Relat: Telèfons

Centraleta de telefònica, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

El Pau fa una ullada al voltant. L’àvia suca pa dins el bol de llet, sempre sopa això. La mare i la Neus s’expliquen el seu dia mentre mengen la verdura. El pare està concentrat en la cuixa de pollastre. I l’avi, abduït pel “Ven a cenar conmigo”, a penes ha tocat el plat. Serà el moment? Pel seu aniversari falta tot just un mes, no pot demorar-ho més.

−Pares, ja sé què vull pel meu cumple. Un mòbil!

Excepte l’avi, tothom el  mira. La Neus reacciona ràpid amb el seu posat sarcàstic:

−Ja trigaves a demanar-lo.

La mare es redreça a la cadira, visiblement incòmoda; res que en Pau no hagués previst.

−Fill… tot just en faràs tretze. No crec que el necessitis, ja n’hem parlat, d’això.

L’argument de sempre.

−Sí, mare. Però és que he decidit que aniré a fer classes de mates al cosí Jan, recordes que la tieta m’ho va demanar? Em pagarà! I com que hauré d’anar fins casa seva, si mai tinc algun problema, us podré avisar −explica, tot cofoi.

La mare joguineja amb em menjar. Dubta. Això va bé!

Però l’àvia −com no!− ha de deixar la seva píndola:

−Jo als dotze anys recorria tot Vilafranca per anar a la vinya a fangar, de nit i sola. No crec que calgui un telèfon per anar tres carrers més enllà. Són aparells del dimoni. A la neta de la Remei li va explotar un a les mans −assegura, sense aixecar la vista de les seves pastetes.

El pare es neteja les mans amb el tovalló, enretira el plat i assenteix.

−A mi em sembla bé. Ho trobo molt assenyat, tot plegat.

La mare, amb un somriure diguem… forçat, li dona un cop, colze contra colze.

−No ho sé, amor… ens ho pensem i en parlem tu i jo més tard, oi?

Però, afortunadament, sembla que el pare ho té clar, i, no només això, sinó que cerca aliats.  Bé!

−Pare, vostè que en pensa?

L’avi sembla estar sopant amb els de la tele, no  sap de què li parlen. El Pau el posa en antecedents. Fet això, els dedica uns segons:

−Bé, jo crec que més que necessitar-lo, el vols perquè tots els companys en tenen. I això és ser una ovelleta més del ramat. I ara deixeu-me, que aquest programa és una tifa, però, si no el miro, demà no podré seguir la conversa al casal.

El Pau es desespera. El pare arronsa les espatlles i el mira, com demanat disculpes. La Neus contraataca:

−Home, podríeu comprar-li un d’aquests que només truquen. Si el vol per emergències…

Odiosa!

−Bé −conclou la mare−. Acabem de sopar que és molt tard.

Acabem de sopar? Acabem de sopar? Suplica al pare amb la mirada, i ell arrufa les celles.

−Però, i doncs? Me’l comprareu?

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari