Relat: Gàrgoles

Mentre el seu home cercava un estanc, la Glòria va restar dreta davant la portalada de l’església. Quants anys feia des del darrer cop que va passejar per la ciutat? Devien ser uns trenta. Llavors era una jove que creia en prínceps blaus i ànimes bessones. Va caminar pel lateral de l’edifici fins quedar als peus del campanar. A prop de cent esgraons la separaven de la millor panoràmica; segur que des d’allà podria veure la masia de la Carme i el Gerard. Almenys, des de la piscina dels germans sí s’observava la torre. Era inevitable recordar aquelles tardes d’estiu. Amb la Carme i les altres noies es torraven al sol, bevien còctels sense alcohol i xerraven sobre tots els ben plantats del moment. Tot i que a ella només l’interessava el Gerard. De vegades apareixia per allà, però mai a la mateixa hora, i la Glòria fonia amb la seva mirada àvida i reincident el rellotge de polsera. Quan menys s’ho esperava, escoltava el run run de la moto de gran cilindrada i el seu cor s’aturava. Es col·locava bé el bikini, encenia una cigarreta per semblar més sofisticada i esperava. Ell emergia de darrera les bardisses, les mans a les butxaques, els Levi’s i les vambes Adidas blanques immaculades; somreia perquè sabia que es menjaria el món. Dedicava una galanteria a cada noia i picava l’ull amb tendresa a la seva germana; el Gerard adorava a la Carme, i la Carme idolatrava al Gerard. Un dia, la Glòria va confessar a la Carme que estava ben enamorada del Gerard. La Carme la mirà sorpresa. “Bufona”, va dir, “ets molt mona, però no ets dona pel meu germà, creu-me”. I així era. Ho sabia. Perquè la seva família no era com la d’ells. El seu pare era un humil fuster que treballava infatigable per pagar els estudis de la seva filla, i la mare es guanyava la vida fent feines de neteja. La Glòria mai va pertànyer al món de les seves amigues d’escola. Quan el pare va morir, ella i la mare van marxar al poble de la família. Es van acabar els llibres, les amistats i el Gerard. Anys després va saber que els germans s’havien fet càrrec del bufet del pare i que portaven un tren de vida escandalós i privilegiat. Ella, en canvi, es va casar. Es va casar, i llestos. Amb l’Albert, el mecànic. Que no era un mal home, no. I, just quan, encara plantada als peus del campanar, es disposava a enumerar mentalment les virtuts del seu espòs, com per reafirmar la benevolència del destí, ell va aparèixer per darrera, li va pessigar el cul i li va xiuxiuejar que és deixés de ximpleries, que les esglésies eren per puritans, i que estava pensant en fer-li quelcom que segur que els capellans no aprovarien. Ella va somriure i es va deixar portar pel braç del seu home, que l’empenyia amb suavitat en direcció contrària. Però abans es va aturar un instant i va tornar a mirar cap amunt. Les gàrgoles, entre divertides, arrogants i desafiants, semblaven observar-la. Es va preguntar en quin moment havien desintegrat amb el seu alè aquells somnis de joventut.

Relat: Política de merda

Eleccions municipals 1979. ACAP. Fons. Ajuntament de Vilafranca.

No sap com s’ha deixat convèncer. Que t’ho passaràs tant bé, que hi haurà un ambient espectacular, que el món de la política és fascinant, també hi ha jovent, va, vine amb ton pare, la nit de les eleccions en una ocasió com aquesta en que es preveu un triomf absolut posa la pell de gallina… Per gallines està ell. Que sí, que tenia curiositat, sobre tot des de que va descobrir que l’Eva, la deessa de la facultat de lletres, és una activista consumada. Però és que ahir a la nit va sortir i no ha dormit. I va sopar una pizza greixosa. I després, les cerveses i els tequiles. Vaja, que té ressaca i mal de panxa. Però l’ha sabut greu decebre a son pare i aquí el tens, envoltat de gent més aviat vella, amb alguna excepció, eh? Que allà ha vist una tia jove, a veure que la miri millor, és mona però no té tetes, llàstima… Tothom està emocionat, n’hi ha per tant? A una pantalla gegant estan seguint el recompte de vots. El candidat encara no ha aparegut, deu voler fer una entrada triomfal, es comenta. Però encara és aviat i realment no es troba bé, els budells se li cargolen i té unes ganes terribles de llufar-se. Al seu voltant no hi ha cap indici d’un lavabo. Troba una cadira i s’hi asseu per taponar el tub d’escapament. On collons estarà el pare? Busca amb la mirada, i res. Bé, res tampoc. Allà hi ha una quarentona que està que t’hi cagues, mai millor dit, el cularro rodonet, una milf en tota regla. Però, ostres, quin mal de de panxa, necessita un servei ja. S’aixeca apurat. Passa entre la gent que conversa en petits grups, copa de cava en mà, només de veure l’alcohol sent basques, i el recompte de vots que s’actualitza a la súper-pantalla, i crits d’alegria, però ell no pot estar content perquè s’ho fa a sobre i el puto lavabo, on és? Finalment veu unes escales amb el desitjat rètol, WC, i s’obre camí a cop de colze. Un pet que s’escapa, quina pudor, puja com pot agafant-se a la barana, sua, ja hi és, però, puta merda!, el dels homes està tancat, doncs tant fa, entra al de les dones. Una tassa de vàter pelada, sense tapa, baixa els pantalons a tota velocitat, es deixa caure al tro, i zasca, buida, tremebunda explosió! Ara ja respira alleujat i es permet gaudir d’aquells instants post-evacuació amb esperit analític. Pica minúscula, aixeta plena de calç; una tovallola que no dona molta confiança, ves a saber des de quan no la canvien. Troba a faltar una màquina d’aquelles per eixugar les mans. I sabó. I què més? Llavors algú intenta obrir i entra en pànic. Està al lavabo de les ties i l’ha deixat ben pudent. Sí o sí quan surti el veuran. Qui sigui que hi ha a fora insisteix i pica a la porta. Què fer? A veure, tranquil. Primer de tor, neteja’t el cul i després pensa. Neteja’t. Dreta, esquerra, res . No pot ser. Darrera? Tampoc! No hi ha paper higiènic!!! Cago en la puta d’oros, qui em va parir, i ara què? Collons de vida, la política és una gran, una gran merda.

Relat: Runes

Imatge: Palau Moy, enderrocat el 1936. ACAP.Fons: Ajuntament de Vilafranca.

Ell sortirà del despatx una mica més d’hora per poder passar per la joieria.

Aquest anell serà un nou inici, un deixar enrere tots els silencis i desacords, el desig de reconstruir el palau que van dissenyar bes a bes, promesa a promesa, quan encara estaven malalts de joventut i optimisme. Li dirà que ha reflexionat. Que l’altre dia la va observar mentre dormia i li va costar reconèixer el cos estimat de la seva dona; que la va trobar més bella que mai però que hi havia quelcom de diferent, i va tenir la sensació que s’havia perdut alguna cosa. Que des de llavors no pot deixar de pensar en el seu somriure, que té ganes de celebrar que continuen junts qualsevol dia, qualsevol moment. I ho farà mirant-la als ulls, fent  veure que no nota que els té inflats de plorar, com sempre, darrerament. La compensarà per tant de temps mort amb una aliança amb la vida.

Ella haurà cancel·lat les visites de la tarda per poder anar al metge.

Arribarà a casa tres hores abans que ell amb un sobre a la butxaca que dipositarà al darrer calaix de la tauleta de nit, perdut entre la roba interior sexy que fa segles que no llueix. Es posarà el pijama i intentarà dormir, però no ho aconseguirà. Recordarà el dia del seu casament, els somnis impresos en els pètals de rosa amb què es banyaren aquella nit, el palau per viure-hi que van dissenyar carícia a carícia, fita a fita. Sortirà del llit, l’esperarà asseguda al costat de la finestra i, tot d’una, s’aixecarà per tornar a vestir-se per no sentir-se tan vulnerable, i, mentre ho faci, no pararà de plorar, com sempre, darrerament. Voldria compensar-lo per tot allò no dit amb un sobre que portés millors notícies que les que ha amagat, momentàniament, entre els lligacames del passat.

Ell entrarà content i nerviós a la sala d’estar. Reconstruiran.

Ella voldrà retenir més que mai la seva mirada alegre. Runes.

Ell li proposarà un futur lliure d’absències.

Ella, que ja no hi serà, vessarà llàgrimes per una presència que arriba tard.

Ell li oferirà l’anell.

Ella enretirarà suaument la caixa folrada de vellut negant el brillant que s’hi amaga, perquè tot és fosc.

Per què?, demanarà ell, confós.

Estic embarassada, respondrà ella.

Ell recularà durant un segon, aquest no era el tracte.

Ella sabrà què pensa i l’hi aclarirà. No és teu.

Ell mirarà l’aliança a càmera lenta.

I de qui és?

D’un error. Del no res. Del buit.

Ell no tornarà a estimar mai més amb tanta intensitat.

Ella tampoc.

Relat: Persones, personatges, novel. la i vida

Imatge: Sant Jordi 1981, ACAP. Fons: Tothom.

Però, ¿què és aquest nivell d’exigència? ¿S’atreveix a menystenir així la seva feina? Per molts guardons periodístics que hagi aconseguit no té ni la meitat d’experiència laboral que ell! Quina barra!

Pol, m’escoltes? Ara no, Sandra, ara no.

Esborra el correu. Obre el document i es disposa a rellegir l’entrevista, quan la porta del despatx s’obre de forma abrupta per mostrar el cap de la seva dona:

—Pol, vesteix-te. Hem de sortir de casa en mitja hora.

Esbufega.

—És imprescindible que hi vagi? L’imbècil de l’Aida vol que faci canvis en l’entrevista del Giralt i m’ho haig de revisar.

Ella obre els ulls de bat a bat.

—Porto tres setmanes preparant la festa per la nostra —remarca el “nostra”— amiga i ni parlar-ne, d’anar sola!

El Pol aixeca les mans en senyal de pau.

—D’acord. Cinc minuts i em dutxo.

Ella nega amb el cap i fa la típica cara d’ofesa, després desapareix, deixant el rastre del seu perfum —massa fort, i no hi ha qui s’atreveixi a comentar-li— al seu espai privat i sacre. Renega en veu baixa.

Pol! Vols fer el favor d’escoltar-me? Que no puc, Sandra, ara no! T’he dit més d’un cop que em dic Àgata. I , ho sento, però insisteixo que paris atenció al que t’haig de dir.  Mira, Sandra, haig de revisar una feina i tinc pocs minuts per fer-ho. Saps que a la novel·la li dedico els caps de setmana i avui és divendres, no m’atabalis. Sandra no! Àgata, fica’t-ho al terrat! Mira, com a protagonista de la teva novel.la, tinc els meus drets; soc novell però m’he informat. He xerrat amb el Quiquín, que, ja el deus conèixer, és un personatge d’en Jaume Cabré, i és una persona amb molt de món, i m’ha insistit que t’exigeixi atenció quan jo ho necessiti, i no al revés. I en el fons saps que les coses són així, si no, no series un escriptor com cal. El Pol s’agafa el cap a punt d’esclatar. Ok! Què dimonis passa, Sandra, o Àgata o comsevulla que et diguis? Doncs que veig que la personalitat de la teva directora m’escau molt més que la que tu em dibuixes; jo no soc la bleda que pretens; soc una dona forta i decidida, sense por a enfrontar-me amb la vida. Així que obre la meva fitxa de personatge i esborra tot allò de que soc insegura degut al mal tracte psicològic del meu ex, i anota que, tot i els intents de rebaixar-me per part seva, he aconseguit superar-me i obrir-me pas en un mon on els homes es creuen més i millors. No pot ser. I, des de fora, la veu de la seva esposa:

—Pol! Farem tard, per l’amor de Déu!

Està bé, està bé, pararé boig! Escolta Sandra-Àgata, demà m’ho expliques millor, perquè això que dius és una salvatjada, no veus que hauria de canviar tota la trama de la novel.la?

Doncs la canvies, no és el meu problema. Si escrius mentides sobre mi res no tindrà versemblança. Saps que m’has d’escoltar.

—Pol! Vens o no?

Tanca els ulls. La dona, la cap i, ara, la protagonista de la seva propera novel·la.

Però, ¿què és aquest nivell d’exigència?

Relat: Modernisme

Casa Torres i Casals (Cal Fortuny). ACAP. Fons: Thomas.

L’Elsa s’atura al costat del caixer. Es col.loca bé la minifaldilla, que deixa a la vista les cuixes morenes, turgents, i que, junt amb la cintura de vespa i els pits generosos,  la fan sentir tan orgullosa del seu físic. De fet, tot va començar justament per això. Tia, estàs molt bona, li va dir l’Alícia, hauries d’explotar tot això que tens, et forraries! I l’Elsa va admirar el vestit de dos-cents euros que duia la seva amiga i va pensar, per què no?

Mira el rellotge. Falten dos minuts per les set. Comprova la placa, Rambla Nostra Senyora, no s’ha equivocat. No coneixia Vilafranca. Sembla maca. A l’altra banda del carrer hi ha una casa d’estil modernista que li crida l’atenció; al pare li agradaria, però, vaja, millor deixem al pare al marge, avui no cal pensar-hi.

Porta unes sabates amb taló d’agulla que li ha deixat l’Alícia. Cent-setanta euros. Fantàstiques, però li fan mal, són un trenta-vuit i ella calça un nou. Tot sigui per estar impressionant, i així ha de ser, si té en compte les mirades dels homes. Si tot va bé, a partir d’avui ella també podrà tenir roba i sabates cares.

Torna a consultar l’hora. Les set i cinc. S’haurà perdut? Li consta que ell tampoc és d’aquí. Està casat, segur, no vol trobar cap conegut. Però no n’ha de fer res. L’Alicía li va deixar molt clar: res de preguntes personals. Només sap que té uns cinquanta anys, una mica passadet… bé, bastant; però a la foto es veia atractiu, ben vestit, i té pasta, és el que compta. Fumaria, però tampoc pot, a alguns homes no els agrada, va dir la seva amiga.

Però… Tranquila, Elsa! Per què aquest neguit? Tot just serà sopar i fotre un, dos, tres claus, el que calgui, i després, diners, poder pagar-te la carrera sense haver de podrir-te fent hores al restaurant xinés. S’ho val.

 S’ho val.

Contempla la casa modernista, Elsa, t’agrada l’art, no? És un edifici preciós, asimètric, dividit en dues parts; a la part de la dreta hi dues entrades, a l’esquerra un finestral de dalt a baix protegit per un enreixat. A la primera planta, un balcó amb ferro forjat. I a l’altra banda una tribuna amb vitralls de colors. Les set i deu, em deixarà plantada? Potser és un senyal, Elsa, potser no t’has de ficar en aquest mon… No siguis idiota, tens dinou anys, no ets cap nena! Dalt de la tribuna hi ha una mena de barana d’obra en forma d’arc i dividida en quatre per tres barres verticals; una boca amb dents. A sota tres obertures circulars; dos ulls, el nas. Una cara somrient al revés. Li ve al cap en Wybie, aquell personatge de “Los mundos de Coraline” amb botons en lloc d’ulls i somriure permanent. Recorda perfectament aquella pel·lícula i aquella tarda de cine. L’endemà la mare va marxar de casa.

Desvia la mirada. Llavors el veu. Està guaitant al seu voltant, la busca, es treu el mòbil de la butxaca. El telèfon de l’Elsa vibra a la seva bossa. El pren. Mira l’home. La casa modernista. Les sabates de cent-setanta euros. La cara del Wybie.

Decideix.

Relat: El viatge

Ferrocarril, via única. 1977-1980. ACAP. Fons: Vinseum.

Al Dídac li fa il.lusió viatjar en tren. És molt d’hora i no hi ha massa passatgers. El pare, assegut al davant, sosté un llibre però no l’obre, sinó que mira més enllà, a algun lloc indefinit. La mare tampoc xerra; ha recolzat el cap sobre el seient i té els ulls tancats; però no dorm, perquè li té la mà agafada i, de tant en tant, li estreny amb suavitat. Els adults són una mica avorrits. Així que decideix observar el paisatge a través de la finestra.

Està clarejant. Veu vinyes i vinyes. Encara no tenen fulles. Hi ha ametllers vora de les vies que ja estan florits; arriba la primavera. Lluny, un tractor feineja entre els ceps. Li encanten els tractors i les grues. Quan era petit els reis li van portar un camió de les escombraries de Playmobil. Bé, els reis no. Els nens de la classe diuen que els reis són els pares i ell s’ho creu. Però de moment no ho ha preguntat a casa. I si quan descobreixen que ja ho sap deixen de comprar-li regals? Quan en va sentir a parlar per primer cop es va emprenyar, perquè està cansat de que li diguin que no s’ha de mentir. Potser quan tingui fills no els enganyarà. Però no ho sap del cert. Allà hi ha la masia que es veu petita des de la carretera! Des del tren està més a prop. Li encanta la part de dalt, una galeria amb arcs de color blanc, des d’on podria llançar avions de paper i fer concursos amb en Quim, a veure qui aconsegueix fer-los arribar més lluny. Quan sigui gran voldrà viure en un lloc com aquell i jugar a fet i amagar. Deu costar molts cèntims, però els tindrà, perquè serà enginyer, com el pare, i construirà autopistes. Cavalls! En compta cinc. Com li agradaria aprendre a muntar! La mare no vol que munti a cavall ni que vagi als cars ni a esquiar perquè diu que no li convé i que és perillós. És una llauna, els seus amics sí que fan aquestes coses. Una granja, vaques! I cultius. Un edifici gran amb molts camions a fora. El paisatge canvia. Fàbriques. Una ciutat. Pisos. Ja no li agrada el que veu. Tira l’al·lè sobre el vidre i dibuixa amb el dit una cara de gos que li va ensenyar la mare. Esborra i hi torna. Un núvol. Deu ser guay volar en avió, el pare ho fa sovint. Ser petit és un rotllo. Desitja molt fer-se gran ràpid.

Li diuen que ja arriben; el pare pren d’entre les seves cames la maleta. El tren s’atura i baixen.

Caminen per l’andana i continuen en silenci.

-Està molt lluny? -pregunta; es sent una mica cansat.

-No, rei -li respon la mare, mirant-lo amb un somriure.

-M’hi he de quedar molt de temps?

Ella es deté i s’ajup per posar-se a la seva alçada. Pensa que els ulls li han crescut o la cara li ha quedat petita. El pare ha continuat caminant i s’ha parat més enllà, però no es tomba.

-No ho sé, amor meu -diu, pentinant-lo amb la mà.

El Dídac arronsa les espatlles. En dos o tres minuts hi arriben. Hospital d’Oncologia Infantil, llegeix a l’entrada.

Relat: Obelisc

Obelisc a la cruïlla entre carreteres Igualada i Barcelona, enderrocat el 1965. ACAP. Fons: Ajuntament Vilafranca.

L’Adrià fa un darrer cop d’ull al mirall i somriu. Gomina, barba de tres dies i corbata. A la Susana li cauran les calces. Tot just fa un mes que es coneixen, però ja sap, del cert, que, en aquesta ocasió, l’ha encertada. Darrere queden les sangoneres, les fleumes i, sobre tot, les frígides. Perquè la Susana… La Susana és una fera al llit. I aquesta nit, n’està segur, li haurà preparat alguna sorpresa per celebrar el seu aniversari. Pren la cartera i les claus del cotxe, i surt del pis de solter acabat d’estrenar ─no, es nega a pensar en la seva ex, avui no─ donant un cop a la porta que referma la seva masculinitat.

Aparca el BMW just davant de la casa. Abans d’entrar es pren uns minuts per fer quatre pipades mentre observa la finestra del saló. S’endevina la il·luminació tènue procedent d’espelmes, la Susana n’és fan. Llança la meitat de la cigarreta i s’hi dirigeix.

Ella l’esperava. I com! Un vestit negre, arrapat, amb una mica d’escot, no molt, el suficient per intuir el mamellam que es gasta, que no és poc. S’ha fet un recollit que li enalteix el rostre aparentment, només aparentment, innocent. La pren per la cintura i l’empeny cap a l’interior. Es besen i, ja hi som, s’esdevé una erecció que l’haurà d’acompanyar durant tot el sopar. Perquè, això sí, els tempos els marca la Susana, i ara toca el confit d`ànec amb parmentier de romaní i poma.

L’àpat transcorre amb la intensitat que imprimeixen les caigudes d’ulls, l’humitejar dels llavis, l’esment, tot just insinuat, d’allò que van fer sota la taula del despatx o al vestidor de la botiga, seguit del mig somriure còmplice, les pessigolles a la panxa i el que, pels volts de les postres, ja comença a ser un priapisme dolorós. És llavors quan ella li anuncia, mentre es despulla lentament, mostrant la roba interior de blonda, el lligacames i les mitges de seda, que té un regal molt especial:

─L’altre dia ─xiuxiueja a cau d’orella mentre, des de darrera, comença a descordar la corbata i la camisa─ vas dir que mai havies fet un trio.

Mossegades al coll. L’Adrià creu que es desmaia, això supera totes les seves expectatives, i el seu pardal, a punt d’explotar, el fa pensar en la foto dels Retrats d’aquesta setmana, on surt un monument que feien servir per penjar-hi banderes els dies de festa, com es deia?, basilisc?, no ho sap, però tant fa, la Susana el pren de la mà i el porta a l’habitació, el fa seure a una butaca. Sona el timbre. Ella es posa un dit als llavis demanant-li silenci, el mira com una serp a punt de saltar-li a sobre i, amb el caminar sinuós que correspon a un ofidi, va a obrir. Nerviós, es treu la roba. Serà rossa, pèl-roja, cabell llarg, pell morena o blanca i tendra? Llavors s’obre la porta de la cambra i els dubtes s’esvaeixen. De la mà de la Susana, un hipster de metre noranta li fa l’ullet amb picardia.

El basilisc, o com es digui, es desploma.

Relat: Per Setmana Santa, penitència

Santa Missió i visita de la Verge de Fàtima a Vilafranca el 1952. ACAP.

─Ave Maria Puríssima.

─Sens pecat fou concebuda.

─En el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant.

─Que el Senyor sigui en el teu cor, perquè, penedida, confessis els teus pecats.

─Pare, confesso que he tornat a fúmer la Mariona.

─Un altre cop? I ara, per què?

─Perquè no l’aguanto. Es passeja per la fàbrica com si fos l’única dona de més de cinquanta anys que té carrera i parla anglès. I tant me fa, eh? Al final, la fàbrica és meva. Vaja, ho serà quan el papà falti. I sense haver perdut el temps a la universitat. Li he denegat les vacances a l’agost que sol·licitava.

─Filla, hauries de ser magnànima i permetre-li el que demana. Sempre dius que és una bona treballadora, oi? Què més?

─Doncs m’he quedat amb uns diners que no eren meus. Hem cobrat de més d’una empresa que sempre s’endarrereix en els pagaments i he decidit que no esmenar l’error és una bona forma de compensar la seva desídia.

─No em puc creure que hagis caigut en això, tu, que nedes en l’abundància. Alguna cosa més?

─Sí. He mentit al meu fill. Li he dit que m’estimo molt la seva novieta, però no la puc ni veure. És una desvergonyida, només cobreix amb roba el deu per cent del seu cos ─i roba semi-transparent!─, i sé, de bona font,  que fa un any la seva família la va fer avortar un bastard. Però el seu pare té molts calers, i això ens convé, i tampoc vull posar-me al nen del cul.

─Dona, la mentida és execrable, tant més quan va en contra del teu propi fill. Bé, suposo que ja n’has tingut prou, no?

─No, pare. Em queda el pitjor. Fa dos dies vaig tornar a veure en Rafael.

─No pot ser! Vas prometre que aquest capítol de la teva vida era tancat!

─Pare, no va ser premeditat! Ens vam trobar a Amsterdam, vam coincidir a una fira de mostres, i vam quedar per sopar, i, ja sap, una cosa porta a l’altra…

─No! No ho sé! Així que no blasfemis contra la meva virtut!

─Perdoni, pare. No era la meva intenció.

─D’acord, perdonada. Però aquesta setmana t’has passat. T’acuso de ser supèrbia, estafadora, mentidera, adúltera i fornicadora, que no és poc. Resaràs vuit avemaria i sis parenostres.

─Eh… I ja està pare?

─Home… també t’ajudaria en el teu acte de contrició contribuir per la compra d’un nou mantell que enaltís la grandesa de la nostra santa, ara que tenim a tocar la processó…

─Entesos pare. Quelcom més?

─No ho crec.

─Així doncs, faig via, que he quedat amb la presidenta de l’Associació de dones catòliques  compromeses amb la bona conducta i el redreçament de noies esgarriades i amb la secretària del Moviment de joves cristians conta l’avortament i l’ús del preservatiu infame. Necessiten del meu assessorament en qüestions de moralitat.

─Unes activitats molt lloables, filla.

─Ho sé. Jesús, Fill de Déu, compadiu-vos de mi, que soc un pecadora.

─I jo t’absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Ves amb Déu.

Relat: El gra i la palla

L’Alba sap que hi haurà un abans i un després. Serà quelcom com el darrer sopar, amb traïcions incloses. Les seves quatre amigues riuen i fan l’imbècil amb les copes a la mà, com adolescents amb potes de gall. Però avui no li fa gràcia veure-les coquetejar amb els de la taula del costat i s’alegra quan les veu reaccionar davant el “Despacito”  i dirigir-se cap a la pista. A la Tània la reté.

-Espera, necessito parlar amb tu.

Ella la mira amb incredulitat.

-Nena, no pots esperar? M’encanta aquesta cançó!

-Si us plau -prega l’Alba.

L’altra posa els ulls en blanc i seu.

-Va, digues. Què passa? El Toni un altre cop?

L’Alba es mossega el llavi.

-Sí i no. Escolta, tu i jo… ens coneixem des dels quinze anys, oi? Hem viscut de tot. Hem rigut i hem plorat. Ens hem barallat. Ens hem reconciliat. Perquè hem estat les millors amigues, infatigables. El grup ha anat canviant però tu i jo sempre ens hem mantingut unides, oi?

La Tània arronsa les espatlles i assenteix; treu el tabac de la bossa mentre mira de cua d’ull les altres tres, que ballen com si no hi hagués un demà.

-Nena, deixa’t estar de palla. Ves al gra.

-Val -respon l’Alba-. Sé que t’has tirat al Toni.

La Tània estossega. Deixa la cigarreta de banda, els ulls esbatanats.

-T’ho ha dit ell? -balbuceja.

L’Alba fa que sí.

-Va ser un cop, Alba, només un cop. La setmana passada, tu estaves a Madrid. No sé com va anar, havíem begut, jo havia tingut un mal dia a la feina, i ell em va escoltar, saps?, i em va abraçar, i una cosa va portar a l’altra, i no sé com, estàvem a casa i bé… no ha tornat a passar ni passarà, perquè jo no… i ell a mi no… i tu, ets la meva amiga, i ell a mi no…

L’Alba l’atura amb un gest de la mà.

-No t’enrotllis, tia. Ara ets tu qui remenes la palla.

-Val -respon la Tània-. Que va ser un polvo desesperat perquè anava borratxa i ni tan sols em va agradar. Ho sento molt.

L’Alba sospira.

-De fet sí, ho has de sentir, molt més que no pas jo -diu, fent un glop llarg a la copa. -El Toni i jo fa sis setmanes que ho vam deixar estar. Encara convivim, com amics, fins que un dels dos trobi un altre lloc. Però no ho farem públic fins que no ho tinguem tot organitzat.

La Tània es cobreix la boca amb la mà.

-Amiga! Quin ensurt! Així tot canvia, oi?

L’Alba mig somriu.

-Responc amb palla o vaig al gra?

La Tània comença a devorar l’ungla del seu polze.

-Palla.

-D’acord. És molt lamentable tot plegat, perquè vas anar al llit amb qui creies que era la meva parella, i això em fa molt més mal que el fet en sí, perquè jo al Toni fa temps que no me l’estimo com a amant, però per tu hagués posat la mà al foc. I ara, allò que teníem tu i jo, no sé… et miro i no et conec, perquè tu podries haver estat valenta i sincerar-te però no ho has fet i llavors…

La Tània l’atura amb un gest de la mà:

-D’acord. Al gra -li prega.

-Val. Ves a la merda. No vull saber res més de tu.

La Tània fa que sí amb el cap i desvia la mirada.

-Què dur, aquest gra.

-No tant humiliant com la palla amb què volies entabanar-me.

La Tània la mira, els ulls amarats.

-I ara què?

-Ara res, amiga. Ara ja, res.

Relat: El secret del feixista

Símbol falangista a la capella de Sant Pelegrí, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Griselda seu al sofà, esgotada després de dos dies de vetlla. Els de la funerària s’acaben d’endur l’oncle. El vell es resistia a dinyar-la, tot i que els metges de pal·liatius han mirat de proporcionar-li el que en diuen “mesures de confort”. Mira al seu voltant. El pis necessitarà una neteja en profunditat per eliminar aquella olor a tancat i humitat barrejada amb els efluvis de la malaltia. Però abans ha d’acabar de buscar. Ja ho ha estat fent, aprofitant el son intranquil de l’home, però no se n’ha sortit. I no té gaires esperances: només queda per regirar el menjador i seria estrany que, tan murri com era, hagués deixat documents importants o diners a un lloc tan accessible. Vaja… Accessible, segons es miri. A part de la taula, on s’amunteguen diaris i estampes de sants diversos, i del moble de l’any de la picor, amb el corresponent mirall i atapeït de figuretes de porcellana, hi ha, escampades per arreu, piles de llibres que a penes permeten passar. Bé, per treure el cadàver han hagut d’apartar uns quants que ara formen una muntanya de coneixement al costat de la porta del passadís. Sospira i s’hi posa.

Primer regira el moble. Però als calaixos només hi ha estovalles esgrogueïdes i coberteries desaparellades. Tot per llençar. S’endinsa al laberint d’enciclopèdies apilades i li crida l’atenció un racó on hi ha set o vuit àlbums de fotos. Alguns són de la família, altres son de l’oncle vestit amb l’uniforme de la Falange i envoltat d’altres sicaris en agradable germanor. Això la fa pensar en el quadre de Franco que hi ha penjat a l’habitació. S’hi dirigeix i el despenja. Serà el primer que cremarà, es diu, tot preguntant-se com pot ser que tota aquella merda encara sigui present als nostres dies. Torna al menjador i, des de la porta del passadís, la veu. És una caixa de cabdals, sense dubte, i està al prestatge, només parcialment tapada per un retrat de l’infame, com és que no l’havia vist abans? Té la clau posada… mal senyal, res per amagar, segur. La destapa. Uns quants bitllets, no més de mil euros, això era tot? I a sota un sobre: papers del banc, s’hauran de repassar; les escriptures dels tres pisos! Bé! I què mes? Una nota. Un codi?

4324 141543132421421143 1531 32153343112415 43154211 414515 3334 15421543 441133 4434334411 13343234 35114215132411, 43341242243311. 35154234 3334 4415 2311221143 243145432434331543. 2315 141524111434 44341434 11 311143 1331114224431143. 51245111 14243443 54 51245111 154335113311

La Griselda s’enfurisma. Què és aquest joc absurd? Embolicant la troca i mofant-se dels altres fins el darrer moment! Vell decrèpit, feixista, desagraït i tortuós, ja li està bé haver-se mort sense ningú que el plori!

I surt del pis tancant la porta d’un cop sense fixar-se en el llibre que hi havia al costat de la caixa de cabdals, un avorrit clàssic d’un historiador grec, un tal Polibio.