Relat: Je l’aime à mourir

Imatge: confluència carrers Espirall i de la Granada, 1972. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

La Laura retira l’apòsit.  La pell al voltant de la sonda que, perforant l’abdomen del Pere fins arribar al seu estómac, li permet introduir amb una xeringa els batuts amb què l’alimenta, apareix més encetada que mai. La crema que li va recomanar la seva companya tampoc ha funcionat. Desesperada, se li escapa un renec. Pren sèrum fisiològic i neteja les nafres, però, tot i fer-ho molt a poc a poc, el Pere fa un gest de dolor que accentua, encara més, l’asimetria facial que l’ictus li va provocar.

 Tanca els ulls i se li escapen les llàgrimes. Ha arribat el moment. Empassa saliva i ofega un sanglot. Embolcalla amb gasses netes la sonda. Cobreix el Pere amb el llençol i s’asseu al seu costat. Acaricia el seu rostre. S’apropa a la seva orella i xiuxiueja.

 −Amor meu. Tothom diu que no pots escoltar, però jo sé que sí. De vegades, quan et planys, fas un soroll, una mena de xiulet… sí, tresor, sí, això mateix. Vull, vull que sàpigues que ets l’amor de la meva vida i que mai, mai estaré preparada per deixar-te marxar. −Respira fons abans de continuar. No vol, no pot plorar−. Però ja n’hi prou de patir. M’has donat dos fills meravellosos, m’has empès a acomplir els meus somnis, aquells que ni jo sabia que tenia, i amb tu, he après tant… Jo… no vaig entendre qui era fins que vas arribar.

 Silenci.

 −Ara, si tu ho vols, vull tornar-te tot l’amor i la comprensió que em vas regalar. Només si ho desitges, vida meva. Només si ho desitges emetràs un so, aquell so que acabes de fer fa un minut. −Inspira, espira, aguanta la respiració, espira−. Fa tres o quatre mesos vaig prendre propofol del quiròfan. Només el necessari. Van veure que les ampolles es descomptaven, però ningú sospitaria mai de mi. Tan sols necessito aprofitar el catèter per on et passen medicació. Seria una sensació agradable, t’entraria molta son, un deixar-se anar pensant en allò que més t’estimes…

 Ja no pot més i ara sí, plora. Es tapa la cara. I s’emprenya, s’emprenya molt, s’aixeca i colpeja la paret perquè no havia de ser tan feble, ara no! Es neteja les llàgrimes i es moca. Torna amb en Pere. Es fica al llit amb ell i l’abraça.

 −Gràcies per existir −murmura.

 I llavors tanca els ulls i es concentra per veure si escolta, o no, el gemec.

0 respostes

Deixa una resposta

Pots consultar el teu historial de respostes al teu perfil d’usuari
Gràcies per la teva participació!

Deixa un comentari