Relat: Reincarnátio

Imatge: porxos del convent de Sant Francesc. ACAP. Fons: L’Abans.

Amb la morfina el dolor ha disminuït lleugerament, però tot just fa una hora sentia que es moria i l’ha vist. Ha vist, clarament, la porta que ha de travessar allà, al fons del passadís; les columnes, a cada banda, són les sentinelles del seu destí. Només resta acomiadar-se. Estreny la mà de la seva dona. Ella l’acarona i xiuxiueja:

−Pau, et sents millor?

−Carme, això s’acaba.

−No! El doctor diu que t’has d’operar. Però has de donar el teu consentiment, per què m’ho fas, això? Deixa’t fer el que toqui!

No vol discutir. El metge li va deixar clar. El mal està massa estès. L’operació seria pal·liativa i després vindria quimioteràpia. Poques garanties. Molt de patiment. No signarà.

Però sap, ha llegit molt sobre això, que darrera d’aquella porta hi ha un nou inici. La seva ànima, un altre cos. Durant aquests ardus cinquanta anys ha pagat pels pecats comesos en la seva anterior vida. En la propera tot serà millor. Ho té decidit. Travessarà la porta. On són les claus? Han de ser a la butxaca. Si no fes tant de mal…

−Amor meu −diu la Carme, somiquejant− no veus les coses amb claredat. Ets jove, has de lluitar, hem de lluitar, jo estaré amb tu, ens en sortirem!

La dolça Carme. Mai ha sabut estimar-la com es mereixia, ni tan sols quan van perdre el seu fill. Una punxada al ventre anuncia el recaragolament i aguanta la respiració. Durant deu segons el dolor el domina, creu que els budells esclataran, però no, encara no. Gemega.

−He vist la porta… tinc les claus…

−Quina porta, Pau? Si us plau, quina porta? Déu meu… Estàs delirant…

En Pau tanca els ulls, com explicar-l’hi? Ho intenta, però les paraules no emergeixen. Xiscla i arronsa les cames, veu borrós el rostre de la Carme, té la boca seca. Tant fa. La veu plorar mentre li eixuga el front amb una tovallola. Respira amb certa dificultat però tot està clar.

−L’obriré…

−Vaig a buscar la infermera.

La veu desaparèixer com una columna de fum que s’esvaeix. És el moment. Amb lentitud apropa la mà a la butxaca.

Però no la troba.

S’inquieta.

Busca.

Està nu!

Es remou.

Sent nàusees.

No té butxaques.

Foscor.

No té butxaques.

I no hi cap clau.

0 respostes

Deixa una resposta

Pots consultar el teu historial de respostes al teu perfil d’usuari
Gràcies per la teva participació!

Deixa un comentari