Relat: Per Setmana Santa, penitència

Santa Missió i visita de la Verge de Fàtima a Vilafranca el 1952. ACAP.

─Ave Maria Puríssima.

─Sens pecat fou concebuda.

─En el nom del Pare, i del Fill, i de l’Esperit Sant.

─Que el Senyor sigui en el teu cor, perquè, penedida, confessis els teus pecats.

─Pare, confesso que he tornat a fúmer la Mariona.

─Un altre cop? I ara, per què?

─Perquè no l’aguanto. Es passeja per la fàbrica com si fos l’única dona de més de cinquanta anys que té carrera i parla anglès. I tant me fa, eh? Al final, la fàbrica és meva. Vaja, ho serà quan el papà falti. I sense haver perdut el temps a la universitat. Li he denegat les vacances a l’agost que sol·licitava.

─Filla, hauries de ser magnànima i permetre-li el que demana. Sempre dius que és una bona treballadora, oi? Què més?

─Doncs m’he quedat amb uns diners que no eren meus. Hem cobrat de més d’una empresa que sempre s’endarrereix en els pagaments i he decidit que no esmenar l’error és una bona forma de compensar la seva desídia.

─No em puc creure que hagis caigut en això, tu, que nedes en l’abundància. Alguna cosa més?

─Sí. He mentit al meu fill. Li he dit que m’estimo molt la seva novieta, però no la puc ni veure. És una desvergonyida, només cobreix amb roba el deu per cent del seu cos ─i roba semi-transparent!─, i sé, de bona font,  que fa un any la seva família la va fer avortar un bastard. Però el seu pare té molts calers, i això ens convé, i tampoc vull posar-me al nen del cul.

─Dona, la mentida és execrable, tant més quan va en contra del teu propi fill. Bé, suposo que ja n’has tingut prou, no?

─No, pare. Em queda el pitjor. Fa dos dies vaig tornar a veure en Rafael.

─No pot ser! Vas prometre que aquest capítol de la teva vida era tancat!

─Pare, no va ser premeditat! Ens vam trobar a Amsterdam, vam coincidir a una fira de mostres, i vam quedar per sopar, i, ja sap, una cosa porta a l’altra…

─No! No ho sé! Així que no blasfemis contra la meva virtut!

─Perdoni, pare. No era la meva intenció.

─D’acord, perdonada. Però aquesta setmana t’has passat. T’acuso de ser supèrbia, estafadora, mentidera, adúltera i fornicadora, que no és poc. Resaràs vuit avemaria i sis parenostres.

─Eh… I ja està pare?

─Home… també t’ajudaria en el teu acte de contrició contribuir per la compra d’un nou mantell que enaltís la grandesa de la nostra santa, ara que tenim a tocar la processó…

─Entesos pare. Quelcom més?

─No ho crec.

─Així doncs, faig via, que he quedat amb la presidenta de l’Associació de dones catòliques  compromeses amb la bona conducta i el redreçament de noies esgarriades i amb la secretària del Moviment de joves cristians conta l’avortament i l’ús del preservatiu infame. Necessiten del meu assessorament en qüestions de moralitat.

─Unes activitats molt lloables, filla.

─Ho sé. Jesús, Fill de Déu, compadiu-vos de mi, que soc un pecadora.

─I jo t’absolc dels teus pecats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant.

Ves amb Déu.

Relat: El gra i la palla

L’Alba sap que hi haurà un abans i un després. Serà quelcom com el darrer sopar, amb traïcions incloses. Les seves quatre amigues riuen i fan l’imbècil amb les copes a la mà, com adolescents amb potes de gall. Però avui no li fa gràcia veure-les coquetejar amb els de la taula del costat i s’alegra quan les veu reaccionar davant el “Despacito”  i dirigir-se cap a la pista. A la Tània la reté.

-Espera, necessito parlar amb tu.

Ella la mira amb incredulitat.

-Nena, no pots esperar? M’encanta aquesta cançó!

-Si us plau -prega l’Alba.

L’altra posa els ulls en blanc i seu.

-Va, digues. Què passa? El Toni un altre cop?

L’Alba es mossega el llavi.

-Sí i no. Escolta, tu i jo… ens coneixem des dels quinze anys, oi? Hem viscut de tot. Hem rigut i hem plorat. Ens hem barallat. Ens hem reconciliat. Perquè hem estat les millors amigues, infatigables. El grup ha anat canviant però tu i jo sempre ens hem mantingut unides, oi?

La Tània arronsa les espatlles i assenteix; treu el tabac de la bossa mentre mira de cua d’ull les altres tres, que ballen com si no hi hagués un demà.

-Nena, deixa’t estar de palla. Ves al gra.

-Val -respon l’Alba-. Sé que t’has tirat al Toni.

La Tània estossega. Deixa la cigarreta de banda, els ulls esbatanats.

-T’ho ha dit ell? -balbuceja.

L’Alba fa que sí.

-Va ser un cop, Alba, només un cop. La setmana passada, tu estaves a Madrid. No sé com va anar, havíem begut, jo havia tingut un mal dia a la feina, i ell em va escoltar, saps?, i em va abraçar, i una cosa va portar a l’altra, i no sé com, estàvem a casa i bé… no ha tornat a passar ni passarà, perquè jo no… i ell a mi no… i tu, ets la meva amiga, i ell a mi no…

L’Alba l’atura amb un gest de la mà.

-No t’enrotllis, tia. Ara ets tu qui remenes la palla.

-Val -respon la Tània-. Que va ser un polvo desesperat perquè anava borratxa i ni tan sols em va agradar. Ho sento molt.

L’Alba sospira.

-De fet sí, ho has de sentir, molt més que no pas jo -diu, fent un glop llarg a la copa. -El Toni i jo fa sis setmanes que ho vam deixar estar. Encara convivim, com amics, fins que un dels dos trobi un altre lloc. Però no ho farem públic fins que no ho tinguem tot organitzat.

La Tània es cobreix la boca amb la mà.

-Amiga! Quin ensurt! Així tot canvia, oi?

L’Alba mig somriu.

-Responc amb palla o vaig al gra?

La Tània comença a devorar l’ungla del seu polze.

-Palla.

-D’acord. És molt lamentable tot plegat, perquè vas anar al llit amb qui creies que era la meva parella, i això em fa molt més mal que el fet en sí, perquè jo al Toni fa temps que no me l’estimo com a amant, però per tu hagués posat la mà al foc. I ara, allò que teníem tu i jo, no sé… et miro i no et conec, perquè tu podries haver estat valenta i sincerar-te però no ho has fet i llavors…

La Tània l’atura amb un gest de la mà:

-D’acord. Al gra -li prega.

-Val. Ves a la merda. No vull saber res més de tu.

La Tània fa que sí amb el cap i desvia la mirada.

-Què dur, aquest gra.

-No tant humiliant com la palla amb què volies entabanar-me.

La Tània la mira, els ulls amarats.

-I ara què?

-Ara res, amiga. Ara ja, res.

Relat: El secret del feixista

Símbol falangista a la capella de Sant Pelegrí, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Griselda seu al sofà, esgotada després de dos dies de vetlla. Els de la funerària s’acaben d’endur l’oncle. El vell es resistia a dinyar-la, tot i que els metges de pal·liatius han mirat de proporcionar-li el que en diuen “mesures de confort”. Mira al seu voltant. El pis necessitarà una neteja en profunditat per eliminar aquella olor a tancat i humitat barrejada amb els efluvis de la malaltia. Però abans ha d’acabar de buscar. Ja ho ha estat fent, aprofitant el son intranquil de l’home, però no se n’ha sortit. I no té gaires esperances: només queda per regirar el menjador i seria estrany que, tan murri com era, hagués deixat documents importants o diners a un lloc tan accessible. Vaja… Accessible, segons es miri. A part de la taula, on s’amunteguen diaris i estampes de sants diversos, i del moble de l’any de la picor, amb el corresponent mirall i atapeït de figuretes de porcellana, hi ha, escampades per arreu, piles de llibres que a penes permeten passar. Bé, per treure el cadàver han hagut d’apartar uns quants que ara formen una muntanya de coneixement al costat de la porta del passadís. Sospira i s’hi posa.

Primer regira el moble. Però als calaixos només hi ha estovalles esgrogueïdes i coberteries desaparellades. Tot per llençar. S’endinsa al laberint d’enciclopèdies apilades i li crida l’atenció un racó on hi ha set o vuit àlbums de fotos. Alguns són de la família, altres son de l’oncle vestit amb l’uniforme de la Falange i envoltat d’altres sicaris en agradable germanor. Això la fa pensar en el quadre de Franco que hi ha penjat a l’habitació. S’hi dirigeix i el despenja. Serà el primer que cremarà, es diu, tot preguntant-se com pot ser que tota aquella merda encara sigui present als nostres dies. Torna al menjador i, des de la porta del passadís, la veu. És una caixa de cabdals, sense dubte, i està al prestatge, només parcialment tapada per un retrat de l’infame, com és que no l’havia vist abans? Té la clau posada… mal senyal, res per amagar, segur. La destapa. Uns quants bitllets, no més de mil euros, això era tot? I a sota un sobre: papers del banc, s’hauran de repassar; les escriptures dels tres pisos! Bé! I què mes? Una nota. Un codi?

4324 141543132421421143 1531 32153343112415 43154211 414515 3334 15421543 441133 4434334411 13343234 35114215132411, 43341242243311. 35154234 3334 4415 2311221143 243145432434331543. 2315 141524111434 44341434 11 311143 1331114224431143. 51245111 14243443 54 51245111 154335113311

La Griselda s’enfurisma. Què és aquest joc absurd? Embolicant la troca i mofant-se dels altres fins el darrer moment! Vell decrèpit, feixista, desagraït i tortuós, ja li està bé haver-se mort sense ningú que el plori!

I surt del pis tancant la porta d’un cop sense fixar-se en el llibre que hi havia al costat de la caixa de cabdals, un avorrit clàssic d’un historiador grec, un tal Polibio.

Relat: Mares i filles i fills

Imatge: Gloria Lasso donant una abraçada a la seva mare a l’escenari del teatre de la Societat La Principal, 1958. ACAP.

La Marta es casa avui. La Bea acaba d’entrar a l’habitació, tota esvalotada, per ajudar -la a vestir-se, però li ha demanat que torni en cinc minuts. La perruquera i l’esteticista s’esperen al menjador, prenent un refresc, per si haguessin de fer un retoc abans de sortir cap a l’església. El pare i el seu cunyat xerren amb el fotògraf mentre li ensenyen el jardí i els racons on creuen que l’han de retratar. I la mare talla un ram de roses. La veu des de la finestra. Aliena a tot, empolainada amb el seu vestit blau marí, el més sobri que va trobar, i les sabates planes, no va haver forma de convèncer-la per dur una mica de taló, això sí, són de xarol, ben brillants. Li han fet un recollit senzill i porta unes arracades d’or que van ser de l’àvia. Sembla una anciana però en té, tot just, seixanta-cinc. Es mou amb lentitud, tisores en mà; no s’ha posat guants.

Col·loca cada rosa sobre la taula, ben alineades, la Marta en compta set, però està convençuda que n’acabarà recollint nou, una per cada any de pèrdua.

La Bea pica a la porta i treu el cap. Insisteix, es fa tard. La Marta s’hi adreça i l’abraça. Li demana uns minuts més. Es posa la bata i baixa al jardí.

─Mare ─li diu, des de darrera.

Ella es tomba i li somriu. Li reclama, ¿què fa que no s’acaba d’arreglar?

─Volia estar amb tu una estona ─aclareix la Marta, fregant a penes el rostre de sa mare─. Seu un instant amb mi, si us plau.

La dona deixa la novena rosa al costat de les altres i obeeix sa filla. La Marta l’agafa de la mà. S’ha punxat amb un espina. Neteja la gota de sang amb la màniga de la bata i li fa un petó.

─Com em feies tu quan era petita.

La mare riu, però la seva mirada està més enllà del reixat, de les vinyes i dels pins que les voregen.

─Mare… Jo també el trobo a faltar… ─xiuxiueja, mentre recorda, a contracor, el cos del seu germà, estirat sobre l’asfalt, el casc encara posat, ves a saber amb quina expressió a la cara, i això, el no poder veure el seu rostre quan encara era tebi, això és el més dolorós─. Però és el dia del meu casament.

La Marta pren la barbeta de sa mare i, amb suavitat, l’insta a enfrontar la seva mirada. El blau dels seus ulls no llueix de tan envermellits que els té, no deu haver dormit gens. Té la pell blanca i delicada, quasi bé transparent. Aparta un ble de cabells que ha caigut, indolent, com rebel·lant-se però sense fer escarafalls, i li acomoda darrera de l’orella.

S’abracen. Es noten. S’emocionen però cap d’elles plora. Avui no.

─Ves a vestir-te, filla meva ─ordena sa mare amb un deix, només un deix, d’autoritat, mentre continua arranjant les roses amb un llaç vermell que ha tret qui sap d’on.

La Marta fa cas i es proposa gaudir del dia.

Abans de sortir de casa, però, substitueix el sofisticat ram de núvia pel que acaba de collir sa mare.

Relat: On va quedar la plaça?

Plaça Penedès, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Bea inicia les tasques de restauració. S’apropa al mirall i analitza l’estat de la seva pell, les incipients potes de gall, l’estat de la depilació de llavi i celles. Pessiga les galtes per fer pujar un to rosadet. Bé. Comencem, doncs. Maquillatge ben difuminat. Una mica d’ombra a les parpelles i …

−Mama, podem jugar a la Play? −pregunta el Max, des del saló.

Deixa el pinzell sobre la pica i treu el cap. Els bessons estan aclofats al sofà tapats amb una manta; al Max li penja un braç per fora perquè no hi caben; l’Oriol li toca els pebrots posant-li el peu a sobre. El Max protesta amb el “Paraaa!” amb la “a” final allargada de rigor, signe ominós que estan avorrits fins la medul·la.

−A veure, nois. Heu estat amb la tauleta fins fa un quart d’hora. Que no teniu deures? O un llibre per llegir?

Se la miren amb cara d’haver vist el profe d’educació física vestit de dona.

−Val, doncs jugueu al Monopoly, o al Trivial, però activeu-vos una mica, per l’amor de Déu! −conclou, tornant al mirall. Pren el Rimmel i, mentre l’aplica, no pot evitar recordar com eren les coses quan ella tenia la seva edat. Torna la mini-escombreta al seu recipient i surt al menjador de nou per fer la reflexió.

−Escolteu, nois. Què us passa? Només sou capaços de divertir-vos amb les noves tecnologies? Quan jo tenia la vostra edat ningú volia quedar-se a casa. Al migdia miràvem la sèrie de torn –i pensa en “V”, o “El coche fantástico” o “El equipo A”!, ai, sí, quins temps aquells!− i després anàvem a la plaça a jugar, interaccionàvem, ens estàvem als gronxadors, menjàvem pipes, jugàvem a  pilota, no sé… Sortíem, estàvem amb els amics!

Els bessons obren molt els ulls.

−Mama! Però què dius? A la plaça? −protesta l’Oriol, que s’incorpora amb cara de fàstic.

La Bea entén el seu error.

−Ai, ja ho sé, que sou grans, però almenys podríeu anar a picar a cal Manel i anar a fer un volt amb ell, a comprar quatre xuxes o a mirar la cartellera del Kubrik, a veure què fan demà.  No podeu estar davant d’una pantalla tot el dia.

L’Oriol no es molesta ni en respondre, i puja a l’habitació. El Max aclareix que el Manel a aquesta hora sol jugar a la Play. Res a fer. Un simple atac d’adolescència, oi? Però ella ha de marxar. Pintallavis, raspall i llestos. Es posa les sabates de taló, es veu més arreglada, tot i que li premen una mica… tan fa, resistirà. Agafa la bossa, fa un petó al Rai, que s’està al despatx treballant; tornaré a l’hora de sopar, explica.

Ja està a punt de sortir quan es mira els peus. Uf… couen. I la Núria voldrà recórrer absolutament totes les botigues. Millor que es posi les sabates planes, la comoditat per davant de tot . Seu a la vora del llit i analitza la situació. Ai, quina merda!, pensa, mentre llança les sabates de taló, precioses, a l’altra punta de l’habitació.

Potser sí que s’ha fet gran…

Potser sí que ha de replantejar-se les necessitats dels bessons.

Relat: Contes de Grimm II

Ens van dir que érem princeses. Que casa nostra era un palau fortificat. Que sempre ens despertaria el cant dels ocells. Que cada dia pentinarien els nostres cabells llargs i suaus. Que ens vestirien amb túniques de seda, que viuríem envoltades de música, que un príncep ens llegiria poemes d’amor davant la llar, que les fades solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués i… tota aquesta merda ens van dir, entre contes de Grimm i nines vestides de color de rosa.

Ella s’ho va creure.

Però jo no.

I vaig fugir dels estereotips. A un altre país, a viure en un pis insignificant, de lloguer, però cuirassat per la convicció que soc independent, vàlida i capaç; envoltada pel soroll de la ciutat que em recorda que no estic sola. Em vaig tallar els cabells per pentinar-me amb facilitat  i vesteixo amb texans, samarretes i sabates planes que em permeten caminar més ràpid. Per arribar a temps arreu. Per perseguir els meus somnis, que, per suposat, no passen per esperar lectures de poemes escrits per altres. I els problemes… els problemes els soluciono jo; aquesta es la màgia de la meva vida.

Però avui…

Avui fa cinquanta setmanes que la meva germana va morir a mans del seu príncep blau.

No va trobar el palau, no va escoltar ocells, li van arrencar cabells i es va cobrir el cap amb mocadors de fibra sintètica, res de seda. L’única música que la va envoltar va ser la dringadissa de gots plens de whisky barat. I en lloc de poemes li van declamar, a davant dels fogons, com era d’idiota,  de lletja i de puta de cantonada.

On eren les fades, llavors?

On era jo, llavors?

Cinquanta setmanes…

I encara no soc capaç de desfer-me de les seves cendres. No hi ha nit en que, abans de tancar els ulls, no li demani perdó per no ser-hi. La llibertat té racons foscos? Tinc temptacions de sentir-me buida però m’hi nego; perquè conservo el seu somriure dolc i innocent, el mateix que ell va menysprear. Ara, de tant en tant, m’escapo al bosc a gaudir del silenci i el cant dels ocells; o visito castells medievals que li haguessin encantat, i la veig allà, asseguda al costat de la finestra amb un llibre a les mans.

Estimada germana.

Ens van dir que érem princeses.

Jo no m’ho vaig creure.

Però tu sí.

Relat: Avui per mi, demà per tu

Imatge: tractor amb rodes de ferro. ACAP. Fons: L’Abans.

No pot ser! La roda punxada. No té ni idea de com canviar-la. Són les set del matí i en mitja hora ha de estar a l’hospital. I ara què? Mira a dreta i esquerra i ho veu clar: el Dídac ja deu estar al taller. S’hi dirigeix i pica amb força.

−Què passa? −pregunta el Dídac, mentre aixeca la persiana. Ja va vestit amb la granota i fuma amb parsimònia.

−Dídac, ajuda’m! −suplica l’Àngela−. Tinc la roda punxada i no puc arribar tard!

Ell somriu i nega amb el cap, tot condescendència.

−No són ni les vuit que ja m’emprenyeu!

L’Àngela es frega les mans.

−Va, si us plau, no et facis de pregar. Si us plau!

Ell torna a entrar al taller i surt sense la cigarreta i amb un cabàs ple d’eines. Ella respira alleujada, l’agafa pel braç i el condueix més enllà, on té aparcat el cotxe. Ell s’ajup i s’ho mira de prop. Després s’aixeca, fa dues passes enrere i es posa les mans a les butxaques. L’Àngela l’interroga amb la mirada. Què?

−De veritat que no saps canviar una roda? Una tia tan competent com tu? −etziba ell.

 −Dídac! Posa-t’hi, per favor! Ja et duré a esmorzar demà quan surti de guàrdia, però no perdis més temps, per l’amor de Déu!−replica, exasperada.

 −Val, val! −obeeix. Busca la de recanvi. Treu el gat i comença a aixecar el cotxe.

 Ella consulta el rellotge. Camina amunt i avall neguitosa. Ell treballa amb seguretat i ràpid, però l’observa de reüll.

−Saps? −diu el Dídac, sense deixar de fer anar les mans−. El meu avi tenia un tractor dels primers que van arribar a Vila.

Va, que ja ho tens, pensa l’Àngela, ara no te m’enrotllis.

−Quan era petit m’hi deixava pujar. Era una bèstia de tractor, i tenia les rodes de ferro!

−Ah, sí?

−Sí. Jo crec que les dones aniríeu més bé amb cotxes amb rodes de ferro. No tindríeu aquest problemes −conclou, esclatant de riure, mentre treu  el gat i comprova amb el peu la fermesa de la de recanvi.

−Ets un imbècil, Dídac! –diu ella, mentre l’ajuda a recollir les eines.

A la nit, just quan es disposa a fer una petita becaina, després d’un dia pràcticament reclosa al quiròfan, sona de nou el telèfon. La infermera d’urgències.

−Una rectorràgia, Àngela. Un home jove. Està estable, diu que ha començat aquesta tarda. Sembla hemorroïdal, però està molt nerviós. Pots baixar ara?

Ves, quin remei.

 La infermera l’espera i li dona detalls. Trenta nou anys, cap malaltia, tensions i freqüència cardíaca correctes. Quan entren al box l’Àngela s’atura de cop: és el Dídac!

−Nen! Què t’ha passat?

Ell la mira enrojolat.

−Ja veus…

−És la primera vegada?

Ell assenteix.

−Apa, doncs. A la llitera. Hauràs de baixar una mica pantaló i calçotets, i posar-te en posició fetal −li explica, mentre es posa uns guants.

−No!−protesta ell.

−Sí −assegura ella, amb fermesa.

Un cop el té amb el cul en pompa, l’Àngela es situa a la seva esquena. Li frega el braç suaument per tranquil·litzar-lo.

−És un moment, Dídac. Mentrestant… −somriu amb malícia−, per què no li expliques a la companya allò tan interessant del tractor amb rodes de ferro, rei?

Relat: Creus?

Asseguda a primera fila, l’Elena observa el fèretre. Fa estona que ha deixat d’escoltar el mossèn. Voldria plorar, però no pot; el fred de l’església ha congelat tant el seu cos com la seves emocions. Pensa en els últims anys de l’avi, sense la seva estimada, plens de buidor; en els seus darrers mesos, patint, probablement, més del necessari. Sap que trobarà a faltar els seus silencis eloqüents, els seus consells contundents, la tendresa de les seves abraçades, tan fràgils d’ençà la malaltia. Però ara descansa i això, inexplicablement, l’alleuja. Mentre el capellà llegeix algun versicle sobre l’apocalipsi, a l’Elena, que estreny un mocador de paper entre els dits, l’assalta el record d’una tarda de primavera, quan, tornant de catequesi, i mentre berenava, la mare li va retreure la poca atenció que parava a les paraules de la catequista. L’avi, assegut a la butaca, feia veure que llegia el diari, però l’Elena sabia, pel moviment repetitiu del seu polze contra la pàgina, que allò que l’interessava era la conversa entre la seva filla i la seva neta. Després de prometre a la mare que faria bondat i s’escoltaria la senyora Conxita, l’Elena va córrer als peus de l’avi i li va confessar que només volia fer la comunió perquè li comprarien un vestit blanc com el de les núvies, per la festa i pels regals. L’avi li va fer veure que allò no estava bé perquè estava enganyant als pares, a la senyora Conxita, als amics. L’Elena li va preguntar si creia en Déu, perquè ella algunes coses no les acabava d’entendre. L’avi va arrufar les celles i, com a resposta, va obtenir una frase que llavors no va copsar i que, tot just ara, al moment del comiat, mentre rememora amb els ulls tancats la seva veu trencada cantant el Virolai, reapareix com una revelació colpidora.

Quan era molt jove, va dir, creia en les persones.

L’Elena entén perfectament quan i per què va deixar de fer-ho.

I jo, es pregunta l’Elena, hi crec?

Relat: A punt per ballar

Imatge: Dansaires. ACAP. Fons: L’Abans.

El sexe agrada a tothom.

O, si més no, era el que la Txell intuïa fins que la Beth li va explicar que, amb el Guillem, s’havien fet petons amb llengua, i sembla que li va resultar fastigós, i, a sobre, la va tocar allà i va ser una mica… Millor no recordar la conversa. Ara està confosa. I no té cap intenció de viure en la ignorància i ser la marginada de la classe. Ha decidit engegar la vergonya i recopilar informació a casa.

−Una pregunta −etziba−: les relacions sexuals són divertides o hi ha quelcom desagradable en tot plegat?

Un estossec ofegat. El pare consulta el rellotge, diu que ha quedat amb el Damià per fer el cafè, s’esfuma. La Susi es treu els auriculars i se la mira divertida, arquejant la cella dreta. La mare deixa de banda els mots encreuats i la guaita per sobre de les ulleres de prop. L`àvia deté per dos segons l’agulla amb què broda, però de seguida reprèn la bucòlica activitat.

La Susi opina:

−És clar que són divertides! Ja s’ha acabat l’esclavitud sexual de la dona, ara som lliures de manifestar els nostres desitjos, de ser dominants al llit, de negar -nos a fer allò que no ens ve de gust i actuar en recerca del nostre propi plaer. Almenys, així és com ho vivim amb en Toni−. S’abstindrà d’afegir que les possibilitats són infinites i fantàstiques, atesa la seva experiència: trios, intercanvis de parelles, lèsbics.

−El jovent esteu ben esgarriats! –l’interromp l’àvia, sense deixar de cosir−. Al llit s’hi va amb el marit perquè així està disposat. Si tens sort, et tracta bé i fas via. Però d’aquí a fer-ne una festa! Cap de les meves amigues frisava per enllitar-se, això t’ho puc ben assegurar−. Tampoc explicarà que les úniques vegades que va gaudir del sexe (i com!) amb el Josep, en pau descansi, van ser aquelles en què s’imaginava que ho feia amb el Tomás de Cal Barber.

Un a un. Desempatarà la mare.

−Què vols que et digui, filla? Totes dues tenen raó. El sexe pot ser un joc molt divertit   −afirma, mentre recorda com la va despullar ahir el seu home, amb tendresa, i com les carícies es van tornar fermes i apassionades, i com va arrencar-li gemecs mentre li feia petites mossegades a… Llavors li ve al cap aquella altra mossegada no tan dolça quan en tenia disset, i com de sola i utilitzada es va sentir mentre es vestia en l’habitació desendreçada i sense encís−. Però també et pot fer mal si es practica en desigualtat de condicions. Imagina dues persones enfrontades que pretenen ballar plegades: si abans de començar a fer-ho acorden quina serà la coreografia, el ball sortirà bé. En cas contrari, filla, un dels dos trepitjarà l’altre. Ho entens?

No gaire.

−Lamentablement, la immaduresa o la manca de respecte fa que massa dones ballin amb els peus lligats i la boca tapada, tot i creure’s Isadora Duncan. Per bé o per mal, una única relació sexual pot marcar-te la vida, filla, no ho oblidis, tingues cap, i pregunta sempre que vulguis.

Per tant…

El sexe no agrada a tothom?

Això és un embolic.

Relat: Límits

Imatge: creu de terme de La Pelegrina. ACAP.

Una guàrdia dura, no has pogut dormir. L’espurna d’atenció que et resta la necessites per controlar els vehicles que t’avancen, els camions que canvien de carril senyalitzant amb tot just un segon d’antelació. La boira no ajuda. Gelida. Va, que ja hi ets. La calefacció t’endormisca; l’atures. Engegues la ràdio. El murmuri de les notícies garanteix la teva vigília. Els presos, pobrissons. I els imbècils de torn amb discurs colonialista. La vaga que si sí, que si no. Ves, què hi farem?, si n’hi ha, l’hauràs de recolzar. Els pressupostos. Veneçuela. Brexit. I tornes a tenir son fins que en parlen de nou. Et despertes de sobte i pares la ràdio.

Ja n’hi ha prou, d’això.

Després de tants anys, per què ara aquest retorn salvatge? Aquesta esgarrapada brutal de la memòria? Com a adulta que ets, t’has esforçat. Teràpia d’exposició, en deien, a les classes de psicologia mèdica. Has escoltat les reivindicacions de les víctimes tancant, això sí, els punys, fins clavar-te les ungles al palmell, notant la mirada preocupada de l’Albert al teu clatell. I, en un acte de valentia extrema, potser temeritat, has escoltat “Corvus”.

No has plorat. No has gemegat.

Però ja n’hi prou.

Sant Sadurní i un idiota que se’t creua per davant per tal de prendre la sortida al darrer moment. Colpeges el clàxon amb fúria i els ulls se t’amaren de ràbia. Els llavis et tremolen i del teu pit emergeix un sanglot incoercible. No t’hi veus. T’atures al voral.

I plores, ara sí, el cap sobre el volant, les mans engrapant-te els cabells, agafant-s’hi com per no caure qui sap on.

Recorda d’una puta vegada i assumeix-ho!

No era un capellà. No era un mestre ni un entrenador. Era algú molt més proper. Aquella nit el pànic no et va deixar parlar. I les posteriors, ja a casa, sana i estàlvia, la certesa d’haver viscut quelcom brut no et deixava cridar quan tenies malsons, i xisclaves “¡mare!”, però cap endins, ningú ho escoltava, només tu.

Només tu i ell.

I totes les vegades que el vas haver de veure i tolerar, durant anys.

Fins que ho vas explicar i llavors…

No va passar res.

Capellans, creus, mals moments, que en diuen, excés de confiança. Infàncies esquinçades. Fins quan? Fins on? On són els límits?

I ara que ja has plorat i gemegat i acceptat que vas estar sola, ara, engega la ràdio i deixa de tenir por.

Ho fas.

Tot ha passat.

I la Terribas que conclou que “hi ha dies que fer aquesta feina és molt difícil”. Perquè…

Fins quan? Fins on?

On són els límits?