Relat: L’espigó

Imatge: escala de la Punta, Sitges, principis s. XX. Fons Thomas.

Recolzada al mur del baluard, l’Abril tanca els ulls. Omet el sentit de la vista per lliurar-se totalment al plaer d’escoltar les escomeses del mar, mentre els cabells s’envolen i joguinegen amb el seu rostre i les seves espatlles descobertes. Un intent absurd de posposar el moment que tem. Però tot arriba. Dret darrera d’ella, abraçant-la amb tota la tendresa del món, el Pol xiuxiueja a cau d’orella:

−Abril. Desitjo que el nostre fill neixi al si d’una família. Et casaràs amb mi, oi?

Conté la respiració. Deixa reposar les mans sobre els braços forts del Pol. Pren uns segons abans de respondre.

−Saps que l’escala de la Punta es va inaugurar a principis de segle passat? La meva besàvia ja hi devia pujar i baixar. Em sembla estrany pensar que els seus peus delicats, les seves faldilles i enagos s’han arrossegat pels esgraons que jo també trepitjo.

Com que cinc anys de festeig són molts, l’Abril percep, en l’absència de reacció i el silenci del Pol, la seva tensió.

−La paraula clau és arrossegar-se…

Una família s’atura al costat d’ells per observar l’horitzó. El pare porta un bebè en una motxilla, en contacte íntim amb el seu pit. L’Abril desvia la mirada. I continua:

−Arrossegar-se darrera l’home que li van imposar com a marit. Darrera els fills que, en créixer, la consideraren un objecte més del mobiliari, tal i com van veure que son pare feia. Darrera les convencions socials que establien que no podia estudiar, ni interessar-se pers afers polítics, ni sentir-se orgullosa de la seva bellesa, ni viatjar sola.

El Pol sembla relaxar-se. La pren per les espatlles i s’hi encara, tot somrient.

−Apa, ja t’ha sortit el feminisme acèrrim. No pot ser que t’hi comparis, ha transcorregut un segle! Jo mai et privaria de la teva llibertat, i ho saps.

L’Abril torna a mirar el mar esvalotat.

−Llavors encara no havien construït l’espigó.

Sembla que el Pol es dona per vençut. S’acomoda al costat de l’Abril i espera que finalitzi el seu raonament; els seus dits tamborinegen contra el mur de pedra.

−A diferència de la meva besàvia, jo puc seure a l’espigó sempre que vull. Tot gaudint del mar, m’és útil per esvair dubtes, per trobar-me, per escoltar els meus sentiment més profunds.

Es tomba cap el Pol i pren amb les mans el seu rostre.

−T’estimo molt. Però no m’hi vull casar. Ni tampoc tindré el bebè. Ho sento.

Llavors enfila cap a l’escala. Quan passa pel costat del canó deixa lliscar els dits per la superfície, però no es deté. Baixa els esgraons tan lleugera com pesant es devia sentir la besàvia.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari