Relat: Carta al meu fill

Imatge: panoràmica de Vilafranca; 1962. ACAP. Fons Miquel Rota.

Recordo que, quan vam arribar, Vilafranca em va semblar una ciutat petita i acollidora, plena de vida i càlida. Els primers dies passejàvem pel centre una mica perduts, agafadets de la mà. Ens ho miràvem tot, jo des de la inquietud de l’adult que s’enfronta a un nou destí, tu des de la curiositat d’un nen de nou anys. Però a cada cantonada trobàrem somriures encoratjadors i paraules gentils. I, poc a poc, vam arrelar. A mi m’agradava passejar sota els porxos de la plaça Constitució, amb aquell aire medieval. Tu preferies entrar a la biblioteca Torres i Bages. T´hi deixava una estona mentre jo feia alguna compra.

Pujaves per aquelles escales una mica relliscoses pel trepitjar de la gent durant segles, i et perdies entre somnis i aventures; m’esperaves assegut a l’entrada amb una pila de llibres a la falda, ja immers entre les pàgines d’algun d’ells, aliè a la resta del món. Aliens, tots dos, al temps que ens fuetejava. I va arribar un dia en que em vas demanar d’anar-hi sol. Després ho vas fer amb algun amic dels pocs als que també els agradava la lectura. I una mica més tard amb la Sara, la teva primera xicota; llavors tornaves a casa amb la cara encesa i sense cap llibre. Que malament que t’ho vas passar quan la relació es va acabar! I que lluny que et sentia. Que difícil fer-te entendre que els teus silencis s’enfonsaven al meu cor. Que dur no poder oferir-te res més que la meva presència.

Estimat fill.

Ja tens vint-i-dos anys. Estàs estudiant molt. Has madurat i has pres decisions. T’has fet adult i tot just vinc d’acompanyar-te a l’aeroport. Te’n vas a construir un futur que s’adapti tant com sigui possible a la teva intel·ligència i sentit comú, amb necessitat d’aprendre coses noves i el  desig de descobrir altres llocs i altres maneres de fer. És ben lícit. És el que havia somiat per a tu. Però el fet de veure’t traspassar el detector de metalls m’ha fet imaginar que creuaves un portal màgic, com aquells de les novel·les de fantasia que llegíem junts abans d’anar a dormir, i m’ha sobrevingut la por a que les males arts, les bruixes i els encanteris et duguin lluny de mi… És això possible entre una mare i un fill?

Ara, veient Vilafranca des de la distància, em sembla que és més gran del que creia. Que està adormida, com el castell de la princesa del conte.

Però jo em mantindré desperta, amatent a les teves necessitats, siguis on siguis.

El fred m’esmicola els ossos.

 

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari