Relat: Una qüestió de mida

Fires de Maig, anys seixanta. ACAP. Fons L’Abans.

Estava capficat amb els comptes de la botiga, quan vaig escoltar com s’obria la porta. Des del meu escriptori podia veure sense ser vist, així que vaig analitzar els clients, dos homes de mitjana edat. Un era alt i ben plantat, vestia amb roba informal i es movia amb elegància. L’altre, més baix, anava arregladet, amb americana i corbata, però tentinejava; si no fos perquè la distància que ens separava era massa gran, hagués jurat que m’arribava la bravada d’alcohol. Des del fons, la Carme, la meva dona, digué: “Bona tarda, de seguida vinc”. L’havia deixada emparrada dalt de l’escala, netejant uns plats de ceràmica. És molt prudent, i el descens va ser prou lent com per que aquell parell tingués temps de compartir amb les meves orelles tafaneres les seves aventures.

−Xavi, vols dir que cal entretenir-se més? −demanà el baixet, quequejant−. Ja tenim l’estripper, el restaurant, el regal… per què no anem a fer l’últim vinet?

−Calla, beneït! −rebufà l’altre, amb un to certament despectiu−. Com que em dic Xavi que el Toni jugarà als titius.

−Si és abstemi…

−Justament per això. No ho pots entendre. És una vendetta personal.

M’estava agradant la història, però la meva dona la va interrompre. L’alt va demanar un porró. La Carme els va ensenyar uns quants, però ell no ho veia clar. Massa petits, rajava més, o menys, aquest? Aquest raja més, sens dubte, digué la Carme, i el tenim de diferents mides, vol que li ensenyi el més gran? El baixet es movia inquiet. La Carme va entrar a la rebotiga a buscar el porró i em va picar l’ullet. A fora, el borratxet hi va tornar:

−Tria un i anem a fer la copa! Tot plegat és un porró, i la mida no importa, oi? −va dir, donant-li un cop de colze, i esclafint a riure amb brams d’ase.

I l’altre que respon entre dents:

−No diu això la teva dona.

Vaig quedar esbalaït, contenint l’alè. Ara li fotrà una galeta, i ens les tindrem, vaig pensar.

−Què? −demanà l’al·ludit.

−Que ja ve aquesta dona −conclou l’altre, somrient.

Jo vaig respirar, i el cornut tornà a riure, qui sap per què, ihà, ihà. Llavors va arribar la Carme i, en dos minuts, la transacció va quedar enllestida. Van marxar amb el porró gros sota el braç, l’alt, mutis i a la gàbia, i el baix insistint, la mida no importa, ihà, ihà, no importa!

Vaig sortir de la rebotiga, vaig mirar la Carme, arquejant les celles, mig divertit, mig alleujat que haguessin fotut el camp, i vaig repetir, amb sorna:

−La mida no importa, oi?

La Carme va aixecar les espatlles i va tornar a la seva feina.

I jo vaig restar palplantat i pensant…

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari