Pregunta 3d8: Quan l’espai defineix el nom del carrer

 

Pregunta de la setmana: A quin carrer trobàvem aquesta construcció?
+1 punt extra: Quin any es va fer aquesta fotografia?

Relat: Reincarnátio

Imatge: porxos del convent de Sant Francesc. ACAP. Fons: L’Abans.

Amb la morfina el dolor ha disminuït lleugerament, però tot just fa una hora sentia que es moria i l’ha vist. Ha vist, clarament, la porta que ha de travessar allà, al fons del passadís; les columnes, a cada banda, són les sentinelles del seu destí. Només resta acomiadar-se. Estreny la mà de la seva dona. Ella l’acarona i xiuxiueja:

−Pau, et sents millor?

−Carme, això s’acaba.

−No! El doctor diu que t’has d’operar. Però has de donar el teu consentiment, per què m’ho fas, això? Deixa’t fer el que toqui!

No vol discutir. El metge li va deixar clar. El mal està massa estès. L’operació seria pal·liativa i després vindria quimioteràpia. Poques garanties. Molt de patiment. No signarà.

Però sap, ha llegit molt sobre això, que darrera d’aquella porta hi ha un nou inici. La seva ànima, un altre cos. Durant aquests ardus cinquanta anys ha pagat pels pecats comesos en la seva anterior vida. En la propera tot serà millor. Ho té decidit. Travessarà la porta. On són les claus? Han de ser a la butxaca. Si no fes tant de mal…

−Amor meu −diu la Carme, somiquejant− no veus les coses amb claredat. Ets jove, has de lluitar, hem de lluitar, jo estaré amb tu, ens en sortirem!

La dolça Carme. Mai ha sabut estimar-la com es mereixia, ni tan sols quan van perdre el seu fill. Una punxada al ventre anuncia el recaragolament i aguanta la respiració. Durant deu segons el dolor el domina, creu que els budells esclataran, però no, encara no. Gemega.

−He vist la porta… tinc les claus…

−Quina porta, Pau? Si us plau, quina porta? Déu meu… Estàs delirant…

En Pau tanca els ulls, com explicar-l’hi? Ho intenta, però les paraules no emergeixen. Xiscla i arronsa les cames, veu borrós el rostre de la Carme, té la boca seca. Tant fa. La veu plorar mentre li eixuga el front amb una tovallola. Respira amb certa dificultat però tot està clar.

−L’obriré…

−Vaig a buscar la infermera.

La veu desaparèixer com una columna de fum que s’esvaeix. És el moment. Amb lentitud apropa la mà a la butxaca.

Però no la troba.

S’inquieta.

Busca.

Està nu!

Es remou.

Sent nàusees.

No té butxaques.

Foscor.

No té butxaques.

I no hi cap clau.

Pregunta 3d8: Una fotografia molt noble.

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Podries dir el nom del que veiem a la fotografia i on era?

Relat: Muralla

Imatge: la muralla de Vilafranca en enderrocar-se un edifici al carrer dels Banys, 1978. ACAP. Fons Tothom.

En Víctor baixa la persiana a les vuit en punt per primer cop en el que porta de mes. Aquests dies la feina és desbordant. Enfila cap a casa de la Noah, l’amiga de l’Eva, la seva filla; els ha promès que hi passaria, tenen un problema informàtic i no poden acabar la presentació d’un treball important. Camina ràpid. No té temps per practicar esport i això ho supleix, d’alguna manera. Però, dos carrers més enllà, s’atura, inevitablement, davant l’aparador de la botiga de manualitats. Els ulls li ballen entre olis, teles, pinzells, bastidors. Fa molt que no pinta. Algun cap de setmana ho ha intentat, però no se n’ha sortit, com si alguna mena de tallafocs fisiològic bloquegés el camí de les idees fins la mà. Tant fa. No deu ser el moment. Reprèn la marxa. A casa de la Noa s’hi està mitja hora. I, quan pensava que ja podria prendre l’Eva i tornar, junts, cap a casa, resulta que no, que encara demana vint minuts més per enviar el treball a la professora, i recollir-ho tot. En Víctor no protesta. Decideix esperar-la al cafè de la cantonada fent una aigua amb gas. S’asseu a una taula de la terrassa. Té un xic de mal de cap. Respira fons. Ja és divendres. Però demà, a primera hora, marxaran cap a la masia dels avis. No és que tingui gaires ganes, però l’Eva i la Marta ho esperen. És l’aniversari de la cosina i hi haurà una gran festa amb tota la família. Mira el rellotge, gairebé les nou del vespre, què dimonis fa l’Eva, per què no baixa? A la taula del costat hi ha El 3 de vuit, el pren i comença a fullejar per la darrera pàgina, on hi ha l’anunci d’un cotxe. El fa pensar que ja és hora de canviar-se el seu i que, afortunadament, podrà plantejar-se de comprar un tot terreny com Déu mana, ara que el negoci rutlla com mai i que a la Marta li han pujat el sou. Tot va bé, es diu. Tot en ordre. Passa les planes del setmanari mirant sense veure, conscient de la cefalea punxant que va a més, desitjant una dutxa amb aigua calenta i poder dormir d’una tirada. De sobte, la imatge dels Retrats Vilafranquins crida la seva atenció. Un tram de l’antiga muralla, descoberta a l’enderrocar un edifici. Muralles. Sempre hi són. Encara que no es vegin.

Pregunta 3d8. Evoca guariment.

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: A quin carrer i número trobem aquest aquesta bonica entrada?

+1 punt extra: Amb quin cognom és coneguda la casa a la qual pertany?

Relat: Carta al meu fill

Imatge: panoràmica de Vilafranca; 1962. ACAP. Fons Miquel Rota.

Recordo que, quan vam arribar, Vilafranca em va semblar una ciutat petita i acollidora, plena de vida i càlida. Els primers dies passejàvem pel centre una mica perduts, agafadets de la mà. Ens ho miràvem tot, jo des de la inquietud de l’adult que s’enfronta a un nou destí, tu des de la curiositat d’un nen de nou anys. Però a cada cantonada trobàrem somriures encoratjadors i paraules gentils. I, poc a poc, vam arrelar. A mi m’agradava passejar sota els porxos de la plaça Constitució, amb aquell aire medieval. Tu preferies entrar a la biblioteca Torres i Bages. T´hi deixava una estona mentre jo feia alguna compra.

Pujaves per aquelles escales una mica relliscoses pel trepitjar de la gent durant segles, i et perdies entre somnis i aventures; m’esperaves assegut a l’entrada amb una pila de llibres a la falda, ja immers entre les pàgines d’algun d’ells, aliè a la resta del món. Aliens, tots dos, al temps que ens fuetejava. I va arribar un dia en que em vas demanar d’anar-hi sol. Després ho vas fer amb algun amic dels pocs als que també els agradava la lectura. I una mica més tard amb la Sara, la teva primera xicota; llavors tornaves a casa amb la cara encesa i sense cap llibre. Que malament que t’ho vas passar quan la relació es va acabar! I que lluny que et sentia. Que difícil fer-te entendre que els teus silencis s’enfonsaven al meu cor. Que dur no poder oferir-te res més que la meva presència.

Estimat fill.

Ja tens vint-i-dos anys. Estàs estudiant molt. Has madurat i has pres decisions. T’has fet adult i tot just vinc d’acompanyar-te a l’aeroport. Te’n vas a construir un futur que s’adapti tant com sigui possible a la teva intel·ligència i sentit comú, amb necessitat d’aprendre coses noves i el  desig de descobrir altres llocs i altres maneres de fer. És ben lícit. És el que havia somiat per a tu. Però el fet de veure’t traspassar el detector de metalls m’ha fet imaginar que creuaves un portal màgic, com aquells de les novel·les de fantasia que llegíem junts abans d’anar a dormir, i m’ha sobrevingut la por a que les males arts, les bruixes i els encanteris et duguin lluny de mi… És això possible entre una mare i un fill?

Ara, veient Vilafranca des de la distància, em sembla que és més gran del que creia. Que està adormida, com el castell de la princesa del conte.

Però jo em mantindré desperta, amatent a les teves necessitats, siguis on siguis.

El fred m’esmicola els ossos.

 

Pregunta 3d8. En temps de festa tot es transforma.

Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: on és?

+1 punt extra: En motiu de quin esdeveniment es fa aquesta fotografia?

Relat: Com llavor que cau a terra i germina sense por

Imatge: plaça Sant Jaume i església Santa Maria amb façana renaixentista; nevada a finals del segle XIX. ACAP. Fons Vinseum

L’albada ha dut neu d’un blanc tan immaculat com el vestit de la Cèlia. Ella s’ho mira des de la finestra i xiuxiueja que es morirà de fred. Llavors la Montse se li apropa i, amb delicadesa, la cobreix amb el suau xal que l’àvia de la Cèlia ha teixit amb tant d’amor per a l’ocasió.

−Només a tu se t’acut casar-te al gener…

La Cèlia entrellaça la seva mà amb la de la Montse. Sense deixar d’observar la catifa gelada del carrer, pregunta:

−No serà un mal presagi?

La Montse replica:

−No siguis tonta. El Sergi és un bon tio. Et cuidarà −respon. Llavors pren la cara de la seva amiga amb suavitat i la mira als ulls, esforçant-se per somriure–. L’única amb dret a tenir un mal presagi avui soc jo.

La Cèlia arrufa les celles, mig divertida, mig encuriosida.

−I per què?

La Montse es desfà lentament del somriure.

−Perquè et perdo. Res no serà igual, ara.

La Cèlia es mossega el llavi.

−No diguis això… Sempre seràs la meva ànima bessona.

S’abracen i cadascuna d’elles sent una explosió al pit de l’altra. Així les troba la mare de la Cèlia quan entra a l’habitació per anunciar que és l’hora d’anar cap a l’església.

Una estona després, ja davant l’altar major, amb el Sergi, pletòric, assegut al seu costat, i mentre escolta l’Ave Maria, la Cèlia tremola. Amb fred. Amb por. Amb vertigen. Esguarda els bancs de primera fila. El pare, satisfet. La mare, feliç, li torna la mirada . La rep com un punyal i emet un petit gemec. El Sergi ho escolta; li demana a cau d’orella si es troba bé. Tot just assenteix mentre nota la suor freda que comença a recórrer la seva esquena. El mossèn parla. El temps s’atura. Al tercer banc, junt amb a la resta d’amigues, veu la Montse plorar i a ella també se li humitegen els ulls. L’envolta la remor de mots sagrats que no acaba d’entendre. Mira el Sergi. I de nou la Montse. I el capellà que pregunta al Sergi, i la Cèlia arrossegada al centre d’una espiral de sentiments, i el Sergi que diu que sí a tot, emocionat, i llavors li toca a ella, i li ha de repetir si vol casar-s’hi, perquè ella no respon, i tothom creu que està commoguda, i el Sergi que estreny la seva mà, convidant-la a donar el seu sí, mentre la Cèlia sent una tristor immensa al temps que una ràfega de llibertat li escalfa el cor.

I mira de nou la Montse.

Pregunta 3d8. Abans del dos hi ha l’u

Fons Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

A quin conegut edifici pertany la sala que veiem a la imatge?

+1 punt extra: Quin ús se’n feia, d’aquesta sala?