Relat: Límits

Imatge: creu de terme de La Pelegrina. ACAP.

Una guàrdia dura, no has pogut dormir. L’espurna d’atenció que et resta la necessites per controlar els vehicles que t’avancen, els camions que canvien de carril senyalitzant amb tot just un segon d’antelació. La boira no ajuda. Gelida. Va, que ja hi ets. La calefacció t’endormisca; l’atures. Engegues la ràdio. El murmuri de les notícies garanteix la teva vigília. Els presos, pobrissons. I els imbècils de torn amb discurs colonialista. La vaga que si sí, que si no. Ves, què hi farem?, si n’hi ha, l’hauràs de recolzar. Els pressupostos. Veneçuela. Brexit. I tornes a tenir son fins que en parlen de nou. Et despertes de sobte i pares la ràdio.

Ja n’hi ha prou, d’això.

Després de tants anys, per què ara aquest retorn salvatge? Aquesta esgarrapada brutal de la memòria? Com a adulta que ets, t’has esforçat. Teràpia d’exposició, en deien, a les classes de psicologia mèdica. Has escoltat les reivindicacions de les víctimes tancant, això sí, els punys, fins clavar-te les ungles al palmell, notant la mirada preocupada de l’Albert al teu clatell. I, en un acte de valentia extrema, potser temeritat, has escoltat “Corvus”.

No has plorat. No has gemegat.

Però ja n’hi prou.

Sant Sadurní i un idiota que se’t creua per davant per tal de prendre la sortida al darrer moment. Colpeges el clàxon amb fúria i els ulls se t’amaren de ràbia. Els llavis et tremolen i del teu pit emergeix un sanglot incoercible. No t’hi veus. T’atures al voral.

I plores, ara sí, el cap sobre el volant, les mans engrapant-te els cabells, agafant-s’hi com per no caure qui sap on.

Recorda d’una puta vegada i assumeix-ho!

No era un capellà. No era un mestre ni un entrenador. Era algú molt més proper. Aquella nit el pànic no et va deixar parlar. I les posteriors, ja a casa, sana i estàlvia, la certesa d’haver viscut quelcom brut no et deixava cridar quan tenies malsons, i xisclaves “¡mare!”, però cap endins, ningú ho escoltava, només tu.

Només tu i ell.

I totes les vegades que el vas haver de veure i tolerar, durant anys.

Fins que ho vas explicar i llavors…

No va passar res.

Capellans, creus, mals moments, que en diuen, excés de confiança. Infàncies esquinçades. Fins quan? Fins on? On són els límits?

I ara que ja has plorat i gemegat i acceptat que vas estar sola, ara, engega la ràdio i deixa de tenir por.

Ho fas.

Tot ha passat.

I la Terribas que conclou que “hi ha dies que fer aquesta feina és molt difícil”. Perquè…

Fins quan? Fins on?

On són els límits?

Relat: Los árboles mueren de pie

Imatge: cartell d’obra de teatre representada al Casino. ACAP. Fons: L’Abans.

L’avió s’enlaira. La Sira tanca els ulls. Li agrada la sensació del seient empenyent-la, un còctel d’adrenalina i endorfines joguinejant pel seu torrent sanguini com criatures esvalotades corrent, sense ordre ni concert, darrera d’una pilota de plàstic. Aquest no és un vol qualsevol; la durà lluny, per un temps indefinit, a la recerca d’una feina diferent, amistats per construir, experiències i, potser, l’amor. Mira per la finestra i pronuncia un últim adeu. Hi deixa part de la joventut, disbauxa universitària, algun amic −més aviat pocs−, i la família. Després de traspassar el detector de metalls no ha tornat a girar-se. L’ultima mirada enrere ha estat suficient per gravar el rostre inescrutable  −¿i una mica pàl·lid, potser?− de la mare, mentre aixecava el braç. No hi vol pensar. Si vol tirar endavant, ha de ser egoista. Sortosament, l’àvia tampoc ha fet cap drama. Somriu. Es descorda el cinturó i pren la bossa de mà. Hi du el llibre que li va recomanar ahir, quan va anar a acomiadar-se.

La va trobar asseguda a la butaca, cosint. En trenta segons li va etzibar tres o quatre ordres: nena, a la cuina hi ha una safateta amb galetes, llet calenta i cafè, porta-la, pren culleres, tasses i sacarina, deixa l’abric sobre el meu llit, i vine a seure, que m’explicaràs. Normalment no interrompia la seva activitat de costura mentre xerrava amb ella, però en aquesta ocasió ho va fer. Mentre paladejaven les galetes de mantega i el tallat, va voler saber a què es dedicaria exactament en aquella oficina, si cobraria suficient, on viuria, si tenia algun conegut allà. La Sira l’hi va explicar de bon grat, excitada, fins que l’àvia preguntà com s’estava sentint sa mare. No ho sabia, va respondre. Creia que bé. L’havia ajudat amb l’equipatge i els preparatius.

−Imagino que està contenta. A veure: no em perd! Només vaig a viure la meva vida.

La iaia va assentir i va desviar la mirada cap a la finestra i el carrer. El tic-tac del rellotge es va ensenyorir de l’estança. La Sira va sentir-se lleugerament inquieta fins que l’àvia va tornar a parlar.

−Ja tens quelcom per llegir durant el viatge? Puc fer-te una recomanació?

La Sira, alleujada, va dir que sí.

−De jove −va prosseguir l’àvia− vaig veure una obra de teatre que em va impactar; devia córrer l’any seixanta-tres o seixanta-quatre, ton avi i jo ja festejàvem. “Los árboles mueren de pie”, es titulava. Ho recordo perfectament. Ara, no em facis dir l’escriptor. Llegeix-la, Sira  −va dir, mentre l’acaronava.

Ara, és la Sira qui acarona el llibre acabat de comprar. L’obre i ensuma les pàgines. L’abraça. S’abandona a la lectura.

Però no serà fins d’aquí uns anys, quan sigui mare i rellegeixi, que ho entendrà.

Que no me vean caída. Muerta por dentro, pero de pie. Como un árbol.

Relat: Abecedari de l’impossible

Imatge: Perforació buscant petroli prop del Pla del Penedès, 1979. ACAP. Fons Tothom.

Hi havia una vegada un país anomenant Abecedari. No era ni proper ni llunyà, ni antic ni actual, ni gran ni petit, però tenia un rei molt ric i poderós. Un dia, el rei va decidir atorgar la mà de la seva filla. El primer ministre va fer una crida, i els representants  de cada territori reial s’hi van presentar, més o menys empolainats, gairebé tots amb un cofre sota el braç, on hi duien presents per a la princesa. Tots volien ser els escollits, ja que aquell matrimoni suposaria el favor del rei i, en molts casos, el final de les penúries.

Esperaven, molt nerviosos i inquiets, a l’avantsala del saló del tron, quan el ministre els va anunciar que els representants de les terres de K, Q, X, W i Z, no serien rebuts, donat que no oferien res a canvi del casament. Com que eren els territoris més pobres, van marxar amb el cap cot a continuar lluitant pel seu poble amb el poc de que disposaven. La resta es van mirar de cua d’ull; alguns suaven, altres empassaven saliva i molts es mossegaven les ungles. Van entendre que la clau estava al contingut dels cofres.

−Què porta vostè? −va demanar el representant de A al de B−. Jo duc Altruisme.

−Jo Bondat −va respondre l’altre, mentre dirigia la seva mirada al cònsol de C.

−Jo duc Cultura.

I així es va encetar una conversa on quasi tothom opinava del que duien els altres: Democràcia, Empatia, Filantropia, Gratitud, Humor, Integritat, Justícia. No tots apreciaven el regal que havien triat els demés. El representat de L, per exemple, va dir al de M que la Modèstia no servia per res, i aquest li va etzibar que la Lleialtat no estava de moda. I no tots es manifestaven, com ara l’enviat de P, que restava silenciós abraçant el seu cofre amb un posat de certa superioritat. En qualsevol cas, mentre xerraven l’espera era més suportable. Un a un eren cridats per entrar a saló del tron. Quan sortien, visiblement afectats, sembla ser que pel mal caràcter del rei, havien de tornar a seure, ja que el veredicte no el coneixerien fins que el darrer delegat, el de V, portador de Valentia, fos entrevistat. Quan aquest va sortir, amb els ulls plorosos, el diplomàtic de U li va passar el braç per les espatlles.

−Tranquil −va dir−, també ha menystingut les meves Urnes, la Responsabilitat de R, el Sacrifici de S i la Temprança de T.

−I així −va quequejar, l’altre− quina serà la tria final?

El delegat de P va estossegar, com si s’hagués ennuegat, i tothom se’l va mirar. Llavors la porta de la sala del tron es va obrir i el primer ministre va sortir a parlar.

−Senyors. El rei ja ha pres una decisió.

Relat: Cavallets

Imatge: Cavallets del Quique, 1964. ACAP. Fons L’Abans.

Fa dies que, a la nit, dona tombs al llit.

Les quatre.

Pots viure la teva vida dalt dels cavallets.

Es destapa lentament per tal de no molestar al Ricard. Pren la bata i surt, descalça, de l’habitació. Entra a la cuina i prepara un té de canyella. Al menjador, encén la làmpada de la tauleta auxiliar, hi deixa el té. Posa llenya a la llar. Foc. L’espetarregar de les flames resulta terapèutic. S’asseu a la butaca, les cames encongides sota el cos, es tapa amb la manta de quadres. La tassa a les mans, escalfant-les-hi.

Podràs escollir el cavall, la bici o la carrossa.

Quinze anys de dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. Incomptables dies d’arribar a casa sense esma donant per fet que era normal i acceptable. Nits de sopar ràpid per tal de poder jaure al llit com abans millor. De posar a dormir l’Astrid sense llegir-li el conte perquè la cefalea tensional la torturava. Això, això no ho compensa cap sou.

Pujar i baixar, baixar i pujar.

 I, tot i així, fa mal pensar en deixar-ho estar. Per les persones. Els soldats, la infanteria, els guerrers que, com ella, han fet possible que l’empresa estigui on està. Gent bona i dedicada, gent amb qui es pot comptar; alguns d’ells, amics. Gent que et mira als ulls i et demana que no marxis.

 I donar voltes, voltes i més voltes.

 ¿Per arribar a on? Si encara tremola del cop que s’ha donat amb el sostre invisible que li han plantat al damunt. ¿Potser ha estat massa silenciosa? ¿Massa formigueta? ¿Dona?

Sent fred. S’aixeca per atiar el foc i torna al sofà. Recorda aquella tarda, a la fira, quan els pares van comprar tres bitllets -no un, no!, sinó tres bitllets- per pujar als cavallets. Va triar el camió de bombers i de poc que no arrenca la cadena de la campana mentre girava i girava, i va entregar el primer bitllet al jove que els recollia, i un altre cop, i el segon bitllet, i més voltes. I el tercer. Però, quan es van aturar i va baixar, va mirar al voltant i no va veure els pares. Ni a dreta, ni a esquerra.

 Sentir-te segura que… ¿sempre tornaràs al lloc de partida, sense sobresalts?

Apura el té. Avui és el darrer dia, ha de prendre una decisió. Els canvis sempre li han fet por.

O provar la muntanya russa…

De fet… L’atrau la idea de fer noves coneixences. De demostrar que val molt més del que li havien fet creure. I de dir no, si s’escau.

Baixades brusques, ascensos costeruts.

Deixa la tassa sobre la tauleta. És hora de dutxar-se i posar-se en marxa. Plega la manta.

L’aire a la cara i els cabells voleiant. Adrenalina.

La muntanya russa. Potser després podria dormir. Esgotada, despentinada, però amatent.

Els cavallets són per nens o temorosos.

Qui no aposta, no guanya.

Relat: Vampirs energètics

Imatge: Mercat d’alls. ACAP. Fons: Vinseum.

La primera vegada que va escoltar aquesta expressió va riure, divertida. Tot i així, es va quedar gravada a algun racó del seu subconscient i ara, a les dotze de la nit, la parella de mots, aparentment innocent, ha trobat el camí tortuós que l’ha dut a la seva consciència, i s’hi està allà, reivindicativa, esperant que li pari l’atenció que considera merescuda.

Vampirs energètics.

No té cap sentit continuar intentant-ho. Demà serà un altre dia. Para l’ordinador, tanca el llum de la làmpada i surt de l’estudi. Ells dormen. Es dirigeix a les palpentes fins la cuina. L’han mig endreçada. Ha sobrat una mica de verdura. L’escalfa al microones. No té gaire gana, n’hi haurà prou. Soparà al menjador mentre mira un capítol de Call the midwife. Serà el seu moment. Para la taula amb delicadesa, tot ben col·locat, fins i tot encén una espelma, per què no mimar-se un xic?  S’asseu i respira, alleujada.

Què ho fa, que estigui exhausta?

Era el seu dia de festa. No ha sortit a córrer. No ha anat a fer la compra ni ha endreçat. Tot just s’ha mantingut davant la pantalla, mirant de posar en ordre les idees, les paraules i els paràgrafs. Hi pensa. Com ha anat el dia? Ha intentat escriure. Però…

A primera hora, en Damià ha tingut a bé deixar com un drap brut a son pare, que li està a sobre contínuament, diu, i ja és prou grandet per saber si ha de recollir l’habitació, i si la roba escampada és neta o bruta, i si torna a aquesta hora o més tard, i patatim, i patatam. A mig matí la mare l’ha trucada −trenta minuts de conversa unilateral− per recordar-li com de malament es troba i que la fibromiàlgia és del tot incapacitant, i per comentar-li que li toca neteja de vidres, i que, si us plau, vagi a fer-li un cop de mà el dissabte. A l’hora de dinar el Julià ha insistit encaridament en la necessitat de canviar el cotxe, perquè encara ens donaran uns bons calers pel que tenim, i estaràs d’acord amb mi que si volem fer excursions a la muntanya −¿volem?− necessitem un quatre per quatre. La tarda hauria pogut ser plàcida si la Mercè no s’hagués presentat improvisadament per relatar-li les noves malifetes d’en Ferran, a qui no abandona malgrat fer-la la dona més desgraciada del món; ha marxat vora les vuit. Llavors ha preparat el sopar mentre escoltava com d’intolerant és el profe de mates del Damià, quanta supèrbia té la cap del Julià, i com d’aberrant és menjar mongeta tendra si ahir ja vam dinar bròquil.

Pica el play de la tauleta i la sintonia de la sèrie de la BBC la fa inspirar profundament.

Alls, diuen.

Contra els vampirs.

Serviran?

Relat: Ales de purpurina

Imatge: Cavalcada de Reis Mags a Vilafranca, 1985. ACAP. Fons Tothom

Aquell any, l’hivern havia arribat abans d’hora i amb molta cruesa. Tot i anar amb l’abric tan calentó que la cosina li havia regalat quan li va quedar petit, i embolicada amb la bufanda i el barret que l’àvia li havia teixit l’any anterior, l’Aina tremolava.  No entenia com la mare tenia prou amb aquella jaqueta tan prima; de fet, tenia les galtes vermelles i la mà gelada, i quan respirava semblava que estava fumant.

−No tens fred, mama?

Però ella va fer que no amb el cap. Llavors, l’Aina va escoltar la música de la banda que precedia les carrosses dels reis, i ja no hi va pensar més. Aquest era el dia més important de l’any. Tenia un nus a la panxa i es moria de ganes per saber si l’hi durien la nina que havia demanat, un bebè que plorava de veritat quan li treies la pipa.  Però, de moment, s’hauria de conformar amb veure els músics, els malabaristes, els nois que calçaven xanques, els que treien foc per la boca, i, per fi, en Melcior, el seu preferit. Anava assegut al tron, que havien guarnit a banda i banda amb uns ventalls enormes fets, l’Aina n’estava convençuda, amb plomes dels ocells exòtics que tenien a l’Orient. Davant de tot de la carrossa hi havia un cofre; estava semiobert i no es veia el que contenia. L’Aina va pensar que potser eren regals, però li va semblar que era massa petit, així que va preguntar a la mare.

−Filla, dins d’aquest cofre porten la màgia.

L’Aina no ho entenia.

−Si portessin la màgia aquí dins, mama, se’ls escaparia!

La mare li va fer un petó i l’Aina va notar contra la galta el nas congelat d’ella.

−No, princesa, és al revés. És la màgia dels nens la que entra dins aquest cofre. Els reis la recullen i en tindran per tot l’any.

L’Aina va quedar ben parada. Els nens també eren màgics? No ho acabava d’entendre, era quelcom que hauria d’investigar.

Aquella nit va anar a dormir molt d’hora. El pare la va dur al llit a cavallet, li va fer quatre pessigolles i la broma de treure el dit gros del peu pel forat de les sabatilles d’estar per casa; l’Aina es moria de riure amb això. La va acotxar i li va fer un petó al front. Estava molt nerviosa però esgotada, així que es va adormir ràpid. Fins que uns sorollets la van despertar. Es va incorporar d’una revolada. El que va veure la va deixar sense respiració: tres petites fades daurades i amb ales de purpurina, volaven al voltant d’ella.

−Vols saber què hi ha dins el cofre, petita Aina? −va demanar una d’elles mentre feia saltirons amunt i avall.

Incapaç d’emetre cap so, però molt emocionada, l’Aina ve fer que sí amb el cap. Llavors, la van prendre de la mà i van tibar d’ella. Una força enorme l’empenyia cap a davant, un vent càlid li arremolinava els cabells, el cos no li pesava gens, i tot de colors i llums brillants anaven i venien, mentre escoltava petites rialles que la van posar molt contenta així de cop; quan va veure que al fons hi havia el cofre, va tancar els ulls i es va deixar portar fins que va notar els peus a terra i els va tornar a obrir.

Estava envoltada de camps de flors de mil tonalitats diferents que s’estenien fins l’infinit.

−Què és tot això? −va preguntar.

Una de les fades va estendre les manetes, com volent abastar-ho tot:

−Son les flors dels nens, Aina. Cadascú té les seves, i amb elles fabriquem els regals que els reis els porten.

−Amb flors?

−Sí. Vols veure la fàbrica?

La van dur sobrevolant els camps, que, des de l’alçada ho veia, dibuixaven un cercle perfecte, fins a un edifici de vidre transparent situat al centre de tot. Dins, milers de fades daurades s’afanyaven a processar les flors; era una cadena de muntatge que a l’Aina li va recordar la fàbrica d’en Charlie, però aquí no obtenien xocolata, sinó tot tipus de materials: teles, fustes, plàstics, cotó, farina… Com era possible obtenir tot allò amb flors? Més endavant, amb les seves pròpies mans, un altre grup de fades teixien, pintaven,  modelaven,  cuinaven, fins obtenir qualsevol objecte imaginable. Quan van arribar al que semblava ser el magatzem, la van dipositar al terra.

−Tot això són regals? −va preguntar, davant d’un prestatge enorme amb nines, roba, caixes de dolços, sabates i… pots de llenties, ampolles de llet, barres de pa, caixes de medicaments…

Tot era molt estrany. Les fades la contemplaven somrients.

−T’agrada? Segurament no n’hi haurà per tothom, però cada any plantem més flors que creixen amb la vostra màgia, i els reis arriben més i més lluny.

L’Aina es va posar trista.

−Voleu dir que… no tots els nens tindran regals?

−Lamentablement, així és.

−I hi ha nens que es demanen menjar o medicaments?

−Sí, Aina. Demanen el que necessiten. El que no tenen.

L’Aina rumiava.

−I… els pares no tenen flors?

−Depèn de la màgia que tinguin els seus fills. Però ara, prou de preguntes. Vols veure les teves flors?

La van dur a la cadena de muntatge. Preparada per ser processada, una caixa amb flors vermelles duia una etiqueta amb el seu nom. No va poder evitar alegrar-se’n.

−Oh! I d’aquí en fareu la nina que vaig demanar?

−Si és el que vols, sí. Però només en tindràs per la nina, perquè és molt costosa de fabricar.

L’Aina va fer que sí amb el cap.

Però llavors va pensar que…

−Potser si fabriqueu una nina més senzilla, podeu aprofitar unes quantes flors per algú altre…

Les fades es van mirar entre elles. Van començar a cantar una cançó dolça que va apaivagar el soroll de la fàbrica, l’Aina va sentir-se exhausta, es va relaxar i va quedar profundament dormida.

L’endemà, quan es va despertar, només podia pensar en els regals. Va  cridar els pares i van anar cap al menjador. Hi havia tres paquets sota l’arbre de Nadal. La mare i el pare semblaven ben sorpresos. L’Aina va obrir el seu: no era la nina que havia demanat, però també era una preciositat! Estava feta de roba, amb els cabells de llana de color blau, la carona pintada, i duia un vestit lila amb volants i botons de nacra. La va abraçar i de seguida va saber que seria la seva amiga per sempre. Llavors la mare i el pare van obrir els seus. A la mare li havien dut un abric de llana. Al pare, unes sabatilles d’estar per casa d’allò més calentones. La mare es va emprovar l’abric, tan contenta! Quan va ficar la mà a la butxaca va trobar quelcom que va treure.

−Què és això? −va dir.

Eren unes ales de purpurina.

−Potser han sortit del cofre màgic, mare −va dir l’Aina, picant-li l’ullet.

La mare va somriure.

L’Aina també.

Totes dues sabien que sí.

Relat: El campanar

Imatge: Inèdita, fons particular Scherzo

La Berta es congratula: els cent-setze esgraons han valgut la pena. L’expressió de la Fiorella s’ho val. Coneixedora del neguit que encalça la seva amiga des de fa un parell de setmanes, va pensar que una experiència diferent l’animaria, i la var convidar a fer una visita nocturna, amb un grup reduït, a dalt del campanar de Santa Maria. Ara, amb una copa de cava a la mà, i amb Vilafranca vestida de gala amb els llums nadalencs als seus peus, ho confirma. La Fiorella somriu embadalida. La Berta li fa un copet de colze.

−Ho veus? Aquests moments fan que tot valgui la pena. No m’agrada veure’t preocupada.

La Fiorella sembla tornar a la realitat i desdibuixa el seu somriure.

−Mia cara… si és que no puc més amb aquest dilema… No dormo, no menjo, és una agonia!

La Berta posa els ulls en blanc.

−Neneta, de veritat, deus ser l’única tia del món que es maleeix per tenir dos homes ballant-li les aigües.

La Fiorella arrufa les celles.

−Què vol dir “ballar l’aigua”? Jo només sé que son dues propostes de matrimoni… Matrimoni! I jo m’estimo a tots dos!

La Berta fa un darrer glop i l’abandona un minut per pregar al jove que acompanya al grup que li torni a omplir la copa . Quan torna, li proposa elaborar la típica llista de pros i contres:

−No serveix per res −aclareix la Fiorella−, ja ho he intentat. Tos dos són macos, tos dos són afectuosos, divertits, assenyats, tots dos es guanyen bé la vida, ja ho saps, questo.

La Berta assenteix mentre s’acaricia la barbeta; sembla Sherlock Holmes analitzant pistes, només li manca la pipa. La Fiorella deu saber què està pensant, donat que somriu.

−È una porca, Berta!

La Berta arronsa les espatlles.

−Mira, Fiorella, t’explicaré quelcom que sé gràcies al meu avi, a qui li agrada molt la història de Vila, la secció dels Retrats Vilafranquins del 3 de Vuit, i tal.

La Fiorella fa un glop de cava i es disposa a escoltar atentament.

−Aquest campanar, princesa, no sempre ha estat així.

−No?

−No. L’església és del segle tretze, no em facis dir l’any que no ho sé, i van aixecar el campanar aprofitant els fonaments d’una torre que es deia Dela. Però a finals del segle dinou van voler reformar-lo perquè els semblava massa baix i xaparro, així que van construir al seu voltant un de nou més alt i, per tant, molt més estilitzat. Però també més inestable. Al poc d’acabar-lo, els hi va caure. Llavors van recuperar aquest, de proporcions més petites, però ferm i resistent.

La Fiorella mira divertida la Berta.

−È vero?

−De veritat, creu-me. Hauries d’escoltar l’avi, sap un tou de coses sobre Vila, ha llegit el llibre verd i tot, un totxo que ve a ser com una crònica de la ciutat.

−Vaja… Molt interessant. Però… que té a veure això amb el meu dilema, Berta? − pregunta la Fiorella, desconcertada.

La Berta riu.

−Nena, no captes el símil? A igualtat de condicions sempre és preferible una torre més curta i més ampla, més resistent i poderosa, que una més alta i esvelta però que a la primera de canvi fa figa.

La Fiorella es cobreix la boca amb la mà, i amaga una riota.

−Però tu com saps… ? Jo no t’he dit mai..

La Berta aixeca la copa amb intenció de fer un brindis amb la seva amiga, i pica l’ullet.

−Vilafranca és preciosa però petita, Fiorella. Quan portis una mica més de temps aquí m’ho confirmaràs.

Les joves brinden i tornen a contemplar, en silenci, la ciutat plena de vida. Llums, alegria, torres que cauen…

Torres que cauen! Ni parlar-ne! La Berta mira de reüll la seva amiga, que es mossega suaument el llavi inferior. No pot evitar riure! N’està segura: la Fiorella la ha pres una decisió.

Relat: Bon Nadal

Imatge: Carrer de la Parellada, desembre 1980. ACAP. Fons Tothom.

Estimat Pare Noel:

Fa tant que no t’escric, que no recordaràs qui soc. Et posaré en antecedents: soc la Beth, de Cal Bernades. El meu pare és en Ferran i, la mare, la Carmen. Tenien una fusteria, ara ja estan jubilats. Un any van construir un trineu preciós que van col·locar al jardí; el van decorar amb llums per tal que, quan arribessis, la nit del vint-i-quatre, sabessis que allà vivien els tres germans Bernades, i no et confonguessis de regals. Oi que ho recordes? Estic convençuda que sí. Tots els amics del poble l’envejaven, aquell trineu, de tan bonic que feia.

Ha passat molt de temps.

Els pares ja no viuen en aquella casa. Es van haver de mudar perquè la mare no podia pujar els esgraons. Per sort, van llogar un piset molt a prop del meu, on visc amb el meu marit i el meu fill. El meu germà, el Raimon, fa anys que va marxar a Berlin, on treballa d’enginyer; es va casar amb una noia italiana que també havia provat sort fora de la seva terra; el Nadal el celebren a Brindisi, que és on hi la família d’ella. Ens veiem un parell de cops a l’any, i tractem de xerrar per telèfon tant com podem, que no és molt. La meva germana, la Dúnia, va estudiar art dramàtic i viatja tot el temps amb la companyia de teatre. Mai tinc clar per on para; arribades aquestes dates, tan aviat es presenta sense avisar, com els de l’anunci de torrons, com truca per dir que és a Londres, o a Lyon, i que, lamentablement, no podrà venir per celebrar les festes. Però és feliç, crec.

Aquest any ha estat ple de canvis per a mi. Hem vingut a viure a Vilafranca perquè hi vaig trobar una feina millor. Trobo a faltar les amistats i els racons del meu poble. Em desplaço per la vida sense tocar del tot el terra i tinc dificultat per recordar el nom de les avingudes i les places, o de les persones noves amb les quals interacciono en el dia a dia. Serà el meu primer Nadal aquí. I, quan miro els aparadors decorats, els llums que il·luminen els carrers, les cares de qui passegen al voltant meu, concentrats en triar el millor regal, ho veig tot borrós.

Per això t’escric. Per demanar-te un present.

Estimat Pare Noel: podries concedir-me el do de tornar, un cop més, al jardí amb el trineu? Voldria reviure un vint-i quatre a casa dels pares. Sopar quatre gambes, beure Mirinda, menjar torró de xocolata, barallar-me amb la Dúnia per la darrera neula, fer la guitza al Raimon amagant-li el walkman, rebre als veïns i cantar nadales tots junts, el pare tocant la guitarra, la mare rascant l’ampolla d’anís El Mono amb la forquilla. Esperar-te amb il.lusió.

Reviure-ho.

És el meu desig per aquest Nadal.

Relat: Absències

Imatge: Fira del gall, 1984. ACAP. Fons Tothom.

En Gallus Hatch va avenir-se a donar-nos l’exclusiva de la desaparició d’en Blacky Rooster. Hi ensumàvem una història d’amor tràgic, i això significa, invariablement, augment de l’audiència. Vam improvisar un plató a la vaqueria i vaig començar l’entrevista.

−Bona nit. Ens trobem a la Granja Penedès Land, on, a una setmana de la propera Fira del Gall, s’investiga la desaparició del conegut gall negre Blacky Rooster. En Rooster és considerat el líder de la comunitat des que es va alçar a la defensa dels drets dels habitants de la granja; amb un discurs ponderat però ferm, i amb mobilitzacions pacífiques, va aconseguir millor gra per les gallines, fer més espaiosa la cort dels porcs, i un veterinari disponible les vint-i-quatre hores del dia per atendre els parts de les vaques. Però, sobre tot, se’l venera per haver fet que tots els habitants de Penedès Land s’hagin unit en un crit únic a favor de la llibertat. Tenim amb nosaltres el seu millor amic, en Gallus Hatch. Digui’m, senyor Hatch: són certs els rumors que la desaparició d’en Rooster té relació amb la marxa de la seva dona, la bella gallina blanca Hennie Leghorn, a una granja d’Osca?

−Penso que sí. Va quedar desfet. L’adorava.

−Sap per què ella va decidir marxar? Tinc entès que ha deixat setanta pollets que, ara, estan totalment desemparats.

−La Hennie mai ha tingut un gran instint maternal. Li van oferir molts cèntims per anar-hi a treballar. Ella no té arrels, sap? Té avantpassats americans, italians, i crec que també espanyols. S’ha venut al millor postor i… en Blacky deu estar patint molt.

−On creu que es pot amagar el senyor Rooster?

−Ni idea. Però dubto molt que trigui a tornar. Té setanta pollets per cuidar i una granja per defensar. Tenim la Fira del Gall a tocar; sense el seu lideratge, serà la fi de molts de nosaltres.

−Voldria dirigir-li unes paraules, per si ens està veient?

−Sí, i tant. Blacky, si us plau, torna! Els teus pollets et necessiten i nosaltres també. Oblida la Hennie! Sense tu, res del que hem aconseguit romandrà. I ens queda tan poc temps… Per la llibertat, amic meu!

−Bé. Els deixem amb unes imatges del Blacky Rooster de fa tot just tres mesos, durant la manifestació de les vaques. Admirin la seva cresta com una flor, les seves ales poderoses i les cuixes fermes, les plomes negres i brillants. És un dels grans. Han perdut la gallina blanca. Esperem que no perdin al gall negre.  Gustave Frog, des de  Penedès Land.

Vam tancar l’emissió i vam recollir en silenci. Ningú es va atrevir a dir el que tots pensàvem. Tant feia que la Hennie hagués marxat. Però…

 Què seria de Penedès Land sense el gran Blacky Rooster?

Relat: Comiat

Arxiu Comarcal Alt Penedès

Estimada:

Sabia que se t’endurien. Però, tot i que m’haig de sentir agraïda perquè ha estat més tard del que preveia, malgrat que hem tingut temps de retallar lentament, fil a fil, la xarxa que ens mantenia unides, a pesar que he estat una estudiant model i he après, mot a mot, la llei que regula el pas del temps, la teva partida, finalment, estaborneix els meus sentits, fa decandir la meva impetuositat. Feblesa, en diuen uns. Temperància, en diuen altres.

M’has acompanyat arreu. Com una fada entremaliada entortolligada a les meves faldilles o camuflada entre els meus cabells,  m’has xiuxiuejat allò que creies que havia de fer, i jo, sempre saturada de dubtes existencials, t’he fet cas més cops dels que qualsevol persona raonable consideraria acceptable. M’has fet entrebancar una i altre vegada! I doncs, per què et valoro tant? Per què em dol tan profundament aquest comiat?

Potser perquè m’has ensenyat a somriure des de dins, sense tenir en compte el que la resta del món n’opinés.

Potser perquè, fins ara, m’has permès dormir assossegada creient que totes, totes les columnes que sostenien la meva llar eren indestructibles.

Potser perquè has estat el far dels camins que semblaven no menar enlloc.

El dia d’ahir va despertar fred i silenciós. Les volves de neu interpretaven una melodia que només nosaltres podíem percebre. De seguida que vam obrir els porticons de la finestra i vam veure la grisor, totes dues ho vam saber. En un gest absurd, ja que la fredor va per dins, ens abrigàrem tant com vam poder i arranjàrem el carro. El matxo es movia amb mandra i lentitud, com si es solidaritzés amb la nostra melangia. Quan vam arribar a aquell carrer, llarg i estret, un home ens esperava. Vestia un abric gris i duia una maleta; vaig pensar en els lladres del temps que perseguien la Momo.

Qui roba temps, roba innocència.

Se’t va endur dins la maleta.

Ara ja soc plenament adulta.

Mentre observava com t’allunyaves, em preguntava si podré tornar a somriure amb naturalitat. Si podré sentir-me segura a la llar. Si hauré de recórrer camins en la foscor.

Només em resta veure’t reflectida als rostres dels meus fills. Et deixo, doncs, estimada. Els he promès que guarniríem l’arbre de Nadal.