Relat: L’associació de veïns

Imatge: Fires de Maig, 1984. ACAP. Fons Tothom.

La Lourdes creu que s’ha de disculpar. Ahir va perdre els nervis. Fa tant que intenta que l’Eugeni se l’escolti! Però no era el moment. Ell va massa atrafegat: la feina, son pare cada dia més malalt, l’adolescència del Pol, i, si no n’hi havia prou, la presidència de l’associació de veïns del barri. Mira que li va demanar que no se’n fes càrrec… Però ell sempre ha d’estar al rovell de l’ou. Avui ha marxat ben d’hora per preparar l’estand de les fires; s’hi passarà tot el dia, palplantat. Pobret… Ho arreglarà. Truca a aquell restaurant que tant li agrada i reservarà taula. Aquesta nit, amb el cap fred i amb tendresa, li explicarà, per fi, com es sent, i parlaran de com encarar el seu present i el seu futur. Si continuen així, no resistirà gaire més temps, ell ho ha de saber. Però, per ara, anirà a veure’l i li dirà que ho sent.

Hi ha molta gent al carrer. Però quan arriba a l’estand de l’associació, no hi ha cap responsable. Mira a dreta i esquerra, ni rastre de l’Eugeni. Vaja. Espera mentre mira la paradeta. Algunes fotos dels projectes lluitats, retalls de diari on se’ls esmenta, i un parell de murals fets a mà animant la gent a participar a les associacions. Ja està? Tant de temps invertit en preparar això? Passa una hora. Dues. I finalment apareix en Joan. Li pregunta pel seu marit. Sí, ha vingut al matí, però ha marxat a fer unes cervesetes, i al migdia tenen dinar de germanor. Per l’hora que és, no creu que torni fins les quatre o les cinc.

Fantàstic. Truca al restaurant i anul.la la reserva.

Un mes després, la Lourdes es presenta a la reunió extraordinària de l’associació. L’Eugeni fa cara d’estranyat quan la veu asseguda a primera fila. Es discuteixen propostes per les obres de millora del parc infantil. Ella hi participa activament i, quan arriba el torn de precs i preguntes, demana la paraula. S’aixeca i puja a l’estrada. Pren el micròfon.

−Voldria demanar al nostre il·lustre president, que també és el meu estimat marit, unes quantes coses: que no em desautoritzi davant del nostre fill. Que deixi d’obligar-me a dinar cada diumenge amb els seus pares. Que no critiqui les meves amigues. Que no llenci els calçotets pel terra. Que no fumi a casa. Ah! I que pari de presumir davant dels amigotes  de tenir un penis gros. Perquè no és cert. El té bastant petit.

L’Eugeni s’aixeca, la cara vermella, les dents serrades.

−Què collons fas? −murmura.

−Canalitzo les meves protestes a través de l’associació de veïns. Què? No ho he fet bé?

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari