Relat: Je l’aime à mourir

Imatge: confluència carrers Espirall i de la Granada, 1972. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

La Laura retira l’apòsit.  La pell al voltant de la sonda que, perforant l’abdomen del Pere fins arribar al seu estómac, li permet introduir amb una xeringa els batuts amb què l’alimenta, apareix més encetada que mai. La crema que li va recomanar la seva companya tampoc ha funcionat. Desesperada, se li escapa un renec. Pren sèrum fisiològic i neteja les nafres, però, tot i fer-ho molt a poc a poc, el Pere fa un gest de dolor que accentua, encara més, l’asimetria facial que l’ictus li va provocar.

 Tanca els ulls i se li escapen les llàgrimes. Ha arribat el moment. Empassa saliva i ofega un sanglot. Embolcalla amb gasses netes la sonda. Cobreix el Pere amb el llençol i s’asseu al seu costat. Acaricia el seu rostre. S’apropa a la seva orella i xiuxiueja.

 −Amor meu. Tothom diu que no pots escoltar, però jo sé que sí. De vegades, quan et planys, fas un soroll, una mena de xiulet… sí, tresor, sí, això mateix. Vull, vull que sàpigues que ets l’amor de la meva vida i que mai, mai estaré preparada per deixar-te marxar. −Respira fons abans de continuar. No vol, no pot plorar−. Però ja n’hi prou de patir. M’has donat dos fills meravellosos, m’has empès a acomplir els meus somnis, aquells que ni jo sabia que tenia, i amb tu, he après tant… Jo… no vaig entendre qui era fins que vas arribar.

 Silenci.

 −Ara, si tu ho vols, vull tornar-te tot l’amor i la comprensió que em vas regalar. Només si ho desitges, vida meva. Només si ho desitges emetràs un so, aquell so que acabes de fer fa un minut. −Inspira, espira, aguanta la respiració, espira−. Fa tres o quatre mesos vaig prendre propofol del quiròfan. Només el necessari. Van veure que les ampolles es descomptaven, però ningú sospitaria mai de mi. Tan sols necessito aprofitar el catèter per on et passen medicació. Seria una sensació agradable, t’entraria molta son, un deixar-se anar pensant en allò que més t’estimes…

 Ja no pot més i ara sí, plora. Es tapa la cara. I s’emprenya, s’emprenya molt, s’aixeca i colpeja la paret perquè no havia de ser tan feble, ara no! Es neteja les llàgrimes i es moca. Torna amb en Pere. Es fica al llit amb ell i l’abraça.

 −Gràcies per existir −murmura.

 I llavors tanca els ulls i es concentra per veure si escolta, o no, el gemec.

Relat: El gegant

Imatge: gegants Festa Major de Vilafranca. ACAP. Fons: L’Abans.

Mentre la seva dona truca per telèfon a la sala d’espera, en Jordi entra a l’habitació. La Gemma jeu al llit immòbil, coberta amb el llençol blanc fins als pits, els braços per sobre, un catèter embolicat amb una malla en un d’ells, en l’altre una polsera de plàstic que la identifica amb el nom i un número d’historial; ja no du el seu pijama de color salmó, sinó una bata de paper que la infermera li ha cordat a l’esquena fa pocs minuts. Tot està preparat. El seu rostre , impassible, pretén amagar el què pensa i el què sent. Però el Jordi la coneix. La mira, li somriu, i a ella se li entelen els ulls.  S’asseu al seu costat.

-Tens por, cuca? -pregunta, mentre acaricia amb suavitat els seus dits.

Ella fa que sí amb el cap.

-Tot anirà bé. Serà una intervenció molt curta.

-Potser després em farà mal.

El Jordi assenteix.

-Segurament. Però et posaran calmants. D’aquí a quatre dies tornaràs a saltar com les cabretes, ja veuràs.

-M’han donat una pastilla perquè estigui tranquil·la i m’està venint una mica de son.

En Jordi s’aixeca, li fa un petó al front i li pessiga amb tendresa la galta. Ella esbossa un somriure i replica, arrossegant lleugerament les paraules:

-Tens les mans molt grans… Tot tu ets tan gran…

-I tu ets molt valenta. Estic molt orgullós de tu.

La Gemma tanca els ulls; sembla que s’adorm. En Jordi l’observa uns segons més. Li ve al cap el dia que la va conèixer, en aquell parc d’atraccions, fa deu anys; en tenia set acabats de fer. Ella el mirava amb curiositat sense acabar d’entendre quina relació tenia amb sa mare i què significaria a la seva vida. Sospira. Es retira. Però quan engrapa el pom de la porta la veu d’ella l’atura.

-El meu pare vindrà, Jordi?

Ell es tomba i la mira.

-I tant, princesa! Està de camí. Ta mare tot just hi parlava per telèfon fa uns minuts. No et preocupis, ja està arribant.

Ella es mossega els llavis, una mica ressecs.

-Val. Però… abans no se m’enduguin… tornaràs a fer-me una abraçada?

En Jordi se sent tan gran com ella diu que és.

Relat: Glaç

ACAP, Fons l’Abans, Nevada del 1962

L’Alícia esclafa contra el cendrer la tercera cigarreta de la darrera mitja hora i d’una revolada s’aixeca; la cadira cau. Entra al menjador tot tancant la porta del balcó. No es treu l’abric. Les ulleres se li entelen. Allà, borrós, assegut a la butaca, en Martí desenterra el cap del diari i la mira.

 − Sé que el dimarts ens vas veure a Barcelona, ja n’hi ha prou, Martí! No ho allarguem més, si us plau! No dissimulis! Parlem-ne! Jo ja no puc més… −es deixa caure al sofà, la mirada perduda−. No estic enamorada d’ell, només hi ha sexe, riures, despreocupació… I no m’interrompis, t’ho prego −suplica, ara ja enfrontant el rostre del Martí−. Sé que no hi ha justificació, però les coses han vingut així, tu i jo… tu i jo fa més d’un any que no anem bé, i ho saps! −crida, assenyalant-lo amb l’índex−. Gairebé no fem res junts, et passes la vida viatjant i quan tornes… quan tornes estàs cansat, i jo, jo enyoro quan sortíem a ballar, a sopar amb amics. Què vols? No em parles, et submergeixes als teus llibres i la teva música clàssica i jo haig d’estar aquí, al teu costat, i m’avorreixo, saps? No facis aquesta cara! No és la primera vegada que t’ho dic! Estàs absent, em sento sola! I el sexe? Tu ho trobes normal? Que ho fem de rutina cada cop que tornes com qui entra a casa i es treu les sabates per no espatllar el parquet? No hi ha passió, no hi ha morbo, no hi ha innovació, res, no hi ha! Res no sento! −agafa aire per respirar i baixa el to de veu−. Vaig conèixer l’Andreu ara fa dos mesos a una de les exposicions de la Marta. Vam xerrar sobre art, vam anar a fer una copa i ens vam passar els telèfons. Després vam quedar a fer un cafè, a dinar, una cosa va portar a l’altra. He estat una inconscient. Ho hagués tallat, volia recuperar el que tu i jo compartíem fa uns anys, ho tenia cada cop més clar. Però llavors et vaig veure allà plantat, mirant-nos des de aquella cantonada, vaig creure que em moria, perquè jo, jo encara t’estimo, Martí, m’has de creure!  Ha estat un error, no tornarà a passar, et prego que em donis, que ens donem una altra oportunitat, podem fer-ho, Martí, si us plau…, estic confessant, perdona’m! −es tapa la cara, plora sense consol.

− Alícia. El dimarts no vaig anar a Barcelona.

Relat: Autopista

Imatge: autopista A-7 al seu pas per Vilafranca, en construcció; 1972. ACAP. Fons Tothom.

La Mercè ofereix cafè i seient a la Carme, i de seguida comença a explicar el projecte de la llar d’infants: catalans, laics, coeducadors, inclusius, cooperació amb les famílies, mentre la Carme va fent que sí amb el cap. Els ha encantat el seu currículum, és espectacular, en parlen durant deu minuts. A més, els agrada que sigui nascuda a Vilafranca, tot i què, particularment, no li sona la seva cara. La Carme aclareix que ha estat vivint a Barcelona durant nou anys, amb el seu marit, i que tot just han tornat fa un parell de mesos.

-Aquí diu -comenta la Mercè, passant la pàgina del CV-que has demanat una excedència d’un any a l’escola on treballes. Penses tornar-hi?

La Carme arronsa les espatlles.

-Sincerament, no ho tenim clar. Volem provar com ens sentim aquí. El meu home és de Barcelona de tota la vida, no sabem si s’hi adaptarà. Però hi serem almenys durant un curs -puntualitza.

-Una cosa més -diu la Mercè-. No especifiques si tens carnet. No condueixes? Vindries cada dia en tren des de La Granada? Ho dic perquè la puntualitat és fonamental per a nosaltres.

La Carme redreça l’esquena i s’acomoda a la cadira.

-Bé, sí. Sí que tinc carnet. El que passa és que… em fa una mica de respecte conduir. Vam tenir un accident fa mig any. El meu home va patir moltes fractures, contusions. Conduïa jo -. Es mossega els llavis-. Encara no sé com… anàvem sols per l’autopista. Diuen que la roda es va rebentar. Jo no ho recordo bé. Només tinc la imatge dels carrils buits -murmura.

-Vaja. Ho sento -mussita la Mercè.

Un silenci tens emboira la sala. La Carme fa que no amb el cap amb un somriure una mica forçat; sembla que volgués desenterbolir l’ambient.

-No passa res. Ho superaré. Però de moment, quan m’haig de desplaçar en cotxe, ell m’acompanya. No patiu. La puntualitat no serà un problema.

L’entrevista es dona per acabada. Ja la trucaran.

La Carme surt de l’edifici. Obre la porta del seu vehicle, s’asseu al lloc del conductor i agafa el volant amb força mirant a l’infinit.

-No ha anat gaire bé, amor. A última hora s’ha esgavellat. Crec que m’ha vist una mica insegura. No sé. Ja veurem. Anem cap a casa, rei?

Es gira cap a la dreta. Col·loca el cinturó al voltant de la urna, no vol que tombi i s’escampin les cendres, com la darrera vegada. Arrenca.

Relat. Sant Jordi

Imatge: diada de Sant Jordi, actes a la plaça de la vila; 1979. ACAP. Fons Tothom.

És una tarda tranquil·la. Mentre, des de la barra, eixuga gots amb un drap blanc, en Quim observa les que, amb tendresa, anomena “les seves iaiones”. No fallen. Cada quatre dijous es reuneixen a la cafeteria i comenten el llibre que han llegit previ acord. Un dia són quatre, l’altre sis, de vegades només dues. Discuteixen, en ocasions fins i tot s’exalten, defensen a mort les seves opinions. Tenen força. Personalitat. I una alegria desbordant. En Quim admira la seva tenacitat i les seves ganes de continuar aprenent. La Lluïsa veu que les contempla i li llança un petó amb la mà. En Quim, content, li diu descarada. La Lluïsa fa una riota.

Entra al bar l’Ignasi, el del concessionari de la cantonada. S’asseu al tamboret, davant del Quim, i deixa una bossa petita amb un llacet vermell. Demana un te i l´hi serveix. Amb ànims de donar conversa, com a bon cambrer que és, en Quim li pregunta si ha comprat un regal.

−Ai, si t’explico!

−Explica, explica.

−És per a la xicota. Per Sant Jordi −especifica l’Ignasi, aixecant ambdues celles. Després el fa apropar-s’hi i xiuxiueja−: són unes arracades amb forma de rosa. Ep! Cares, eh? T’explico?

En Quim assenteix.

−Fa tres anys que anem junts. El primer Sant Jordi l’hi vaig portar una rosa. I em va mirar amb mala cara. Que n’ets, de garrepa, vaig pensar. Així que l’any següent li’n vaig comprar una dotzena. I què diries?

En Quim arronsa les espatlles.

−Li va agradar?

L’Ignasi fa un cop de puny sobre la barra. Les iaies es giren i l’observen tres segons. Després continuen amb la seva xerrameca.

−No! Mira que me l’estimo, eh? És maca, culta, llesta, té carrera! Però pica ben alt. No es conforma amb poc.

−Vaja… I si és com la descrius, tan il·lustrada… −s’aventura el Quim, ja en qualitat d’home, i no de cambrer, ben encuriosit−. Vols dir que no esperava un llibre? Dic jo, eh?

L’Ignasi fa un posat fatxenda.

−No, no −respon, fent un gest amb la mà com si ventés el comentari del Quim−. Llibres ja en té, no sap ni on col·locar-los. No t’equivoquis. Les dones volen detalls que exaltin la seva feminitat. T’ho dic jo, que tinc certa experiència… −afirma, amb un somriure que pretén ser misteriós.  Després paga i s’acomiada, enduent-se el regal.

En Quim resta pensatiu.

Llavors gira el cap cap a les iaies. Avui comenten un llibre de la Virginia Woolf i s’ho estan passant la mar de bé.

Decideix que, aquest Sant Jordi, els escriurà un poema.

Relat. Rerefons

Imatge: Descoberta i neteja de pintures murals romàniques a la porta lateral de la Basílica de Santa Maria, 1973. ACAP. Fons Tothom.

La Nora apaga la làmpada que il·lumina la taula de la biblioteca. Avui ja no farà res de bo. Arreplega els apunts d’anatomia i els desa de qualsevol manera a la bossa. Mentre camina en direcció a la porta nota l’esguard fix dels quatre sortits de torn sobre el seu cul. Sent basques i es penedeix d’haver-se posat la faldilla curta. Total, de què li ha servit? “Es millor que ho deixem estar per un temps, Nora. Necessito concentrar-me en els exàmens”, li ha dit en Ramon aquest matí. Tres mesos i apa, a la llista de fracassos.

Quan arriba a casa troba la mare asseguda al sofà, llegint; però d’una ullada endevina el seu neguit. “Què tens, filla?”.

La Nora deixa la bossa sobre una cadira i s’apropa al balcó sense respondre. Hi roman dreta, amb els braços creuats, observant les persones del carrer que, petitetes, caminen submergides en les seves pròpies cabòries. Petites com ella, pensa. Té unes ganes terribles de plorar i s’està contenint. La mare ataca de nou i l’hi explica. En Ramon. Però abans va ser l’Elias, i també el Pol, i… en fi. No calen detalls, és la mare.

−Quin creus que és el problema, Nora?

No ho sap. Els nois fan cua per sortir amb ella, però se’n cansen. Ella encara sospira que ells ja  perden l’interès. La mare somriu amb tendresa i li demana que s’assegui al seu costat; li pren la barbeta amb delicadesa i després acarona el seu cabell.

−Tu t’has vist bé? Ulls verds, pestanyes llargues i espessides amb Rimmel, nassarró petit, boca molsuda perfectament delineada amb barra de llavis; alta; prima, però no massa; cabell llarg i suau. Ets preciosa. Perfecta. Tot allò que la societat exigeix avui dia d’una dona.

La Nora l’observa, interrogant-la en silenci. I doncs?

−¿Ja deixes que els nois sàpiguen que t’agraden les novel·les cursis,  que et fa por conduir,  que odies el reggaeton, que no suportes les sabates de taló que dus, que t’encanta anar en xandall però mai te’l poses, que ets desendreçada, una mica impertinent, dolça però increïblement tenaç, que prefereixes un sopar íntim a una nit de discoteca, que ho donaries tot però a canvi de tot? Ja et mostres tal i com ets, única, exclusiva, autèntica, filla?

La Nora emet un sanglot i deixa plantada la mare. Es tanca al lavabo i plora. Es mira al mirall. Solcs negres recorren les seves galtes. Quan es calma, respira fons. Obre un calaix. Treu cotó i el pot de crema desmaquillant.

Relat. La porta d’urgències.

Imatge: Centre d’urgències de l’Hospital de Vilafranca al carrer Vidal, 1982. ACAP. Fons Tothom-Jordi Valls.

Abans de marxar, l’Inocenci sent la necessitat de passar un últim cop per l’hospital. S’atura a la vorera, davant l’accés a l’àrea d’urgències, deixa la maleta al terra i observa la porta, oberta com una boca enorme que, tot just fa tres setmanes, va engolir la vida que s’havia construït. Amb el cap cot i els ulls plorosos recorda la matinada que hi va portar la pobre Elena. Es moria de dolor a la panxa i la febre l’obnubilava. Els metges no sabien què tenia i li van donar antibiòtics. Però no va ser fins que la van obrir i van analitzar el pus que impregnava les seves entranyes que no li van trobar aquell microbi del dimoni. Pren un mocador de la butxaca i eixuga la suor que l’amara. Res a fer. No podrà oblidar mai l’expressió de l’Elena quan aquell doctor barbut els va explicar que es tractava d’una malaltia de transmissió sexual. La seva primera reacció va ser la de negar-ho tot. Era impossible que…  Si només va ser un cop… Però l’Elena sabia llegir els seus pensaments. El va mirar tot arrufant les celles, els seus ulls blaus mai no li van semblar tan freds. Només va caldre que pronunciés el seu nom, llançat a l’aire en to de pregunta com en David feu amb la fona: “Inocenci?”. I ell, com en Goliat, es va ensorrar, es va fer petit, perquè se l’estimava tant… i va confessar que sí, que un cop, les darreres vacances, al poble, la Carmensita, que el va buscar, i que ho havia d’entendre, que ell era home, però que a qui volia era a ella, i que si naps, i que si cols. L’Elena li va girar la cara. El doctor va desaparèixer com per art de màgia. I com per art de màgia el seu matrimoni es va desintegrar.

Ara recull la maleta on hi du, amb prou feines, quatre camises i un parell de pantalons. Prendrà el tren cap a Barcelona, on l’espera el seu germà. Hi viurà fins que trobi feina. Encara no ho sap, però la seva cunyada, que és infermera, li recomanarà que es miri això de la malaltia, perquè, de vegades, els homes no tenen símptomes, i no la voldrà tornar a encomanar, oi? L’Inocenci envermellirà de vergonya, però ho farà.

I quan l’uròleg, després de diverses proves, li asseguri que ni té ni ha tingut cap trastorn al seu, vaja, al seu… imaginarà la porta d’accés a les urgències obrint-se i tancant-se compulsivament  en un atac de riure descomunal, acord a les seves mides.

Però no, encara no ho sap. Guarda el mocador a la butxaca i, arrossegant els peus, enfila cap a l’estació.

Relat. A la consulta

Imatge: Fires de maig, 1964; “El vino alegra los corazones”, lema emprat pel sindicat de vins del Penedès. ACAP. Fons L’Abans.

La Marta es mira l’analítica i arqueja les celles. Triglicèrids, transaminases, y la GGT pels núvols. L’ecografia, fatal; té més greix al fetge que un ànec del Périgord. A l’altra banda de la taula el senyor Dionís manté el somriure neutre de qui, ja d’entrada, perquè sí, emmagatzemarà el discurs de l’interlocutor a la via morta del cervell. El nas vermell i el cabdell de capil·lars rosats que decoren les seves galtes parlen per si sols. No caldria ni preguntar, però s´ha de fer.

−Dionís, vostè beu?

En Dionís esclata a riure.

−Què vol dir? El normal, no?

Sí, és clar. Aquesta ja s l’esperava.

−Què és el normal, per a vostè?

−Doncs, el normal, què vol que li digui? Un parell de gots de vi amb els àpats, què se jo, dues o tres cerveses quan plego, i el trifàsic al matí, el normal!

La Marta nega amb el cap mentre reflecteix a l’ordinador el part enològic del pacient. Pel rictus immutable que veu en el Dionís, sap que no col·larà la reprimenda. Tot i així, s’hi posa.

−A veure, Dionís. Beu massa. La seva analítica està fatal, i no parlem de l’ecografia. Està a un pas de travessar la línia que separa el fetge gras de la cirrosi. I llavors no hi haurà retrocés.

L’home arronsa les espatlles i manté el somriure estúpid.

−Bé hauré de morir d’alguna cosa, oi?

La Marta sospira. Són les sis de la tarda, fa deu hores que va plantar el cul a la cadira i està esgotada. No es veu amb ànims d’adoptar el posat seriós i imponent que requereix la situació, així que intenta l’ estratègia de la complicitat.

−Dionís, vostè encara és molt jove. Està a temps de canviar una mica els hàbits, cuidar-se, menjar sà.

L’alcohol és verí! Ha de beure aigua, o, si m’apura, algun refresc, inclús cervesa sense alcohol. Però ha de fer una mica de bondat!

Res. Fa que sí amb el cap però la travessa amb la mirada. D’acord. És un primer intent, ho haurà d’anar treballant. Miracles, tampoc. Escriu: explico al paciente la importancia del abandono del hábito enólico, insisto en medidas higiénico-dietéticas; plan: analítica en seis meses.

Acomiada al Dionís. Ja l’avisaran, sí, pel control. Afortunadament, és el darrer malalt.

Està saturada, cansada i només desitja arribar a casa, una dutxa i sopar tranquil·lament amb el seu maridet. Què bé! Però primer passarà pel súper. Aquesta nit li ve de gust un vinet blanc, fresquet, que passi bé; potser un xarel.lo.

Relat. A dos quarts de sis

Les cinc i deu. Vint minuts i estaran junts un altre cop. Està asseguda, sola, al banc més retirat de la porta per on els passatgers accedeixen a l’andana, les cames molt juntes, com tota dona decent, i l’esquena ben dreta; mira contínuament el rellotge; les agulles no semblen disposades a col·laborar i llisquen mandroses. Estreny els dits al voltant de la bossa que té a la falda, els palmells li suen; tanca els ulls un instant. Necessita sentir-lo a prop de nou. Ja fa tant de temps que ni tan sols recorda les sensacions, i això la mortifica. No pot esperar. S’aixeca i fa unes passes cap a la via. Mira l’horitzó però res. Uns metres més enllà el revisor es balanceja rítmicament sobre la punta i el taló dels peus, les mans entrellaçades a l’esquena. Decideix preguntar-li. No, no sap si va amb retràs. Torna al banc i comprova l’hora. El rellotge li mostra, burleta, un quart de sis. El record del matí que va despertar amb la certesa que tot havia acabat l’assalta un cop més; l’angoixa de saber que res ni ningú podria substituir-lo, el pànic d’obrir l’habitació buida, la soledat escanyant-la. Rebutja el pensament. El tren que li tornarà la pau està a punt d’arribar. L’andana s’omple de persones que viatgen ves a saber on, darrera de quins somnis, però ningú és tan afortunat com ella.

Té la boca seca. Las cinc i vint. A partir d’ara no tornaran a separar-se. Obre la bossa i comprova que hi ha el petit penjoll amb la imatge de Sant Fèlix, idèntic al que ella du al coll. Agraeix, pensa. Pare nostre que esteu al cel. Les cinc i vint-i-vuit. Sigui santificat el vostre nom. Hi ha molta gent esperant i vol fer-se un lloc. S’aixeca. Dos minuts. Vingui a nosaltres el vostre regne. Posa la mà gelada sobre el ventre que allotjà el bebè no nascut. Faci’s la vostra voluntat. L’agulla espigada s’avança amb un moviment sec fins el sis romà, creu escoltar el cruixit del mecanisme, eixordador, dins del seu cap, tot i que sap que no és possible. Ja ve. No permeteu que caiguem a la temptació! La locomotora grisa sembla entrar amb fatiga i a càmera lenta, grinyola com protestant. L’olor a creosota l’envaeix i sent nàusees, però què importa, ja arribo, fill! Deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.

Dona un pas endavant i salta a la via.

Relat. Contes de Grimm

Imatge: Palau Baltà (Palau Babau). ACAP. Fons Vinseum.

Li van dir que era una princesa. Que casa seva era un palau fortificat. Que sempre la despertaria el cant dels ocells. Li van dir que cada dia pentinarien els seus cabells llargs i suaus, i que la vestirien amb túniques de seda. Que viuria envoltada de música i que un príncep li llegiria poemes d’amor davant de la llar de foc, ajaguts sobre la catifa. Que les fades, entre somriures i saltirons, solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués. Tot això li van dir , entre contes de Grimm i nines vestides de color rosa. I ella s’ho va creure.

Ara plou, està dempeus davant del Palau Baltà, i el mira. No és un castell molt gran, però hauria estat suficient. Observa els merlets des dels quals hauria esquivat les fletxes i la galeria amb finestretes per la qual hauria pogut passejar tot observant el decurs dels dies tranquils. Mentre hi pensa nota que el vent canvia de direcció i intenta protegir-se millor amb el paraigua, però sent una fiblada al canell i, enrabiada, acaba llançant-lo. Ha de tornar al pis minúscul on viu amb el seu escarceller abans no la trobi a faltar.  Demà serà un altre dia, sí, i potser, si ell beu prou aquesta nit,  no la despertaran els seus crits. Podrà escapar-se a ca la Remei, que li arregli els cabells que s’ha tallat de qualsevol manera en un arravatament d’ira per tal que la propera vegada no tingui d’on arrossegar-la; la bona de la Remei no li farà cap pregunta. Sap que quan arribi a casa i la vegi sense la seva cabellera i amb el blau a la galta esquerra, dissimulat sobre el maquillatge barat, es penedirà un cop més i pot ser que, fins i tot, plori, i  l’envolti en una abraçada amarga que accentuarà el dolor de les costelles i encara més el de l’ànima. I ella sentirà tristesa i pena per tots dos, i voldrà creure que no, que no tornarà a passar mai més.

Per això ha de tornar.

Però abans es mira la tribuna, la finestra coronella, i pensa que ella hauria d’estar allà, contemplant la pluja, en pau.

Perquè li van dir, li van repetir, que ella era una princesa.