martí−. Sé que no hi ha justificació, però les coses han vingut així, tu i jo… tu i jo fa més d’un any que no anem bé, i ho saps! −crida, assenyalant-lo amb l’índex−. Gairebé no fem res junts, et passes la vida viatjant i quan tornes… quan tornes estàs cansat, i jo, jo enyoro quan sortíem a ballar, a sopar amb amics. Què vols? No em parles, et submergeixes als teus llibres i la teva música clàssica i jo haig d’estar aquí, al teu costat, i m’avorreixo, saps? No facis aquesta cara! No és la primera vegada que t’ho dic! Estàs absent, em sento sola! I el sexe? Tu ho trobes normal? Que ho fem de rutina cada cop que tornes com qui entra a casa i es treu les sabates per no espatllar el parquet? No hi ha passió, no hi ha morbo, no hi ha innovació, res, no hi ha! Res no sento! −agafa aire per respirar i baixa el to de veu−. Vaig conèixer l’Andreu ara fa dos mesos a una de les exposicions de la Marta. Vam xerrar sobre art, vam anar a fer una copa i ens vam passar els telèfons. Després vam quedar a fer un cafè, a dinar, una cosa va portar a l’altra. He estat una inconscient. Ho hagués tallat, volia recuperar el que tu i jo compartíem fa uns anys, ho tenia cada cop més clar. Però llavors et vaig veure allà plantat, mirant-nos des de aquella cantonada, vaig creure que em moria, perquè jo, jo encara t’estimo, Martí, m’has de creure!  Ha estat un error, no tornarà a passar, et prego que em donis, que ens donem una altra oportunitat, podem fer-ho, Martí, si us plau…, estic confessant, perdona’m! −es tapa la cara, plora sense consol.

− Alícia. El dimarts no vaig anar a Barcelona.