Relat. La porta d’urgències.

Imatge: Centre d’urgències de l’Hospital de Vilafranca al carrer Vidal, 1982. ACAP. Fons Tothom-Jordi Valls.

Abans de marxar, l’Inocenci sent la necessitat de passar un últim cop per l’hospital. S’atura a la vorera, davant l’accés a l’àrea d’urgències, deixa la maleta al terra i observa la porta, oberta com una boca enorme que, tot just fa tres setmanes, va engolir la vida que s’havia construït. Amb el cap cot i els ulls plorosos recorda la matinada que hi va portar la pobre Elena. Es moria de dolor a la panxa i la febre l’obnubilava. Els metges no sabien què tenia i li van donar antibiòtics. Però no va ser fins que la van obrir i van analitzar el pus que impregnava les seves entranyes que no li van trobar aquell microbi del dimoni. Pren un mocador de la butxaca i eixuga la suor que l’amara. Res a fer. No podrà oblidar mai l’expressió de l’Elena quan aquell doctor barbut els va explicar que es tractava d’una malaltia de transmissió sexual. La seva primera reacció va ser la de negar-ho tot. Era impossible que…  Si només va ser un cop… Però l’Elena sabia llegir els seus pensaments. El va mirar tot arrufant les celles, els seus ulls blaus mai no li van semblar tan freds. Només va caldre que pronunciés el seu nom, llançat a l’aire en to de pregunta com en David feu amb la fona: “Inocenci?”. I ell, com en Goliat, es va ensorrar, es va fer petit, perquè se l’estimava tant… i va confessar que sí, que un cop, les darreres vacances, al poble, la Carmensita, que el va buscar, i que ho havia d’entendre, que ell era home, però que a qui volia era a ella, i que si naps, i que si cols. L’Elena li va girar la cara. El doctor va desaparèixer com per art de màgia. I com per art de màgia el seu matrimoni es va desintegrar.

Ara recull la maleta on hi du, amb prou feines, quatre camises i un parell de pantalons. Prendrà el tren cap a Barcelona, on l’espera el seu germà. Hi viurà fins que trobi feina. Encara no ho sap, però la seva cunyada, que és infermera, li recomanarà que es miri això de la malaltia, perquè, de vegades, els homes no tenen símptomes, i no la voldrà tornar a encomanar, oi? L’Inocenci envermellirà de vergonya, però ho farà.

I quan l’uròleg, després de diverses proves, li asseguri que ni té ni ha tingut cap trastorn al seu, vaja, al seu… imaginarà la porta d’accés a les urgències obrint-se i tancant-se compulsivament  en un atac de riure descomunal, acord a les seves mides.

Però no, encara no ho sap. Guarda el mocador a la butxaca i, arrossegant els peus, enfila cap a l’estació.

0 respostes

Deixa una resposta

Pots consultar el teu historial de respostes al teu perfil d’usuari
Gràcies per la teva participació!

Deixa un comentari