Relat: Les cartes

Imatge: Avinguda Tarragona, anys quaranta. ACAP. Fons L’Abans.

Havia ajudat a la mare a dutxar-se i ara li raspallava el cabell; estava asseguda davant la calaixera i ens parlàvem a través del mirall. Era un moment d’intimitat ideal per preguntar-li sobre les cartes d’un tal Tomàs que havia trobat dies enrere mentre cercava la vànova blanca. Amb prou feines vaig captar mig segon de sorpresa als seus ulls. La resposta va ser contundent. Eren cartes del seu amor. Apa, vaig pensar. Ara sí, la mare comença a perdre l’enteniment. Però la seva expressió revelava que era més conscient que mai del que deia. Ton pare, va aclarir, va ser un bon home i me’l vaig estimar; però el meu cor sempre va pertànyer a en Tomàs. Vaig deixar el raspall i vaig seure a terra, davant d’ella; li vaig prendre les mans i li vaig demanar que m’ho expliqués.

-Jo tenia dinou anys i ja festejava amb el pare. El Tomàs va venir des de Vielha amb la família a casa de la senyora Pilar, la nostra veïna. Vam coincidir al carrer el diumenge al matí. I et ben asseguro que una mirada va ser prou per saber que seríem l’un per l’altre. Tot i les poques estones que vam poder robar, van ser els millors dies de la meva vida.

Es va fer el silenci.

-Què va passar?

-Se’n va anar. Vet aquí. Molt d’hora, el diumenge següent. Vaig veure desaparèixer el cotxe del seu pare. No hi havia gairebé ningú, a l’avinguda Tarragona, o potser jo no vaig saber veure res més. Llavors la vida va continuar.

-I les cartes, mare?

Va somriure, picardiosa.

-Van venir, per sorpresa, després de la mort del teu pare.

-Mare, no ho entenc. Mai no me n’havies parlat… I… Com pots enamorar-te en una setmana i mantindré viu aquest amor durant més de seixanta anys?

La mare em va acariciar el cap.

-Ai, filla. Si no ho saps, és que mai has estat enamorada.

El cor em ver fer una batzegada.

No en va voler parlar més i es va quedar, abstreta, a l’habitació.

Jo vaig seure al menjador, davant la finestra, desconcertada i, inexplicablement, ressentida. La foto del meu casament, penjada a la paret, em va semblar, de sobte, desconeguda. En mirar per la finestra vaig veure tanta gent, tant de trànsit a l’avinguda Tarragona. Vaig pensar que jo mai, mai l’havia vist deserta.

I em van venir unes ganes terribles de plorar.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari