Relat: El tren

Imatge: locomotora de la postguerra; funcionava amb vapor i gas-oil. ACAP. Fons: L’Abans.

Ahir ens ho vas explicar. Ploraves.

Filla meva…

Si vols, accepta aquestes lletres com una clau. La que t’obri la porta de la gàbia en què vius. Te les entrego amb el cor trencat i et demano perdó. En nom meu i de ta mare, en nom dels teus germans i  amics, de la resta d’homes i dones, de l’església, de la història, de tothom i de tot allò que et va fer creure, pensar i sentir que la teva única missió era fer feliços als altres amb la teva perfecció, la teva resiliència, el teu conformisme.

Pren-les. Fuig. I guarda-les en lloc segur per si mai tornes a sentir-te empresonada.

Avui, amb ta mare, asseguts sobre el que fou el teu llit quan encara vivies amb nosaltres, ara fa ja tant, hem mirat fotografies de quan eres petita. Tenies el somriure brillant i la mirada més picardona. T’agradava fer manualitats i sempre sorties dibuixant, pintant, modelant argil.la. I després, d’adolescent, preciosa meva, amb els companys d’institut, tot de noiets al teu voltant com mosques llamineres, mentre tu, aliena, dirigies els ulls més enllà de la càmera, com si analitzessis el futur immaculat que t’estàvem preparant: has d’estudiar, et dèiem, has de ser una professional, la millor, per fer-te càrrec del negoci familiar, t’has de casar amb un bon home que et cuidi i, per suposat, tenir fills que satisfacin els teus instints.

I ho vas intentar.

Però, ara per fi ho sabem, haguessis preferit ser pintora, i no comptable. Haguessis volgut viure aventures en altres països en comptes de quedar-te a prop nostre, atemorida perquè més enllà de les fronteres, t’asseguràvem, les dones no poden trobar sinó dificultats per desenvolupar-se. Haguessis triat un company més eixelebrat i divertit en comptes d’un estudiant model de bona família que nosaltres aprovéssim. Haguessis educat el teu fill amb més amor i escoltant les seves necessitats, i no amb l’autoritarisme que tant nosaltres com el teu marit vam creure convenient.

Som vells. Veiem el teu desconsol. Veiem els nostres errors.

Però no és tard, per a tu.

Agafa aquestes lletres, aquesta clau. Deixa de patir pel nostre net, que ja és gran i ha d’aprendre a sortir-se’n sol; mira’t al mirall i aprecia la teva bellesa; ja que no vas aprendre a fer-ho en teles, pinta de colors els racons dels teus pensaments; ignora el desamor i llança’t al buit. Fes-ho per tu, per nosaltres, i per totes aquelles dones que no van poder.

Afortunadament, avui en dia les Anna Karenina ja no es llancen a la via.

Sinó que prenen el tren.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari