Relat: Tornada al cole

Imatge: escola Montessori, anys vint. ACAP. Fons: L’Abans.

En Víctor neda i neda, i a l’altra punta de la piscina la dona del bikini vermell somriu, neda i neda, ja gairebé hi és, ella fa morritos, i, sí, ara sí, la pren per la cintura, però, però, quina merda és aquesta? Algú el sacseja!

−Papa! Arribarem tard!

S’incorpora amb brusquedat, els ulls esbatanats. El Toni se’l mira dempeus. Ja està vestit, pentinat, amb el remolí del front més rebel que mai, i du la motxilla a l’esquena. Merda, merda, merda! Deu haver aturat el despertador!

S’aixeca d’ una revolada. El peu li queda atrapat amb el llençol i està a punt de caure. Llit traïdor! El Toni se’l mira i posa els ulls en blanc.

−Va, papa!

−Ja vaig, ja vaig!

Entra a la cuina. Encén la cafetera. Va cap el bany. Intenta orinar però… així no pot. D’acord, primer aigua freda. Deixa els calçotets a terra i obre l’aixeta. Porca misèria, mira que estava bona la tia! S’ensabona en trenta segons. S’esbandeix. Ara tot està al seu lloc i pixa. Sí, pixo a la dutxa, què passa? S’eixuga deixant bona part de l’aigua al terra; ha oblidat posar la catifa. S’afaita. After-shave. Desodorant. Gomina. Fa un parell de posats al mirall i queda satisfet. Torna a l’habitació. El Toni l’espera assegut al llit.

−Posa l’esquena recta, rei −demana, mentre tria la roba: texans nous, camisa blanca arremangada, mocassins. Obre el calaix de la tauleta i es posa el Tag Heuer. Es planta davant el Toni−. Estic bé?

El Toni només esbufega.

−Ok, ok.

Mira el rellotge. Haurà de prescindir del cafè. Pren claus i ulleres de sol.

−Va, Toni! Sempre acabo esperant jo! −diu a son fill picant-li l’ullet.

Arriben a l’últim minut. Es nota que és el primer dia, impossible aparcar. S’atura sobre la vorera. El Toni fa un petó a l’aire i surt corrents barbotejant un comiat.

Bé. Ja pot relaxar-se

Aconsegueix trobar aparcament dos carrers més enllà. Camina cap el lloc de trobada. Obre la porta de la cafeteria i entra pausadament, joguinejant amb les claus del cotxe, les ulleres de sol al cap. Fa una llambregada i somriu. Ja hi són gairebé totes! La mare del Pol, uf, què moreneta…, la del Santi, igual de provocativa que sempre, mare de Déu quin escot, la pobre Prude, que segueix sense anar a la perruqueria, la mare de… de qui? Vaja, aquesta no la coneix i és interessant…, i la de la Paula… brutal, potent, buenorra! Es dirigeix cap a la taula, des d’on ja el saluden, contentes.

Apa, nens, vosaltres a estudiar.

No hi ha res com la tornada al cole!

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari