Pregunta 3d8: No s’hi val a badar

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

A quin carrer trobàvem aquestes obres? Si actualment accedíssim al soterrani d’aquesta obre, què hi trobem?

Relat: Tot allò que perdem

Casa Torrents i Solé, més coneguda com Ca l’Enriquet Sardà; enderrocada el 1976. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

S’asseu a la terrassa i demana un tallat a la cambrera. Descafeïnat. Si no, no dormirà. Encén una cigarreta i es dedica a observar els cotxes que s’aturen al pas de vianants i les persones que el travessen, alienes a les inquietuds, els objectius, els desitjos dels altres,  cadascú amb les seves cabòries. Arriba el tallat. Hi tira el sucre i remena. Remena. Quin garbuix… Tot plegat fet amb la millor de les intencions. S’estima la Núria, molt. No volia fer-li mal, tot el contrari. Què hauria fet ella al seu lloc? No ho sap. I, tal i com estan les coses, és una pregunta que quedarà, probablement, sense resposta. Feia dies que no li responia les trucades ni els whats. Avui s’ha decidit a visitar-la i gaire bé es mor quan en Dídac ha obert la porta. Han tornat? No ho pot entendre. Amb posat altiu i un mig somriure de cínic que no li coneixia, li ha dit que la Núria no la vol tornar veure, i li ha recomanat que pari més atenció a la seva vida i deixi d’immiscir-se a la dels altres. Desgraciat… El va veure. En aquella discoteca a Barcelona, el va veure i punt. S’estava fotent el lot amb un bombonet que no devia tenir més de vint i cinc anys. I, per més seguretat, va cridar el Pol i li va demanar que se’ls mirés i que confirmés que no estava boja. Era ell. Just la nit abans, la Núria li havia dit que en Dídac estava a un congrés a Madrid, i que ella aprofitaria per anar a Girona amb els nens, a visitar la germana. Recorda aquella tarda, quan, unes setmanes després, atordida pel remordiment, li va confessar el que sabia, allà, en aquella cafeteria acabada d’inaugurar a la qual no hi pensa tornar mai. La seva cara pàl·lida, les celles arrufades, els llavis entreoberts, totes les preguntes que va fer, sense dir ni un mot, per a les quals no tenia resposta, per què? Des de quan? No m’estima?, i la única per a la que sí en tenia, n’estàs segura? Sí, ho sento. Sí!

Mira el rellotge. En cinc minuts tindrà aquí en Pol. Apura el tallat i demana un altre. A l’altra banda del carrer  hi ha l’edifici que la Núria tan criticava, una mola de formigó que van construir als anys setanta després d’enderrocar una casa d’època preciosa, segons ella. Enyora la seva amiga. Han passat dos mesos, no l’ha tornat a veure i no sap si la veurà. Li dol. Per més ferm que sembli quelcom…

Avui hi és, demà no.

Veu el Pol que camina en direcció a ella pel carrer de Sant Joan. Somriu. Decideix gaudir al màxim de la seva presència.

Pregunta 3d8: Si no és un serà l’altre.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

A quin carrer està situat el fotògraf en el moment de capturar aquesta imatge? I recordeu el nom del comerç que liquidava existències?

Relat: Tic…

Imatge: Rellotge de Cal Nogués al carrer d’en Coll. ACAP. Fons Tothom.

Tac.

Mira per la finestra com marxa la Beth. Sospira. Avui s’estrena el ballet. Du recollit el cabell amb tot de trenes entrellaçades. Hi té traça, a l’hora de pentinar-se; i fa molt que va deixar de necessitar la seva ajuda per fer-ho. Quan desapareix de la seva vista, torna al sofà i pren el llibre. Però no l’obre. El deixa reposar sobre la falda i somriu mentre recorda la mare intentant fer-li un monyo amb aquelles agulles del dimoni que se li clavaven: “Estigues quieta, pallussa!”

Tic.

Però no en sabia, d’estar-se quieta. I, quan en va fer setze, es va tallar els cabells com un xicot. La mare i les amigues van posar el crit al cel. Però desempallegar-se de la cabellera fou un deixar enrere la nena que havia estat, un acte de rebel·lió que la va fer extremadament atractiva pels nois. S’hi va deixar dur, per la popularitat, fins a l’extrem de fer coses que… si la Beth fes… vaja. Millor no pensar-hi. Obre el llibre i deixa el punt sobre la taula, al costat de les ulleres d’en Pere.

Tac.

L’estimat Pere. Aparegué de sobte, amb la mirada melangiosa i la mania de transformar les coses més insignificants en poemes. Sense gaires escarafalls, entre cafès al bar de la universitat, tot xerrant de lletres i filosofia, va aconseguir temperar-li la prepotència de la primera joventut, quan la pell tibant i el riure fàcil et semblen suficient moneda per pagar cabassos de futur. Pren les ulleres i les hi neteja suaument amb el voraviu de la faldilla.

Tic. Tac.

Quan va arribar la Beth i ella es desesperava perquè no menjava; quan van canviar-la d’escola i no s’hi adaptava. Quan es va palpar un bony al pit; quan es va quedar calba, com si la vida volgués tornar-li l’atreviment de voler ser diferent quan era joveneta, no volies cabell curt? Doncs apa! Sempre, sempre hi ha va haver en Pere amb una carícia, una paraula, un plor compartit. I, ara que la nena se’ls ha fet gran, sensata i bona persona, i que l’ombra de la malaltia s’ha esvaït, ell encara hi és. Escolta com pica les tecles de l’ordinador, immers a la seva novel.la, i pensa que és la música més dolça. Però… ja està bé de records.

Tic. Tac.

S’ha de vestir per anar a veure el ballet. Es despulla davant del mirall. Arrugues als ulls.  Els pits asimètrics. Passa les mans per la cintura absent i es deté als malucs amples. Les natges, de perfil, fa molt que van decidir deixar-se anar. Les cames solcades per rierols violacis. S’allisa els cabells, llargs com quan era una nena. I pensa que en seria, d’agradable, deixar-se pentinar, ara, per sa mare.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Pregunta 3d8: Una imatge de caràcter elegant i temerari.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Quin indret ens mostra la fotografia i què hi feia aquesta reunió de gent?

Relat: Telèfons

Centraleta de telefònica, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

El Pau fa una ullada al voltant. L’àvia suca pa dins el bol de llet, sempre sopa això. La mare i la Neus s’expliquen el seu dia mentre mengen la verdura. El pare està concentrat en la cuixa de pollastre. I l’avi, abduït pel “Ven a cenar conmigo”, a penes ha tocat el plat. Serà el moment? Pel seu aniversari falta tot just un mes, no pot demorar-ho més.

−Pares, ja sé què vull pel meu cumple. Un mòbil!

Excepte l’avi, tothom el  mira. La Neus reacciona ràpid amb el seu posat sarcàstic:

−Ja trigaves a demanar-lo.

La mare es redreça a la cadira, visiblement incòmoda; res que en Pau no hagués previst.

−Fill… tot just en faràs tretze. No crec que el necessitis, ja n’hem parlat, d’això.

L’argument de sempre.

−Sí, mare. Però és que he decidit que aniré a fer classes de mates al cosí Jan, recordes que la tieta m’ho va demanar? Em pagarà! I com que hauré d’anar fins casa seva, si mai tinc algun problema, us podré avisar −explica, tot cofoi.

La mare joguineja amb em menjar. Dubta. Això va bé!

Però l’àvia −com no!− ha de deixar la seva píndola:

−Jo als dotze anys recorria tot Vilafranca per anar a la vinya a fangar, de nit i sola. No crec que calgui un telèfon per anar tres carrers més enllà. Són aparells del dimoni. A la neta de la Remei li va explotar un a les mans −assegura, sense aixecar la vista de les seves pastetes.

El pare es neteja les mans amb el tovalló, enretira el plat i assenteix.

−A mi em sembla bé. Ho trobo molt assenyat, tot plegat.

La mare, amb un somriure diguem… forçat, li dona un cop, colze contra colze.

−No ho sé, amor… ens ho pensem i en parlem tu i jo més tard, oi?

Però, afortunadament, sembla que el pare ho té clar, i, no només això, sinó que cerca aliats.  Bé!

−Pare, vostè que en pensa?

L’avi sembla estar sopant amb els de la tele, no  sap de què li parlen. El Pau el posa en antecedents. Fet això, els dedica uns segons:

−Bé, jo crec que més que necessitar-lo, el vols perquè tots els companys en tenen. I això és ser una ovelleta més del ramat. I ara deixeu-me, que aquest programa és una tifa, però, si no el miro, demà no podré seguir la conversa al casal.

El Pau es desespera. El pare arronsa les espatlles i el mira, com demanat disculpes. La Neus contraataca:

−Home, podríeu comprar-li un d’aquests que només truquen. Si el vol per emergències…

Odiosa!

−Bé −conclou la mare−. Acabem de sopar que és molt tard.

Acabem de sopar? Acabem de sopar? Suplica al pare amb la mirada, i ell arrufa les celles.

−Però, i doncs? Me’l comprareu?

Pregunta 3d8: Una imatge guaridora

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: De quin carrer es tracta?

Relat: Una qüestió de mida

Fires de Maig, anys seixanta. ACAP. Fons L’Abans.

Estava capficat amb els comptes de la botiga, quan vaig escoltar com s’obria la porta. Des del meu escriptori podia veure sense ser vist, així que vaig analitzar els clients, dos homes de mitjana edat. Un era alt i ben plantat, vestia amb roba informal i es movia amb elegància. L’altre, més baix, anava arregladet, amb americana i corbata, però tentinejava; si no fos perquè la distància que ens separava era massa gran, hagués jurat que m’arribava la bravada d’alcohol. Des del fons, la Carme, la meva dona, digué: “Bona tarda, de seguida vinc”. L’havia deixada emparrada dalt de l’escala, netejant uns plats de ceràmica. És molt prudent, i el descens va ser prou lent com per que aquell parell tingués temps de compartir amb les meves orelles tafaneres les seves aventures.

−Xavi, vols dir que cal entretenir-se més? −demanà el baixet, quequejant−. Ja tenim l’estripper, el restaurant, el regal… per què no anem a fer l’últim vinet?

−Calla, beneït! −rebufà l’altre, amb un to certament despectiu−. Com que em dic Xavi que el Toni jugarà als titius.

−Si és abstemi…

−Justament per això. No ho pots entendre. És una vendetta personal.

M’estava agradant la història, però la meva dona la va interrompre. L’alt va demanar un porró. La Carme els va ensenyar uns quants, però ell no ho veia clar. Massa petits, rajava més, o menys, aquest? Aquest raja més, sens dubte, digué la Carme, i el tenim de diferents mides, vol que li ensenyi el més gran? El baixet es movia inquiet. La Carme va entrar a la rebotiga a buscar el porró i em va picar l’ullet. A fora, el borratxet hi va tornar:

−Tria un i anem a fer la copa! Tot plegat és un porró, i la mida no importa, oi? −va dir, donant-li un cop de colze, i esclafint a riure amb brams d’ase.

I l’altre que respon entre dents:

−No diu això la teva dona.

Vaig quedar esbalaït, contenint l’alè. Ara li fotrà una galeta, i ens les tindrem, vaig pensar.

−Què? −demanà l’al·ludit.

−Que ja ve aquesta dona −conclou l’altre, somrient.

Jo vaig respirar, i el cornut tornà a riure, qui sap per què, ihà, ihà. Llavors va arribar la Carme i, en dos minuts, la transacció va quedar enllestida. Van marxar amb el porró gros sota el braç, l’alt, mutis i a la gàbia, i el baix insistint, la mida no importa, ihà, ihà, no importa!

Vaig sortir de la rebotiga, vaig mirar la Carme, arquejant les celles, mig divertit, mig alleujat que haguessin fotut el camp, i vaig repetir, amb sorna:

−La mida no importa, oi?

La Carme va aixecar les espatlles i va tornar a la seva feina.

I jo vaig restar palplantat i pensant…