Relat: Cada Festa Major

ACAP, Fons Paco Biosca

Va a ser en aquella cantonada, sota el tendal de la perfumeria. Miràvem els gitanos ballar mentre entortolligaven i desentortolligaven les cintes de colors. Els de la joventut i el desig. Els nostres dits es fregaven i vas xiuxiuejar que em volies fer l’amor. En teníem tot just disset i la vida per construir. Però en aquell instant vaig ser conscient que amb cap altra persona sentiria el terra enfonsar-se sota els meus peus. Em vas agafar de la mà i vas obrir-te camí. Lliscàvem entre les persones, dibuixàvem un recorregut sinuós, a contracorrent, deixant esteles de goig adolescent que, miraculosament, ningú semblava percebre, immersos com  estaven en la màgia de la música i les danses. Et vas aturar a un portal i em vas besar; m’hagués pogut morir en aquell instant. Em vas dur a casa teva. Estàvem sols. Sols en aquella cambra, sols al mon. Deixàrem obertes les portes del balcó i mig enrotllada la persiana verda. Ens vam estirar al llit. Ens vam despullar l’un a l’altre sense destresa, amb  pressa per fondre les nostra nuesa com si l’endemà amenacés amb desintegrar-se. La primera vegada va ser un desastre, però, en acabar, vam riure. Tu vas portar síndria fresca i la vam menjar asseguts al terra, tot compartint, amb timidesa, les nostres sensacions. Després ja no vam riure… Ens lliuràrem a les carícies, a la descoberta dels nostres racons, de les paraules mussitades, als gemecs tímids, als sospirs fonedissos, a les promeses d’amor etern. Exhausts i endormiscats vam reposar, abraçats, bressolats per les gralles i la xerinola de la festa allà lluny, fins que la foscor ens va obligar a recollir la roba escampada i a reprendre el fil de la vida.

 Però que n’és de ferm i inamovible el destí…

 D’allò ja fa molt de temps. No sabíem que seria el darrer estiu.

 En aquella cantonada ja no hi ha una perfumeria, ni cap tendal. I la que fou casa teva va ser enderrocada. Ho sé perquè, tot i viure lluny, cada any hi torno. Sola, sense la família. Em barrejo amb els desconeguts que gaudeixen de la processó, dels balls. Dibuixo un recorregut sinuós i a contracorrent pels carrers de Vilafranca, cercant el teu rostre. Però mai el trobo. De vegades tanco els ulls, el so de les gralles em transporta, i somric.

 No soc capaç d’emocionar-me amb cap altra Festa Major.

Relat: L’espigó

Imatge: escala de la Punta, Sitges, principis s. XX. Fons Thomas.

Recolzada al mur del baluard, l’Abril tanca els ulls. Omet el sentit de la vista per lliurar-se totalment al plaer d’escoltar les escomeses del mar, mentre els cabells s’envolen i joguinegen amb el seu rostre i les seves espatlles descobertes. Un intent absurd de posposar el moment que tem. Però tot arriba. Dret darrera d’ella, abraçant-la amb tota la tendresa del món, el Pol xiuxiueja a cau d’orella:

−Abril. Desitjo que el nostre fill neixi al si d’una família. Et casaràs amb mi, oi?

Conté la respiració. Deixa reposar les mans sobre els braços forts del Pol. Pren uns segons abans de respondre.

−Saps que l’escala de la Punta es va inaugurar a principis de segle passat? La meva besàvia ja hi devia pujar i baixar. Em sembla estrany pensar que els seus peus delicats, les seves faldilles i enagos s’han arrossegat pels esgraons que jo també trepitjo.

Com que cinc anys de festeig són molts, l’Abril percep, en l’absència de reacció i el silenci del Pol, la seva tensió.

−La paraula clau és arrossegar-se…

Una família s’atura al costat d’ells per observar l’horitzó. El pare porta un bebè en una motxilla, en contacte íntim amb el seu pit. L’Abril desvia la mirada. I continua:

−Arrossegar-se darrera l’home que li van imposar com a marit. Darrera els fills que, en créixer, la consideraren un objecte més del mobiliari, tal i com van veure que son pare feia. Darrera les convencions socials que establien que no podia estudiar, ni interessar-se pers afers polítics, ni sentir-se orgullosa de la seva bellesa, ni viatjar sola.

El Pol sembla relaxar-se. La pren per les espatlles i s’hi encara, tot somrient.

−Apa, ja t’ha sortit el feminisme acèrrim. No pot ser que t’hi comparis, ha transcorregut un segle! Jo mai et privaria de la teva llibertat, i ho saps.

L’Abril torna a mirar el mar esvalotat.

−Llavors encara no havien construït l’espigó.

Sembla que el Pol es dona per vençut. S’acomoda al costat de l’Abril i espera que finalitzi el seu raonament; els seus dits tamborinegen contra el mur de pedra.

−A diferència de la meva besàvia, jo puc seure a l’espigó sempre que vull. Tot gaudint del mar, m’és útil per esvair dubtes, per trobar-me, per escoltar els meus sentiment més profunds.

Es tomba cap el Pol i pren amb les mans el seu rostre.

−T’estimo molt. Però no m’hi vull casar. Ni tampoc tindré el bebè. Ho sento.

Llavors enfila cap a l’escala. Quan passa pel costat del canó deixa lliscar els dits per la superfície, però no es deté. Baixa els esgraons tan lleugera com pesant es devia sentir la besàvia.

Relat: El bot salvavides

Imatge: “Sociedad española de salvamento de náufragos” , Calafell, principis s. XX. Fons Thomas.

Fa poc que l’Awa i sa mare viuen a Calafell. S’hi van mudar perquè la Mintou va trobar feina: cuidar de la Dolors. I aquesta és la seva primera festa major al seu nou poble! Les tres es dirigeixen cap a la platja, on tindrà lloc un estrany esdeveniment en el qual uns homes es fiquen al mar amb una barca que, segons li han explicat les companyes de l’escola, quan bolca, tota sola es redreça. L’Awa ho troba ben curiós, però no acaba de veure quina relació pot tenir això amb la cercavila o els castells de focs. Mentre la Mintou empeny la cadira de rodes de la Dolors, amb gotes de suor regalimant-li per l’escot, pobreta la mare, l’Awa saltironeja pel passeig, detenint-se només per beure una mica més del granissat.

S’aturen a un lloc des d’on poden observar, tot i que amb certa dificultat, com els homes vestits de blau arrosseguen la barca per sobre d’unes fustes que la fan rodolar fins la platja. S’endinsen a la mar, i naveguen i… què ensopit! S’asseu sobre el petit mur que la separa de la sorra i espera mentre guaita la gent. “Mira, mira!”, diu un noi que hi ha dempeus una mica més enllà, senyalant l’embarcació. Pregunta a la mare si pot apropar-s’hi per veure-ho millor i li diu que sí. Des de la vora del mar contempla el que li deien: els mariners fan bolcar el bot una i altra vegada i sempre acaba ben col·locat. Quin serà el misteri?

Torna amb la Mintou i amb la Dolors i ho pregunta.

La Dolors li ho explica: es tracta d’un bot salvavides molt especial que, fa molts anys, la gent de Calafell utilitzava per rescatar les persones víctimes de naufragis. Amb el temps i l’ús es va trencar, però ara l’han arreglat i cada any ensenyen com funciona. A l’Awa li sembla bé l’explicació, però… no resulta una mica avorrit, tot plegat?

Llavors la Mintou pren la paraula. No, a ella no li sembla avorrit. Creu meravellós saber que, des de fa tant, hi ha gent amb bon cor capaç d’arriscar-se per tal d’ajudar a aquells que, ja sigui mentre intenten guanyar-se la vida, o perquè van en recerca d’ella, corren perill d’ofegar-se.

L’Awa veu com a la mare se li humitegen i els ulls, i això la preocupa.

-Mare, estàs trista? Emprenyada?

La Mintou s’eixuga les llàgrimes.

-Una mica sí, però no amb tu, filla -diu, mentre li remou els cabells-. I escolta: de gran, vull que siguis com el bot salvavides.

L’Awa no entén què vol dir. Però no importa. Allà hi ha la Gemma, pot anar a jugar amb ella?

-Tu sí, filla. Tu sí.

Pregunta 3d8: Es podria dir que la resposta és ben a prop de la Suda.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: A quina casa pertany el vestíbul que mostra la imatge i a quin carrer es troba?

+1 punt extra: Quin any es va construir aquesta casa?

Relat: L’associació de veïns

Imatge: Fires de Maig, 1984. ACAP. Fons Tothom.

La Lourdes creu que s’ha de disculpar. Ahir va perdre els nervis. Fa tant que intenta que l’Eugeni se l’escolti! Però no era el moment. Ell va massa atrafegat: la feina, son pare cada dia més malalt, l’adolescència del Pol, i, si no n’hi havia prou, la presidència de l’associació de veïns del barri. Mira que li va demanar que no se’n fes càrrec… Però ell sempre ha d’estar al rovell de l’ou. Avui ha marxat ben d’hora per preparar l’estand de les fires; s’hi passarà tot el dia, palplantat. Pobret… Ho arreglarà. Truca a aquell restaurant que tant li agrada i reservarà taula. Aquesta nit, amb el cap fred i amb tendresa, li explicarà, per fi, com es sent, i parlaran de com encarar el seu present i el seu futur. Si continuen així, no resistirà gaire més temps, ell ho ha de saber. Però, per ara, anirà a veure’l i li dirà que ho sent.

Hi ha molta gent al carrer. Però quan arriba a l’estand de l’associació, no hi ha cap responsable. Mira a dreta i esquerra, ni rastre de l’Eugeni. Vaja. Espera mentre mira la paradeta. Algunes fotos dels projectes lluitats, retalls de diari on se’ls esmenta, i un parell de murals fets a mà animant la gent a participar a les associacions. Ja està? Tant de temps invertit en preparar això? Passa una hora. Dues. I finalment apareix en Joan. Li pregunta pel seu marit. Sí, ha vingut al matí, però ha marxat a fer unes cervesetes, i al migdia tenen dinar de germanor. Per l’hora que és, no creu que torni fins les quatre o les cinc.

Fantàstic. Truca al restaurant i anul.la la reserva.

Un mes després, la Lourdes es presenta a la reunió extraordinària de l’associació. L’Eugeni fa cara d’estranyat quan la veu asseguda a primera fila. Es discuteixen propostes per les obres de millora del parc infantil. Ella hi participa activament i, quan arriba el torn de precs i preguntes, demana la paraula. S’aixeca i puja a l’estrada. Pren el micròfon.

−Voldria demanar al nostre il·lustre president, que també és el meu estimat marit, unes quantes coses: que no em desautoritzi davant del nostre fill. Que deixi d’obligar-me a dinar cada diumenge amb els seus pares. Que no critiqui les meves amigues. Que no llenci els calçotets pel terra. Que no fumi a casa. Ah! I que pari de presumir davant dels amigotes  de tenir un penis gros. Perquè no és cert. El té bastant petit.

L’Eugeni s’aixeca, la cara vermella, les dents serrades.

−Què collons fas? −murmura.

−Canalitzo les meves protestes a través de l’associació de veïns. Què? No ho he fet bé?