Relat. A dos quarts de sis

Les cinc i deu. Vint minuts i estaran junts un altre cop. Està asseguda, sola, al banc més retirat de la porta per on els passatgers accedeixen a l’andana, les cames molt juntes, com tota dona decent, i l’esquena ben dreta; mira contínuament el rellotge; les agulles no semblen disposades a col·laborar i llisquen mandroses. Estreny els dits al voltant de la bossa que té a la falda, els palmells li suen; tanca els ulls un instant. Necessita sentir-lo a prop de nou. Ja fa tant de temps que ni tan sols recorda les sensacions, i això la mortifica. No pot esperar. S’aixeca i fa unes passes cap a la via. Mira l’horitzó però res. Uns metres més enllà el revisor es balanceja rítmicament sobre la punta i el taló dels peus, les mans entrellaçades a l’esquena. Decideix preguntar-li. No, no sap si va amb retràs. Torna al banc i comprova l’hora. El rellotge li mostra, burleta, un quart de sis. El record del matí que va despertar amb la certesa que tot havia acabat l’assalta un cop més; l’angoixa de saber que res ni ningú podria substituir-lo, el pànic d’obrir l’habitació buida, la soledat escanyant-la. Rebutja el pensament. El tren que li tornarà la pau està a punt d’arribar. L’andana s’omple de persones que viatgen ves a saber on, darrera de quins somnis, però ningú és tan afortunat com ella.

Té la boca seca. Las cinc i vint. A partir d’ara no tornaran a separar-se. Obre la bossa i comprova que hi ha el petit penjoll amb la imatge de Sant Fèlix, idèntic al que ella du al coll. Agraeix, pensa. Pare nostre que esteu al cel. Les cinc i vint-i-vuit. Sigui santificat el vostre nom. Hi ha molta gent esperant i vol fer-se un lloc. S’aixeca. Dos minuts. Vingui a nosaltres el vostre regne. Posa la mà gelada sobre el ventre que allotjà el bebè no nascut. Faci’s la vostra voluntat. L’agulla espigada s’avança amb un moviment sec fins el sis romà, creu escoltar el cruixit del mecanisme, eixordador, dins del seu cap, tot i que sap que no és possible. Ja ve. No permeteu que caiguem a la temptació! La locomotora grisa sembla entrar amb fatiga i a càmera lenta, grinyola com protestant. L’olor a creosota l’envaeix i sent nàusees, però què importa, ja arribo, fill! Deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.

Dona un pas endavant i salta a la via.

0 respostes

Deixa una resposta

Pots consultar el teu historial de respostes al teu perfil d’usuari
Gràcies per la teva participació!

Deixa un comentari