Pregunta 3d8: La resposta és al seu interior.

Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Saps quin indret mostra la fotografia i el motiu d’haver-se fet?

Relat: Un passeig per la muntanya

Imatge: abocador de brossa de Vilafranca, amb la brossa cremant-se, omplint l’antiga pedrera del canyet; 1973. ACAP. Fons Tothom.

En Guillem roman assegut a la butaca; fuma i remena la copa, la mirada perduda, el peu dret colpejant rítmicament el parquet. No veu la Lisa, però sap perfectament què fa pels sorollets que surten del lavabo: el pintallavis quan cau sobre el marbre que envolta la pica, el calaix que obre per prendre el raspall, el cop de porta de l’armari d’on ha tret l’assecador de cabells; un, dos, tres, quatre i cinc segons per pentinar-se, i els dos mil watts d’aquell aparell infernal, motors a punts, preparats per l’enlairament, tot plegat per una cabellera curta i minsa que necessita un parell de minuts per estar eixuta per si sola, quines ganes de socarrimar el cuir cabellut. Dos glops de whisky després, el silenci torna a imposar-se tot just durant un breu instant que la veu aguda de Lisa trenca sense pietat mentre es dirigeix cap a l’habitació.

-Ma mare arriba a les cinc a l’estació. Sigues puntual, ja saps que esperar la posa nerviosa.

No se’n fotrà tant com per saltar a la via, no.

-Sí, vida. No et preocupis. A les cinc, com un clau -respon, els ulls en blanc.

La Lisa entra al menjador descalça, sabates en mà, i s’asseu al sofà per posar-se-les.

-Em sap greu haver de marxar així just el cap de setmana que ve la mare, però…

Traïdora. Amb l’excusa de la feina, tu de gresca. I jo amb la vella.

-Són imprevistos, amor. Me’n faig càrrec.

Parpelleja amb suavitat i glopeja.

-Us he deixat a la nevera filets de tonyina per fer a la planxa. Recorda que la mare el vol al punt, si li cous massa te’l llançarà pel cap. I fes-li amanida, però pensa en no posar-n’hi ni olives ni ceba, no ho suporta -especifica, mentre s’allunya, talonejant, de nou cap a la cambra.

Però quina merda és aquesta? Peix un altre cop?

-Tonyina, vida? Si en vam menjar abans d’ahir…

-Sí, però la mare fa dieta i m’ho va demanar, no protestis tant! Demà la portes a sopar fora, et tries el que et vingui de gust, i llestos -recomana, mentre torna amb la maleta. S’hi apropa per fer-li un petó-. No beguis més.

Només les tres ampolles que em reservo per moments de crisi.

-Ah, estaria bé que la duguessis a fer un passeig pel bosc perquè entri en contacte amb la natura. La pobre, sempre respira aire contaminat -suggereix, ja des de la porta.

-Sí, amor, la portaré a la muntanya, i tant…

-Fantàstic! T’estimo! Fins dilluns!

En Guillem somriu.

-Ves-hi tranquil·la.

Coneix el paratge ideal per la seva estimada sogra.

Pregunta 3d8: Qualsevol temps passat no va ser millor.

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Quin conegut edifici mostra la imatge?
+ 1 punt extra: Quin ús tenia en el moment de fer-se la fotografia?

Relat: És, era, fou.

Imatge: Era enrajolada. ACAP. Fons L’Abans.

Diluvia. No hi ha corrent elèctric. L’Àneu s’ha tancat a l’habitació amb l’única espelma que ha trobat. El repicar de la pluja enfurismada contra la teulada l’està tornant boja. La humitat estova les parets i ressuscita aromes de cent anys enrere que hi viuen encastats. A través de la finestra, tot i la foscor, intueix l’ombra del Nuk que, allà baix, en comptes d’arrecerar-se sota el porxo, va amunt i avall com embogit, bordant i desafiant la tempesta. Més enllà, l’era s’il·lumina de sobte per un estrany llamp que sembla procedir del terra en comptes del cel. Tanca els ulls. Es manté expectant en espera del tro. Però no arriba. La pluja s’intensifica i un altre cop la llum a l’era, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, durant dos segons que li permeten veure el gos córrer cap a la sendera. L’Àneu dedueix que algú s’apropa. Ha de ser el pare. Serà que, de nou, arriba en males condicions? Maleeix la taberna d’en Tonet. Baixa les escales amb precaució però ràpida. Pren l’impermeable. Surt. La cortina d’aigua i vent l’embolcallen i l’empenyen cap el camí. Tanca les mans amb força al voltant del coll de la jaqueta. Trontolla pel terra enfangat, mentre crida al pare sense rebre resposta. Ni hi ha ningú, no veu res, excepte les llums. Apareixen d’aquí i d’allà, cada cop més amorfes i intenses, movent-se  eixelebrades en una dansa frenètica que atrau la seva mirada i les seves passes cap a l’era inundada, sense parar atenció allà on posa els peus. S’entrebanca i cau, s’aixeca molla i bruta, però no pot deixar d’esguardar la coreografia lumínica. Vol, desitja, necessita ser-hi a prop. L’envaeix un sentiment d’eufòria i emet un xiscle histèric que, ara sí, queda diluït entre els batecs d’un tro eixordador. I corre. Corre com alienada cap el resplendor. Llavors s’atura. Al mig de l’era. Xopa. Els braços amunt. Giravoltant sobre sí mateixa. Els pulmons a punt de rebentar-li. Enlluernada. Al cel negre, què hi ha? Poc a poc…

S’esmorteeix el so de la pluja.

La posseeix la ingravidesa.

Silenci, foscor i no res.

L’endemà fa sol. El pare de l’Àneu torna passejant de can Tonet, on s’ha quedat dormint la mona. Passa a tocar de l’era i, de reüll, hi veu abandonat…un impermeable? Quin boig surt una nit com la d’ahir? Li estranya que el Nuk no vingui a rebre’l. A casa, l’Àneu no hi és.

No la tornarà a veure.

Pregunta 3d8: De fàcil que és no cal dir-ne res.

Imatge: ACAP

Pregunta de la setmana: Quin indret mostra la imatge i què hi trobem actualment?

Pregunta 3d8: D’aspecte marcadament marcial.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: A quin carrer trobàvem aquest edifici?
+1 punt extra: Què hi ha ara al seu lloc?

Relat: Compte amb la pipeta!

Imatge: Estació Enològica. ACAP. Fons Vinseum.

La Judith camina, trepitjant fort amb les seves sandàlies de taló de quinze centímetres, pel passeig de Sitges. Ha triat un vestit ni molt llarg ni molt curt, sense gaire escot i de color cru, res llampant, però ajustadet, això sí, el suficient com per deixar paleses les seves corbes vertiginoses. La cabellera, negra, espessa, ondulada, dansa al ritme dels seu caminar sinuós i, reposant sobre la seva cintura, atrau les mirades discretes d’alguns homes, i les d’enveja de les seves dones, just al lloc que considera el seu punt fort. Ha decidit no quedar a Vilafranca perquè, l’altra nit, el vi li va jugar una mala passada i es va deixar veure per massa gent en companyia del pobre Andreu. És bon noi, divertit, però, físicament no està a la seva alçada, i té uns orígens, diguem… humils. No fa per ella, no; li deixarà clar. La va trucar ahir i el va sentir nerviós, incòmode, no acabava de decidir-se a demanar-li una cita,  així que li va facilitar les coses: demà, davant el museu Maricel.

Puja les escales que porten a l’església de Sant Bartomeu. Pel seu costat passa un turista alt i ros que li pica l’ullet i ella l’esguarda amb coqueteria. Continua el seu camí. Abans d’arribar el veu. Està recolzat sobre la barana contemplant el mar remogut. S’atura un instant i l’observa. Du una camisa blanca amb les mànigues arremangades, pantaló de lli i sandàlies. Li queda bé. En realitat, si es pentinés amb una mica més de gràcia… Llavors ell es gira i li somriu amb timidesa. Què mono…

Es fan petons a les galtes obviant que la darrera vegada que es van veure els llavis respectius van recórrer els cossos respectius, i comenten la possibilitat d’anar a prendre una copa, però l’Andreu titubeja.

−Ets preciosa… −afirma, mentre frega el seu cabell amb el dors de la mà.

Què tendre…

−Una dona fascinant…

Comença a sentir pessigolletes.

−Que qualsevol home desitja.

Deixa caure les pestanyes amb elegància.

−He pensat si tu i jo… −continua ell, sense acabar d’arrencar.

I ella ja sap que, almenys avui, li dirà que sí.

−Podríem ser parella…

La Judith humiteja els seus llavis.

−Però ho sento. No hi ha prou química i volia dir-t’ho en persona −conclou, arronsant les espatlles.