Relat. Rerefons

Imatge: Descoberta i neteja de pintures murals romàniques a la porta lateral de la Basílica de Santa Maria, 1973. ACAP. Fons Tothom.

La Nora apaga la làmpada que il·lumina la taula de la biblioteca. Avui ja no farà res de bo. Arreplega els apunts d’anatomia i els desa de qualsevol manera a la bossa. Mentre camina en direcció a la porta nota l’esguard fix dels quatre sortits de torn sobre el seu cul. Sent basques i es penedeix d’haver-se posat la faldilla curta. Total, de què li ha servit? “Es millor que ho deixem estar per un temps, Nora. Necessito concentrar-me en els exàmens”, li ha dit en Ramon aquest matí. Tres mesos i apa, a la llista de fracassos.

Quan arriba a casa troba la mare asseguda al sofà, llegint; però d’una ullada endevina el seu neguit. “Què tens, filla?”.

La Nora deixa la bossa sobre una cadira i s’apropa al balcó sense respondre. Hi roman dreta, amb els braços creuats, observant les persones del carrer que, petitetes, caminen submergides en les seves pròpies cabòries. Petites com ella, pensa. Té unes ganes terribles de plorar i s’està contenint. La mare ataca de nou i l’hi explica. En Ramon. Però abans va ser l’Elias, i també el Pol, i… en fi. No calen detalls, és la mare.

−Quin creus que és el problema, Nora?

No ho sap. Els nois fan cua per sortir amb ella, però se’n cansen. Ella encara sospira que ells ja  perden l’interès. La mare somriu amb tendresa i li demana que s’assegui al seu costat; li pren la barbeta amb delicadesa i després acarona el seu cabell.

−Tu t’has vist bé? Ulls verds, pestanyes llargues i espessides amb Rimmel, nassarró petit, boca molsuda perfectament delineada amb barra de llavis; alta; prima, però no massa; cabell llarg i suau. Ets preciosa. Perfecta. Tot allò que la societat exigeix avui dia d’una dona.

La Nora l’observa, interrogant-la en silenci. I doncs?

−¿Ja deixes que els nois sàpiguen que t’agraden les novel·les cursis,  que et fa por conduir,  que odies el reggaeton, que no suportes les sabates de taló que dus, que t’encanta anar en xandall però mai te’l poses, que ets desendreçada, una mica impertinent, dolça però increïblement tenaç, que prefereixes un sopar íntim a una nit de discoteca, que ho donaries tot però a canvi de tot? Ja et mostres tal i com ets, única, exclusiva, autèntica, filla?

La Nora emet un sanglot i deixa plantada la mare. Es tanca al lavabo i plora. Es mira al mirall. Solcs negres recorren les seves galtes. Quan es calma, respira fons. Obre un calaix. Treu cotó i el pot de crema desmaquillant.

Relat. La porta d’urgències.

Imatge: Centre d’urgències de l’Hospital de Vilafranca al carrer Vidal, 1982. ACAP. Fons Tothom-Jordi Valls.

Abans de marxar, l’Inocenci sent la necessitat de passar un últim cop per l’hospital. S’atura a la vorera, davant l’accés a l’àrea d’urgències, deixa la maleta al terra i observa la porta, oberta com una boca enorme que, tot just fa tres setmanes, va engolir la vida que s’havia construït. Amb el cap cot i els ulls plorosos recorda la matinada que hi va portar la pobre Elena. Es moria de dolor a la panxa i la febre l’obnubilava. Els metges no sabien què tenia i li van donar antibiòtics. Però no va ser fins que la van obrir i van analitzar el pus que impregnava les seves entranyes que no li van trobar aquell microbi del dimoni. Pren un mocador de la butxaca i eixuga la suor que l’amara. Res a fer. No podrà oblidar mai l’expressió de l’Elena quan aquell doctor barbut els va explicar que es tractava d’una malaltia de transmissió sexual. La seva primera reacció va ser la de negar-ho tot. Era impossible que…  Si només va ser un cop… Però l’Elena sabia llegir els seus pensaments. El va mirar tot arrufant les celles, els seus ulls blaus mai no li van semblar tan freds. Només va caldre que pronunciés el seu nom, llançat a l’aire en to de pregunta com en David feu amb la fona: “Inocenci?”. I ell, com en Goliat, es va ensorrar, es va fer petit, perquè se l’estimava tant… i va confessar que sí, que un cop, les darreres vacances, al poble, la Carmensita, que el va buscar, i que ho havia d’entendre, que ell era home, però que a qui volia era a ella, i que si naps, i que si cols. L’Elena li va girar la cara. El doctor va desaparèixer com per art de màgia. I com per art de màgia el seu matrimoni es va desintegrar.

Ara recull la maleta on hi du, amb prou feines, quatre camises i un parell de pantalons. Prendrà el tren cap a Barcelona, on l’espera el seu germà. Hi viurà fins que trobi feina. Encara no ho sap, però la seva cunyada, que és infermera, li recomanarà que es miri això de la malaltia, perquè, de vegades, els homes no tenen símptomes, i no la voldrà tornar a encomanar, oi? L’Inocenci envermellirà de vergonya, però ho farà.

I quan l’uròleg, després de diverses proves, li asseguri que ni té ni ha tingut cap trastorn al seu, vaja, al seu… imaginarà la porta d’accés a les urgències obrint-se i tancant-se compulsivament  en un atac de riure descomunal, acord a les seves mides.

Però no, encara no ho sap. Guarda el mocador a la butxaca i, arrossegant els peus, enfila cap a l’estació.

Relat. A la consulta

Imatge: Fires de maig, 1964; “El vino alegra los corazones”, lema emprat pel sindicat de vins del Penedès. ACAP. Fons L’Abans.

La Marta es mira l’analítica i arqueja les celles. Triglicèrids, transaminases, y la GGT pels núvols. L’ecografia, fatal; té més greix al fetge que un ànec del Périgord. A l’altra banda de la taula el senyor Dionís manté el somriure neutre de qui, ja d’entrada, perquè sí, emmagatzemarà el discurs de l’interlocutor a la via morta del cervell. El nas vermell i el cabdell de capil·lars rosats que decoren les seves galtes parlen per si sols. No caldria ni preguntar, però s´ha de fer.

−Dionís, vostè beu?

En Dionís esclata a riure.

−Què vol dir? El normal, no?

Sí, és clar. Aquesta ja s l’esperava.

−Què és el normal, per a vostè?

−Doncs, el normal, què vol que li digui? Un parell de gots de vi amb els àpats, què se jo, dues o tres cerveses quan plego, i el trifàsic al matí, el normal!

La Marta nega amb el cap mentre reflecteix a l’ordinador el part enològic del pacient. Pel rictus immutable que veu en el Dionís, sap que no col·larà la reprimenda. Tot i així, s’hi posa.

−A veure, Dionís. Beu massa. La seva analítica està fatal, i no parlem de l’ecografia. Està a un pas de travessar la línia que separa el fetge gras de la cirrosi. I llavors no hi haurà retrocés.

L’home arronsa les espatlles i manté el somriure estúpid.

−Bé hauré de morir d’alguna cosa, oi?

La Marta sospira. Són les sis de la tarda, fa deu hores que va plantar el cul a la cadira i està esgotada. No es veu amb ànims d’adoptar el posat seriós i imponent que requereix la situació, així que intenta l’ estratègia de la complicitat.

−Dionís, vostè encara és molt jove. Està a temps de canviar una mica els hàbits, cuidar-se, menjar sà.

L’alcohol és verí! Ha de beure aigua, o, si m’apura, algun refresc, inclús cervesa sense alcohol. Però ha de fer una mica de bondat!

Res. Fa que sí amb el cap però la travessa amb la mirada. D’acord. És un primer intent, ho haurà d’anar treballant. Miracles, tampoc. Escriu: explico al paciente la importancia del abandono del hábito enólico, insisto en medidas higiénico-dietéticas; plan: analítica en seis meses.

Acomiada al Dionís. Ja l’avisaran, sí, pel control. Afortunadament, és el darrer malalt.

Està saturada, cansada i només desitja arribar a casa, una dutxa i sopar tranquil·lament amb el seu maridet. Què bé! Però primer passarà pel súper. Aquesta nit li ve de gust un vinet blanc, fresquet, que passi bé; potser un xarel.lo.

Relat. A dos quarts de sis

Les cinc i deu. Vint minuts i estaran junts un altre cop. Està asseguda, sola, al banc més retirat de la porta per on els passatgers accedeixen a l’andana, les cames molt juntes, com tota dona decent, i l’esquena ben dreta; mira contínuament el rellotge; les agulles no semblen disposades a col·laborar i llisquen mandroses. Estreny els dits al voltant de la bossa que té a la falda, els palmells li suen; tanca els ulls un instant. Necessita sentir-lo a prop de nou. Ja fa tant de temps que ni tan sols recorda les sensacions, i això la mortifica. No pot esperar. S’aixeca i fa unes passes cap a la via. Mira l’horitzó però res. Uns metres més enllà el revisor es balanceja rítmicament sobre la punta i el taló dels peus, les mans entrellaçades a l’esquena. Decideix preguntar-li. No, no sap si va amb retràs. Torna al banc i comprova l’hora. El rellotge li mostra, burleta, un quart de sis. El record del matí que va despertar amb la certesa que tot havia acabat l’assalta un cop més; l’angoixa de saber que res ni ningú podria substituir-lo, el pànic d’obrir l’habitació buida, la soledat escanyant-la. Rebutja el pensament. El tren que li tornarà la pau està a punt d’arribar. L’andana s’omple de persones que viatgen ves a saber on, darrera de quins somnis, però ningú és tan afortunat com ella.

Té la boca seca. Las cinc i vint. A partir d’ara no tornaran a separar-se. Obre la bossa i comprova que hi ha el petit penjoll amb la imatge de Sant Fèlix, idèntic al que ella du al coll. Agraeix, pensa. Pare nostre que esteu al cel. Les cinc i vint-i-vuit. Sigui santificat el vostre nom. Hi ha molta gent esperant i vol fer-se un lloc. S’aixeca. Dos minuts. Vingui a nosaltres el vostre regne. Posa la mà gelada sobre el ventre que allotjà el bebè no nascut. Faci’s la vostra voluntat. L’agulla espigada s’avança amb un moviment sec fins el sis romà, creu escoltar el cruixit del mecanisme, eixordador, dins del seu cap, tot i que sap que no és possible. Ja ve. No permeteu que caiguem a la temptació! La locomotora grisa sembla entrar amb fatiga i a càmera lenta, grinyola com protestant. L’olor a creosota l’envaeix i sent nàusees, però què importa, ja arribo, fill! Deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.

Dona un pas endavant i salta a la via.

Relat. Contes de Grimm

Imatge: Palau Baltà (Palau Babau). ACAP. Fons Vinseum.

Li van dir que era una princesa. Que casa seva era un palau fortificat. Que sempre la despertaria el cant dels ocells. Li van dir que cada dia pentinarien els seus cabells llargs i suaus, i que la vestirien amb túniques de seda. Que viuria envoltada de música i que un príncep li llegiria poemes d’amor davant de la llar de foc, ajaguts sobre la catifa. Que les fades, entre somriures i saltirons, solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués. Tot això li van dir , entre contes de Grimm i nines vestides de color rosa. I ella s’ho va creure.

Ara plou, està dempeus davant del Palau Baltà, i el mira. No és un castell molt gran, però hauria estat suficient. Observa els merlets des dels quals hauria esquivat les fletxes i la galeria amb finestretes per la qual hauria pogut passejar tot observant el decurs dels dies tranquils. Mentre hi pensa nota que el vent canvia de direcció i intenta protegir-se millor amb el paraigua, però sent una fiblada al canell i, enrabiada, acaba llançant-lo. Ha de tornar al pis minúscul on viu amb el seu escarceller abans no la trobi a faltar.  Demà serà un altre dia, sí, i potser, si ell beu prou aquesta nit,  no la despertaran els seus crits. Podrà escapar-se a ca la Remei, que li arregli els cabells que s’ha tallat de qualsevol manera en un arravatament d’ira per tal que la propera vegada no tingui d’on arrossegar-la; la bona de la Remei no li farà cap pregunta. Sap que quan arribi a casa i la vegi sense la seva cabellera i amb el blau a la galta esquerra, dissimulat sobre el maquillatge barat, es penedirà un cop més i pot ser que, fins i tot, plori, i  l’envolti en una abraçada amarga que accentuarà el dolor de les costelles i encara més el de l’ànima. I ella sentirà tristesa i pena per tots dos, i voldrà creure que no, que no tornarà a passar mai més.

Per això ha de tornar.

Però abans es mira la tribuna, la finestra coronella, i pensa que ella hauria d’estar allà, contemplant la pluja, en pau.

Perquè li van dir, li van repetir, que ella era una princesa.