Relat: Compte amb la pipeta!

Imatge: Estació Enològica. ACAP. Fons Vinseum.

La Judith camina, trepitjant fort amb les seves sandàlies de taló de quinze centímetres, pel passeig de Sitges. Ha triat un vestit ni molt llarg ni molt curt, sense gaire escot i de color cru, res llampant, però ajustadet, això sí, el suficient com per deixar paleses les seves corbes vertiginoses. La cabellera, negra, espessa, ondulada, dansa al ritme dels seu caminar sinuós i, reposant sobre la seva cintura, atrau les mirades discretes d’alguns homes, i les d’enveja de les seves dones, just al lloc que considera el seu punt fort. Ha decidit no quedar a Vilafranca perquè, l’altra nit, el vi li va jugar una mala passada i es va deixar veure per massa gent en companyia del pobre Andreu. És bon noi, divertit, però, físicament no està a la seva alçada, i té uns orígens, diguem… humils. No fa per ella, no; li deixarà clar. La va trucar ahir i el va sentir nerviós, incòmode, no acabava de decidir-se a demanar-li una cita,  així que li va facilitar les coses: demà, davant el museu Maricel.

Puja les escales que porten a l’església de Sant Bartomeu. Pel seu costat passa un turista alt i ros que li pica l’ullet i ella l’esguarda amb coqueteria. Continua el seu camí. Abans d’arribar el veu. Està recolzat sobre la barana contemplant el mar remogut. S’atura un instant i l’observa. Du una camisa blanca amb les mànigues arremangades, pantaló de lli i sandàlies. Li queda bé. En realitat, si es pentinés amb una mica més de gràcia… Llavors ell es gira i li somriu amb timidesa. Què mono…

Es fan petons a les galtes obviant que la darrera vegada que es van veure els llavis respectius van recórrer els cossos respectius, i comenten la possibilitat d’anar a prendre una copa, però l’Andreu titubeja.

−Ets preciosa… −afirma, mentre frega el seu cabell amb el dors de la mà.

Què tendre…

−Una dona fascinant…

Comença a sentir pessigolletes.

−Que qualsevol home desitja.

Deixa caure les pestanyes amb elegància.

−He pensat si tu i jo… −continua ell, sense acabar d’arrencar.

I ella ja sap que, almenys avui, li dirà que sí.

−Podríem ser parella…

La Judith humiteja els seus llavis.

−Però ho sento. No hi ha prou química i volia dir-t’ho en persona −conclou, arronsant les espatlles.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari