Pregunta 3d8: Una imatge de caràcter elegant i temerari.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Quin indret ens mostra la fotografia i què hi feia aquesta reunió de gent?

Relat: Telèfons

Centraleta de telefònica, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

El Pau fa una ullada al voltant. L’àvia suca pa dins el bol de llet, sempre sopa això. La mare i la Neus s’expliquen el seu dia mentre mengen la verdura. El pare està concentrat en la cuixa de pollastre. I l’avi, abduït pel “Ven a cenar conmigo”, a penes ha tocat el plat. Serà el moment? Pel seu aniversari falta tot just un mes, no pot demorar-ho més.

−Pares, ja sé què vull pel meu cumple. Un mòbil!

Excepte l’avi, tothom el  mira. La Neus reacciona ràpid amb el seu posat sarcàstic:

−Ja trigaves a demanar-lo.

La mare es redreça a la cadira, visiblement incòmoda; res que en Pau no hagués previst.

−Fill… tot just en faràs tretze. No crec que el necessitis, ja n’hem parlat, d’això.

L’argument de sempre.

−Sí, mare. Però és que he decidit que aniré a fer classes de mates al cosí Jan, recordes que la tieta m’ho va demanar? Em pagarà! I com que hauré d’anar fins casa seva, si mai tinc algun problema, us podré avisar −explica, tot cofoi.

La mare joguineja amb em menjar. Dubta. Això va bé!

Però l’àvia −com no!− ha de deixar la seva píndola:

−Jo als dotze anys recorria tot Vilafranca per anar a la vinya a fangar, de nit i sola. No crec que calgui un telèfon per anar tres carrers més enllà. Són aparells del dimoni. A la neta de la Remei li va explotar un a les mans −assegura, sense aixecar la vista de les seves pastetes.

El pare es neteja les mans amb el tovalló, enretira el plat i assenteix.

−A mi em sembla bé. Ho trobo molt assenyat, tot plegat.

La mare, amb un somriure diguem… forçat, li dona un cop, colze contra colze.

−No ho sé, amor… ens ho pensem i en parlem tu i jo més tard, oi?

Però, afortunadament, sembla que el pare ho té clar, i, no només això, sinó que cerca aliats.  Bé!

−Pare, vostè que en pensa?

L’avi sembla estar sopant amb els de la tele, no  sap de què li parlen. El Pau el posa en antecedents. Fet això, els dedica uns segons:

−Bé, jo crec que més que necessitar-lo, el vols perquè tots els companys en tenen. I això és ser una ovelleta més del ramat. I ara deixeu-me, que aquest programa és una tifa, però, si no el miro, demà no podré seguir la conversa al casal.

El Pau es desespera. El pare arronsa les espatlles i el mira, com demanat disculpes. La Neus contraataca:

−Home, podríeu comprar-li un d’aquests que només truquen. Si el vol per emergències…

Odiosa!

−Bé −conclou la mare−. Acabem de sopar que és molt tard.

Acabem de sopar? Acabem de sopar? Suplica al pare amb la mirada, i ell arrufa les celles.

−Però, i doncs? Me’l comprareu?

Pregunta 3d8: Una imatge guaridora

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: De quin carrer es tracta?

Relat: Una qüestió de mida

Fires de Maig, anys seixanta. ACAP. Fons L’Abans.

Estava capficat amb els comptes de la botiga, quan vaig escoltar com s’obria la porta. Des del meu escriptori podia veure sense ser vist, així que vaig analitzar els clients, dos homes de mitjana edat. Un era alt i ben plantat, vestia amb roba informal i es movia amb elegància. L’altre, més baix, anava arregladet, amb americana i corbata, però tentinejava; si no fos perquè la distància que ens separava era massa gran, hagués jurat que m’arribava la bravada d’alcohol. Des del fons, la Carme, la meva dona, digué: “Bona tarda, de seguida vinc”. L’havia deixada emparrada dalt de l’escala, netejant uns plats de ceràmica. És molt prudent, i el descens va ser prou lent com per que aquell parell tingués temps de compartir amb les meves orelles tafaneres les seves aventures.

−Xavi, vols dir que cal entretenir-se més? −demanà el baixet, quequejant−. Ja tenim l’estripper, el restaurant, el regal… per què no anem a fer l’últim vinet?

−Calla, beneït! −rebufà l’altre, amb un to certament despectiu−. Com que em dic Xavi que el Toni jugarà als titius.

−Si és abstemi…

−Justament per això. No ho pots entendre. És una vendetta personal.

M’estava agradant la història, però la meva dona la va interrompre. L’alt va demanar un porró. La Carme els va ensenyar uns quants, però ell no ho veia clar. Massa petits, rajava més, o menys, aquest? Aquest raja més, sens dubte, digué la Carme, i el tenim de diferents mides, vol que li ensenyi el més gran? El baixet es movia inquiet. La Carme va entrar a la rebotiga a buscar el porró i em va picar l’ullet. A fora, el borratxet hi va tornar:

−Tria un i anem a fer la copa! Tot plegat és un porró, i la mida no importa, oi? −va dir, donant-li un cop de colze, i esclafint a riure amb brams d’ase.

I l’altre que respon entre dents:

−No diu això la teva dona.

Vaig quedar esbalaït, contenint l’alè. Ara li fotrà una galeta, i ens les tindrem, vaig pensar.

−Què? −demanà l’al·ludit.

−Que ja ve aquesta dona −conclou l’altre, somrient.

Jo vaig respirar, i el cornut tornà a riure, qui sap per què, ihà, ihà. Llavors va arribar la Carme i, en dos minuts, la transacció va quedar enllestida. Van marxar amb el porró gros sota el braç, l’alt, mutis i a la gàbia, i el baix insistint, la mida no importa, ihà, ihà, no importa!

Vaig sortir de la rebotiga, vaig mirar la Carme, arquejant les celles, mig divertit, mig alleujat que haguessin fotut el camp, i vaig repetir, amb sorna:

−La mida no importa, oi?

La Carme va aixecar les espatlles i va tornar a la seva feina.

I jo vaig restar palplantat i pensant…