Relat: El bot salvavides

Imatge: “Sociedad española de salvamento de náufragos” , Calafell, principis s. XX. Fons Thomas.

Fa poc que l’Awa i sa mare viuen a Calafell. S’hi van mudar perquè la Mintou va trobar feina: cuidar de la Dolors. I aquesta és la seva primera festa major al seu nou poble! Les tres es dirigeixen cap a la platja, on tindrà lloc un estrany esdeveniment en el qual uns homes es fiquen al mar amb una barca que, segons li han explicat les companyes de l’escola, quan bolca, tota sola es redreça. L’Awa ho troba ben curiós, però no acaba de veure quina relació pot tenir això amb la cercavila o els castells de focs. Mentre la Mintou empeny la cadira de rodes de la Dolors, amb gotes de suor regalimant-li per l’escot, pobreta la mare, l’Awa saltironeja pel passeig, detenint-se només per beure una mica més del granissat.

S’aturen a un lloc des d’on poden observar, tot i que amb certa dificultat, com els homes vestits de blau arrosseguen la barca per sobre d’unes fustes que la fan rodolar fins la platja. S’endinsen a la mar, i naveguen i… què ensopit! S’asseu sobre el petit mur que la separa de la sorra i espera mentre guaita la gent. “Mira, mira!”, diu un noi que hi ha dempeus una mica més enllà, senyalant l’embarcació. Pregunta a la mare si pot apropar-s’hi per veure-ho millor i li diu que sí. Des de la vora del mar contempla el que li deien: els mariners fan bolcar el bot una i altra vegada i sempre acaba ben col·locat. Quin serà el misteri?

Torna amb la Mintou i amb la Dolors i ho pregunta.

La Dolors li ho explica: es tracta d’un bot salvavides molt especial que, fa molts anys, la gent de Calafell utilitzava per rescatar les persones víctimes de naufragis. Amb el temps i l’ús es va trencar, però ara l’han arreglat i cada any ensenyen com funciona. A l’Awa li sembla bé l’explicació, però… no resulta una mica avorrit, tot plegat?

Llavors la Mintou pren la paraula. No, a ella no li sembla avorrit. Creu meravellós saber que, des de fa tant, hi ha gent amb bon cor capaç d’arriscar-se per tal d’ajudar a aquells que, ja sigui mentre intenten guanyar-se la vida, o perquè van en recerca d’ella, corren perill d’ofegar-se.

L’Awa veu com a la mare se li humitegen i els ulls, i això la preocupa.

-Mare, estàs trista? Emprenyada?

La Mintou s’eixuga les llàgrimes.

-Una mica sí, però no amb tu, filla -diu, mentre li remou els cabells-. I escolta: de gran, vull que siguis com el bot salvavides.

L’Awa no entén què vol dir. Però no importa. Allà hi ha la Gemma, pot anar a jugar amb ella?

-Tu sí, filla. Tu sí.

Pregunta 3d8: Es podria dir que la resposta és ben a prop de la Suda.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: A quina casa pertany el vestíbul que mostra la imatge i a quin carrer es troba?

+1 punt extra: Quin any es va construir aquesta casa?

Relat: L’associació de veïns

Imatge: Fires de Maig, 1984. ACAP. Fons Tothom.

La Lourdes creu que s’ha de disculpar. Ahir va perdre els nervis. Fa tant que intenta que l’Eugeni se l’escolti! Però no era el moment. Ell va massa atrafegat: la feina, son pare cada dia més malalt, l’adolescència del Pol, i, si no n’hi havia prou, la presidència de l’associació de veïns del barri. Mira que li va demanar que no se’n fes càrrec… Però ell sempre ha d’estar al rovell de l’ou. Avui ha marxat ben d’hora per preparar l’estand de les fires; s’hi passarà tot el dia, palplantat. Pobret… Ho arreglarà. Truca a aquell restaurant que tant li agrada i reservarà taula. Aquesta nit, amb el cap fred i amb tendresa, li explicarà, per fi, com es sent, i parlaran de com encarar el seu present i el seu futur. Si continuen així, no resistirà gaire més temps, ell ho ha de saber. Però, per ara, anirà a veure’l i li dirà que ho sent.

Hi ha molta gent al carrer. Però quan arriba a l’estand de l’associació, no hi ha cap responsable. Mira a dreta i esquerra, ni rastre de l’Eugeni. Vaja. Espera mentre mira la paradeta. Algunes fotos dels projectes lluitats, retalls de diari on se’ls esmenta, i un parell de murals fets a mà animant la gent a participar a les associacions. Ja està? Tant de temps invertit en preparar això? Passa una hora. Dues. I finalment apareix en Joan. Li pregunta pel seu marit. Sí, ha vingut al matí, però ha marxat a fer unes cervesetes, i al migdia tenen dinar de germanor. Per l’hora que és, no creu que torni fins les quatre o les cinc.

Fantàstic. Truca al restaurant i anul.la la reserva.

Un mes després, la Lourdes es presenta a la reunió extraordinària de l’associació. L’Eugeni fa cara d’estranyat quan la veu asseguda a primera fila. Es discuteixen propostes per les obres de millora del parc infantil. Ella hi participa activament i, quan arriba el torn de precs i preguntes, demana la paraula. S’aixeca i puja a l’estrada. Pren el micròfon.

−Voldria demanar al nostre il·lustre president, que també és el meu estimat marit, unes quantes coses: que no em desautoritzi davant del nostre fill. Que deixi d’obligar-me a dinar cada diumenge amb els seus pares. Que no critiqui les meves amigues. Que no llenci els calçotets pel terra. Que no fumi a casa. Ah! I que pari de presumir davant dels amigotes  de tenir un penis gros. Perquè no és cert. El té bastant petit.

L’Eugeni s’aixeca, la cara vermella, les dents serrades.

−Què collons fas? −murmura.

−Canalitzo les meves protestes a través de l’associació de veïns. Què? No ho he fet bé?