Relat: Glaç

ACAP, Fons l’Abans, Nevada del 1962

L’Alícia esclafa contra el cendrer la tercera cigarreta de la darrera mitja hora i d’una revolada s’aixeca; la cadira cau. Entra al menjador tot tancant la porta del balcó. No es treu l’abric. Les ulleres se li entelen. Allà, borrós, assegut a la butaca, en Martí desenterra el cap del diari i la mira.

 − Sé que el dimarts ens vas veure a Barcelona, ja n’hi ha prou, Martí! No ho allarguem més, si us plau! No dissimulis! Parlem-ne! Jo ja no puc més… −es deixa caure al sofà, la mirada perduda−. No estic enamorada d’ell, només hi ha sexe, riures, despreocupació… I no m’interrompis, t’ho prego −suplica, ara ja enfrontant el rostre del Martí−. Sé que no hi ha justificació, però les coses han vingut així, tu i jo… tu i jo fa més d’un any que no anem bé, i ho saps! −crida, assenyalant-lo amb l’índex−. Gairebé no fem res junts, et passes la vida viatjant i quan tornes… quan tornes estàs cansat, i jo, jo enyoro quan sortíem a ballar, a sopar amb amics. Què vols? No em parles, et submergeixes als teus llibres i la teva música clàssica i jo haig d’estar aquí, al teu costat, i m’avorreixo, saps? No facis aquesta cara! No és la primera vegada que t’ho dic! Estàs absent, em sento sola! I el sexe? Tu ho trobes normal? Que ho fem de rutina cada cop que tornes com qui entra a casa i es treu les sabates per no espatllar el parquet? No hi ha passió, no hi ha morbo, no hi ha innovació, res, no hi ha! Res no sento! −agafa aire per respirar i baixa el to de veu−. Vaig conèixer l’Andreu ara fa dos mesos a una de les exposicions de la Marta. Vam xerrar sobre art, vam anar a fer una copa i ens vam passar els telèfons. Després vam quedar a fer un cafè, a dinar, una cosa va portar a l’altra. He estat una inconscient. Ho hagués tallat, volia recuperar el que tu i jo compartíem fa uns anys, ho tenia cada cop més clar. Però llavors et vaig veure allà plantat, mirant-nos des de aquella cantonada, vaig creure que em moria, perquè jo, jo encara t’estimo, Martí, m’has de creure!  Ha estat un error, no tornarà a passar, et prego que em donis, que ens donem una altra oportunitat, podem fer-ho, Martí, si us plau…, estic confessant, perdona’m! −es tapa la cara, plora sense consol.

− Alícia. El dimarts no vaig anar a Barcelona.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari