Pregunta 3d8: Abans hi era i ara no hi és

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Què es veu a la fotografia i a quin carrer estava situat?

Relat: Muses

Anita Patrizi Granieri, artista de la companyia d’opereta d’Amadeo Granieri. ACAP. Fons Vinseum

Feia massa que estava bloquejada i això em desesperava. Però, una tarda, sense saber-ho, la meva filleta em va ajudar. Va mostrar-me l’arbre genealògic que estava fent: en una cartolina havia enganxat les nostres fotos; les cares dels seus besavis estaven dibuixades. Em va cridar l’atenció que havia escrit les sigles i no els noms complets, i, d’una ullada, vaig detectar que les del meu avi matern eren errònies, i li vaig fer notar. “No, m’ho va dir la iaia”. Vaig arronsar les espatlles i vaig tornar al meu despatxet a conjurar les muses; això sí que m‘angoixava.

Aquella nit, com totes, donava tombs al llit mentre escoltava la respiració profunda del meu home, quan, de sobte, em va venir al cap l’arbre genealògic. Estava segura que les inicials del meu avi no eren A. V. P, sinó A. V. M. Les tenia gravades al cap d’ençà que, feia tants anys, mentre tafanejava, havia trobat la carta i la foto en una caixa de records de la mare; per algun motiu, les vaig voler retenir i, impulsivament, les vaig prendre i amagar sense dir-li res.

Em vaig aixecar silenciosament i vaig tornar al despatx. Les tenia al darrer calaix, sota clau; eren una prova de la infidelitat del meu avi, a qui jo havia venerat, i no calia escampar-ho. La foto era la d’una cantant famosa, ho havia comprovat; estava dedicada de forma molt genèrica. Ella tenia les celles arrufades i la mirada perduda, un posat de patiment. La carta era breu. “Amor meu; vaig sostreure la teva fotografia i la conservaré sempre. Només Déu sap si ens tornarem a veure i, almenys, em restarà el consol de contemplar els llavis que van dir “ti amo”, els ulls que vaig besar. Promet-me que em faràs saber allà on ets, que no m’oblidaràs, que tindré un lloc on enviar-te quatre lletres que mantinguin viu el foc que crema els nostres cors i que atia la certesa que el nostre és un amor prohibit. Àngel meu… la teva veu dolça m’acarona, sempre volaré amb tu.  A. V. M”.

Era una història molt romàntica; què va fer que no l’enviés, aquesta carta?

Llavors vaig comprovar que les inicials eren les que jo recordava, no les d’arbre genealògic. La mare devia badar. Perquè… l’avi es deia Antoni Vila Pàmies i l’àvia Aurora Vivó Martí. Vaja. No encaixava. Potser la carta no era de l’avi, doncs?

Vaig restar pensativa, observant la bellesa d’aquell rostre. Fins que ho vaig veure. Martí. A. V. M.

Vaig esclafir a riure. Com no ho havia vist abans? Estimada i preciosa àvia! Tan dolça i menudeta que la recordava, quants secrets es va endur…

En silenci li vaig donar les gràcies.

Tenia, per fi, una nova història per escriure.

Pregunta 3d8: És un carrer que el coneixem com és

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Saps on és?

Relat: Entre columnes de pau

Imatge: Claustre del Convent de sant Francesc. ACAP. Fons Vinseum.

Em planto davant la gran prestatgeria i busco. Inclino lleugerament el cap per llegir els títols i els autors. Recorro amb la mirada les esquenes dels meus tresors, els faig moixaines amb la punta dels dits, espero la crida silenciosa d’algun d’ells, sempre ha funcionat.

Tot està als llibres, vaig aprendre. No pregunteu on ni de qui. És quelcom que sembla insert al meu codi genètic, tan arrelat com la cadena d’aminoàcids amb què sintetitzaré l’albúmina o les immunoglobulines o qualsevol enzim. I no està subjecte a mutacions. És així, ves; no canviarà mai.

Quan era nena m’hi perdia. Els millors records d’infància són aquells protagonitzats per alguna lectura: una història d’Enid Blyton llegida en veu alta a l’escola, compartida amb els companys que tant em marcarien, i amb el mestre que, ja desaparegut, em  feu de segon pare. Aquelles tardes d’estiu, estirada al sofà mentre tothom feia migdiada, acariciada per la corrent d’aire càlid i mandrós, devorant una novel.la ambientada a la guerra de secessió americana. L’emoció d’arribar a casa i trobar que la senyora del Círculo de Lectores hi havia passat i ens havia dut una altra aventura, una altra llavor de coneixement, una altra via d’escapament si venien maldades.

M’hi submergia. N’aprenia. Gaudia. Em feia gran. Somiava.

Amb els pas dels anys res no ha canviat. Espero els moments d’esbarjo literari  amb alegria i avidesa, i m’atreveixo −sí, sí, ho sé, és una blasfèmia!, però ho faig− a picar les tecles de l’ordinador creant històries com si fos escriptora, com si tingués el do. Atrevida! I, quan el dia a dia em supera, tanco els ulls i penso que, a la nit, abans de dormir, recollideta al llit, podré fugir-hi durant la breu estona que el cervell, esgotat, em concedirà.

Perquè, repeteixo, tot està als llibres.

No obstant, a mida que maduro me n’adono que cada cop és més difícil trobar-hi les Respostes. Potser perquè les Preguntes són més complicades. Potser perquè els sorolls de la ciutat no em permeten concentrar-me. De vegades voldria aturar-me, aïllar-me, i emprendre una recerca. Envoltar-me de columnes de pau, d’un jardí impregnat pel cant dels ocells, amb un pou central on tirar monedes i demanar desitjos. Llibre en mà, buscant la solució a les incògnites.

Hi ha massa coses que no entenc i la manca de fe en l’ésser humà m’aclapara.

Però no em rendiré. Continuo acaronant els lloms. Se m’acut que, possiblement, la resposta no està en les paraules sinó en el saber gaudir dels petit moments de plaer. Demà qui sap si hi serem. Avui, entre les pàgines, trobo una flor seca que em porta un record i somric.

Pregunta 3d8: Ni és fals ni és verdader

Imatge: Arxiu Comarcal Alt Penedès

Pregunta de la setmana: En quin carrer es troba el fotògraf?

Relat: Qüestió de mides II

Imatge: Fira del Vi, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

No havia passat una setmana des que aquells dos, l’alt i el borratxo, havien vingut a comprar el porró mida XXL, que van aparèixer per la porta de la botiga una parelleta amb un cert… glamur, com si diguéssim. Ell tenia més de cinquanta anys; vestia amb roba elegant, i duia un Rolex que, inevitablement, feia que et fixessis en aquella mà gran i ferma que no tenia pinta d’haver-se embrutat mai. Penjada del seu braç, la noia que l’acompanyava, que no arribava als trenta, s’havia entatxonat dins d’un vestit un parell de talles menys del que tocava, i exhibia una pitrera descomunal que amenaçava amb alliberar-se sobtadament amb el conseqüent estrall que significaria per les preuades ceràmiques i vidres del meu establiment; per ser francs, també vaig patir pel meu rostre, que quedava als escassos setanta centímetres del taulell que ens separava. No pregunteu si era rossa o morena, alta o baixa, perquè no recordo res més. Vaig mirar de reüll a la dreta, per comprovar si la Carme continuava posant preus a la mercaderia que ens acabava d’arribar. I sí. Hi era. Però no marcava res. S’havia alçat i, dreta, les mans als malucs, em va preguntar si els atenia ella. De fet, més que una pregunta era una ordre. Els vaig dirigir un mig  somriure que em van tornar amb escreix, mostrant les dents blanques i lluents de qui deixa mig sou a cal dentista. La Carme em va substituir i jo vaig tornar, divertit i encuriosit −què podria voler una parella com aquella a la nostra botigueta?− a la meva base d’operacions de la rebotiga, des d’on controlaria la transacció.

 Volien un àmfora per regalar als pares de la noia. Pel rebedor de la masia. Però d’estil romà, eh? I a poder ser, decorada. Ah, no, aquesta sanefa no, que la mare no és de marrons. I la Carme que buscava una amb tons daurats. Però tampoc aquella –¿oi que no, amorrr?− que era una pel llampant. N’hi va mostrar cinc o sis més de diferents tonalitats i dibuixos, i, cada vegada que la pubilla s’inclinava sobre el taulell per examinar els exemplars, les tetes assolien un mil·límetre més d’independència, i deixaven l’escot palplantat, sense la seva principal atracció; visca la República del Mamellam!, pensava jo. Finalment, la Carme va entrar a buscar la més gran i lletja que teníem, una mola que no havíem aconseguit vendre en set anys. Els va fascinar. I els va prometre que els hi portaríem amb la furgoneta l’endemà mateix.

 Quan van marxar, la meva dona va entrar a la rebotiga i em va mirar.

 −Què? −va dir.

 −Res. De nou, era qüestió de mida. No?

 Aquella nit vaig dormir al sofà.

Pregunta 3d8: Hi és i no hi és.

Imatge: Arxiu Comarcal e l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: On havíem d’estar per veure aquesta perspectiva?

Relat: Castanyes

Imatge: Carrossa de carnestoltes pels volts de la Primera Guerra Mundial. ACAP. Fons: L’Abans.

La Joanna surt de casa i l’aire fresc la colpeja. Consulta el rellotge. Li ha promès a la Xènia que li compraria castanyes i té els minuts justos per aturar-se a la paradeta de la Plaça Penedès i arribar a temps a l’escola. S’hi dirigeix a bon pas. De seguida l’envaeix l’aroma de l’apreciat fruit de tardor. Es posa a la cua. Al costat del petit carro amb tendal hi ha una taula de càmping amb una pila de paper de diaris vells que utilitzen per embolicar. La fulla de dalt de tot és una contra de La Vanguardia on entrevisten una dona de mitjana edat. La seva dèria lectora la fa apropar-s’hi per veure de qui es tracta, però la mà de la dependenta és més ràpida i la pàgina desapareix abans no ha tingut temps de satisfer la seva curiositat. La següent l’encapçala un titular que sí llegeix: “Más de doscientos muertos en la ofensiva del régimen contra el último reducto rebelde junto a Damasco”; a sota, la foto d’un edifici en runes emboirat per fum, i al costat un home jove que corre amb un nen de quatre o cincs anys a coll i una nena de set o vuit agafada de la mà; els segueix una dona vestida de negre, amb el cap cobert, tot just insinuada darrera de la pols i la broma que s’enlairen. Un impuls la fa apropar la mà al diari i dipositar, durant uns segons, un dit sobre la nena que corre de la mà de qui deu ser son pare; no té cap expressió. Impàvida. Pensa, inevitablement, en la seva filla, i, trasbalsada, retira la mà. Llavors la dependenta li pregunta quin cucurutxo vol, el petit, el mitjà, el gran. La Joanna tria, paga i s’endú les castanyes embolicades amb els sirians.

De camí cap a l’escola, la foto que l’acaba de colpir s’ensenyoreix del seus pensaments. Què fa que les guerres formin part de la història de la humanitat? Què fa que no aprenguem res del passat? Què fa que aquells privilegiats que no les patim mirem sempre cap a una altra banda, com si la cosa no anés amb nosaltres? El rostre d’aquella criatura l’aclapara. Cerca altres imatges capaces de foragitar-lo: la noia que fa moixaines al seu bebè, les fulles seques que voleien, l’home que ve en sentit contrari amb una ram de flors, i, tot d’una, ja hi és, a l’escola.

Llavors surt la Xènia amb les seves amiguetes, riuen, fan saltirons, la cara de la Joanna s’il·lumina, tot es redreça, i li entrega les castanyes a sa filla, embolicades en una paperina tenyida d’odi i por.

Però ja no hi pensa.

Pregunta 3d8: De tant fàcil que és, no em direm res.

Imatge: Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès

Pregunta de la setmana: Podries dir amb quins dos carrers feia cantonada aquesta casa?

Relat: Tot sota control

Imatge: soldat de guàrdia davant de l’antic quarter militar. ACAP. Fons: Miquel Rota.

Amb dificultat, la Sònia obre un ull. Llum a finestra. Obre l’altre. I, d’un bot, surt del llit. És de dia! Comprova l’hora. Havia aturat l’alarma. Es dutxa, però no té temps de maquillar-se. Arriba a la clínica deu minuts tard; la màquina de fitxar no perdona. Deixa la bossa al vestuari i es col·loca la bata. Al passadís, la cap de servei l’atura; li recorda la importància de ser puntual i li suggereix que tregui el llaç groc de la solapa; aquí no venim fer reivindicacions. La Sònia es fixa que ella en porta un de lila, tanmateix no diu res. Ja semblava que la deixava en pau, però hi torna; que fa mala cara, diu; els clients esperen que els seus nutricionistes, que, sense dubte, s’alimenten d’allò més bé, tinguin aspecte de salut: demà, maquilla’t. Assenteix.

Surt de la feina deu minuts tard, per compensar. Té hora al metge. Hi arriba just. Li explica els seus problemes amb la pell. El doctor li pregunta si és el mateix que li passava fa dos anys. La Sònia ho confirma. Immediatament, rep un esbronc: sap que a la darrera visita no va venir, ni va avisar: ja tenen prou llista d’espera perquè els malalts deixin perdre un espai que podria aprofitar un altre. Demana perdó i marxa amb la cua entre les cames i una recepta de Diprogenta.

Següent parada, el gestor. Mentre espera a la sala, s’entreté amb el facebook. Una amiga ha compartit una publicació d’un imbècil que maldiu dels catalans. Escriu un comentari. Poc després l’esborra: en vuit minuts l’han insultada virtualment més que en tota la seva vida. Després s’entreté en  eliminar tots els correus publicitaris: màsters en dietètica, restaurants de les rodalies, cases rurals a Girona. Llavors la crida el gestor i li explica que hisenda ha detectat uns guanys de consulta privada que no ha declarat. Ella no en té, de consulta privada, aclareix; va fer tres tardes de la cap, com a favor i, evidentment, les hi va retribuir. Bé. Doncs, per no especificar-ho, ara pagarà una multa.

Ja a casa, truca la mare. Sí, anirà a Girona, sí, amb en Joan, sí, amb el seu cotxe, sí, li dirà que no corri, sí, mare, menjo bé, fins demà.

Després d’un sopar frugal −la societat no tolera el sobrepès−  es disposa a llegir una estona al llit.  Quan apaga els llums, intenta dormir. No pot. L’ofega una angoixa inexplicable. S’aixeca. Comprova que, avui, el veí de davant no espia. Torna al llit. Imagina uns ulls invisibles i amenaçadors que la guaiten.

Quina tonteria! És una dona lliure i independent.

S’adorm. Té malsons.