Pregunta 3d8: Pista: Tot i que la perspectiva canvia, és el mateix.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: De quin carrer es tracta?

Relat: Llibertat!

Imatge: estand de Maidenform, anys seixanta. ACAP. Fons Rovira Claramunt.

S’atura al pas de vianants. El maleït semàfor, vermell. No pot més. Tant de dolor no el resisteix. Conté les ganes de plorar. No hi ha res que justifiqui aquest patiment. Verd. Travessa. Ja falta menys. Camina tant ràpid com pot, el cos rígid, amb ànsia d’arribar a casa. Li sortiran blaus als costats? La ràbia l’envaeix. Mira al seu voltant i voldria encarar-se a tothom, demanar explicacions, especialment a algun de tots aquells homenots amb que es creua, amb els seus posats plàcids, com si la cosa no anés amb ells. Com que no? Ens heu fet creure que hem de ser perfectes, divertides, intel·ligents, submises, divines, precioses, sempre precioses, no importa els anys que tinguem ni els fills que haguem parit, per poder lluir-nos com a objectes de col·lecció. Però això s’ha acabat. S’ha aixecat de taula i ha deixat plantats al seu marit i llurs socis. Que s’espavili, el seu home; tant li fa els seus negocis, tant li fa què pensin d’ella. S’ha d’alliberar. I ho farà tan aviat com arribi a casa. Ja n’hi ha prou, d’amagar la realitat. La seva realitat, la de tantes altres dones. El seu portal. Ja hi és. El senyor Joan obre i la saluda amb afabilitat. Ella respon amb un so gutural perquè de veritat, de veritat que gairebé no pot respirar. S’atura davant la porta de l’ascensor. Mentre espera, la bossa li cau de la mà. Intenta ajupir-se per agafar-la, però no pot. En Joan se n’adona i ho fa per ella. Li pregunta si es troba bé i ella assenteix de forma mecànica. Quan recorda que la idea va ser d’ella… Com pot haver estat tan cega? Per què no s’hi ha repensat, abans de sortir? Si ja ho veia, que no resistiria… Per què fer les coses per por a l’opinió dels altres? L’ascensor modernista, envoltat per aquell enreixat metàl·lic,  li sembla, més que mai, una gàbia. Hi entra i deixa que el Joan tanqui la porta. Mentre puja busca amb desesperació les claus del pis. Quan les troba les pren amb fermesa. Surt al replà, profana el pany amb desfici i entra. La bossa surt volant. També les sabates. Baixa la cremallera del vestit amb malaptesa i es trenca una ungla. Renega i per fi arrenca els tirants del sostenidor-faixa. Tiba d’ell cap avall en una lluita despietada contra la rigidesa del teixit i les barnilles, al temps que els seus sacsons s’emancipen vibrant i onejant. Sospira i seu a terra. Visca la revolució i el moviment hippie!

Pregunta 3d8: Zona d’espilleres

Pregunta de la setmana: Què es veu a la fotografia i quin barri la situaries?

Relat: Tot caminant

Ella va néixer sense ales. En aquella època no s’estilava. Així que tot ho va fer a peu.

Va caminar per l’interior de la petita escola els pocs anys que va dedicar a l’estudi, tot just el temps suficient per aprendre a llegir i escriure. Després ho va fer des de casa fins el camp; allà va fer-se pubilla colrada pel sol, les mans madures pel contacte amb el cep, entendrides per la delicadesa del raïm, i profanes en l’art de fer carícies. Acabava de fer divuit quan va caminar cap a l’altar de la mà del pare per ser entregada a un altre home que se’n faria càrrec, un bon home que treballava, no anava als bars ni l’estovava, però que tampoc la va ensenyar a gaudir del contacte entre les pells. Amb ell va caminar cap a casa dels sogres i els cunyats, i cap a casa. Cap a la festa major, i cap a casa. Cap al mercat a fer la compra, i cap a casa. Cap la maternitat per parir els seus tres fills, i cap a casa. Cap a ca la Remei a fer un cafetó, i cap a casa. Cap al taller a prendre a cosir, i cap a casa. Cap a l’escola a buscar els nens.  I cap a casa.

Un dia, quan els peus començaven a fer-li mal de tant caminar, va demanar de treure’s el carnet de conduir. I el seu home la va deixar! Li va costar entendre les explicacions però va acabar aprovant l’examen teòric. El pràctic no. De fet, sempre li havien dit, era bastant negada.

Així que va continuar a peu.

Quan el seu home va morir, el seu fill gran va voler vendre la casa familiar i portar-la a viure a un piset nou en un barri emergent. Era bufó, però quedava una mica lluny del centre. Així li ho va dir al seu benintencionat fill abans de la compra. Però ell va fer-li notar que no paraven d’obrir comerços, ja tenien forn i cansaladeria, la resta vindria en breu. I, si mai necessitava desplaçar-se, només calia que li ho digués i ell la duria en cotxe allà on volgués. S’hi va avenir.

Anys després, una tarda, després d’anar a caminar amb la veïna del tercer, es va asseure a mirar un reportatge sobre unes àligues del sud de la Xina. Va aguantar la respiració un instant mentre admirava la forma de planejar de les aus i, tot tancant els ulls, va imaginar com seria notar el vent a la cara i la ingravidesa. Per un moment va desitjar que algú li cosís, li enganxés, li cargolés unes ales. Però de seguida va pensar que li faria mal l’esquena. Que no podria resistir aquell pes.

Ella va néixer sense ales. La seva vida s’havia de recórrer a peu.

Pregunta 3d8: És un carrer que generalment es sap on és

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: De quin carrer es tracta?

+1 punt extra: S’hi veu una petita bastida. Què s’estava construint que no es va acabar?

Relat: Tornada al cole

Imatge: escola Montessori, anys vint. ACAP. Fons: L’Abans.

En Víctor neda i neda, i a l’altra punta de la piscina la dona del bikini vermell somriu, neda i neda, ja gairebé hi és, ella fa morritos, i, sí, ara sí, la pren per la cintura, però, però, quina merda és aquesta? Algú el sacseja!

−Papa! Arribarem tard!

S’incorpora amb brusquedat, els ulls esbatanats. El Toni se’l mira dempeus. Ja està vestit, pentinat, amb el remolí del front més rebel que mai, i du la motxilla a l’esquena. Merda, merda, merda! Deu haver aturat el despertador!

S’aixeca d’ una revolada. El peu li queda atrapat amb el llençol i està a punt de caure. Llit traïdor! El Toni se’l mira i posa els ulls en blanc.

−Va, papa!

−Ja vaig, ja vaig!

Entra a la cuina. Encén la cafetera. Va cap el bany. Intenta orinar però… així no pot. D’acord, primer aigua freda. Deixa els calçotets a terra i obre l’aixeta. Porca misèria, mira que estava bona la tia! S’ensabona en trenta segons. S’esbandeix. Ara tot està al seu lloc i pixa. Sí, pixo a la dutxa, què passa? S’eixuga deixant bona part de l’aigua al terra; ha oblidat posar la catifa. S’afaita. After-shave. Desodorant. Gomina. Fa un parell de posats al mirall i queda satisfet. Torna a l’habitació. El Toni l’espera assegut al llit.

−Posa l’esquena recta, rei −demana, mentre tria la roba: texans nous, camisa blanca arremangada, mocassins. Obre el calaix de la tauleta i es posa el Tag Heuer. Es planta davant el Toni−. Estic bé?

El Toni només esbufega.

−Ok, ok.

Mira el rellotge. Haurà de prescindir del cafè. Pren claus i ulleres de sol.

−Va, Toni! Sempre acabo esperant jo! −diu a son fill picant-li l’ullet.

Arriben a l’últim minut. Es nota que és el primer dia, impossible aparcar. S’atura sobre la vorera. El Toni fa un petó a l’aire i surt corrents barbotejant un comiat.

Bé. Ja pot relaxar-se

Aconsegueix trobar aparcament dos carrers més enllà. Camina cap el lloc de trobada. Obre la porta de la cafeteria i entra pausadament, joguinejant amb les claus del cotxe, les ulleres de sol al cap. Fa una llambregada i somriu. Ja hi són gairebé totes! La mare del Pol, uf, què moreneta…, la del Santi, igual de provocativa que sempre, mare de Déu quin escot, la pobre Prude, que segueix sense anar a la perruqueria, la mare de… de qui? Vaja, aquesta no la coneix i és interessant…, i la de la Paula… brutal, potent, buenorra! Es dirigeix cap a la taula, des d’on ja el saluden, contentes.

Apa, nens, vosaltres a estudiar.

No hi ha res com la tornada al cole!