Relat: Mares i filles i fills

Imatge: Gloria Lasso donant una abraçada a la seva mare a l’escenari del teatre de la Societat La Principal, 1958. ACAP.

La Marta es casa avui. La Bea acaba d’entrar a l’habitació, tota esvalotada, per ajudar -la a vestir-se, però li ha demanat que torni en cinc minuts. La perruquera i l’esteticista s’esperen al menjador, prenent un refresc, per si haguessin de fer un retoc abans de sortir cap a l’església. El pare i el seu cunyat xerren amb el fotògraf mentre li ensenyen el jardí i els racons on creuen que l’han de retratar. I la mare talla un ram de roses. La veu des de la finestra. Aliena a tot, empolainada amb el seu vestit blau marí, el més sobri que va trobar, i les sabates planes, no va haver forma de convèncer-la per dur una mica de taló, això sí, són de xarol, ben brillants. Li han fet un recollit senzill i porta unes arracades d’or que van ser de l’àvia. Sembla una anciana però en té, tot just, seixanta-cinc. Es mou amb lentitud, tisores en mà; no s’ha posat guants.

Col·loca cada rosa sobre la taula, ben alineades, la Marta en compta set, però està convençuda que n’acabarà recollint nou, una per cada any de pèrdua.

La Bea pica a la porta i treu el cap. Insisteix, es fa tard. La Marta s’hi adreça i l’abraça. Li demana uns minuts més. Es posa la bata i baixa al jardí.

─Mare ─li diu, des de darrera.

Ella es tomba i li somriu. Li reclama, ¿què fa que no s’acaba d’arreglar?

─Volia estar amb tu una estona ─aclareix la Marta, fregant a penes el rostre de sa mare─. Seu un instant amb mi, si us plau.

La dona deixa la novena rosa al costat de les altres i obeeix sa filla. La Marta l’agafa de la mà. S’ha punxat amb un espina. Neteja la gota de sang amb la màniga de la bata i li fa un petó.

─Com em feies tu quan era petita.

La mare riu, però la seva mirada està més enllà del reixat, de les vinyes i dels pins que les voregen.

─Mare… Jo també el trobo a faltar… ─xiuxiueja, mentre recorda, a contracor, el cos del seu germà, estirat sobre l’asfalt, el casc encara posat, ves a saber amb quina expressió a la cara, i això, el no poder veure el seu rostre quan encara era tebi, això és el més dolorós─. Però és el dia del meu casament.

La Marta pren la barbeta de sa mare i, amb suavitat, l’insta a enfrontar la seva mirada. El blau dels seus ulls no llueix de tan envermellits que els té, no deu haver dormit gens. Té la pell blanca i delicada, quasi bé transparent. Aparta un ble de cabells que ha caigut, indolent, com rebel·lant-se però sense fer escarafalls, i li acomoda darrera de l’orella.

S’abracen. Es noten. S’emocionen però cap d’elles plora. Avui no.

─Ves a vestir-te, filla meva ─ordena sa mare amb un deix, només un deix, d’autoritat, mentre continua arranjant les roses amb un llaç vermell que ha tret qui sap d’on.

La Marta fa cas i es proposa gaudir del dia.

Abans de sortir de casa, però, substitueix el sofisticat ram de núvia pel que acaba de collir sa mare.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari