Relat: Llibertat!

Imatge: estand de Maidenform, anys seixanta. ACAP. Fons Rovira Claramunt.

S’atura al pas de vianants. El maleït semàfor, vermell. No pot més. Tant de dolor no el resisteix. Conté les ganes de plorar. No hi ha res que justifiqui aquest patiment. Verd. Travessa. Ja falta menys. Camina tant ràpid com pot, el cos rígid, amb ànsia d’arribar a casa. Li sortiran blaus als costats? La ràbia l’envaeix. Mira al seu voltant i voldria encarar-se a tothom, demanar explicacions, especialment a algun de tots aquells homenots amb que es creua, amb els seus posats plàcids, com si la cosa no anés amb ells. Com que no? Ens heu fet creure que hem de ser perfectes, divertides, intel·ligents, submises, divines, precioses, sempre precioses, no importa els anys que tinguem ni els fills que haguem parit, per poder lluir-nos com a objectes de col·lecció. Però això s’ha acabat. S’ha aixecat de taula i ha deixat plantats al seu marit i llurs socis. Que s’espavili, el seu home; tant li fa els seus negocis, tant li fa què pensin d’ella. S’ha d’alliberar. I ho farà tan aviat com arribi a casa. Ja n’hi ha prou, d’amagar la realitat. La seva realitat, la de tantes altres dones. El seu portal. Ja hi és. El senyor Joan obre i la saluda amb afabilitat. Ella respon amb un so gutural perquè de veritat, de veritat que gairebé no pot respirar. S’atura davant la porta de l’ascensor. Mentre espera, la bossa li cau de la mà. Intenta ajupir-se per agafar-la, però no pot. En Joan se n’adona i ho fa per ella. Li pregunta si es troba bé i ella assenteix de forma mecànica. Quan recorda que la idea va ser d’ella… Com pot haver estat tan cega? Per què no s’hi ha repensat, abans de sortir? Si ja ho veia, que no resistiria… Per què fer les coses per por a l’opinió dels altres? L’ascensor modernista, envoltat per aquell enreixat metàl·lic,  li sembla, més que mai, una gàbia. Hi entra i deixa que el Joan tanqui la porta. Mentre puja busca amb desesperació les claus del pis. Quan les troba les pren amb fermesa. Surt al replà, profana el pany amb desfici i entra. La bossa surt volant. També les sabates. Baixa la cremallera del vestit amb malaptesa i es trenca una ungla. Renega i per fi arrenca els tirants del sostenidor-faixa. Tiba d’ell cap avall en una lluita despietada contra la rigidesa del teixit i les barnilles, al temps que els seus sacsons s’emancipen vibrant i onejant. Sospira i seu a terra. Visca la revolució i el moviment hippie!

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari