Relat: Cada Festa Major

ACAP, Fons Paco Biosca

Va a ser en aquella cantonada, sota el tendal de la perfumeria. Miràvem els gitanos ballar mentre entortolligaven i desentortolligaven les cintes de colors. Els de la joventut i el desig. Els nostres dits es fregaven i vas xiuxiuejar que em volies fer l’amor. En teníem tot just disset i la vida per construir. Però en aquell instant vaig ser conscient que amb cap altra persona sentiria el terra enfonsar-se sota els meus peus. Em vas agafar de la mà i vas obrir-te camí. Lliscàvem entre les persones, dibuixàvem un recorregut sinuós, a contracorrent, deixant esteles de goig adolescent que, miraculosament, ningú semblava percebre, immersos com  estaven en la màgia de la música i les danses. Et vas aturar a un portal i em vas besar; m’hagués pogut morir en aquell instant. Em vas dur a casa teva. Estàvem sols. Sols en aquella cambra, sols al mon. Deixàrem obertes les portes del balcó i mig enrotllada la persiana verda. Ens vam estirar al llit. Ens vam despullar l’un a l’altre sense destresa, amb  pressa per fondre les nostra nuesa com si l’endemà amenacés amb desintegrar-se. La primera vegada va ser un desastre, però, en acabar, vam riure. Tu vas portar síndria fresca i la vam menjar asseguts al terra, tot compartint, amb timidesa, les nostres sensacions. Després ja no vam riure… Ens lliuràrem a les carícies, a la descoberta dels nostres racons, de les paraules mussitades, als gemecs tímids, als sospirs fonedissos, a les promeses d’amor etern. Exhausts i endormiscats vam reposar, abraçats, bressolats per les gralles i la xerinola de la festa allà lluny, fins que la foscor ens va obligar a recollir la roba escampada i a reprendre el fil de la vida.

 Però que n’és de ferm i inamovible el destí…

 D’allò ja fa molt de temps. No sabíem que seria el darrer estiu.

 En aquella cantonada ja no hi ha una perfumeria, ni cap tendal. I la que fou casa teva va ser enderrocada. Ho sé perquè, tot i viure lluny, cada any hi torno. Sola, sense la família. Em barrejo amb els desconeguts que gaudeixen de la processó, dels balls. Dibuixo un recorregut sinuós i a contracorrent pels carrers de Vilafranca, cercant el teu rostre. Però mai el trobo. De vegades tanco els ulls, el so de les gralles em transporta, i somric.

 No soc capaç d’emocionar-me amb cap altra Festa Major.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari