Relat: Qüestió de mides II

Imatge: Fira del Vi, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

No havia passat una setmana des que aquells dos, l’alt i el borratxo, havien vingut a comprar el porró mida XXL, que van aparèixer per la porta de la botiga una parelleta amb un cert… glamur, com si diguéssim. Ell tenia més de cinquanta anys; vestia amb roba elegant, i duia un Rolex que, inevitablement, feia que et fixessis en aquella mà gran i ferma que no tenia pinta d’haver-se embrutat mai. Penjada del seu braç, la noia que l’acompanyava, que no arribava als trenta, s’havia entatxonat dins d’un vestit un parell de talles menys del que tocava, i exhibia una pitrera descomunal que amenaçava amb alliberar-se sobtadament amb el conseqüent estrall que significaria per les preuades ceràmiques i vidres del meu establiment; per ser francs, també vaig patir pel meu rostre, que quedava als escassos setanta centímetres del taulell que ens separava. No pregunteu si era rossa o morena, alta o baixa, perquè no recordo res més. Vaig mirar de reüll a la dreta, per comprovar si la Carme continuava posant preus a la mercaderia que ens acabava d’arribar. I sí. Hi era. Però no marcava res. S’havia alçat i, dreta, les mans als malucs, em va preguntar si els atenia ella. De fet, més que una pregunta era una ordre. Els vaig dirigir un mig  somriure que em van tornar amb escreix, mostrant les dents blanques i lluents de qui deixa mig sou a cal dentista. La Carme em va substituir i jo vaig tornar, divertit i encuriosit −què podria voler una parella com aquella a la nostra botigueta?− a la meva base d’operacions de la rebotiga, des d’on controlaria la transacció.

 Volien un àmfora per regalar als pares de la noia. Pel rebedor de la masia. Però d’estil romà, eh? I a poder ser, decorada. Ah, no, aquesta sanefa no, que la mare no és de marrons. I la Carme que buscava una amb tons daurats. Però tampoc aquella –¿oi que no, amorrr?− que era una pel llampant. N’hi va mostrar cinc o sis més de diferents tonalitats i dibuixos, i, cada vegada que la pubilla s’inclinava sobre el taulell per examinar els exemplars, les tetes assolien un mil·límetre més d’independència, i deixaven l’escot palplantat, sense la seva principal atracció; visca la República del Mamellam!, pensava jo. Finalment, la Carme va entrar a buscar la més gran i lletja que teníem, una mola que no havíem aconseguit vendre en set anys. Els va fascinar. I els va prometre que els hi portaríem amb la furgoneta l’endemà mateix.

 Quan van marxar, la meva dona va entrar a la rebotiga i em va mirar.

 −Què? −va dir.

 −Res. De nou, era qüestió de mida. No?

 Aquella nit vaig dormir al sofà.

Relat: Castanyes

Imatge: Carrossa de carnestoltes pels volts de la Primera Guerra Mundial. ACAP. Fons: L’Abans.

La Joanna surt de casa i l’aire fresc la colpeja. Consulta el rellotge. Li ha promès a la Xènia que li compraria castanyes i té els minuts justos per aturar-se a la paradeta de la Plaça Penedès i arribar a temps a l’escola. S’hi dirigeix a bon pas. De seguida l’envaeix l’aroma de l’apreciat fruit de tardor. Es posa a la cua. Al costat del petit carro amb tendal hi ha una taula de càmping amb una pila de paper de diaris vells que utilitzen per embolicar. La fulla de dalt de tot és una contra de La Vanguardia on entrevisten una dona de mitjana edat. La seva dèria lectora la fa apropar-s’hi per veure de qui es tracta, però la mà de la dependenta és més ràpida i la pàgina desapareix abans no ha tingut temps de satisfer la seva curiositat. La següent l’encapçala un titular que sí llegeix: “Más de doscientos muertos en la ofensiva del régimen contra el último reducto rebelde junto a Damasco”; a sota, la foto d’un edifici en runes emboirat per fum, i al costat un home jove que corre amb un nen de quatre o cincs anys a coll i una nena de set o vuit agafada de la mà; els segueix una dona vestida de negre, amb el cap cobert, tot just insinuada darrera de la pols i la broma que s’enlairen. Un impuls la fa apropar la mà al diari i dipositar, durant uns segons, un dit sobre la nena que corre de la mà de qui deu ser son pare; no té cap expressió. Impàvida. Pensa, inevitablement, en la seva filla, i, trasbalsada, retira la mà. Llavors la dependenta li pregunta quin cucurutxo vol, el petit, el mitjà, el gran. La Joanna tria, paga i s’endú les castanyes embolicades amb els sirians.

De camí cap a l’escola, la foto que l’acaba de colpir s’ensenyoreix del seus pensaments. Què fa que les guerres formin part de la història de la humanitat? Què fa que no aprenguem res del passat? Què fa que aquells privilegiats que no les patim mirem sempre cap a una altra banda, com si la cosa no anés amb nosaltres? El rostre d’aquella criatura l’aclapara. Cerca altres imatges capaces de foragitar-lo: la noia que fa moixaines al seu bebè, les fulles seques que voleien, l’home que ve en sentit contrari amb una ram de flors, i, tot d’una, ja hi és, a l’escola.

Llavors surt la Xènia amb les seves amiguetes, riuen, fan saltirons, la cara de la Joanna s’il·lumina, tot es redreça, i li entrega les castanyes a sa filla, embolicades en una paperina tenyida d’odi i por.

Però ja no hi pensa.

Relat: Tot sota control

Imatge: soldat de guàrdia davant de l’antic quarter militar. ACAP. Fons: Miquel Rota.

Amb dificultat, la Sònia obre un ull. Llum a finestra. Obre l’altre. I, d’un bot, surt del llit. És de dia! Comprova l’hora. Havia aturat l’alarma. Es dutxa, però no té temps de maquillar-se. Arriba a la clínica deu minuts tard; la màquina de fitxar no perdona. Deixa la bossa al vestuari i es col·loca la bata. Al passadís, la cap de servei l’atura; li recorda la importància de ser puntual i li suggereix que tregui el llaç groc de la solapa; aquí no venim fer reivindicacions. La Sònia es fixa que ella en porta un de lila, tanmateix no diu res. Ja semblava que la deixava en pau, però hi torna; que fa mala cara, diu; els clients esperen que els seus nutricionistes, que, sense dubte, s’alimenten d’allò més bé, tinguin aspecte de salut: demà, maquilla’t. Assenteix.

Surt de la feina deu minuts tard, per compensar. Té hora al metge. Hi arriba just. Li explica els seus problemes amb la pell. El doctor li pregunta si és el mateix que li passava fa dos anys. La Sònia ho confirma. Immediatament, rep un esbronc: sap que a la darrera visita no va venir, ni va avisar: ja tenen prou llista d’espera perquè els malalts deixin perdre un espai que podria aprofitar un altre. Demana perdó i marxa amb la cua entre les cames i una recepta de Diprogenta.

Següent parada, el gestor. Mentre espera a la sala, s’entreté amb el facebook. Una amiga ha compartit una publicació d’un imbècil que maldiu dels catalans. Escriu un comentari. Poc després l’esborra: en vuit minuts l’han insultada virtualment més que en tota la seva vida. Després s’entreté en  eliminar tots els correus publicitaris: màsters en dietètica, restaurants de les rodalies, cases rurals a Girona. Llavors la crida el gestor i li explica que hisenda ha detectat uns guanys de consulta privada que no ha declarat. Ella no en té, de consulta privada, aclareix; va fer tres tardes de la cap, com a favor i, evidentment, les hi va retribuir. Bé. Doncs, per no especificar-ho, ara pagarà una multa.

Ja a casa, truca la mare. Sí, anirà a Girona, sí, amb en Joan, sí, amb el seu cotxe, sí, li dirà que no corri, sí, mare, menjo bé, fins demà.

Després d’un sopar frugal −la societat no tolera el sobrepès−  es disposa a llegir una estona al llit.  Quan apaga els llums, intenta dormir. No pot. L’ofega una angoixa inexplicable. S’aixeca. Comprova que, avui, el veí de davant no espia. Torna al llit. Imagina uns ulls invisibles i amenaçadors que la guaiten.

Quina tonteria! És una dona lliure i independent.

S’adorm. Té malsons.

Relat: Tot allò que perdem

Casa Torrents i Solé, més coneguda com Ca l’Enriquet Sardà; enderrocada el 1976. ACAP. Fons històric de l’ Ajuntament de Vilafranca

S’asseu a la terrassa i demana un tallat a la cambrera. Descafeïnat. Si no, no dormirà. Encén una cigarreta i es dedica a observar els cotxes que s’aturen al pas de vianants i les persones que el travessen, alienes a les inquietuds, els objectius, els desitjos dels altres,  cadascú amb les seves cabòries. Arriba el tallat. Hi tira el sucre i remena. Remena. Quin garbuix… Tot plegat fet amb la millor de les intencions. S’estima la Núria, molt. No volia fer-li mal, tot el contrari. Què hauria fet ella al seu lloc? No ho sap. I, tal i com estan les coses, és una pregunta que quedarà, probablement, sense resposta. Feia dies que no li responia les trucades ni els whats. Avui s’ha decidit a visitar-la i gaire bé es mor quan en Dídac ha obert la porta. Han tornat? No ho pot entendre. Amb posat altiu i un mig somriure de cínic que no li coneixia, li ha dit que la Núria no la vol tornar veure, i li ha recomanat que pari més atenció a la seva vida i deixi d’immiscir-se a la dels altres. Desgraciat… El va veure. En aquella discoteca a Barcelona, el va veure i punt. S’estava fotent el lot amb un bombonet que no devia tenir més de vint i cinc anys. I, per més seguretat, va cridar el Pol i li va demanar que se’ls mirés i que confirmés que no estava boja. Era ell. Just la nit abans, la Núria li havia dit que en Dídac estava a un congrés a Madrid, i que ella aprofitaria per anar a Girona amb els nens, a visitar la germana. Recorda aquella tarda, quan, unes setmanes després, atordida pel remordiment, li va confessar el que sabia, allà, en aquella cafeteria acabada d’inaugurar a la qual no hi pensa tornar mai. La seva cara pàl·lida, les celles arrufades, els llavis entreoberts, totes les preguntes que va fer, sense dir ni un mot, per a les quals no tenia resposta, per què? Des de quan? No m’estima?, i la única per a la que sí en tenia, n’estàs segura? Sí, ho sento. Sí!

Mira el rellotge. En cinc minuts tindrà aquí en Pol. Apura el tallat i demana un altre. A l’altra banda del carrer  hi ha l’edifici que la Núria tan criticava, una mola de formigó que van construir als anys setanta després d’enderrocar una casa d’època preciosa, segons ella. Enyora la seva amiga. Han passat dos mesos, no l’ha tornat a veure i no sap si la veurà. Li dol. Per més ferm que sembli quelcom…

Avui hi és, demà no.

Veu el Pol que camina en direcció a ella pel carrer de Sant Joan. Somriu. Decideix gaudir al màxim de la seva presència.

Relat: Tic…

Imatge: Rellotge de Cal Nogués al carrer d’en Coll. ACAP. Fons Tothom.

Tac.

Mira per la finestra com marxa la Beth. Sospira. Avui s’estrena el ballet. Du recollit el cabell amb tot de trenes entrellaçades. Hi té traça, a l’hora de pentinar-se; i fa molt que va deixar de necessitar la seva ajuda per fer-ho. Quan desapareix de la seva vista, torna al sofà i pren el llibre. Però no l’obre. El deixa reposar sobre la falda i somriu mentre recorda la mare intentant fer-li un monyo amb aquelles agulles del dimoni que se li clavaven: “Estigues quieta, pallussa!”

Tic.

Però no en sabia, d’estar-se quieta. I, quan en va fer setze, es va tallar els cabells com un xicot. La mare i les amigues van posar el crit al cel. Però desempallegar-se de la cabellera fou un deixar enrere la nena que havia estat, un acte de rebel·lió que la va fer extremadament atractiva pels nois. S’hi va deixar dur, per la popularitat, fins a l’extrem de fer coses que… si la Beth fes… vaja. Millor no pensar-hi. Obre el llibre i deixa el punt sobre la taula, al costat de les ulleres d’en Pere.

Tac.

L’estimat Pere. Aparegué de sobte, amb la mirada melangiosa i la mania de transformar les coses més insignificants en poemes. Sense gaires escarafalls, entre cafès al bar de la universitat, tot xerrant de lletres i filosofia, va aconseguir temperar-li la prepotència de la primera joventut, quan la pell tibant i el riure fàcil et semblen suficient moneda per pagar cabassos de futur. Pren les ulleres i les hi neteja suaument amb el voraviu de la faldilla.

Tic. Tac.

Quan va arribar la Beth i ella es desesperava perquè no menjava; quan van canviar-la d’escola i no s’hi adaptava. Quan es va palpar un bony al pit; quan es va quedar calba, com si la vida volgués tornar-li l’atreviment de voler ser diferent quan era joveneta, no volies cabell curt? Doncs apa! Sempre, sempre hi ha va haver en Pere amb una carícia, una paraula, un plor compartit. I, ara que la nena se’ls ha fet gran, sensata i bona persona, i que l’ombra de la malaltia s’ha esvaït, ell encara hi és. Escolta com pica les tecles de l’ordinador, immers a la seva novel.la, i pensa que és la música més dolça. Però… ja està bé de records.

Tic. Tac.

S’ha de vestir per anar a veure el ballet. Es despulla davant del mirall. Arrugues als ulls.  Els pits asimètrics. Passa les mans per la cintura absent i es deté als malucs amples. Les natges, de perfil, fa molt que van decidir deixar-se anar. Les cames solcades per rierols violacis. S’allisa els cabells, llargs com quan era una nena. I pensa que en seria, d’agradable, deixar-se pentinar, ara, per sa mare.

Tic, tac, tic, tac, tic, tac.

Relat: Telèfons

Centraleta de telefònica, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

El Pau fa una ullada al voltant. L’àvia suca pa dins el bol de llet, sempre sopa això. La mare i la Neus s’expliquen el seu dia mentre mengen la verdura. El pare està concentrat en la cuixa de pollastre. I l’avi, abduït pel “Ven a cenar conmigo”, a penes ha tocat el plat. Serà el moment? Pel seu aniversari falta tot just un mes, no pot demorar-ho més.

−Pares, ja sé què vull pel meu cumple. Un mòbil!

Excepte l’avi, tothom el  mira. La Neus reacciona ràpid amb el seu posat sarcàstic:

−Ja trigaves a demanar-lo.

La mare es redreça a la cadira, visiblement incòmoda; res que en Pau no hagués previst.

−Fill… tot just en faràs tretze. No crec que el necessitis, ja n’hem parlat, d’això.

L’argument de sempre.

−Sí, mare. Però és que he decidit que aniré a fer classes de mates al cosí Jan, recordes que la tieta m’ho va demanar? Em pagarà! I com que hauré d’anar fins casa seva, si mai tinc algun problema, us podré avisar −explica, tot cofoi.

La mare joguineja amb em menjar. Dubta. Això va bé!

Però l’àvia −com no!− ha de deixar la seva píndola:

−Jo als dotze anys recorria tot Vilafranca per anar a la vinya a fangar, de nit i sola. No crec que calgui un telèfon per anar tres carrers més enllà. Són aparells del dimoni. A la neta de la Remei li va explotar un a les mans −assegura, sense aixecar la vista de les seves pastetes.

El pare es neteja les mans amb el tovalló, enretira el plat i assenteix.

−A mi em sembla bé. Ho trobo molt assenyat, tot plegat.

La mare, amb un somriure diguem… forçat, li dona un cop, colze contra colze.

−No ho sé, amor… ens ho pensem i en parlem tu i jo més tard, oi?

Però, afortunadament, sembla que el pare ho té clar, i, no només això, sinó que cerca aliats.  Bé!

−Pare, vostè que en pensa?

L’avi sembla estar sopant amb els de la tele, no  sap de què li parlen. El Pau el posa en antecedents. Fet això, els dedica uns segons:

−Bé, jo crec que més que necessitar-lo, el vols perquè tots els companys en tenen. I això és ser una ovelleta més del ramat. I ara deixeu-me, que aquest programa és una tifa, però, si no el miro, demà no podré seguir la conversa al casal.

El Pau es desespera. El pare arronsa les espatlles i el mira, com demanat disculpes. La Neus contraataca:

−Home, podríeu comprar-li un d’aquests que només truquen. Si el vol per emergències…

Odiosa!

−Bé −conclou la mare−. Acabem de sopar que és molt tard.

Acabem de sopar? Acabem de sopar? Suplica al pare amb la mirada, i ell arrufa les celles.

−Però, i doncs? Me’l comprareu?

Relat: Una qüestió de mida

Fires de Maig, anys seixanta. ACAP. Fons L’Abans.

Estava capficat amb els comptes de la botiga, quan vaig escoltar com s’obria la porta. Des del meu escriptori podia veure sense ser vist, així que vaig analitzar els clients, dos homes de mitjana edat. Un era alt i ben plantat, vestia amb roba informal i es movia amb elegància. L’altre, més baix, anava arregladet, amb americana i corbata, però tentinejava; si no fos perquè la distància que ens separava era massa gran, hagués jurat que m’arribava la bravada d’alcohol. Des del fons, la Carme, la meva dona, digué: “Bona tarda, de seguida vinc”. L’havia deixada emparrada dalt de l’escala, netejant uns plats de ceràmica. És molt prudent, i el descens va ser prou lent com per que aquell parell tingués temps de compartir amb les meves orelles tafaneres les seves aventures.

−Xavi, vols dir que cal entretenir-se més? −demanà el baixet, quequejant−. Ja tenim l’estripper, el restaurant, el regal… per què no anem a fer l’últim vinet?

−Calla, beneït! −rebufà l’altre, amb un to certament despectiu−. Com que em dic Xavi que el Toni jugarà als titius.

−Si és abstemi…

−Justament per això. No ho pots entendre. És una vendetta personal.

M’estava agradant la història, però la meva dona la va interrompre. L’alt va demanar un porró. La Carme els va ensenyar uns quants, però ell no ho veia clar. Massa petits, rajava més, o menys, aquest? Aquest raja més, sens dubte, digué la Carme, i el tenim de diferents mides, vol que li ensenyi el més gran? El baixet es movia inquiet. La Carme va entrar a la rebotiga a buscar el porró i em va picar l’ullet. A fora, el borratxet hi va tornar:

−Tria un i anem a fer la copa! Tot plegat és un porró, i la mida no importa, oi? −va dir, donant-li un cop de colze, i esclafint a riure amb brams d’ase.

I l’altre que respon entre dents:

−No diu això la teva dona.

Vaig quedar esbalaït, contenint l’alè. Ara li fotrà una galeta, i ens les tindrem, vaig pensar.

−Què? −demanà l’al·ludit.

−Que ja ve aquesta dona −conclou l’altre, somrient.

Jo vaig respirar, i el cornut tornà a riure, qui sap per què, ihà, ihà. Llavors va arribar la Carme i, en dos minuts, la transacció va quedar enllestida. Van marxar amb el porró gros sota el braç, l’alt, mutis i a la gàbia, i el baix insistint, la mida no importa, ihà, ihà, no importa!

Vaig sortir de la rebotiga, vaig mirar la Carme, arquejant les celles, mig divertit, mig alleujat que haguessin fotut el camp, i vaig repetir, amb sorna:

−La mida no importa, oi?

La Carme va aixecar les espatlles i va tornar a la seva feina.

I jo vaig restar palplantat i pensant…

Relat: El tren

Imatge: locomotora de la postguerra; funcionava amb vapor i gas-oil. ACAP. Fons: L’Abans.

Ahir ens ho vas explicar. Ploraves.

Filla meva…

Si vols, accepta aquestes lletres com una clau. La que t’obri la porta de la gàbia en què vius. Te les entrego amb el cor trencat i et demano perdó. En nom meu i de ta mare, en nom dels teus germans i  amics, de la resta d’homes i dones, de l’església, de la història, de tothom i de tot allò que et va fer creure, pensar i sentir que la teva única missió era fer feliços als altres amb la teva perfecció, la teva resiliència, el teu conformisme.

Pren-les. Fuig. I guarda-les en lloc segur per si mai tornes a sentir-te empresonada.

Avui, amb ta mare, asseguts sobre el que fou el teu llit quan encara vivies amb nosaltres, ara fa ja tant, hem mirat fotografies de quan eres petita. Tenies el somriure brillant i la mirada més picardona. T’agradava fer manualitats i sempre sorties dibuixant, pintant, modelant argil.la. I després, d’adolescent, preciosa meva, amb els companys d’institut, tot de noiets al teu voltant com mosques llamineres, mentre tu, aliena, dirigies els ulls més enllà de la càmera, com si analitzessis el futur immaculat que t’estàvem preparant: has d’estudiar, et dèiem, has de ser una professional, la millor, per fer-te càrrec del negoci familiar, t’has de casar amb un bon home que et cuidi i, per suposat, tenir fills que satisfacin els teus instints.

I ho vas intentar.

Però, ara per fi ho sabem, haguessis preferit ser pintora, i no comptable. Haguessis volgut viure aventures en altres països en comptes de quedar-te a prop nostre, atemorida perquè més enllà de les fronteres, t’asseguràvem, les dones no poden trobar sinó dificultats per desenvolupar-se. Haguessis triat un company més eixelebrat i divertit en comptes d’un estudiant model de bona família que nosaltres aprovéssim. Haguessis educat el teu fill amb més amor i escoltant les seves necessitats, i no amb l’autoritarisme que tant nosaltres com el teu marit vam creure convenient.

Som vells. Veiem el teu desconsol. Veiem els nostres errors.

Però no és tard, per a tu.

Agafa aquestes lletres, aquesta clau. Deixa de patir pel nostre net, que ja és gran i ha d’aprendre a sortir-se’n sol; mira’t al mirall i aprecia la teva bellesa; ja que no vas aprendre a fer-ho en teles, pinta de colors els racons dels teus pensaments; ignora el desamor i llança’t al buit. Fes-ho per tu, per nosaltres, i per totes aquelles dones que no van poder.

Afortunadament, avui en dia les Anna Karenina ja no es llancen a la via.

Sinó que prenen el tren.

Relat: Llibertat!

Imatge: estand de Maidenform, anys seixanta. ACAP. Fons Rovira Claramunt.

S’atura al pas de vianants. El maleït semàfor, vermell. No pot més. Tant de dolor no el resisteix. Conté les ganes de plorar. No hi ha res que justifiqui aquest patiment. Verd. Travessa. Ja falta menys. Camina tant ràpid com pot, el cos rígid, amb ànsia d’arribar a casa. Li sortiran blaus als costats? La ràbia l’envaeix. Mira al seu voltant i voldria encarar-se a tothom, demanar explicacions, especialment a algun de tots aquells homenots amb que es creua, amb els seus posats plàcids, com si la cosa no anés amb ells. Com que no? Ens heu fet creure que hem de ser perfectes, divertides, intel·ligents, submises, divines, precioses, sempre precioses, no importa els anys que tinguem ni els fills que haguem parit, per poder lluir-nos com a objectes de col·lecció. Però això s’ha acabat. S’ha aixecat de taula i ha deixat plantats al seu marit i llurs socis. Que s’espavili, el seu home; tant li fa els seus negocis, tant li fa què pensin d’ella. S’ha d’alliberar. I ho farà tan aviat com arribi a casa. Ja n’hi ha prou, d’amagar la realitat. La seva realitat, la de tantes altres dones. El seu portal. Ja hi és. El senyor Joan obre i la saluda amb afabilitat. Ella respon amb un so gutural perquè de veritat, de veritat que gairebé no pot respirar. S’atura davant la porta de l’ascensor. Mentre espera, la bossa li cau de la mà. Intenta ajupir-se per agafar-la, però no pot. En Joan se n’adona i ho fa per ella. Li pregunta si es troba bé i ella assenteix de forma mecànica. Quan recorda que la idea va ser d’ella… Com pot haver estat tan cega? Per què no s’hi ha repensat, abans de sortir? Si ja ho veia, que no resistiria… Per què fer les coses per por a l’opinió dels altres? L’ascensor modernista, envoltat per aquell enreixat metàl·lic,  li sembla, més que mai, una gàbia. Hi entra i deixa que el Joan tanqui la porta. Mentre puja busca amb desesperació les claus del pis. Quan les troba les pren amb fermesa. Surt al replà, profana el pany amb desfici i entra. La bossa surt volant. També les sabates. Baixa la cremallera del vestit amb malaptesa i es trenca una ungla. Renega i per fi arrenca els tirants del sostenidor-faixa. Tiba d’ell cap avall en una lluita despietada contra la rigidesa del teixit i les barnilles, al temps que els seus sacsons s’emancipen vibrant i onejant. Sospira i seu a terra. Visca la revolució i el moviment hippie!

Relat: Tot caminant

Imatge: ACAP, Fons Tothom – Jordi Valls

Ella va néixer sense ales. En aquella època no s’estilava. Així que tot ho va fer a peu.

Va caminar per l’interior de la petita escola els pocs anys que va dedicar a l’estudi, tot just el temps suficient per aprendre a llegir i escriure. Després ho va fer des de casa fins el camp; allà va fer-se pubilla colrada pel sol, les mans madures pel contacte amb el cep, entendrides per la delicadesa del raïm, i profanes en l’art de fer carícies. Acabava de fer divuit quan va caminar cap a l’altar de la mà del pare per ser entregada a un altre home que se’n faria càrrec, un bon home que treballava, no anava als bars ni l’estovava, però que tampoc la va ensenyar a gaudir del contacte entre les pells. Amb ell va caminar cap a casa dels sogres i els cunyats, i cap a casa. Cap a la festa major, i cap a casa. Cap al mercat a fer la compra, i cap a casa. Cap la maternitat per parir els seus tres fills, i cap a casa. Cap a ca la Remei a fer un cafetó, i cap a casa. Cap al taller a prendre a cosir, i cap a casa. Cap a l’escola a buscar els nens.  I cap a casa.

Un dia, quan els peus començaven a fer-li mal de tant caminar, va demanar de treure’s el carnet de conduir. I el seu home la va deixar! Li va costar entendre les explicacions però va acabar aprovant l’examen teòric. El pràctic no. De fet, sempre li havien dit, era bastant negada.

Així que va continuar a peu.

Quan el seu home va morir, el seu fill gran va voler vendre la casa familiar i portar-la a viure a un piset nou en un barri emergent. Era bufó, però quedava una mica lluny del centre. Així li ho va dir al seu benintencionat fill abans de la compra. Però ell va fer-li notar que no paraven d’obrir comerços, ja tenien forn i cansaladeria, la resta vindria en breu. I, si mai necessitava desplaçar-se, només calia que li ho digués i ell la duria en cotxe allà on volgués. S’hi va avenir.

Anys després, una tarda, després d’anar a caminar amb la veïna del tercer, es va asseure a mirar un reportatge sobre unes àligues del sud de la Xina. Va aguantar la respiració un instant mentre admirava la forma de planejar de les aus i, tot tancant els ulls, va imaginar com seria notar el vent a la cara i la ingravidesa. Per un moment va desitjar que algú li cosís, li enganxés, li cargolés unes ales. Però de seguida va pensar que li faria mal l’esquena. Que no podria resistir aquell pes.

Ella va néixer sense ales. La seva vida s’havia de recórrer a peu.