Relat: Llibertat!

Imatge: estand de Maidenform, anys seixanta. ACAP. Fons Rovira Claramunt.

S’atura al pas de vianants. El maleït semàfor, vermell. No pot més. Tant de dolor no el resisteix. Conté les ganes de plorar. No hi ha res que justifiqui aquest patiment. Verd. Travessa. Ja falta menys. Camina tant ràpid com pot, el cos rígid, amb ànsia d’arribar a casa. Li sortiran blaus als costats? La ràbia l’envaeix. Mira al seu voltant i voldria encarar-se a tothom, demanar explicacions, especialment a algun de tots aquells homenots amb que es creua, amb els seus posats plàcids, com si la cosa no anés amb ells. Com que no? Ens heu fet creure que hem de ser perfectes, divertides, intel·ligents, submises, divines, precioses, sempre precioses, no importa els anys que tinguem ni els fills que haguem parit, per poder lluir-nos com a objectes de col·lecció. Però això s’ha acabat. S’ha aixecat de taula i ha deixat plantats al seu marit i llurs socis. Que s’espavili, el seu home; tant li fa els seus negocis, tant li fa què pensin d’ella. S’ha d’alliberar. I ho farà tan aviat com arribi a casa. Ja n’hi ha prou, d’amagar la realitat. La seva realitat, la de tantes altres dones. El seu portal. Ja hi és. El senyor Joan obre i la saluda amb afabilitat. Ella respon amb un so gutural perquè de veritat, de veritat que gairebé no pot respirar. S’atura davant la porta de l’ascensor. Mentre espera, la bossa li cau de la mà. Intenta ajupir-se per agafar-la, però no pot. En Joan se n’adona i ho fa per ella. Li pregunta si es troba bé i ella assenteix de forma mecànica. Quan recorda que la idea va ser d’ella… Com pot haver estat tan cega? Per què no s’hi ha repensat, abans de sortir? Si ja ho veia, que no resistiria… Per què fer les coses per por a l’opinió dels altres? L’ascensor modernista, envoltat per aquell enreixat metàl·lic,  li sembla, més que mai, una gàbia. Hi entra i deixa que el Joan tanqui la porta. Mentre puja busca amb desesperació les claus del pis. Quan les troba les pren amb fermesa. Surt al replà, profana el pany amb desfici i entra. La bossa surt volant. També les sabates. Baixa la cremallera del vestit amb malaptesa i es trenca una ungla. Renega i per fi arrenca els tirants del sostenidor-faixa. Tiba d’ell cap avall en una lluita despietada contra la rigidesa del teixit i les barnilles, al temps que els seus sacsons s’emancipen vibrant i onejant. Sospira i seu a terra. Visca la revolució i el moviment hippie!

Relat: Tot caminant

Ella va néixer sense ales. En aquella època no s’estilava. Així que tot ho va fer a peu.

Va caminar per l’interior de la petita escola els pocs anys que va dedicar a l’estudi, tot just el temps suficient per aprendre a llegir i escriure. Després ho va fer des de casa fins el camp; allà va fer-se pubilla colrada pel sol, les mans madures pel contacte amb el cep, entendrides per la delicadesa del raïm, i profanes en l’art de fer carícies. Acabava de fer divuit quan va caminar cap a l’altar de la mà del pare per ser entregada a un altre home que se’n faria càrrec, un bon home que treballava, no anava als bars ni l’estovava, però que tampoc la va ensenyar a gaudir del contacte entre les pells. Amb ell va caminar cap a casa dels sogres i els cunyats, i cap a casa. Cap a la festa major, i cap a casa. Cap al mercat a fer la compra, i cap a casa. Cap la maternitat per parir els seus tres fills, i cap a casa. Cap a ca la Remei a fer un cafetó, i cap a casa. Cap al taller a prendre a cosir, i cap a casa. Cap a l’escola a buscar els nens.  I cap a casa.

Un dia, quan els peus començaven a fer-li mal de tant caminar, va demanar de treure’s el carnet de conduir. I el seu home la va deixar! Li va costar entendre les explicacions però va acabar aprovant l’examen teòric. El pràctic no. De fet, sempre li havien dit, era bastant negada.

Així que va continuar a peu.

Quan el seu home va morir, el seu fill gran va voler vendre la casa familiar i portar-la a viure a un piset nou en un barri emergent. Era bufó, però quedava una mica lluny del centre. Així li ho va dir al seu benintencionat fill abans de la compra. Però ell va fer-li notar que no paraven d’obrir comerços, ja tenien forn i cansaladeria, la resta vindria en breu. I, si mai necessitava desplaçar-se, només calia que li ho digués i ell la duria en cotxe allà on volgués. S’hi va avenir.

Anys després, una tarda, després d’anar a caminar amb la veïna del tercer, es va asseure a mirar un reportatge sobre unes àligues del sud de la Xina. Va aguantar la respiració un instant mentre admirava la forma de planejar de les aus i, tot tancant els ulls, va imaginar com seria notar el vent a la cara i la ingravidesa. Per un moment va desitjar que algú li cosís, li enganxés, li cargolés unes ales. Però de seguida va pensar que li faria mal l’esquena. Que no podria resistir aquell pes.

Ella va néixer sense ales. La seva vida s’havia de recórrer a peu.

Relat: Tornada al cole

Imatge: escola Montessori, anys vint. ACAP. Fons: L’Abans.

En Víctor neda i neda, i a l’altra punta de la piscina la dona del bikini vermell somriu, neda i neda, ja gairebé hi és, ella fa morritos, i, sí, ara sí, la pren per la cintura, però, però, quina merda és aquesta? Algú el sacseja!

−Papa! Arribarem tard!

S’incorpora amb brusquedat, els ulls esbatanats. El Toni se’l mira dempeus. Ja està vestit, pentinat, amb el remolí del front més rebel que mai, i du la motxilla a l’esquena. Merda, merda, merda! Deu haver aturat el despertador!

S’aixeca d’ una revolada. El peu li queda atrapat amb el llençol i està a punt de caure. Llit traïdor! El Toni se’l mira i posa els ulls en blanc.

−Va, papa!

−Ja vaig, ja vaig!

Entra a la cuina. Encén la cafetera. Va cap el bany. Intenta orinar però… així no pot. D’acord, primer aigua freda. Deixa els calçotets a terra i obre l’aixeta. Porca misèria, mira que estava bona la tia! S’ensabona en trenta segons. S’esbandeix. Ara tot està al seu lloc i pixa. Sí, pixo a la dutxa, què passa? S’eixuga deixant bona part de l’aigua al terra; ha oblidat posar la catifa. S’afaita. After-shave. Desodorant. Gomina. Fa un parell de posats al mirall i queda satisfet. Torna a l’habitació. El Toni l’espera assegut al llit.

−Posa l’esquena recta, rei −demana, mentre tria la roba: texans nous, camisa blanca arremangada, mocassins. Obre el calaix de la tauleta i es posa el Tag Heuer. Es planta davant el Toni−. Estic bé?

El Toni només esbufega.

−Ok, ok.

Mira el rellotge. Haurà de prescindir del cafè. Pren claus i ulleres de sol.

−Va, Toni! Sempre acabo esperant jo! −diu a son fill picant-li l’ullet.

Arriben a l’últim minut. Es nota que és el primer dia, impossible aparcar. S’atura sobre la vorera. El Toni fa un petó a l’aire i surt corrents barbotejant un comiat.

Bé. Ja pot relaxar-se

Aconsegueix trobar aparcament dos carrers més enllà. Camina cap el lloc de trobada. Obre la porta de la cafeteria i entra pausadament, joguinejant amb les claus del cotxe, les ulleres de sol al cap. Fa una llambregada i somriu. Ja hi són gairebé totes! La mare del Pol, uf, què moreneta…, la del Santi, igual de provocativa que sempre, mare de Déu quin escot, la pobre Prude, que segueix sense anar a la perruqueria, la mare de… de qui? Vaja, aquesta no la coneix i és interessant…, i la de la Paula… brutal, potent, buenorra! Es dirigeix cap a la taula, des d’on ja el saluden, contentes.

Apa, nens, vosaltres a estudiar.

No hi ha res com la tornada al cole!

Relat: Cada Festa Major

ACAP, Fons Paco Biosca

Va a ser en aquella cantonada, sota el tendal de la perfumeria. Miràvem els gitanos ballar mentre entortolligaven i desentortolligaven les cintes de colors. Els de la joventut i el desig. Els nostres dits es fregaven i vas xiuxiuejar que em volies fer l’amor. En teníem tot just disset i la vida per construir. Però en aquell instant vaig ser conscient que amb cap altra persona sentiria el terra enfonsar-se sota els meus peus. Em vas agafar de la mà i vas obrir-te camí. Lliscàvem entre les persones, dibuixàvem un recorregut sinuós, a contracorrent, deixant esteles de goig adolescent que, miraculosament, ningú semblava percebre, immersos com  estaven en la màgia de la música i les danses. Et vas aturar a un portal i em vas besar; m’hagués pogut morir en aquell instant. Em vas dur a casa teva. Estàvem sols. Sols en aquella cambra, sols al mon. Deixàrem obertes les portes del balcó i mig enrotllada la persiana verda. Ens vam estirar al llit. Ens vam despullar l’un a l’altre sense destresa, amb  pressa per fondre les nostra nuesa com si l’endemà amenacés amb desintegrar-se. La primera vegada va ser un desastre, però, en acabar, vam riure. Tu vas portar síndria fresca i la vam menjar asseguts al terra, tot compartint, amb timidesa, les nostres sensacions. Després ja no vam riure… Ens lliuràrem a les carícies, a la descoberta dels nostres racons, de les paraules mussitades, als gemecs tímids, als sospirs fonedissos, a les promeses d’amor etern. Exhausts i endormiscats vam reposar, abraçats, bressolats per les gralles i la xerinola de la festa allà lluny, fins que la foscor ens va obligar a recollir la roba escampada i a reprendre el fil de la vida.

 Però que n’és de ferm i inamovible el destí…

 D’allò ja fa molt de temps. No sabíem que seria el darrer estiu.

 En aquella cantonada ja no hi ha una perfumeria, ni cap tendal. I la que fou casa teva va ser enderrocada. Ho sé perquè, tot i viure lluny, cada any hi torno. Sola, sense la família. Em barrejo amb els desconeguts que gaudeixen de la processó, dels balls. Dibuixo un recorregut sinuós i a contracorrent pels carrers de Vilafranca, cercant el teu rostre. Però mai el trobo. De vegades tanco els ulls, el so de les gralles em transporta, i somric.

 No soc capaç d’emocionar-me amb cap altra Festa Major.

Relat: L’espigó

Imatge: escala de la Punta, Sitges, principis s. XX. Fons Thomas.

Recolzada al mur del baluard, l’Abril tanca els ulls. Omet el sentit de la vista per lliurar-se totalment al plaer d’escoltar les escomeses del mar, mentre els cabells s’envolen i joguinegen amb el seu rostre i les seves espatlles descobertes. Un intent absurd de posposar el moment que tem. Però tot arriba. Dret darrera d’ella, abraçant-la amb tota la tendresa del món, el Pol xiuxiueja a cau d’orella:

−Abril. Desitjo que el nostre fill neixi al si d’una família. Et casaràs amb mi, oi?

Conté la respiració. Deixa reposar les mans sobre els braços forts del Pol. Pren uns segons abans de respondre.

−Saps que l’escala de la Punta es va inaugurar a principis de segle passat? La meva besàvia ja hi devia pujar i baixar. Em sembla estrany pensar que els seus peus delicats, les seves faldilles i enagos s’han arrossegat pels esgraons que jo també trepitjo.

Com que cinc anys de festeig són molts, l’Abril percep, en l’absència de reacció i el silenci del Pol, la seva tensió.

−La paraula clau és arrossegar-se…

Una família s’atura al costat d’ells per observar l’horitzó. El pare porta un bebè en una motxilla, en contacte íntim amb el seu pit. L’Abril desvia la mirada. I continua:

−Arrossegar-se darrera l’home que li van imposar com a marit. Darrera els fills que, en créixer, la consideraren un objecte més del mobiliari, tal i com van veure que son pare feia. Darrera les convencions socials que establien que no podia estudiar, ni interessar-se pers afers polítics, ni sentir-se orgullosa de la seva bellesa, ni viatjar sola.

El Pol sembla relaxar-se. La pren per les espatlles i s’hi encara, tot somrient.

−Apa, ja t’ha sortit el feminisme acèrrim. No pot ser que t’hi comparis, ha transcorregut un segle! Jo mai et privaria de la teva llibertat, i ho saps.

L’Abril torna a mirar el mar esvalotat.

−Llavors encara no havien construït l’espigó.

Sembla que el Pol es dona per vençut. S’acomoda al costat de l’Abril i espera que finalitzi el seu raonament; els seus dits tamborinegen contra el mur de pedra.

−A diferència de la meva besàvia, jo puc seure a l’espigó sempre que vull. Tot gaudint del mar, m’és útil per esvair dubtes, per trobar-me, per escoltar els meus sentiment més profunds.

Es tomba cap el Pol i pren amb les mans el seu rostre.

−T’estimo molt. Però no m’hi vull casar. Ni tampoc tindré el bebè. Ho sento.

Llavors enfila cap a l’escala. Quan passa pel costat del canó deixa lliscar els dits per la superfície, però no es deté. Baixa els esgraons tan lleugera com pesant es devia sentir la besàvia.

Relat: El bot salvavides

Imatge: “Sociedad española de salvamento de náufragos” , Calafell, principis s. XX. Fons Thomas.

Fa poc que l’Awa i sa mare viuen a Calafell. S’hi van mudar perquè la Mintou va trobar feina: cuidar de la Dolors. I aquesta és la seva primera festa major al seu nou poble! Les tres es dirigeixen cap a la platja, on tindrà lloc un estrany esdeveniment en el qual uns homes es fiquen al mar amb una barca que, segons li han explicat les companyes de l’escola, quan bolca, tota sola es redreça. L’Awa ho troba ben curiós, però no acaba de veure quina relació pot tenir això amb la cercavila o els castells de focs. Mentre la Mintou empeny la cadira de rodes de la Dolors, amb gotes de suor regalimant-li per l’escot, pobreta la mare, l’Awa saltironeja pel passeig, detenint-se només per beure una mica més del granissat.

S’aturen a un lloc des d’on poden observar, tot i que amb certa dificultat, com els homes vestits de blau arrosseguen la barca per sobre d’unes fustes que la fan rodolar fins la platja. S’endinsen a la mar, i naveguen i… què ensopit! S’asseu sobre el petit mur que la separa de la sorra i espera mentre guaita la gent. “Mira, mira!”, diu un noi que hi ha dempeus una mica més enllà, senyalant l’embarcació. Pregunta a la mare si pot apropar-s’hi per veure-ho millor i li diu que sí. Des de la vora del mar contempla el que li deien: els mariners fan bolcar el bot una i altra vegada i sempre acaba ben col·locat. Quin serà el misteri?

Torna amb la Mintou i amb la Dolors i ho pregunta.

La Dolors li ho explica: es tracta d’un bot salvavides molt especial que, fa molts anys, la gent de Calafell utilitzava per rescatar les persones víctimes de naufragis. Amb el temps i l’ús es va trencar, però ara l’han arreglat i cada any ensenyen com funciona. A l’Awa li sembla bé l’explicació, però… no resulta una mica avorrit, tot plegat?

Llavors la Mintou pren la paraula. No, a ella no li sembla avorrit. Creu meravellós saber que, des de fa tant, hi ha gent amb bon cor capaç d’arriscar-se per tal d’ajudar a aquells que, ja sigui mentre intenten guanyar-se la vida, o perquè van en recerca d’ella, corren perill d’ofegar-se.

L’Awa veu com a la mare se li humitegen i els ulls, i això la preocupa.

-Mare, estàs trista? Emprenyada?

La Mintou s’eixuga les llàgrimes.

-Una mica sí, però no amb tu, filla -diu, mentre li remou els cabells-. I escolta: de gran, vull que siguis com el bot salvavides.

L’Awa no entén què vol dir. Però no importa. Allà hi ha la Gemma, pot anar a jugar amb ella?

-Tu sí, filla. Tu sí.

Relat: L’associació de veïns

Imatge: Fires de Maig, 1984. ACAP. Fons Tothom.

La Lourdes creu que s’ha de disculpar. Ahir va perdre els nervis. Fa tant que intenta que l’Eugeni se l’escolti! Però no era el moment. Ell va massa atrafegat: la feina, son pare cada dia més malalt, l’adolescència del Pol, i, si no n’hi havia prou, la presidència de l’associació de veïns del barri. Mira que li va demanar que no se’n fes càrrec… Però ell sempre ha d’estar al rovell de l’ou. Avui ha marxat ben d’hora per preparar l’estand de les fires; s’hi passarà tot el dia, palplantat. Pobret… Ho arreglarà. Truca a aquell restaurant que tant li agrada i reservarà taula. Aquesta nit, amb el cap fred i amb tendresa, li explicarà, per fi, com es sent, i parlaran de com encarar el seu present i el seu futur. Si continuen així, no resistirà gaire més temps, ell ho ha de saber. Però, per ara, anirà a veure’l i li dirà que ho sent.

Hi ha molta gent al carrer. Però quan arriba a l’estand de l’associació, no hi ha cap responsable. Mira a dreta i esquerra, ni rastre de l’Eugeni. Vaja. Espera mentre mira la paradeta. Algunes fotos dels projectes lluitats, retalls de diari on se’ls esmenta, i un parell de murals fets a mà animant la gent a participar a les associacions. Ja està? Tant de temps invertit en preparar això? Passa una hora. Dues. I finalment apareix en Joan. Li pregunta pel seu marit. Sí, ha vingut al matí, però ha marxat a fer unes cervesetes, i al migdia tenen dinar de germanor. Per l’hora que és, no creu que torni fins les quatre o les cinc.

Fantàstic. Truca al restaurant i anul.la la reserva.

Un mes després, la Lourdes es presenta a la reunió extraordinària de l’associació. L’Eugeni fa cara d’estranyat quan la veu asseguda a primera fila. Es discuteixen propostes per les obres de millora del parc infantil. Ella hi participa activament i, quan arriba el torn de precs i preguntes, demana la paraula. S’aixeca i puja a l’estrada. Pren el micròfon.

−Voldria demanar al nostre il·lustre president, que també és el meu estimat marit, unes quantes coses: que no em desautoritzi davant del nostre fill. Que deixi d’obligar-me a dinar cada diumenge amb els seus pares. Que no critiqui les meves amigues. Que no llenci els calçotets pel terra. Que no fumi a casa. Ah! I que pari de presumir davant dels amigotes  de tenir un penis gros. Perquè no és cert. El té bastant petit.

L’Eugeni s’aixeca, la cara vermella, les dents serrades.

−Què collons fas? −murmura.

−Canalitzo les meves protestes a través de l’associació de veïns. Què? No ho he fet bé?

Relat: Un passeig per la muntanya

Imatge: abocador de brossa de Vilafranca, amb la brossa cremant-se, omplint l’antiga pedrera del canyet; 1973. ACAP. Fons Tothom.

EnGuillem roman assegut a la butaca; fuma i remena la copa, la mirada perduda, el peu dret colpejant rítmicament el parquet. No veu la Lisa, però sap perfectament què fa pels sorollets que surten del lavabo: el pintallavis quan cau sobre el marbre que envolta la pica, el calaix que obre per prendre el raspall, el cop de porta de l’armari d’on ha tret l’assecador de cabells; un, dos, tres, quatre i cinc segons per pentinar-se, i els dos mil watts d’aquell aparell infernal, motors a punts, preparats per l’enlairament, tot plegat per una cabellera curta i minsa que necessita un parell de minuts per estar eixuta per si sola, quines ganes de socarrimar el cuir cabellut. Dos glops de whisky després, el silenci torna a imposar-se tot just durant un breu instant que la veu aguda de Lisa trenca sense pietat mentre es dirigeix cap a l’habitació.

-Ma mare arriba a les cinc a l’estació. Sigues puntual, ja saps que esperar la posa nerviosa.

No se’n fotrà tant com per saltar a la via, no.

-Sí, vida. No et preocupis. A les cinc, com un clau -respon, els ulls en blanc.

La Lisa entra al menjador descalça, sabates en mà, i s’asseu al sofà per posar-se-les.

-Em sap greu haver de marxar així just el cap de setmana que ve la mare, però…

Traïdora. Amb l’excusa de la feina, tu de gresca. I jo amb la vella.

-Són imprevistos, amor. Me’n faig càrrec.

Parpelleja amb suavitat i glopeja.

-Us he deixat a la nevera filets de tonyina per fer a la planxa. Recorda que la mare el vol al punt, si li cous massa te’l llançarà pel cap. I fes-li amanida, però pensa en no posar-n’hi ni olives ni ceba, no ho suporta -especifica, mentre s’allunya, talonejant, de nou cap a la cambra.

Però quina merda és aquesta? Peix un altre cop?

-Tonyina, vida? Si en vam menjar abans d’ahir…

-Sí, però la mare fa dieta i m’ho va demanar, no protestis tant! Demà la portes a sopar fora, et tries el que et vingui de gust, i llestos -recomana, mentre torna amb la maleta. S’hi apropa per fer-li un petó-. No beguis més.

Només les tres ampolles que em reservo per moments de crisi.

-Ah, estaria bé que la duguessis a fer un passeig pel bosc perquè entri en contacte amb la natura. La pobre, sempre respira aire contaminat -suggereix, ja des de la porta.

-Sí, amor, la portaré a la muntanya, i tant…

-Fantàstic! T’estimo! Fins dilluns!

En Guillem somriu.

-Ves-hi tranquil·la.

Coneix el paratge ideal per la seva estimada sogra.

Relat: És, era, fou.

Imatge: Era enrajolada. ACAP. Fons L’Abans.

Diluvia. No hi ha corrent elèctric. L’Àneu s’ha tancat a l’habitació amb l’única espelma que ha trobat. El repicar de la pluja enfurismada contra la teulada l’està tornant boja. La humitat estova les parets i ressuscita aromes de cent anys enrere que hi viuen encastats. A través de la finestra, tot i la foscor, intueix l’ombra del Nuk que, allà baix, en comptes d’arrecerar-se sota el porxo, va amunt i avall com embogit, bordant i desafiant la tempesta. Més enllà, l’era s’il·lumina de sobte per un estrany llamp que sembla procedir del terra en comptes del cel. Tanca els ulls. Es manté expectant en espera del tro. Però no arriba. La pluja s’intensifica i un altre cop la llum a l’era, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, durant dos segons que li permeten veure el gos córrer cap a la sendera. L’Àneu dedueix que algú s’apropa. Ha de ser el pare. Serà que, de nou, arriba en males condicions? Maleeix la taberna d’en Tonet. Baixa les escales amb precaució però ràpida. Pren l’impermeable. Surt. La cortina d’aigua i vent l’embolcallen i l’empenyen cap el camí. Tanca les mans amb força al voltant del coll de la jaqueta. Trontolla pel terra enfangat, mentre crida al pare sense rebre resposta. Ni hi ha ningú, no veu res, excepte les llums. Apareixen d’aquí i d’allà, cada cop més amorfes i intenses, movent-se  eixelebrades en una dansa frenètica que atrau la seva mirada i les seves passes cap a l’era inundada, sense parar atenció allà on posa els peus. S’entrebanca i cau, s’aixeca molla i bruta, però no pot deixar d’esguardar la coreografia lumínica. Vol, desitja, necessita ser-hi a prop. L’envaeix un sentiment d’eufòria i emet un xiscle histèric que, ara sí, queda diluït entre els batecs d’un tro eixordador. I corre. Corre com alienada cap el resplendor. Llavors s’atura. Al mig de l’era. Xopa. Els braços amunt. Giravoltant sobre sí mateixa. Els pulmons a punt de rebentar-li. Enlluernada. Al cel negre, què hi ha? Poc a poc…

S’esmorteeix el so de la pluja.

La posseeix la ingravidesa.

Silenci, foscor i no res.

L’endemà fa sol. El pare de l’Àneu torna passejant de can Tonet, on s’ha quedat dormint la mona. Passa a tocar de l’era i, de reüll, hi veu abandonat…un impermeable? Quin boig surt una nit com la d’ahir? Li estranya que el Nuk no vingui a rebre’l. A casa, l’Àneu no hi és.

No la tornarà a veure.

Relat: Compte amb la pipeta!

Imatge: Estació Enològica. ACAP. Fons Vinseum.

La Judith camina, trepitjant fort amb les seves sandàlies de taló de quinze centímetres, pel passeig de Sitges. Ha triat un vestit ni molt llarg ni molt curt, sense gaire escot i de color cru, res llampant, però ajustadet, això sí, el suficient com per deixar paleses les seves corbes vertiginoses. La cabellera, negra, espessa, ondulada, dansa al ritme dels seu caminar sinuós i, reposant sobre la seva cintura, atrau les mirades discretes d’alguns homes, i les d’enveja de les seves dones, just al lloc que considera el seu punt fort. Ha decidit no quedar a Vilafranca perquè, l’altra nit, el vi li va jugar una mala passada i es va deixar veure per massa gent en companyia del pobre Andreu. És bon noi, divertit, però, físicament no està a la seva alçada, i té uns orígens, diguem… humils. No fa per ella, no; li deixarà clar. La va trucar ahir i el va sentir nerviós, incòmode, no acabava de decidir-se a demanar-li una cita,  així que li va facilitar les coses: demà, davant el museu Maricel.

Puja les escales que porten a l’església de Sant Bartomeu. Pel seu costat passa un turista alt i ros que li pica l’ullet i ella l’esguarda amb coqueteria. Continua el seu camí. Abans d’arribar el veu. Està recolzat sobre la barana contemplant el mar remogut. S’atura un instant i l’observa. Du una camisa blanca amb les mànigues arremangades, pantaló de lli i sandàlies. Li queda bé. En realitat, si es pentinés amb una mica més de gràcia… Llavors ell es gira i li somriu amb timidesa. Què mono…

Es fan petons a les galtes obviant que la darrera vegada que es van veure els llavis respectius van recórrer els cossos respectius, i comenten la possibilitat d’anar a prendre una copa, però l’Andreu titubeja.

−Ets preciosa… −afirma, mentre frega el seu cabell amb el dors de la mà.

Què tendre…

−Una dona fascinant…

Comença a sentir pessigolletes.

−Que qualsevol home desitja.

Deixa caure les pestanyes amb elegància.

−He pensat si tu i jo… −continua ell, sense acabar d’arrencar.

I ella ja sap que, almenys avui, li dirà que sí.

−Podríem ser parella…

La Judith humiteja els seus llavis.

−Però ho sento. No hi ha prou química i volia dir-t’ho en persona −conclou, arronsant les espatlles.