Relat: Comiat

Arxiu Comarcal Alt Penedès

Estimada:

Sabia que se t’endurien. Però, tot i que m’haig de sentir agraïda perquè ha estat més tard del que preveia, malgrat que hem tingut temps de retallar lentament, fil a fil, la xarxa que ens mantenia unides, a pesar que he estat una estudiant model i he après, mot a mot, la llei que regula el pas del temps, la teva partida, finalment, estaborneix els meus sentits, fa decandir la meva impetuositat. Feblesa, en diuen uns. Temperància, en diuen altres.

M’has acompanyat arreu. Com una fada entremaliada entortolligada a les meves faldilles o camuflada entre els meus cabells,  m’has xiuxiuejat allò que creies que havia de fer, i jo, sempre saturada de dubtes existencials, t’he fet cas més cops dels que qualsevol persona raonable consideraria acceptable. M’has fet entrebancar una i altre vegada! I doncs, per què et valoro tant? Per què em dol tan profundament aquest comiat?

Potser perquè m’has ensenyat a somriure des de dins, sense tenir en compte el que la resta del món n’opinés.

Potser perquè, fins ara, m’has permès dormir assossegada creient que totes, totes les columnes que sostenien la meva llar eren indestructibles.

Potser perquè has estat el far dels camins que semblaven no menar enlloc.

El dia d’ahir va despertar fred i silenciós. Les volves de neu interpretaven una melodia que només nosaltres podíem percebre. De seguida que vam obrir els porticons de la finestra i vam veure la grisor, totes dues ho vam saber. En un gest absurd, ja que la fredor va per dins, ens abrigàrem tant com vam poder i arranjàrem el carro. El matxo es movia amb mandra i lentitud, com si es solidaritzés amb la nostra melangia. Quan vam arribar a aquell carrer, llarg i estret, un home ens esperava. Vestia un abric gris i duia una maleta; vaig pensar en els lladres del temps que perseguien la Momo.

Qui roba temps, roba innocència.

Se’t va endur dins la maleta.

Ara ja soc plenament adulta.

Mentre observava com t’allunyaves, em preguntava si podré tornar a somriure amb naturalitat. Si podré sentir-me segura a la llar. Si hauré de recórrer camins en la foscor.

Només em resta veure’t reflectida als rostres dels meus fills. Et deixo, doncs, estimada. Els he promès que guarniríem l’arbre de Nadal.

Relat: Muses

Anita Patrizi Granieri, artista de la companyia d’opereta d’Amadeo Granieri. ACAP. Fons Vinseum

Feia massa que estava bloquejada i això em desesperava. Però, una tarda, sense saber-ho, la meva filleta em va ajudar. Va mostrar-me l’arbre genealògic que estava fent: en una cartolina havia enganxat les nostres fotos; les cares dels seus besavis estaven dibuixades. Em va cridar l’atenció que havia escrit les sigles i no els noms complets, i, d’una ullada, vaig detectar que les del meu avi matern eren errònies, i li vaig fer notar. “No, m’ho va dir la iaia”. Vaig arronsar les espatlles i vaig tornar al meu despatxet a conjurar les muses; això sí que m‘angoixava.

Aquella nit, com totes, donava tombs al llit mentre escoltava la respiració profunda del meu home, quan, de sobte, em va venir al cap l’arbre genealògic. Estava segura que les inicials del meu avi no eren A. V. P, sinó A. V. M. Les tenia gravades al cap d’ençà que, feia tants anys, mentre tafanejava, havia trobat la carta i la foto en una caixa de records de la mare; per algun motiu, les vaig voler retenir i, impulsivament, les vaig prendre i amagar sense dir-li res.

Em vaig aixecar silenciosament i vaig tornar al despatx. Les tenia al darrer calaix, sota clau; eren una prova de la infidelitat del meu avi, a qui jo havia venerat, i no calia escampar-ho. La foto era la d’una cantant famosa, ho havia comprovat; estava dedicada de forma molt genèrica. Ella tenia les celles arrufades i la mirada perduda, un posat de patiment. La carta era breu. “Amor meu; vaig sostreure la teva fotografia i la conservaré sempre. Només Déu sap si ens tornarem a veure i, almenys, em restarà el consol de contemplar els llavis que van dir “ti amo”, els ulls que vaig besar. Promet-me que em faràs saber allà on ets, que no m’oblidaràs, que tindré un lloc on enviar-te quatre lletres que mantinguin viu el foc que crema els nostres cors i que atia la certesa que el nostre és un amor prohibit. Àngel meu… la teva veu dolça m’acarona, sempre volaré amb tu.  A. V. M”.

Era una història molt romàntica; què va fer que no l’enviés, aquesta carta?

Llavors vaig comprovar que les inicials eren les que jo recordava, no les d’arbre genealògic. La mare devia badar. Perquè… l’avi es deia Antoni Vila Pàmies i l’àvia Aurora Vivó Martí. Vaja. No encaixava. Potser la carta no era de l’avi, doncs?

Vaig restar pensativa, observant la bellesa d’aquell rostre. Fins que ho vaig veure. Martí. A. V. M.

Vaig esclafir a riure. Com no ho havia vist abans? Estimada i preciosa àvia! Tan dolça i menudeta que la recordava, quants secrets es va endur…

En silenci li vaig donar les gràcies.

Tenia, per fi, una nova història per escriure.

Relat: Entre columnes de pau

Imatge: Claustre del Convent de sant Francesc. ACAP. Fons Vinseum.

Em planto davant la gran prestatgeria i busco. Inclino lleugerament el cap per llegir els títols i els autors. Recorro amb la mirada les esquenes dels meus tresors, els faig moixaines amb la punta dels dits, espero la crida silenciosa d’algun d’ells, sempre ha funcionat.

Tot està als llibres, vaig aprendre. No pregunteu on ni de qui. És quelcom que sembla insert al meu codi genètic, tan arrelat com la cadena d’aminoàcids amb què sintetitzaré l’albúmina o les immunoglobulines o qualsevol enzim. I no està subjecte a mutacions. És així, ves; no canviarà mai.

Quan era nena m’hi perdia. Els millors records d’infància són aquells protagonitzats per alguna lectura: una història d’Enid Blyton llegida en veu alta a l’escola, compartida amb els companys que tant em marcarien, i amb el mestre que, ja desaparegut, em  feu de segon pare. Aquelles tardes d’estiu, estirada al sofà mentre tothom feia migdiada, acariciada per la corrent d’aire càlid i mandrós, devorant una novel.la ambientada a la guerra de secessió americana. L’emoció d’arribar a casa i trobar que la senyora del Círculo de Lectores hi havia passat i ens havia dut una altra aventura, una altra llavor de coneixement, una altra via d’escapament si venien maldades.

M’hi submergia. N’aprenia. Gaudia. Em feia gran. Somiava.

Amb els pas dels anys res no ha canviat. Espero els moments d’esbarjo literari  amb alegria i avidesa, i m’atreveixo −sí, sí, ho sé, és una blasfèmia!, però ho faig− a picar les tecles de l’ordinador creant històries com si fos escriptora, com si tingués el do. Atrevida! I, quan el dia a dia em supera, tanco els ulls i penso que, a la nit, abans de dormir, recollideta al llit, podré fugir-hi durant la breu estona que el cervell, esgotat, em concedirà.

Perquè, repeteixo, tot està als llibres.

No obstant, a mida que maduro me n’adono que cada cop és més difícil trobar-hi les Respostes. Potser perquè les Preguntes són més complicades. Potser perquè els sorolls de la ciutat no em permeten concentrar-me. De vegades voldria aturar-me, aïllar-me, i emprendre una recerca. Envoltar-me de columnes de pau, d’un jardí impregnat pel cant dels ocells, amb un pou central on tirar monedes i demanar desitjos. Llibre en mà, buscant la solució a les incògnites.

Hi ha massa coses que no entenc i la manca de fe en l’ésser humà m’aclapara.

Però no em rendiré. Continuo acaronant els lloms. Se m’acut que, possiblement, la resposta no està en les paraules sinó en el saber gaudir dels petit moments de plaer. Demà qui sap si hi serem. Avui, entre les pàgines, trobo una flor seca que em porta un record i somric.

Relat: Qüestió de mides II

Imatge: Fira del Vi, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

No havia passat una setmana des que aquells dos, l’alt i el borratxo, havien vingut a comprar el porró mida XXL, que van aparèixer per la porta de la botiga una parelleta amb un cert… glamur, com si diguéssim. Ell tenia més de cinquanta anys; vestia amb roba elegant, i duia un Rolex que, inevitablement, feia que et fixessis en aquella mà gran i ferma que no tenia pinta d’haver-se embrutat mai. Penjada del seu braç, la noia que l’acompanyava, que no arribava als trenta, s’havia entatxonat dins d’un vestit un parell de talles menys del que tocava, i exhibia una pitrera descomunal que amenaçava amb alliberar-se sobtadament amb el conseqüent estrall que significaria per les preuades ceràmiques i vidres del meu establiment; per ser francs, també vaig patir pel meu rostre, que quedava als escassos setanta centímetres del taulell que ens separava. No pregunteu si era rossa o morena, alta o baixa, perquè no recordo res més. Vaig mirar de reüll a la dreta, per comprovar si la Carme continuava posant preus a la mercaderia que ens acabava d’arribar. I sí. Hi era. Però no marcava res. S’havia alçat i, dreta, les mans als malucs, em va preguntar si els atenia ella. De fet, més que una pregunta era una ordre. Els vaig dirigir un mig  somriure que em van tornar amb escreix, mostrant les dents blanques i lluents de qui deixa mig sou a cal dentista. La Carme em va substituir i jo vaig tornar, divertit i encuriosit −què podria voler una parella com aquella a la nostra botigueta?− a la meva base d’operacions de la rebotiga, des d’on controlaria la transacció.

 Volien un àmfora per regalar als pares de la noia. Pel rebedor de la masia. Però d’estil romà, eh? I a poder ser, decorada. Ah, no, aquesta sanefa no, que la mare no és de marrons. I la Carme que buscava una amb tons daurats. Però tampoc aquella –¿oi que no, amorrr?− que era una pel llampant. N’hi va mostrar cinc o sis més de diferents tonalitats i dibuixos, i, cada vegada que la pubilla s’inclinava sobre el taulell per examinar els exemplars, les tetes assolien un mil·límetre més d’independència, i deixaven l’escot palplantat, sense la seva principal atracció; visca la República del Mamellam!, pensava jo. Finalment, la Carme va entrar a buscar la més gran i lletja que teníem, una mola que no havíem aconseguit vendre en set anys. Els va fascinar. I els va prometre que els hi portaríem amb la furgoneta l’endemà mateix.

 Quan van marxar, la meva dona va entrar a la rebotiga i em va mirar.

 −Què? −va dir.

 −Res. De nou, era qüestió de mida. No?

 Aquella nit vaig dormir al sofà.

Relat: Castanyes

Imatge: Carrossa de carnestoltes pels volts de la Primera Guerra Mundial. ACAP. Fons: L’Abans.

La Joanna surt de casa i l’aire fresc la colpeja. Consulta el rellotge. Li ha promès a la Xènia que li compraria castanyes i té els minuts justos per aturar-se a la paradeta de la Plaça Penedès i arribar a temps a l’escola. S’hi dirigeix a bon pas. De seguida l’envaeix l’aroma de l’apreciat fruit de tardor. Es posa a la cua. Al costat del petit carro amb tendal hi ha una taula de càmping amb una pila de paper de diaris vells que utilitzen per embolicar. La fulla de dalt de tot és una contra de La Vanguardia on entrevisten una dona de mitjana edat. La seva dèria lectora la fa apropar-s’hi per veure de qui es tracta, però la mà de la dependenta és més ràpida i la pàgina desapareix abans no ha tingut temps de satisfer la seva curiositat. La següent l’encapçala un titular que sí llegeix: “Más de doscientos muertos en la ofensiva del régimen contra el último reducto rebelde junto a Damasco”; a sota, la foto d’un edifici en runes emboirat per fum, i al costat un home jove que corre amb un nen de quatre o cincs anys a coll i una nena de set o vuit agafada de la mà; els segueix una dona vestida de negre, amb el cap cobert, tot just insinuada darrera de la pols i la broma que s’enlairen. Un impuls la fa apropar la mà al diari i dipositar, durant uns segons, un dit sobre la nena que corre de la mà de qui deu ser son pare; no té cap expressió. Impàvida. Pensa, inevitablement, en la seva filla, i, trasbalsada, retira la mà. Llavors la dependenta li pregunta quin cucurutxo vol, el petit, el mitjà, el gran. La Joanna tria, paga i s’endú les castanyes embolicades amb els sirians.

De camí cap a l’escola, la foto que l’acaba de colpir s’ensenyoreix del seus pensaments. Què fa que les guerres formin part de la història de la humanitat? Què fa que no aprenguem res del passat? Què fa que aquells privilegiats que no les patim mirem sempre cap a una altra banda, com si la cosa no anés amb nosaltres? El rostre d’aquella criatura l’aclapara. Cerca altres imatges capaces de foragitar-lo: la noia que fa moixaines al seu bebè, les fulles seques que voleien, l’home que ve en sentit contrari amb una ram de flors, i, tot d’una, ja hi és, a l’escola.

Llavors surt la Xènia amb les seves amiguetes, riuen, fan saltirons, la cara de la Joanna s’il·lumina, tot es redreça, i li entrega les castanyes a sa filla, embolicades en una paperina tenyida d’odi i por.

Però ja no hi pensa.

Relat: Tot sota control

Imatge: soldat de guàrdia davant de l’antic quarter militar. ACAP. Fons: Miquel Rota.

Amb dificultat, la Sònia obre un ull. Llum a finestra. Obre l’altre. I, d’un bot, surt del llit. És de dia! Comprova l’hora. Havia aturat l’alarma. Es dutxa, però no té temps de maquillar-se. Arriba a la clínica deu minuts tard; la màquina de fitxar no perdona. Deixa la bossa al vestuari i es col·loca la bata. Al passadís, la cap de servei l’atura; li recorda la importància de ser puntual i li suggereix que tregui el llaç groc de la solapa; aquí no venim fer reivindicacions. La Sònia es fixa que ella en porta un de lila, tanmateix no diu res. Ja semblava que la deixava en pau, però hi torna; que fa mala cara, diu; els clients esperen que els seus nutricionistes, que, sense dubte, s’alimenten d’allò més bé, tinguin aspecte de salut: demà, maquilla’t. Assenteix.

Surt de la feina deu minuts tard, per compensar. Té hora al metge. Hi arriba just. Li explica els seus problemes amb la pell. El doctor li pregunta si és el mateix que li passava fa dos anys. La Sònia ho confirma. Immediatament, rep un esbronc: sap que a la darrera visita no va venir, ni va avisar: ja tenen prou llista d’espera perquè els malalts deixin perdre un espai que podria aprofitar un altre. Demana perdó i marxa amb la cua entre les cames i una recepta de Diprogenta.

Següent parada, el gestor. Mentre espera a la sala, s’entreté amb el facebook. Una amiga ha compartit una publicació d’un imbècil que maldiu dels catalans. Escriu un comentari. Poc després l’esborra: en vuit minuts l’han insultada virtualment més que en tota la seva vida. Després s’entreté en  eliminar tots els correus publicitaris: màsters en dietètica, restaurants de les rodalies, cases rurals a Girona. Llavors la crida el gestor i li explica que hisenda ha detectat uns guanys de consulta privada que no ha declarat. Ella no en té, de consulta privada, aclareix; va fer tres tardes de la cap, com a favor i, evidentment, les hi va retribuir. Bé. Doncs, per no especificar-ho, ara pagarà una multa.

Ja a casa, truca la mare. Sí, anirà a Girona, sí, amb en Joan, sí, amb el seu cotxe, sí, li dirà que no corri, sí, mare, menjo bé, fins demà.

Després d’un sopar frugal −la societat no tolera el sobrepès−  es disposa a llegir una estona al llit.  Quan apaga els llums, intenta dormir. No pot. L’ofega una angoixa inexplicable. S’aixeca. Comprova que, avui, el veí de davant no espia. Torna al llit. Imagina uns ulls invisibles i amenaçadors que la guaiten.

Quina tonteria! És una dona lliure i independent.

S’adorm. Té malsons.

Relat: Tot allò que perdem

Casa Torrents i Solé, més coneguda com Ca l’Enriquet Sardà; enderrocada el 1976. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

S’asseu a la terrassa i demana un tallat a la cambrera. Descafeïnat. Si no, no dormirà. Encén una cigarreta i es dedica a observar els cotxes que s’aturen al pas de vianants i les persones que el travessen, alienes a les inquietuds, els objectius, els desitjos dels altres,  cadascú amb les seves cabòries. Arriba el tallat. Hi tira el sucre i remena. Remena. Quin garbuix… Tot plegat fet amb la millor de les intencions. S’estima la Núria, molt. No volia fer-li mal, tot el contrari. Què hauria fet ella al seu lloc? No ho sap. I, tal i com estan les coses, és una pregunta que quedarà, probablement, sense resposta. Feia dies que no li responia les trucades ni els whats. Avui s’ha decidit a visitar-la i gaire bé es mor quan en Dídac ha obert la porta. Han tornat? No ho pot entendre. Amb posat altiu i un mig somriure de cínic que no li coneixia, li ha dit que la Núria no la vol tornar veure, i li ha recomanat que pari més atenció a la seva vida i deixi d’immiscir-se a la dels altres. Desgraciat… El va veure. En aquella discoteca a Barcelona, el va veure i punt. S’estava fotent el lot amb un bombonet que no devia tenir més de vint i cinc anys. I, per més seguretat, va cridar el Pol i li va demanar que se’ls mirés i que confirmés que no estava boja. Era ell. Just la nit abans, la Núria li havia dit que en Dídac estava a un congrés a Madrid, i que ella aprofitaria per anar a Girona amb els nens, a visitar la germana. Recorda aquella tarda, quan, unes setmanes després, atordida pel remordiment, li va confessar el que sabia, allà, en aquella cafeteria acabada d’inaugurar a la qual no hi pensa tornar mai. La seva cara pàl·lida, les celles arrufades, els llavis entreoberts, totes les preguntes que va fer, sense dir ni un mot, per a les quals no tenia resposta, per què? Des de quan? No m’estima?, i la única per a la que sí en tenia, n’estàs segura? Sí, ho sento. Sí!

Mira el rellotge. En cinc minuts tindrà aquí en Pol. Apura el tallat i demana un altre. A l’altra banda del carrer  hi ha l’edifici que la Núria tan criticava, una mola de formigó que van construir als anys setanta després d’enderrocar una casa d’època preciosa, segons ella. Enyora la seva amiga. Han passat dos mesos, no l’ha tornat a veure i no sap si la veurà. Li dol. Per més ferm que sembli quelcom…

Avui hi és, demà no.

Veu el Pol que camina en direcció a ella pel carrer de Sant Joan. Somriu. Decideix gaudir al màxim de la seva presència.

Relat: Tic…

Imatge: Rellotge de Cal Nogués al carrer d’en Coll. ACAP. Fons Tothom.

Tac.

Mira per la finestra com marxa la Beth. Sospira. Avui s’estrena el ballet. Du recollit el cabell amb tot de trenes entrellaçades. Hi té traça, a l’hora de pentinar-se; i fa molt que va deixar de necessitar la seva ajuda per fer-ho. Quan desapareix de la seva vista, torna al sofà i pren el llibre. Però no l’obre. El deixa reposar sobre la falda i somriu mentre recorda la mare intentant fer-li un monyo amb aquelles agulles del dimoni que se li clavaven: “Estigues quieta, pallussa!”

Tic.

Però no en sabia, d’estar-se quieta. I, quan en va fer setze, es va tallar els cabells com un xicot. La mare i les amigues van posar el crit al cel. Però desempallegar-se de la cabellera fou un deixar enrere la nena que havia estat, un acte de rebel·lió que la va fer extremadament atractiva pels nois. S’hi va deixar dur, per la popularitat, fins a l’extrem de fer coses que… si la Beth fes… vaja. Millor no pensar-hi. Obre el llibre i deixa el punt sobre la taula, al costat de les ulleres d’en Pere.

Tac.

L’estimat Pere. Aparegué de sobte, amb la mirada melangiosa i la mania de transformar les coses més insignificants en poemes. Sense gaires escarafalls, entre cafès al bar de la universitat, tot xerrant de lletres i filosofia, va aconseguir temperar-li la prepotència de la primera joventut, quan la pell tibant i el riure fàcil et semblen suficient moneda per pagar cabassos de futur. Pren les ulleres i les hi neteja suaument amb el voraviu de la faldilla.

Tic. Tac.

Quan va arribar la Beth i ella es desesperava perquè no menjava; quan van canviar-la d’escola i no s’hi adaptava. Quan es va palpar un bony al pit; quan es va quedar calba, com si la vida volgués tornar-li l’atreviment de voler ser diferent quan era joveneta, no volies cabell curt? Doncs apa! Sempre, sempre hi ha va haver en Pere amb una carícia, una paraula, un plor compartit. I, ara que la nena se’ls ha fet gran, sensata i bona persona, i que l’ombra de la malaltia s’ha esvaït, ell encara hi és. Escolta com pica les tecles de l’ordinador, immers a la seva novel.la, i pensa que és la música més dolça. Però… ja està bé de records.

Tic. Tac.

S’ha de vestir per anar a veure el ballet. Es despulla davant del mirall. Arrugues als ulls.  Els pits asimètrics. Passa les mans per la cintura absent i es deté als malucs amples. Les natges, de perfil, fa molt que van decidir deixar-se anar. Les cames solcades per rierols violacis. S’allisa els cabells, llargs com quan era una nena. I pensa que en seria, d’agradable, deixar-se pentinar, ara, per sa mare.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Relat: Telèfons

Centraleta de telefònica, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

El Pau fa una ullada al voltant. L’àvia suca pa dins el bol de llet, sempre sopa això. La mare i la Neus s’expliquen el seu dia mentre mengen la verdura. El pare està concentrat en la cuixa de pollastre. I l’avi, abduït pel “Ven a cenar conmigo”, a penes ha tocat el plat. Serà el moment? Pel seu aniversari falta tot just un mes, no pot demorar-ho més.

−Pares, ja sé què vull pel meu cumple. Un mòbil!

Excepte l’avi, tothom el  mira. La Neus reacciona ràpid amb el seu posat sarcàstic:

−Ja trigaves a demanar-lo.

La mare es redreça a la cadira, visiblement incòmoda; res que en Pau no hagués previst.

−Fill… tot just en faràs tretze. No crec que el necessitis, ja n’hem parlat, d’això.

L’argument de sempre.

−Sí, mare. Però és que he decidit que aniré a fer classes de mates al cosí Jan, recordes que la tieta m’ho va demanar? Em pagarà! I com que hauré d’anar fins casa seva, si mai tinc algun problema, us podré avisar −explica, tot cofoi.

La mare joguineja amb em menjar. Dubta. Això va bé!

Però l’àvia −com no!− ha de deixar la seva píndola:

−Jo als dotze anys recorria tot Vilafranca per anar a la vinya a fangar, de nit i sola. No crec que calgui un telèfon per anar tres carrers més enllà. Són aparells del dimoni. A la neta de la Remei li va explotar un a les mans −assegura, sense aixecar la vista de les seves pastetes.

El pare es neteja les mans amb el tovalló, enretira el plat i assenteix.

−A mi em sembla bé. Ho trobo molt assenyat, tot plegat.

La mare, amb un somriure diguem… forçat, li dona un cop, colze contra colze.

−No ho sé, amor… ens ho pensem i en parlem tu i jo més tard, oi?

Però, afortunadament, sembla que el pare ho té clar, i, no només això, sinó que cerca aliats.  Bé!

−Pare, vostè que en pensa?

L’avi sembla estar sopant amb els de la tele, no  sap de què li parlen. El Pau el posa en antecedents. Fet això, els dedica uns segons:

−Bé, jo crec que més que necessitar-lo, el vols perquè tots els companys en tenen. I això és ser una ovelleta més del ramat. I ara deixeu-me, que aquest programa és una tifa, però, si no el miro, demà no podré seguir la conversa al casal.

El Pau es desespera. El pare arronsa les espatlles i el mira, com demanat disculpes. La Neus contraataca:

−Home, podríeu comprar-li un d’aquests que només truquen. Si el vol per emergències…

Odiosa!

−Bé −conclou la mare−. Acabem de sopar que és molt tard.

Acabem de sopar? Acabem de sopar? Suplica al pare amb la mirada, i ell arrufa les celles.

−Però, i doncs? Me’l comprareu?

Relat: Una qüestió de mida

Fires de Maig, anys seixanta. ACAP. Fons L’Abans.

Estava capficat amb els comptes de la botiga, quan vaig escoltar com s’obria la porta. Des del meu escriptori podia veure sense ser vist, així que vaig analitzar els clients, dos homes de mitjana edat. Un era alt i ben plantat, vestia amb roba informal i es movia amb elegància. L’altre, més baix, anava arregladet, amb americana i corbata, però tentinejava; si no fos perquè la distància que ens separava era massa gran, hagués jurat que m’arribava la bravada d’alcohol. Des del fons, la Carme, la meva dona, digué: “Bona tarda, de seguida vinc”. L’havia deixada emparrada dalt de l’escala, netejant uns plats de ceràmica. És molt prudent, i el descens va ser prou lent com per que aquell parell tingués temps de compartir amb les meves orelles tafaneres les seves aventures.

−Xavi, vols dir que cal entretenir-se més? −demanà el baixet, quequejant−. Ja tenim l’estripper, el restaurant, el regal… per què no anem a fer l’últim vinet?

−Calla, beneït! −rebufà l’altre, amb un to certament despectiu−. Com que em dic Xavi que el Toni jugarà als titius.

−Si és abstemi…

−Justament per això. No ho pots entendre. És una vendetta personal.

M’estava agradant la història, però la meva dona la va interrompre. L’alt va demanar un porró. La Carme els va ensenyar uns quants, però ell no ho veia clar. Massa petits, rajava més, o menys, aquest? Aquest raja més, sens dubte, digué la Carme, i el tenim de diferents mides, vol que li ensenyi el més gran? El baixet es movia inquiet. La Carme va entrar a la rebotiga a buscar el porró i em va picar l’ullet. A fora, el borratxet hi va tornar:

−Tria un i anem a fer la copa! Tot plegat és un porró, i la mida no importa, oi? −va dir, donant-li un cop de colze, i esclafint a riure amb brams d’ase.

I l’altre que respon entre dents:

−No diu això la teva dona.

Vaig quedar esbalaït, contenint l’alè. Ara li fotrà una galeta, i ens les tindrem, vaig pensar.

−Què? −demanà l’al·ludit.

−Que ja ve aquesta dona −conclou l’altre, somrient.

Jo vaig respirar, i el cornut tornà a riure, qui sap per què, ihà, ihà. Llavors va arribar la Carme i, en dos minuts, la transacció va quedar enllestida. Van marxar amb el porró gros sota el braç, l’alt, mutis i a la gàbia, i el baix insistint, la mida no importa, ihà, ihà, no importa!

Vaig sortir de la rebotiga, vaig mirar la Carme, arquejant les celles, mig divertit, mig alleujat que haguessin fotut el camp, i vaig repetir, amb sorna:

−La mida no importa, oi?

La Carme va aixecar les espatlles i va tornar a la seva feina.

I jo vaig restar palplantat i pensant…