Relat: Com llavor que cau a terra i germina sense por

Imatge: plaça Sant Jaume i església Santa Maria amb façana renaixentista; nevada a finals del segle XIX. ACAP. Fons Vinseum

L’albada ha dut neu d’un blanc tan immaculat com el vestit de la Cèlia. Ella s’ho mira des de la finestra i xiuxiueja que es morirà de fred. Llavors la Montse se li apropa i, amb delicadesa, la cobreix amb el suau xal que l’àvia de la Cèlia ha teixit amb tant d’amor per a l’ocasió.

−Només a tu se t’acut casar-te al gener…

La Cèlia entrellaça la seva mà amb la de la Montse. Sense deixar d’observar la catifa gelada del carrer, pregunta:

−No serà un mal presagi?

La Montse replica:

−No siguis tonta. El Sergi és un bon tio. Et cuidarà −respon. Llavors pren la cara de la seva amiga amb suavitat i la mira als ulls, esforçant-se per somriure–. L’única amb dret a tenir un mal presagi avui soc jo.

La Cèlia arrufa les celles, mig divertida, mig encuriosida.

−I per què?

La Montse es desfà lentament del somriure.

−Perquè et perdo. Res no serà igual, ara.

La Cèlia es mossega el llavi.

−No diguis això… Sempre seràs la meva ànima bessona.

S’abracen i cadascuna d’elles sent una explosió al pit de l’altra. Així les troba la mare de la Cèlia quan entra a l’habitació per anunciar que és l’hora d’anar cap a l’església.

Una estona després, ja davant l’altar major, amb el Sergi, pletòric, assegut al seu costat, i mentre escolta l’Ave Maria, la Cèlia tremola. Amb fred. Amb por. Amb vertigen. Esguarda els bancs de primera fila. El pare, satisfet. La mare, feliç, li torna la mirada . La rep com un punyal i emet un petit gemec. El Sergi ho escolta; li demana a cau d’orella si es troba bé. Tot just assenteix mentre nota la suor freda que comença a recórrer la seva esquena. El mossèn parla. El temps s’atura. Al tercer banc, junt amb a la resta d’amigues, veu la Montse plorar i a ella també se li humitegen els ulls. L’envolta la remor de mots sagrats que no acaba d’entendre. Mira el Sergi. I de nou la Montse. I el capellà que pregunta al Sergi, i la Cèlia arrossegada al centre d’una espiral de sentiments, i el Sergi que diu que sí a tot, emocionat, i llavors li toca a ella, i li ha de repetir si vol casar-s’hi, perquè ella no respon, i tothom creu que està commoguda, i el Sergi que estreny la seva mà, convidant-la a donar el seu sí, mentre la Cèlia sent una tristor immensa al temps que una ràfega de llibertat li escalfa el cor.

I mira de nou la Montse.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari