Relat: És, era, fou.

Imatge: Era enrajolada. ACAP. Fons L’Abans.

Diluvia. No hi ha corrent elèctric. L’Àneu s’ha tancat a l’habitació amb l’única espelma que ha trobat. El repicar de la pluja enfurismada contra la teulada l’està tornant boja. La humitat estova les parets i ressuscita aromes de cent anys enrere que hi viuen encastats. A través de la finestra, tot i la foscor, intueix l’ombra del Nuk que, allà baix, en comptes d’arrecerar-se sota el porxo, va amunt i avall com embogit, bordant i desafiant la tempesta. Més enllà, l’era s’il·lumina de sobte per un estrany llamp que sembla procedir del terra en comptes del cel. Tanca els ulls. Es manté expectant en espera del tro. Però no arriba. La pluja s’intensifica i un altre cop la llum a l’era, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, durant dos segons que li permeten veure el gos córrer cap a la sendera. L’Àneu dedueix que algú s’apropa. Ha de ser el pare. Serà que, de nou, arriba en males condicions? Maleeix la taberna d’en Tonet. Baixa les escales amb precaució però ràpida. Pren l’impermeable. Surt. La cortina d’aigua i vent l’embolcallen i l’empenyen cap el camí. Tanca les mans amb força al voltant del coll de la jaqueta. Trontolla pel terra enfangat, mentre crida al pare sense rebre resposta. Ni hi ha ningú, no veu res, excepte les llums. Apareixen d’aquí i d’allà, cada cop més amorfes i intenses, movent-se  eixelebrades en una dansa frenètica que atrau la seva mirada i les seves passes cap a l’era inundada, sense parar atenció allà on posa els peus. S’entrebanca i cau, s’aixeca molla i bruta, però no pot deixar d’esguardar la coreografia lumínica. Vol, desitja, necessita ser-hi a prop. L’envaeix un sentiment d’eufòria i emet un xiscle histèric que, ara sí, queda diluït entre els batecs d’un tro eixordador. I corre. Corre com alienada cap el resplendor. Llavors s’atura. Al mig de l’era. Xopa. Els braços amunt. Giravoltant sobre sí mateixa. Els pulmons a punt de rebentar-li. Enlluernada. Al cel negre, què hi ha? Poc a poc…

S’esmorteeix el so de la pluja.

La posseeix la ingravidesa.

Silenci, foscor i no res.

L’endemà fa sol. El pare de l’Àneu torna passejant de can Tonet, on s’ha quedat dormint la mona. Passa a tocar de l’era i, de reüll, hi veu abandonat…un impermeable? Quin boig surt una nit com la d’ahir? Li estranya que el Nuk no vingui a rebre’l. A casa, l’Àneu no hi és.

No la tornarà a veure.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari