Article: Un edifici inèdit a Plaça Constitució

L’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, amb Josep Maria Masachs al capdavant, atresora en el seu fons documental més de 100.000 fotografies antigues de Vilafranca i comarca, a més de llibres, filmacions i documents de tot tipus i de gran valor històric. Les generacions actuals hem tingut la sort d’heretar un valuós arxiu gràfic que ens mostra pràcticament tots els racons de la vila des dels inicis de la fotografia. I això és gràcies a les inquietuds dels Regull, Durich, Biosca, Bolet i molts altres personatges vilafranquins que van capturar, cada un a la seva època, instantànies de la vida vilafranquina creant fons gràfics de vàlua incalculable.

És doncs una raresa, a aquestes alçades, trobar una imatge inèdita, quelcom que no s’hagi vist de la nostra vila. Un dels objectius de Retrats Vilafranquins durant aquests darrers anys ha estat el de difondre precisament aquestes imatges de forma distesa i des del punt de vista d’algú que no és pas historiador, sinó un simple transcriptor de l’anecdotari vilafranquí explicat i recollit per prohoms de la vila. I un altre objectiu, aconseguit amb escreix, ha estat el d’animar els convilatans a obrir caixes velles i antigues emmagatzemades a les golfes de cases particulars per mirar de cercar-hi documents, fotografies o, en definitiva, qualsevol relíquia d’interès.

Durant aquests últims mesos s’han trobat plaques de vidre de principis de segle amb fotografies inèdites, mapes de la vila dibuixats a mà, fotografies personals on apareixen sense voler elements arquitectònics que ja no existeixen i altres documents històrics. I el millor de tot és que pràcticament tot aquest material roman a l’Arxiu Comarcal, perfectament classificat i catalogat per goig de qui vulgui consultar-ho.

Són petits tresors com el que centra aquest reportatge: la fotografia inèdita de la plaça Constitució amb un edifici que la tancava.

Plaça Constitució (Entre 1880 i 1887)

La sorprenent fesomia de la plaça Constitució

La imatge que la família Marrugat em va fer arribar té un gran valor històric. Ens mostra l’única vista que es conserva, si ningú demostra el contrari, de la plaça Constitució amb l’edifici al capdavall abans de ser enderrocat, dibuixant un espai tancat i perfectament delimitat, força diferent de com el coneixem actualment. Posar-hi data concreta, és molt difícil per algú que no disposa dels mitjans adequats. Però mentre els experts no ho estudien, es podria avançar amb gairebé total seguretat que és anterior al període comprès entre el 1880-1887, anys durant els quals s’enderrocà. I és que al 1887 Pere Alagret explicava com tota una sèrie de reformes havien de deixar molt més bonica la vila, entre les quals hi havia l’enderroc de les cases sortints de la plaça i que tot just havia començat: “Contribuir así mismo la reforma y ornato de su interior, la empezada rectificación y alineación de los edificios del ala izquierda de la plaza de la Constitución, la cual, una vez practicado el derribo de las pocas casas salientes de su reducida calle extrema del Vall del Castell, se verá convertida, desde su entrada por la parte de la de la Cort y en toda su extensión hasta las nuevas carnicerías y pescaderías, en una larga y espaciosa via destinada hermosear aquella antigua parte de la población, que al igual de otras de su importancia, y para mejor servicio de la debida policía no carece de su respectivo cuerpo de la Guardia Municipal, la que debidamente uniformada, fué creada en Julio de 1884.”

Així doncs, és probable que estem davant de la imatge més antiga que es conserva d’aquest indret.

La plaça Constitució té història

Per entendre la imatge cal conèixer una mica la història. Gràcies a l’extraordinària feina d’historiadors i cronistes se’n saben prou coses de la plaça de la Constitució. Per exemple, es coneix que antigament la confluència de carrers Parellada, Cort i plaça Constitució era l’anomenat “Cap de Creus”, el punt final de la vila, a tocar de la primitiva muralla, tal com s’explica a “Història de Vilafranca del Penedès” (2008): “Un cop es va començar a engrandir el nucli original de la vila, situat al voltant de la zona del castell i l’església de Santa Maria, es van iniciar els treballs de construcció de la muralla, que tancaria la vila amb onze portals a finals del segle XIV. En un moment anterior la muralla havia ampliat el seu perímetre cap a l’est, tot passant per l’actual plaça de la Vila, en direcció nord-sud, i segurament arribava al carrer de la Cort cantonada amb la plaça de la Constitució, un lloc anomenat “Cap de Creus” —senyal que en algun moment aquell punt havia estat el final de la vila.”

També se sap, gràcies a la feina d’investigació d’Antoni Massanell, que aquesta plaça ha rebut diferents noms al llarg de la història. Tal com recull al seu llibre “Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla” (1985), el nom primitiu era plaça del Blat. Al llarg dels anys ha esdevingut lloc de mercadeig i intercanvi, tot adaptant-se a les necessitats de cada època. Així doncs, durant un temps hom hi trobava el mercat del blat i més tard el mercat de la carn i el peix a la banda de ponent, abans del carrer Escudellers. A l’actual ubicació del mercat de la carn s’hi trobava l’antic teatre enderrocat a principis de segle XIX i tot plegat era força diferent de com ens ha arribat a l’actualitat.

A més de plaça del Blat (1320), també es conegué com plaça Pública (1500), plaça del Comú (1504), plaça Gran (1825), plaça del Rei (1834) i plaça de Joan Álvarez durant els temps de dictadura. Actualment rep el nom de plaça de la Constitució, en honor a la de Cadis de 1812, la primera de la monarquia espanyola. Tot i així, Antoni Massanell ens indicava en el seu recull que en la majoria de documents que va estudiar compresos entre els segles XIV i mitjans del XVI apareix simplement amb el nom de La Plaça. La construcció d’aquest espai neix de la necessitat d’establir una zona de mercat i comerç vinculat als espais urbans del qual depenia. Una de les característiques arquitectòniques més evidents són les columnes que trobem a banda i banda, amb els habitatges construïts al damunt. Aquest fet, que s’explica per l’antic aprofitament del terreny en recintes emmurallats i que duia la gent a edificar els carrers damunt de pilars, es produeix també al veí carrer de la Cort i a la plaça Sant Joan.

Hi ha curiositats per molts sabudes, i per altres potser no. Per exemple, que al capdavall, a la Vall de Castell, s’hi trobava l’Ajuntament abans de traslladar-se a l’emplaçament actual. Ens en parlava en Pere Alagret al “Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca” (2a edició 1887): “El edificio que antes de la adquisición del actual servia para el mismo objeto, estaba situado en el extremo de la plaza de la Constitución immediata al reducido callejón que desde esta misma plaza da salida á la calle de Escudillers, de la cual todavia se conservan indicios”.

O que la sagristia de Santa Maria era precisament a la confluència d’aquest carrer amb la plaça Constitució, i era on es guardaven tots els guarniments i ornamentació sagrada. La carnisseria i la peixateria medieval estaven també situades en aquesta plaça, a l’esquerra mirant a ponent. I era aquí on també els mercaders aprofitaven el mercat per ampliar el seu poder polític amb l’arrendament de rendes i drets, pagant-ne el producte al batlle com a gestor del patrimoni reial tot traient-ne força beneficis.

I més recentment, just acabada la Guerra Civil, hom hi recorda el mercat d’aviram que s’iniciava ben aviat, de matinada, a les quatre. I a les sis del matí es començaven a veure com treien els primers taulells sota les voltes els comerços de la plaça. Al cap dels anys, però, es va deixar de matinar, el tèxtil va anar prenent protagonisme i el mercat es va expandir per la plaça de l’Oli tot substituint melons, bestiar i alls pel que ens ha acabat arribant als nostres dies.

També hi trobem crònica negra. La història és farcida de saquejos i robatoris, crims i ajusticiats. Per exemple, es recorden els fets del 4 d’agost de 1822 quan a les cinc de la matinada tropes realistes, en plena guerra civil, entraren a la vila per la banda de les Clotes sense trobar-hi oposició. Es diu que Vilafranca comptava en aquells moments amb 79 nacionals d’infanteria els quals es van afanyar a amagar-se al quarter militar, ja que no hi podien pas fer front. Un dels primers actes al qual es van dedicar els realistes en entrar a la vila va ser arrencar la làpida de la Constitució que es trobava a la plaça. Va ser traslladada, tot arrossegant-la, fora dels murs i va ser afusellada, diuen les cròniques, al costat de la premsa de cera, quelcom que es trobava en un edifici enderrocat a mitjans de segle XIX al principi del carrer de Sant Francesc. Posicionats llavors a la plaça de l’Oli i Constitució, van començar els saquejos en algunes cases on els seus habitants eren coneguts per les seves idees lliberals. Es recorda que la casa d’un conegut industrial de l’època va ser salvatgement saquejada i només hi va quedar sencer un got de vidre, que curiosament va ser guardat per la família durant molts anys com a record d’aquells fets. Van buidar les cases i van prendre tot el que van poder, i el que no, va ser destruït i cremat al mig de la plaça. A la tarda, en intentar assaltar el quarter, els lliberals allí amagats hi van fer front i ajudats per forces de l’exèrcit arribades per la banda de Tarragona, els van poder expulsar de la vila amb un recompte final de diferents morts i ferits en tots dos bàndols.

L’interès de la troballa no acaba amb la fotografia. La família Marrugat ha guardat, durant una bona pila d’anys, un plànol que de ben segur farà les delícies dels estudiosos de la història vilafranquina. Fixeu-vos-hi bé. Hi ha uns sacs de blat a la banda esquerra, fent honor al nom que en aquell moment devia rebre la plaça o per l’activitat comercial que s’hi duia a terme. O per les dues coses.

Plànol Plaça Constitució

Però és que també ens situa perfectament les antigues carnisseries i peixateries i, amb nom i cognoms, els habitants de totes i cada una de les cases. I el que és millor, les activitats a les quals es dedicaven. Tota una joia de la qual tot seguit s’adjunta una transcripció aproximada del que sembla que hi diu:

1.- Casa de Joan Frasquet Calderer, la qual abita. Botiga de Joan Frasquet Calderer qual habita Josep Mascaró paraÿre […]
2.- Casa que fou de Christofol Marrugat pages y abita vuy
3.- Casa de Pera Ros Argenter qual abita ell mateix
4.- Casa de Joseph Alemany notari causidich de Barna qual abita Thomas Soler marxant
5.- Casa de Barthomeu Fabrer
6. i 7.- Casa de Pau Pujador Sabater qual abita ell mateix. Botiga del sobra dit Pujador.
8.- Casa y botiga de la Sra Eulalia Torrens
9.- Volta cubierta y corrible. Segona volta o porxada cubierta y cor- rible. Carrer den Grau Pera
10.- Plasa. Lloch o plaseta abont se ven lo blat. De tot lo lloch que ocupan estas sis lineas y de las cases tiran dites lineas privan la vista de la botiga pretén fabricar Joseph Marrugat jove adroguer a la botiga o porta annexa a la casa de Mn. Marrugat ab este senyal * signat.
11.- A la botiga de Sabria Ferres priva la vista de las cases tiran estas tres lineas y del lloch ocupan de dita plasa y voltes ab este # signada.
12.- Carnicerias
13.- Pescataria. Volta o porxo.
14.- Volta o porxada coberta y corrible. Segona.
15.- Locus quo stionis. Escala y botiga de la casa de Joan Marrugat adroguer
16.- Porxada coberta y corribla primera
17.- Casa Casa Casa
18.- Carreró o passadís cobert de las mateixes voltas
19.- Altra botiga de la dita casa de Joan Marrugat
20.- Casa de mossen Marrugat prevere
21.- Casa de Sabria Ferres espardanyé y botiga
22.- Casa Casa Casa Casa
23.- Casa de fontenals de las Clotas i qual abita Emanuel Blanch pages

I com hem arribat a la conclusió que aquest plànol és d’entre el 1720 i 1730? Doncs perquè la família Marrugat conserva també un document anomenat “Divisió Simple de bens de l’any 1740 sobre les nebodes de Madrona Mascaró Vives” en el qual diu: “y considerant que Madrona Mascaró y Vivas nostra tia viuda dexada Jph (Joseph) Mascaró parayre de la mateixa vila defuncts en son ultim y valido testamt que feu y rma en poder del D Pere Soler burges, ÿ notari de la predita vila als 18 del mes de junÿ del any del señor de mil setcents trenta y sis”.

Una de les nebodes és Madrona Blanch i Sadurní que després es casarà amb en Joan Marrugat i Andreu, fill de Joan Marrugat i Martí, adroguer. Fixeu-vos en el plànol, a la casa núm 1. Hi “habita dintre de la botiga de Joan Frasquet calderer, en Josep Mascaró paraÿre”

Article: Crim al Santuari de Foix

Una de les preguntes que es va publicar a la secció de El 3 de vuit ens duia al santuari de Santa Maria de Foix, patrona del Penedès, a Torrelles de Foix. La imatge ens mostrava un santuari força malmès, en un moment en què un nodrit grup de persones estava a punt de posar-se d’acord per reconstruir l’edifici i arranjar-ne l’entorn.

Es pot dir que el procés s’iniciava l’estiu de 1976 amb els treballs de l’escola Sant Ramon de Vilafranca tot netejant-ne l’interior i l’escala exterior d’origen romànic. Aquestes feines van ser publicades al “Tothom”, número 387. Posteriorment, durant les festes de Nadal de 1977, tres torrellencs, en Josep Escofet, Teresa Llop i Albert Parellada, van anar a clavar tres cartells “Benvinguts a Foix”, “De les runes fem-ne un palau” i “Respecteu el monument”, una evident declaració d’intencions.

A més, ja que el Centre Excursionista Penedès tenia per costum fer la missa del gall, presidida per mossèn Tutusaus, en un indret diferent del Penedès, es va decidir unir forces i fer-la aquell any al santuari, convertint la trobada en tot un èxit.

Va ser en aquest moment en què es va decidir implicar-hi l’Ajuntament de Torrelles i fruit de les reunions que es dugueren a terme, s’adquirí el compromís d’iniciar la campanya “Salvem Foix”. El 1982 la Diputació de Barcelona va aprovar el projecte de reforma. Sis anys després, concretament un 4 d’abril de 1988, s’inaugurava oficialment el santuari amb presència d’autoritats i del mateix cardenal Jubany, es col·locava la verge al cambril i tot seguit s’hi celebrava una missa.

Origen

L’església és d’estil romànic, d’una sola nau i coberta amb una volta de canó. S’alça a 661 metres damunt d’un rocós espadat, a la dreta del riu Foix i a prop del Castell de Foix del qual queden unes petites restes. Envoltada de penya-segats, es troba esmentada en documents del segle XIII i es té notícia del seu consagrament el 1319.

L’interior del temple era presidit per una imatge de santa Maria de Foix datada del segle XIII. Es tractava d’una talla de fusta bruna de marcada tradició romànica i que durant segles va ser de gran veneració a les terres del Penedès. Al 1936 fou destruïda. L’actual imatge es guarda a Torrelles, es treu en festes importants o casaments i es trasllada per l’ocasió al mateix santuari.

Crònica negra

A més de la veneració per la verge de Santa Maria de Foix, aquest santuari, si per quelcom és present en la memòria col·lectiva de molts penedesencs, és per la crònica negra que va sacsejar-lo especialment durant el segle XIX. I és que a causa de la seva localització, molt apartada i solitària, aquesta església es va convertir en objectiu de lladres i malfactors que va culminar amb l’assassinat el 1892 de mossèn Josep Pallarols i Junyent, nascut a Copons el 1820.

Aquesta mena de crònica negra es va iniciar just acabada la Guerra del Francès, quan n’era rector Josep Serrador. Una colla de lladres van assaltar de nit l’església i es van endur tot el que hi van trobar. No va haver-hi ferits i els lladres no van ser detinguts. El 1832 altre cop uns assaltants van accedir a l’església escalant pel campanar tot tallant les cordes de les campanes per evitar que el rector pogués donar la veu d’alarma. Van lligar-lo, van robar-li tot el que van poder carregar a sobre i li van perdonar la vida per desig exprés d’un dels assaltants. Van ser capturats al cap de pocs dies i condemnats al penal de Ceuta on van morir al cap dels anys excepte el que perdonà la vida al rector, que es diu que va viure fins als 90 anys.

De resultes d’aquest robatori es va reforçar la seguretat del temple i es van instal·lar reixes i tanques per impedir-ne l’accés.

El 1844 un grup de pelegrins, amb l’excusa d’acostar-se a cantar goigs, va accedir a l’interior del temple i un cop a dins, emmordassaren el rector i van robar tot allò que van voler. Va poder salvar la vida però en la seva fugida, els lladres van assaltar una hisenda propera i en van assassinar el masover.

El 1867 mossèn Josep Pallarols i Junyent va ser traslladat a la rectoria de Santa Maria de Foix en substitució de mossèn Vidal.

Josep Pallarols i Junyent, un home valent i de caràcter ferm

Mossèn Pallarols és recordat com una persona extremadament valenta, de caràcter ferm, entusiasta catalanista i que s’esmerçava a parlar el català amb tota correcció. S’estimava els seus feligresos i el temps que li deixava lliure el seu ministeri parroquial el dedicava a l’agricultura. És per això que adquirí, al cap dels anys, uns terrenys propers que ell mateix treballava.

El primer ensurt de mossèn Pallerols el tingué el 1873. Un grup de carlins accediren al temple i el saquejaren, enduent-se tot allò que van voler. Més tard, el 1875, mentre dormia, el rector va sentir una sorollada mentre s’enfonsava la teulada. Es tractava d’un grup de lladres que intentava accedir al recinte. Va poder escapar i demanar ajut a masies properes. En arribar a l’església trobà a faltar 400 duros. Més tard, els lladres van ser capturats i els diners, recuperats.

El 1877 altre cop uns lladres entraren al recinte i emmordassaren la minyona i robaren diners i els pocs objectes de valor que hi havia.

El 1890 es produí un nou atac però en aquesta ocasió la minyona fou assassinada i abandonada dins la cisterna que hi ha en pujar les escales, just al costat de la porta de l’església. Robaren una quantitat insignificant de diners. A partir d’aquest moment, mossèn Pallarols visqué sol, dedicat a la seva vida religiosa i a conrear el seu hort.

Assassinat de mossèn Josep Pallarols i Junyent

“La Vanguardia” del dia 9 d’agost de 1892 deia en un petit escrit a la pàgina 5:

“El cura párroco de Santa María de Foix, don José Payerols anciano de 72 años, ha sido asesinado. Se le encontró en la sacristía, degollado y atado con fuertes ligaduras. El móvil del crimen créese que ha debido ser el robo, pues parece que se creia que tenía muchos ahorros, á consecuencia de que proyectaba construir á su costa una iglesia para reemplazar a la actual que está aislada y á más de media hora de Torrellas. […] No se ha hecho aun ninguna prisión”

Va ser tres dies abans, un dissabte 6 d’agost de 1892, quan aquest rector va ser assassinat. Aquell dia al matí va celebrar amb normalitat la missa però al migdia els feligresos es van estranyar quan no van sentir repicar les campanes de l’avemaria. Però no va ser fins l’endemà al matí quan van pujar al temple que es van trobar amb les portes obertes i amb restes de sang a les grades de l’altar major. Es va avisar immediatament a les autoritats i s’hi va presentar el jutge de Torrelles, en Sebastià Güell, amb una parella de la Guàrdia Civil. De resultes de l’escorcoll es va trobar el cos sense vida de mossèn Pallarols en un racó de la sagristia. Havia estat colpejat al cap amb un canelobre, i a continuació havia estat lligat fortament amb una corda gruixuda que finalment li provocà la mort per asfíxia.

Aquesta mort sacsejà la comarca. És per això que no es van esmerçar recursos per poder enxampar els assassins. Els resultats van arribar ben aviat. “La Vanguardia” del dia 16 d’agost, 10 dies després del crim, publicava el següent:

“Los Mozos de la Escuadra de la Granada, en unión del capitán de la guardia civil del puesto de Villafranca, han realizado un importante servicio. Por resultar contra ellos vehementes indicios de complicidad en el horrible asesinato del reverendo José Payerols, cura párroco de Santa Maria de Foix, han sido detenidos Baudilio Rosell, de 44 años de edad y su esposa Teresa Pena que es la que se supone llamó a la puerta, habiéndole abierto el reverendo Payerols por ser persona de su confianza, los hijos de éstos, Juan y José Rosell Pena, de 10 y 8 años de edad, […] i Pedro Ferrer, de 62 años, todos labradores y vecinos del pueblo de Torrella de Foix. Los detenidos fueron puestos á disposición del juzgado de primera instancia de Villafranca que fué el que interesó la captura de los referidos sujetos.”

Aquestes detencions van venir precedides, segons es va saber més tard, per les investigacions del jutge i el secretari de Torre- lles de Foix, i també per les declaracions del mateix fill de Baudili i Teresa Penas:

“Las diligencias sumariales no arrojaban luz en los primeros momentos hasta que el hijo de Baudilio y Teresa Penas dijo que su madre había salido aquella noche acompañada de un hombre joven con barba y reconoció las cuerdas con que fué sujetado el párroco y un trozo de pañuelo que le pusieron los malechores en el cuello no se sabe con qué objeto. Desde ese momento ya no fué tan difícil descubrir á los autores”.

Efectivament, segons es va demostrar en el posterior judici, va ser Teresa Penas, antiga minyona de mossèn Pallerols, en associació amb Pere Ferrer (que el dia del crim duia barba postissa per evitar ser reconegut) qui van dissenyar el pla per robar a la rectoria. Van acordar que calia contractar gent que no fos coneguda al poble i per això es van conxorxar amb cinc veïns del Vendrell. Segons el pla, aquests cinc vendrellencs havien de prendre el camí cap a Foix, a peu, portant ciris, quelcom que va cridar l’atenció per allà on passaven i que al final també va ajudar a identificar-los i detenir-los. En arribar a Torrelles de Foix, s’hi van afegir Teresa Penas i Pere Ferrer. Amb un nen en braços, tots plegats van arribar a la rectoria. Dos dels vendrellencs es van amagar al costat de la porta armats amb garrots i va ser Teresa Penas qui va trucar a la porta. Mossèn Pallerols els obrí confiadament i després d’escoltar que la comitiva es devia que venien a fer ofrena d’uns ciris, ja que el nen havia estat malalt i s’havia curat gràcies a santa Maria de Foix, els deixà entrar.

Un cop dins, i quan el rector es disposava a col·locar els ciris a l’altar, els dos vendrellencs que havien estat amagats li van clavar un fort cop al cap amb un canelobre que hi havia a l’església. Aprofitant que estava atordit, Teresa Penas va lligar-li els canells per l’esquena i li va fer un nus corredís al coll amb l’altre extrem lligat als peus, fet que comportava que com més es bellugava mossèn Pallarols, més l’escanyava.

En aquest moment del robatori, Teresa Penas havia d’explicar on eren els diners i marxar. Així ho va fer tot i que els còmplices no els van saber trobar. Van regirar-ho tot i es van endur tan sols set pessetes. A la nit, però, i amb les indicacions que Teresa Penas va donar al seu marit Baldiri, aquest va tornar tranquil·lament a la rectoria i va trobar finalment tots els estalvis de mossèn Pallerols. Aquests diners havien de ser destinats a la construcció d’una nova església més a prop del poble. Potser un error de mossèn Pallarols havia estat precisament anunciar per Pentecosta que ja disposava dels estalvis necessaris per a la construcció del nou edifici, en un terreny que havia estat cedit gratuïtament per la mestressa de Mas Florit.

A “La Vanguardia” del dia 4 de setembre de 1892 s’informava de la posterior recuperació d’aquests diners:

“En la casa habitada por un sobrino de Baudilio Rosell al que se cree organizador de aquel horrible crimen, se encontraron dentro de un canuto de hojalata, que pertenecía a la víctima, dos billetes del Banco de España de quinientas pesetas cada uno, cincuenta monedas de veinticinco, ocho onzas, cuatro medias onzas, dos monedas de dos duros y varios billetes de cien y cincuenta pesetas, hasta completar la suma de setecientos veinticuatro duros, que se cree pertenecían al reverendo Payerols. Dicha cantidad la enterró Rosell en la bodega de su casa, habiéndola sacado luego su sobrino por haberle dicho aquel que los guardase en su poder.”

El judici va tenir lloc a Barcelona el 1895, tot i que el marit de Teresa Penas no es va poder asseure al banc dels acusats, ja que havia mort a la presó de Barcelona durant el temps que va estar empresonat.

Quatre homes i quatre dones van ser jutjats. Tots negaren els fets i van assegurar que no es coneixien entre ells tret de petits contactes puntuals com una compra de bestiar o haver coincidit en alguna transacció de raïm i vi. Van comparèixer més de 100 testimonis, alguns d’ells sense poder arribar a declarar per no entendre el castellà, que afirmaven haver vist els vendrellencs dirigir-se a la rectoria, i també altres que els van trobar preguntant el camí de tornada al Vendrell el mateix 6 d’agost a la tarda, un cop assaltada la rectoria.

El veredicte va ser llegit el 22 de desembre de 1895: Quatre dels acusats van ser trobats culpables amb circumstàncies agreujants i condemnats a la pena de mort.

L’execució va tenir lloc a Vilafranca el 21 de gener de 1896. Els quatre condemnats van ser traslladats de la presó de Barcelona en tren fins a Vilafranca dos dies abans i van restar detinguts al quarter militar. L’execució era prevista a la rambla de Sant Francesc tot i que, finalment es dugué a terme a la zona coneguda com a Camp dels Rolls, a tocar de l’estació.

Diuen les cròniques que la imminència de l’execució va provocar un gran nombre de sol·licituds d’indult fins i tot per part de tota mena de personalitats, incloses gent d’església. L’indult, però, no va arribar i el botxí va executar-los amb el garrot vil. Es diu que més de vint mil persones van seguir aquesta execució, entre ells molts nens que, segons l’anecdotari popular, van ser obligats a mirar la cruel escena per entendre les conseqüències de les males conductes. Els reus van ser acompanyats per la Congregació dels Dolors i rectors i capellans de la vila. El regiment de cavalleria de Treviño s’encarregà de l’ordre amb l’ajut de mossos d’esquadra i policia local.

Les botigues no van obrir fins que no es complí la sentència, i van ser molts que, consternats amb el que havien vist, van anar a resar a Santa Maria.