Relat: Un passeig per la muntanya

Imatge: abocador de brossa de Vilafranca, amb la brossa cremant-se, omplint l’antiga pedrera del canyet; 1973. ACAP. Fons Tothom.

EnGuillem roman assegut a la butaca; fuma i remena la copa, la mirada perduda, el peu dret colpejant rítmicament el parquet. No veu la Lisa, però sap perfectament què fa pels sorollets que surten del lavabo: el pintallavis quan cau sobre el marbre que envolta la pica, el calaix que obre per prendre el raspall, el cop de porta de l’armari d’on ha tret l’assecador de cabells; un, dos, tres, quatre i cinc segons per pentinar-se, i els dos mil watts d’aquell aparell infernal, motors a punts, preparats per l’enlairament, tot plegat per una cabellera curta i minsa que necessita un parell de minuts per estar eixuta per si sola, quines ganes de socarrimar el cuir cabellut. Dos glops de whisky després, el silenci torna a imposar-se tot just durant un breu instant que la veu aguda de Lisa trenca sense pietat mentre es dirigeix cap a l’habitació.

-Ma mare arriba a les cinc a l’estació. Sigues puntual, ja saps que esperar la posa nerviosa.

No se’n fotrà tant com per saltar a la via, no.

-Sí, vida. No et preocupis. A les cinc, com un clau -respon, els ulls en blanc.

La Lisa entra al menjador descalça, sabates en mà, i s’asseu al sofà per posar-se-les.

-Em sap greu haver de marxar així just el cap de setmana que ve la mare, però…

Traïdora. Amb l’excusa de la feina, tu de gresca. I jo amb la vella.

-Són imprevistos, amor. Me’n faig càrrec.

Parpelleja amb suavitat i glopeja.

-Us he deixat a la nevera filets de tonyina per fer a la planxa. Recorda que la mare el vol al punt, si li cous massa te’l llançarà pel cap. I fes-li amanida, però pensa en no posar-n’hi ni olives ni ceba, no ho suporta -especifica, mentre s’allunya, talonejant, de nou cap a la cambra.

Però quina merda és aquesta? Peix un altre cop?

-Tonyina, vida? Si en vam menjar abans d’ahir…

-Sí, però la mare fa dieta i m’ho va demanar, no protestis tant! Demà la portes a sopar fora, et tries el que et vingui de gust, i llestos -recomana, mentre torna amb la maleta. S’hi apropa per fer-li un petó-. No beguis més.

Només les tres ampolles que em reservo per moments de crisi.

-Ah, estaria bé que la duguessis a fer un passeig pel bosc perquè entri en contacte amb la natura. La pobre, sempre respira aire contaminat -suggereix, ja des de la porta.

-Sí, amor, la portaré a la muntanya, i tant…

-Fantàstic! T’estimo! Fins dilluns!

En Guillem somriu.

-Ves-hi tranquil·la.

Coneix el paratge ideal per la seva estimada sogra.

Relat: És, era, fou.

Imatge: Era enrajolada. ACAP. Fons L’Abans.

Diluvia. No hi ha corrent elèctric. L’Àneu s’ha tancat a l’habitació amb l’única espelma que ha trobat. El repicar de la pluja enfurismada contra la teulada l’està tornant boja. La humitat estova les parets i ressuscita aromes de cent anys enrere que hi viuen encastats. A través de la finestra, tot i la foscor, intueix l’ombra del Nuk que, allà baix, en comptes d’arrecerar-se sota el porxo, va amunt i avall com embogit, bordant i desafiant la tempesta. Més enllà, l’era s’il·lumina de sobte per un estrany llamp que sembla procedir del terra en comptes del cel. Tanca els ulls. Es manté expectant en espera del tro. Però no arriba. La pluja s’intensifica i un altre cop la llum a l’era, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, durant dos segons que li permeten veure el gos córrer cap a la sendera. L’Àneu dedueix que algú s’apropa. Ha de ser el pare. Serà que, de nou, arriba en males condicions? Maleeix la taberna d’en Tonet. Baixa les escales amb precaució però ràpida. Pren l’impermeable. Surt. La cortina d’aigua i vent l’embolcallen i l’empenyen cap el camí. Tanca les mans amb força al voltant del coll de la jaqueta. Trontolla pel terra enfangat, mentre crida al pare sense rebre resposta. Ni hi ha ningú, no veu res, excepte les llums. Apareixen d’aquí i d’allà, cada cop més amorfes i intenses, movent-se  eixelebrades en una dansa frenètica que atrau la seva mirada i les seves passes cap a l’era inundada, sense parar atenció allà on posa els peus. S’entrebanca i cau, s’aixeca molla i bruta, però no pot deixar d’esguardar la coreografia lumínica. Vol, desitja, necessita ser-hi a prop. L’envaeix un sentiment d’eufòria i emet un xiscle histèric que, ara sí, queda diluït entre els batecs d’un tro eixordador. I corre. Corre com alienada cap el resplendor. Llavors s’atura. Al mig de l’era. Xopa. Els braços amunt. Giravoltant sobre sí mateixa. Els pulmons a punt de rebentar-li. Enlluernada. Al cel negre, què hi ha? Poc a poc…

S’esmorteeix el so de la pluja.

La posseeix la ingravidesa.

Silenci, foscor i no res.

L’endemà fa sol. El pare de l’Àneu torna passejant de can Tonet, on s’ha quedat dormint la mona. Passa a tocar de l’era i, de reüll, hi veu abandonat…un impermeable? Quin boig surt una nit com la d’ahir? Li estranya que el Nuk no vingui a rebre’l. A casa, l’Àneu no hi és.

No la tornarà a veure.

Relat: Compte amb la pipeta!

Imatge: Estació Enològica. ACAP. Fons Vinseum.

La Judith camina, trepitjant fort amb les seves sandàlies de taló de quinze centímetres, pel passeig de Sitges. Ha triat un vestit ni molt llarg ni molt curt, sense gaire escot i de color cru, res llampant, però ajustadet, això sí, el suficient com per deixar paleses les seves corbes vertiginoses. La cabellera, negra, espessa, ondulada, dansa al ritme dels seu caminar sinuós i, reposant sobre la seva cintura, atrau les mirades discretes d’alguns homes, i les d’enveja de les seves dones, just al lloc que considera el seu punt fort. Ha decidit no quedar a Vilafranca perquè, l’altra nit, el vi li va jugar una mala passada i es va deixar veure per massa gent en companyia del pobre Andreu. És bon noi, divertit, però, físicament no està a la seva alçada, i té uns orígens, diguem… humils. No fa per ella, no; li deixarà clar. La va trucar ahir i el va sentir nerviós, incòmode, no acabava de decidir-se a demanar-li una cita,  així que li va facilitar les coses: demà, davant el museu Maricel.

Puja les escales que porten a l’església de Sant Bartomeu. Pel seu costat passa un turista alt i ros que li pica l’ullet i ella l’esguarda amb coqueteria. Continua el seu camí. Abans d’arribar el veu. Està recolzat sobre la barana contemplant el mar remogut. S’atura un instant i l’observa. Du una camisa blanca amb les mànigues arremangades, pantaló de lli i sandàlies. Li queda bé. En realitat, si es pentinés amb una mica més de gràcia… Llavors ell es gira i li somriu amb timidesa. Què mono…

Es fan petons a les galtes obviant que la darrera vegada que es van veure els llavis respectius van recórrer els cossos respectius, i comenten la possibilitat d’anar a prendre una copa, però l’Andreu titubeja.

−Ets preciosa… −afirma, mentre frega el seu cabell amb el dors de la mà.

Què tendre…

−Una dona fascinant…

Comença a sentir pessigolletes.

−Que qualsevol home desitja.

Deixa caure les pestanyes amb elegància.

−He pensat si tu i jo… −continua ell, sense acabar d’arrencar.

I ella ja sap que, almenys avui, li dirà que sí.

−Podríem ser parella…

La Judith humiteja els seus llavis.

−Però ho sento. No hi ha prou química i volia dir-t’ho en persona −conclou, arronsant les espatlles.

Relat: Reincarnátio

Imatge: porxos del convent de Sant Francesc. ACAP. Fons: L’Abans.

Amb la morfina el dolor ha disminuït lleugerament, però tot just fa una hora sentia que es moria i l’ha vist. Ha vist, clarament, la porta que ha de travessar allà, al fons del passadís; les columnes, a cada banda, són les sentinelles del seu destí. Només resta acomiadar-se. Estreny la mà de la seva dona. Ella l’acarona i xiuxiueja:

−Pau, et sents millor?

−Carme, això s’acaba.

−No! El doctor diu que t’has d’operar. Però has de donar el teu consentiment, per què m’ho fas, això? Deixa’t fer el que toqui!

No vol discutir. El metge li va deixar clar. El mal està massa estès. L’operació seria pal·liativa i després vindria quimioteràpia. Poques garanties. Molt de patiment. No signarà.

Però sap, ha llegit molt sobre això, que darrera d’aquella porta hi ha un nou inici. La seva ànima, un altre cos. Durant aquests ardus cinquanta anys ha pagat pels pecats comesos en la seva anterior vida. En la propera tot serà millor. Ho té decidit. Travessarà la porta. On són les claus? Han de ser a la butxaca. Si no fes tant de mal…

−Amor meu −diu la Carme, somiquejant− no veus les coses amb claredat. Ets jove, has de lluitar, hem de lluitar, jo estaré amb tu, ens en sortirem!

La dolça Carme. Mai ha sabut estimar-la com es mereixia, ni tan sols quan van perdre el seu fill. Una punxada al ventre anuncia el recaragolament i aguanta la respiració. Durant deu segons el dolor el domina, creu que els budells esclataran, però no, encara no. Gemega.

−He vist la porta… tinc les claus…

−Quina porta, Pau? Si us plau, quina porta? Déu meu… Estàs delirant…

En Pau tanca els ulls, com explicar-l’hi? Ho intenta, però les paraules no emergeixen. Xiscla i arronsa les cames, veu borrós el rostre de la Carme, té la boca seca. Tant fa. La veu plorar mentre li eixuga el front amb una tovallola. Respira amb certa dificultat però tot està clar.

−L’obriré…

−Vaig a buscar la infermera.

La veu desaparèixer com una columna de fum que s’esvaeix. És el moment. Amb lentitud apropa la mà a la butxaca.

Però no la troba.

S’inquieta.

Busca.

Està nu!

Es remou.

Sent nàusees.

No té butxaques.

Foscor.

No té butxaques.

I no hi cap clau.

Relat: Muralla

Imatge: la muralla de Vilafranca en enderrocar-se un edifici al carrer dels Banys, 1978. ACAP. Fons Tothom.

En Víctor baixa la persiana a les vuit en punt per primer cop en el que porta de mes. Aquests dies la feina és desbordant. Enfila cap a casa de la Noah, l’amiga de l’Eva, la seva filla; els ha promès que hi passaria, tenen un problema informàtic i no poden acabar la presentació d’un treball important. Camina ràpid. No té temps per practicar esport i això ho supleix, d’alguna manera. Però, dos carrers més enllà, s’atura, inevitablement, davant l’aparador de la botiga de manualitats. Els ulls li ballen entre olis, teles, pinzells, bastidors. Fa molt que no pinta. Algun cap de setmana ho ha intentat, però no se n’ha sortit, com si alguna mena de tallafocs fisiològic bloquegés el camí de les idees fins la mà. Tant fa. No deu ser el moment. Reprèn la marxa. A casa de la Noa s’hi està mitja hora. I, quan pensava que ja podria prendre l’Eva i tornar, junts, cap a casa, resulta que no, que encara demana vint minuts més per enviar el treball a la professora, i recollir-ho tot. En Víctor no protesta. Decideix esperar-la al cafè de la cantonada fent una aigua amb gas. S’asseu a una taula de la terrassa. Té un xic de mal de cap. Respira fons. Ja és divendres. Però demà, a primera hora, marxaran cap a la masia dels avis. No és que tingui gaires ganes, però l’Eva i la Marta ho esperen. És l’aniversari de la cosina i hi haurà una gran festa amb tota la família. Mira el rellotge, gairebé les nou del vespre, què dimonis fa l’Eva, per què no baixa? A la taula del costat hi ha El 3 de vuit, el pren i comença a fullejar per la darrera pàgina, on hi ha l’anunci d’un cotxe. El fa pensar que ja és hora de canviar-se el seu i que, afortunadament, podrà plantejar-se de comprar un tot terreny com Déu mana, ara que el negoci rutlla com mai i que a la Marta li han pujat el sou. Tot va bé, es diu. Tot en ordre. Passa les planes del setmanari mirant sense veure, conscient de la cefalea punxant que va a més, desitjant una dutxa amb aigua calenta i poder dormir d’una tirada. De sobte, la imatge dels Retrats Vilafranquins crida la seva atenció. Un tram de l’antiga muralla, descoberta a l’enderrocar un edifici. Muralles. Sempre hi són. Encara que no es vegin.

Relat: Carta al meu fill

Imatge: panoràmica de Vilafranca; 1962. ACAP. Fons Miquel Rota.

Recordo que, quan vam arribar, Vilafranca em va semblar una ciutat petita i acollidora, plena de vida i càlida. Els primers dies passejàvem pel centre una mica perduts, agafadets de la mà. Ens ho miràvem tot, jo des de la inquietud de l’adult que s’enfronta a un nou destí, tu des de la curiositat d’un nen de nou anys. Però a cada cantonada trobàrem somriures encoratjadors i paraules gentils. I, poc a poc, vam arrelar. A mi m’agradava passejar sota els porxos de la plaça Constitució, amb aquell aire medieval. Tu preferies entrar a la biblioteca Torres i Bages. T´hi deixava una estona mentre jo feia alguna compra.

Pujaves per aquelles escales una mica relliscoses pel trepitjar de la gent durant segles, i et perdies entre somnis i aventures; m’esperaves assegut a l’entrada amb una pila de llibres a la falda, ja immers entre les pàgines d’algun d’ells, aliè a la resta del món. Aliens, tots dos, al temps que ens fuetejava. I va arribar un dia en que em vas demanar d’anar-hi sol. Després ho vas fer amb algun amic dels pocs als que també els agradava la lectura. I una mica més tard amb la Sara, la teva primera xicota; llavors tornaves a casa amb la cara encesa i sense cap llibre. Que malament que t’ho vas passar quan la relació es va acabar! I que lluny que et sentia. Que difícil fer-te entendre que els teus silencis s’enfonsaven al meu cor. Que dur no poder oferir-te res més que la meva presència.

Estimat fill.

Ja tens vint-i-dos anys. Estàs estudiant molt. Has madurat i has pres decisions. T’has fet adult i tot just vinc d’acompanyar-te a l’aeroport. Te’n vas a construir un futur que s’adapti tant com sigui possible a la teva intel·ligència i sentit comú, amb necessitat d’aprendre coses noves i el  desig de descobrir altres llocs i altres maneres de fer. És ben lícit. És el que havia somiat per a tu. Però el fet de veure’t traspassar el detector de metalls m’ha fet imaginar que creuaves un portal màgic, com aquells de les novel·les de fantasia que llegíem junts abans d’anar a dormir, i m’ha sobrevingut la por a que les males arts, les bruixes i els encanteris et duguin lluny de mi… És això possible entre una mare i un fill?

Ara, veient Vilafranca des de la distància, em sembla que és més gran del que creia. Que està adormida, com el castell de la princesa del conte.

Però jo em mantindré desperta, amatent a les teves necessitats, siguis on siguis.

El fred m’esmicola els ossos.

 

Relat: Com llavor que cau a terra i germina sense por

Imatge: plaça Sant Jaume i església Santa Maria amb façana renaixentista; nevada a finals del segle XIX. ACAP. Fons Vinseum

L’albada ha dut neu d’un blanc tan immaculat com el vestit de la Cèlia. Ella s’ho mira des de la finestra i xiuxiueja que es morirà de fred. Llavors la Montse se li apropa i, amb delicadesa, la cobreix amb el suau xal que l’àvia de la Cèlia ha teixit amb tant d’amor per a l’ocasió.

−Només a tu se t’acut casar-te al gener…

La Cèlia entrellaça la seva mà amb la de la Montse. Sense deixar d’observar la catifa gelada del carrer, pregunta:

−No serà un mal presagi?

La Montse replica:

−No siguis tonta. El Sergi és un bon tio. Et cuidarà −respon. Llavors pren la cara de la seva amiga amb suavitat i la mira als ulls, esforçant-se per somriure–. L’única amb dret a tenir un mal presagi avui soc jo.

La Cèlia arrufa les celles, mig divertida, mig encuriosida.

−I per què?

La Montse es desfà lentament del somriure.

−Perquè et perdo. Res no serà igual, ara.

La Cèlia es mossega el llavi.

−No diguis això… Sempre seràs la meva ànima bessona.

S’abracen i cadascuna d’elles sent una explosió al pit de l’altra. Així les troba la mare de la Cèlia quan entra a l’habitació per anunciar que és l’hora d’anar cap a l’església.

Una estona després, ja davant l’altar major, amb el Sergi, pletòric, assegut al seu costat, i mentre escolta l’Ave Maria, la Cèlia tremola. Amb fred. Amb por. Amb vertigen. Esguarda els bancs de primera fila. El pare, satisfet. La mare, feliç, li torna la mirada . La rep com un punyal i emet un petit gemec. El Sergi ho escolta; li demana a cau d’orella si es troba bé. Tot just assenteix mentre nota la suor freda que comença a recórrer la seva esquena. El mossèn parla. El temps s’atura. Al tercer banc, junt amb a la resta d’amigues, veu la Montse plorar i a ella també se li humitegen els ulls. L’envolta la remor de mots sagrats que no acaba d’entendre. Mira el Sergi. I de nou la Montse. I el capellà que pregunta al Sergi, i la Cèlia arrossegada al centre d’una espiral de sentiments, i el Sergi que diu que sí a tot, emocionat, i llavors li toca a ella, i li ha de repetir si vol casar-s’hi, perquè ella no respon, i tothom creu que està commoguda, i el Sergi que estreny la seva mà, convidant-la a donar el seu sí, mentre la Cèlia sent una tristor immensa al temps que una ràfega de llibertat li escalfa el cor.

I mira de nou la Montse.

Relat: Les cartes

Imatge: Avinguda Tarragona, anys quaranta. ACAP. Fons L’Abans.

Havia ajudat a la mare a dutxar-se i ara li raspallava el cabell; estava asseguda davant la calaixera i ens parlàvem a través del mirall. Era un moment d’intimitat ideal per preguntar-li sobre les cartes d’un tal Tomàs que havia trobat dies enrere mentre cercava la vànova blanca. Amb prou feines vaig captar mig segon de sorpresa als seus ulls. La resposta va ser contundent. Eren cartes del seu amor. Apa, vaig pensar. Ara sí, la mare comença a perdre l’enteniment. Però la seva expressió revelava que era més conscient que mai del que deia. Ton pare, va aclarir, va ser un bon home i me’l vaig estimar; però el meu cor sempre va pertànyer a en Tomàs. Vaig deixar el raspall i vaig seure a terra, davant d’ella; li vaig prendre les mans i li vaig demanar que m’ho expliqués.

-Jo tenia dinou anys i ja festejava amb el pare. El Tomàs va venir des de Vielha amb la família a casa de la senyora Pilar, la nostra veïna. Vam coincidir al carrer el diumenge al matí. I et ben asseguro que una mirada va ser prou per saber que seríem l’un per l’altre. Tot i les poques estones que vam poder robar, van ser els millors dies de la meva vida.

Es va fer el silenci.

-Què va passar?

-Se’n va anar. Vet aquí. Molt d’hora, el diumenge següent. Vaig veure desaparèixer el cotxe del seu pare. No hi havia gairebé ningú, a l’avinguda Tarragona, o potser jo no vaig saber veure res més. Llavors la vida va continuar.

-I les cartes, mare?

Va somriure, picardiosa.

-Van venir, per sorpresa, després de la mort del teu pare.

-Mare, no ho entenc. Mai no me n’havies parlat… I… Com pots enamorar-te en una setmana i mantindré viu aquest amor durant més de seixanta anys?

La mare em va acariciar el cap.

-Ai, filla. Si no ho saps, és que mai has estat enamorada.

El cor em ver fer una batzegada.

No en va voler parlar més i es va quedar, abstreta, a l’habitació.

Jo vaig seure al menjador, davant la finestra, desconcertada i, inexplicablement, ressentida. La foto del meu casament, penjada a la paret, em va semblar, de sobte, desconeguda. En mirar per la finestra vaig veure tanta gent, tant de trànsit a l’avinguda Tarragona. Vaig pensar que jo mai, mai l’havia vist deserta.

I em van venir unes ganes terribles de plorar.

Relat: Desaparicions

La Sònia entra al supermercat i s’afanya a trobar les quatre coses que necessita. Són gairebé les vuit, en Ricard arribarà vora les nou i vol tenir-ho tot preparat: el tàrtar de salmó, el cava fresquet, espelmes, música suau, i ella dutxada i perfumada. Tot per aclarir-li que sí, que finalment accepta tenir un fill amb ell. Paga i saluda a la caixera. Arriba a l’aparcament trontollant sota el pes de les bosses i sobre els talons d’agulla,  s’entafora al Mini, engega la ràdio i, acompanyada pel “Con te partiro” del seu adorat Bocelli, enfila cap a casa. Condueix abstreta, donant tombs al canvi de vida que l’espera. Ha suposat una decisió difícil. Ella sempre havia estat del parer que ser mare no és imprescindible i, de fet, mai ha escoltat la crida de la natura, o el tic tal del rellotge biològic, com diuen alguns. Li ha costat molt demostrar que és una gran professional, ha trigat anys a arribar al lloc de treball que tant desitjava, i, certament, un bebè no encaixa en els seus plans. Però fa massa temps que ell hi insisteix. Darrerament no han parat de discutir parlant d’aquest tema i aquests dies el veu trist, poc afectuós, distant. El troba a faltar. Així que sí. Farà el sacrifici. No pot ser tan terrible, n’hi ha milers, de dones professionals que compaginen feina i família.

 En arribar descarrega la compra a la cuina, es treu les sabates i, amb elles a la mà, entra a l’habitació. Tot està extremadament endreçat. S’asseu sobre el llit i bufa, extenuada. Llavors veu el llibre a la tauleta de nit. El pren i somriu. “Estimada Marta”. És el primer que ella li va regalar. Una vella edició comprada pel seu pare en aquella llibreria ara ja desapareguda, no recorda el nom. Ella el va omplir d’anotacions als marges: dates, sentiments, idees, somnis de futur esculpits amb llapis, anhels de dona enamorada emmarcant els versos que, després, amarats de desig,  varen llegir al llit. Què curiós que en Ricard l’hagi estat mirant ara, després de tants anys. El fulleja. I conté la respiració.

 Massa tard.

 No necessita obrir la porta de l’armari per saber que està buit.

 El llibre li cau de les mans.

 Totes i cada una de les seves notes han estat esborrades a consciència.

Relat: Je l’aime à mourir

Imatge: confluència carrers Espirall i de la Granada, 1972. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

La Laura retira l’apòsit.  La pell al voltant de la sonda que, perforant l’abdomen del Pere fins arribar al seu estómac, li permet introduir amb una xeringa els batuts amb què l’alimenta, apareix més encetada que mai. La crema que li va recomanar la seva companya tampoc ha funcionat. Desesperada, se li escapa un renec. Pren sèrum fisiològic i neteja les nafres, però, tot i fer-ho molt a poc a poc, el Pere fa un gest de dolor que accentua, encara més, l’asimetria facial que l’ictus li va provocar.

 Tanca els ulls i se li escapen les llàgrimes. Ha arribat el moment. Empassa saliva i ofega un sanglot. Embolcalla amb gasses netes la sonda. Cobreix el Pere amb el llençol i s’asseu al seu costat. Acaricia el seu rostre. S’apropa a la seva orella i xiuxiueja.

 −Amor meu. Tothom diu que no pots escoltar, però jo sé que sí. De vegades, quan et planys, fas un soroll, una mena de xiulet… sí, tresor, sí, això mateix. Vull, vull que sàpigues que ets l’amor de la meva vida i que mai, mai estaré preparada per deixar-te marxar. −Respira fons abans de continuar. No vol, no pot plorar−. Però ja n’hi prou de patir. M’has donat dos fills meravellosos, m’has empès a acomplir els meus somnis, aquells que ni jo sabia que tenia, i amb tu, he après tant… Jo… no vaig entendre qui era fins que vas arribar.

 Silenci.

 −Ara, si tu ho vols, vull tornar-te tot l’amor i la comprensió que em vas regalar. Només si ho desitges, vida meva. Només si ho desitges emetràs un so, aquell so que acabes de fer fa un minut. −Inspira, espira, aguanta la respiració, espira−. Fa tres o quatre mesos vaig prendre propofol del quiròfan. Només el necessari. Van veure que les ampolles es descomptaven, però ningú sospitaria mai de mi. Tan sols necessito aprofitar el catèter per on et passen medicació. Seria una sensació agradable, t’entraria molta son, un deixar-se anar pensant en allò que més t’estimes…

 Ja no pot més i ara sí, plora. Es tapa la cara. I s’emprenya, s’emprenya molt, s’aixeca i colpeja la paret perquè no havia de ser tan feble, ara no! Es neteja les llàgrimes i es moca. Torna amb en Pere. Es fica al llit amb ell i l’abraça.

 −Gràcies per existir −murmura.

 I llavors tanca els ulls i es concentra per veure si escolta, o no, el gemec.