Relat: Mares i filles i fills

Imatge: Gloria Lasso donant una abraçada a la seva mare a l’escenari del teatre de la Societat La Principal, 1958. ACAP.

La Marta es casa avui. La Bea acaba d’entrar a l’habitació, tota esvalotada, per ajudar -la a vestir-se, però li ha demanat que torni en cinc minuts. La perruquera i l’esteticista s’esperen al menjador, prenent un refresc, per si haguessin de fer un retoc abans de sortir cap a l’església. El pare i el seu cunyat xerren amb el fotògraf mentre li ensenyen el jardí i els racons on creuen que l’han de retratar. I la mare talla un ram de roses. La veu des de la finestra. Aliena a tot, empolainada amb el seu vestit blau marí, el més sobri que va trobar, i les sabates planes, no va haver forma de convèncer-la per dur una mica de taló, això sí, són de xarol, ben brillants. Li han fet un recollit senzill i porta unes arracades d’or que van ser de l’àvia. Sembla una anciana però en té, tot just, seixanta-cinc. Es mou amb lentitud, tisores en mà; no s’ha posat guants.

Col·loca cada rosa sobre la taula, ben alineades, la Marta en compta set, però està convençuda que n’acabarà recollint nou, una per cada any de pèrdua.

La Bea pica a la porta i treu el cap. Insisteix, es fa tard. La Marta s’hi adreça i l’abraça. Li demana uns minuts més. Es posa la bata i baixa al jardí.

─Mare ─li diu, des de darrera.

Ella es tomba i li somriu. Li reclama, ¿què fa que no s’acaba d’arreglar?

─Volia estar amb tu una estona ─aclareix la Marta, fregant a penes el rostre de sa mare─. Seu un instant amb mi, si us plau.

La dona deixa la novena rosa al costat de les altres i obeeix sa filla. La Marta l’agafa de la mà. S’ha punxat amb un espina. Neteja la gota de sang amb la màniga de la bata i li fa un petó.

─Com em feies tu quan era petita.

La mare riu, però la seva mirada està més enllà del reixat, de les vinyes i dels pins que les voregen.

─Mare… Jo també el trobo a faltar… ─xiuxiueja, mentre recorda, a contracor, el cos del seu germà, estirat sobre l’asfalt, el casc encara posat, ves a saber amb quina expressió a la cara, i això, el no poder veure el seu rostre quan encara era tebi, això és el més dolorós─. Però és el dia del meu casament.

La Marta pren la barbeta de sa mare i, amb suavitat, l’insta a enfrontar la seva mirada. El blau dels seus ulls no llueix de tan envermellits que els té, no deu haver dormit gens. Té la pell blanca i delicada, quasi bé transparent. Aparta un ble de cabells que ha caigut, indolent, com rebel·lant-se però sense fer escarafalls, i li acomoda darrera de l’orella.

S’abracen. Es noten. S’emocionen però cap d’elles plora. Avui no.

─Ves a vestir-te, filla meva ─ordena sa mare amb un deix, només un deix, d’autoritat, mentre continua arranjant les roses amb un llaç vermell que ha tret qui sap d’on.

La Marta fa cas i es proposa gaudir del dia.

Abans de sortir de casa, però, substitueix el sofisticat ram de núvia pel que acaba de collir sa mare.

Relat: On va quedar la plaça?

Plaça Penedès, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Bea inicia les tasques de restauració. S’apropa al mirall i analitza l’estat de la seva pell, les incipients potes de gall, l’estat de la depilació de llavi i celles. Pessiga les galtes per fer pujar un to rosadet. Bé. Comencem, doncs. Maquillatge ben difuminat. Una mica d’ombra a les parpelles i …

−Mama, podem jugar a la Play? −pregunta el Max, des del saló.

Deixa el pinzell sobre la pica i treu el cap. Els bessons estan aclofats al sofà tapats amb una manta; al Max li penja un braç per fora perquè no hi caben; l’Oriol li toca els pebrots posant-li el peu a sobre. El Max protesta amb el “Paraaa!” amb la “a” final allargada de rigor, signe ominós que estan avorrits fins la medul·la.

−A veure, nois. Heu estat amb la tauleta fins fa un quart d’hora. Que no teniu deures? O un llibre per llegir?

Se la miren amb cara d’haver vist el profe d’educació física vestit de dona.

−Val, doncs jugueu al Monopoly, o al Trivial, però activeu-vos una mica, per l’amor de Déu! −conclou, tornant al mirall. Pren el Rimmel i, mentre l’aplica, no pot evitar recordar com eren les coses quan ella tenia la seva edat. Torna la mini-escombreta al seu recipient i surt al menjador de nou per fer la reflexió.

−Escolteu, nois. Què us passa? Només sou capaços de divertir-vos amb les noves tecnologies? Quan jo tenia la vostra edat ningú volia quedar-se a casa. Al migdia miràvem la sèrie de torn –i pensa en “V”, o “El coche fantástico” o “El equipo A”!, ai, sí, quins temps aquells!− i després anàvem a la plaça a jugar, interaccionàvem, ens estàvem als gronxadors, menjàvem pipes, jugàvem a  pilota, no sé… Sortíem, estàvem amb els amics!

Els bessons obren molt els ulls.

−Mama! Però què dius? A la plaça? −protesta l’Oriol, que s’incorpora amb cara de fàstic.

La Bea entén el seu error.

−Ai, ja ho sé, que sou grans, però almenys podríeu anar a picar a cal Manel i anar a fer un volt amb ell, a comprar quatre xuxes o a mirar la cartellera del Kubrik, a veure què fan demà.  No podeu estar davant d’una pantalla tot el dia.

L’Oriol no es molesta ni en respondre, i puja a l’habitació. El Max aclareix que el Manel a aquesta hora sol jugar a la Play. Res a fer. Un simple atac d’adolescència, oi? Però ella ha de marxar. Pintallavis, raspall i llestos. Es posa les sabates de taló, es veu més arreglada, tot i que li premen una mica… tan fa, resistirà. Agafa la bossa, fa un petó al Rai, que s’està al despatx treballant; tornaré a l’hora de sopar, explica.

Ja està a punt de sortir quan es mira els peus. Uf… couen. I la Núria voldrà recórrer absolutament totes les botigues. Millor que es posi les sabates planes, la comoditat per davant de tot . Seu a la vora del llit i analitza la situació. Ai, quina merda!, pensa, mentre llança les sabates de taló, precioses, a l’altra punta de l’habitació.

Potser sí que s’ha fet gran…

Potser sí que ha de replantejar-se les necessitats dels bessons.

Relat: Contes de Grimm II

Ens van dir que érem princeses. Que casa nostra era un palau fortificat. Que sempre ens despertaria el cant dels ocells. Que cada dia pentinarien els nostres cabells llargs i suaus. Que ens vestirien amb túniques de seda, que viuríem envoltades de música, que un príncep ens llegiria poemes d’amor davant la llar, que les fades solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués i… tota aquesta merda ens van dir, entre contes de Grimm i nines vestides de color de rosa.

Ella s’ho va creure.

Però jo no.

I vaig fugir dels estereotips. A un altre país, a viure en un pis insignificant, de lloguer, però cuirassat per la convicció que soc independent, vàlida i capaç; envoltada pel soroll de la ciutat que em recorda que no estic sola. Em vaig tallar els cabells per pentinar-me amb facilitat  i vesteixo amb texans, samarretes i sabates planes que em permeten caminar més ràpid. Per arribar a temps arreu. Per perseguir els meus somnis, que, per suposat, no passen per esperar lectures de poemes escrits per altres. I els problemes… els problemes els soluciono jo; aquesta es la màgia de la meva vida.

Però avui…

Avui fa cinquanta setmanes que la meva germana va morir a mans del seu príncep blau.

No va trobar el palau, no va escoltar ocells, li van arrencar cabells i es va cobrir el cap amb mocadors de fibra sintètica, res de seda. L’única música que la va envoltar va ser la dringadissa de gots plens de whisky barat. I en lloc de poemes li van declamar, a davant dels fogons, com era d’idiota,  de lletja i de puta de cantonada.

On eren les fades, llavors?

On era jo, llavors?

Cinquanta setmanes…

I encara no soc capaç de desfer-me de les seves cendres. No hi ha nit en que, abans de tancar els ulls, no li demani perdó per no ser-hi. La llibertat té racons foscos? Tinc temptacions de sentir-me buida però m’hi nego; perquè conservo el seu somriure dolc i innocent, el mateix que ell va menysprear. Ara, de tant en tant, m’escapo al bosc a gaudir del silenci i el cant dels ocells; o visito castells medievals que li haguessin encantat, i la veig allà, asseguda al costat de la finestra amb un llibre a les mans.

Estimada germana.

Ens van dir que érem princeses.

Jo no m’ho vaig creure.

Però tu sí.

Relat: Avui per mi, demà per tu

Imatge: tractor amb rodes de ferro. ACAP. Fons: L’Abans.

No pot ser! La roda punxada. No té ni idea de com canviar-la. Són les set del matí i en mitja hora ha de estar a l’hospital. I ara què? Mira a dreta i esquerra i ho veu clar: el Dídac ja deu estar al taller. S’hi dirigeix i pica amb força.

−Què passa? −pregunta el Dídac, mentre aixeca la persiana. Ja va vestit amb la granota i fuma amb parsimònia.

−Dídac, ajuda’m! −suplica l’Àngela−. Tinc la roda punxada i no puc arribar tard!

Ell somriu i nega amb el cap, tot condescendència.

−No són ni les vuit que ja m’emprenyeu!

L’Àngela es frega les mans.

−Va, si us plau, no et facis de pregar. Si us plau!

Ell torna a entrar al taller i surt sense la cigarreta i amb un cabàs ple d’eines. Ella respira alleujada, l’agafa pel braç i el condueix més enllà, on té aparcat el cotxe. Ell s’ajup i s’ho mira de prop. Després s’aixeca, fa dues passes enrere i es posa les mans a les butxaques. L’Àngela l’interroga amb la mirada. Què?

−De veritat que no saps canviar una roda? Una tia tan competent com tu? −etziba ell.

 −Dídac! Posa-t’hi, per favor! Ja et duré a esmorzar demà quan surti de guàrdia, però no perdis més temps, per l’amor de Déu!−replica, exasperada.

 −Val, val! −obeeix. Busca la de recanvi. Treu el gat i comença a aixecar el cotxe.

 Ella consulta el rellotge. Camina amunt i avall neguitosa. Ell treballa amb seguretat i ràpid, però l’observa de reüll.

−Saps? −diu el Dídac, sense deixar de fer anar les mans−. El meu avi tenia un tractor dels primers que van arribar a Vila.

Va, que ja ho tens, pensa l’Àngela, ara no te m’enrotllis.

−Quan era petit m’hi deixava pujar. Era una bèstia de tractor, i tenia les rodes de ferro!

−Ah, sí?

−Sí. Jo crec que les dones aniríeu més bé amb cotxes amb rodes de ferro. No tindríeu aquest problemes −conclou, esclatant de riure, mentre treu  el gat i comprova amb el peu la fermesa de la de recanvi.

−Ets un imbècil, Dídac! –diu ella, mentre l’ajuda a recollir les eines.

A la nit, just quan es disposa a fer una petita becaina, després d’un dia pràcticament reclosa al quiròfan, sona de nou el telèfon. La infermera d’urgències.

−Una rectorràgia, Àngela. Un home jove. Està estable, diu que ha començat aquesta tarda. Sembla hemorroïdal, però està molt nerviós. Pots baixar ara?

Ves, quin remei.

 La infermera l’espera i li dona detalls. Trenta nou anys, cap malaltia, tensions i freqüència cardíaca correctes. Quan entren al box l’Àngela s’atura de cop: és el Dídac!

−Nen! Què t’ha passat?

Ell la mira enrojolat.

−Ja veus…

−És la primera vegada?

Ell assenteix.

−Apa, doncs. A la llitera. Hauràs de baixar una mica pantaló i calçotets, i posar-te en posició fetal −li explica, mentre es posa uns guants.

−No!−protesta ell.

−Sí −assegura ella, amb fermesa.

Un cop el té amb el cul en pompa, l’Àngela es situa a la seva esquena. Li frega el braç suaument per tranquil·litzar-lo.

−És un moment, Dídac. Mentrestant… −somriu amb malícia−, per què no li expliques a la companya allò tan interessant del tractor amb rodes de ferro, rei?

Relat: Creus?

Asseguda a primera fila, l’Elena observa el fèretre. Fa estona que ha deixat d’escoltar el mossèn. Voldria plorar, però no pot; el fred de l’església ha congelat tant el seu cos com la seves emocions. Pensa en els últims anys de l’avi, sense la seva estimada, plens de buidor; en els seus darrers mesos, patint, probablement, més del necessari. Sap que trobarà a faltar els seus silencis eloqüents, els seus consells contundents, la tendresa de les seves abraçades, tan fràgils d’ençà la malaltia. Però ara descansa i això, inexplicablement, l’alleuja. Mentre el capellà llegeix algun versicle sobre l’apocalipsi, a l’Elena, que estreny un mocador de paper entre els dits, l’assalta el record d’una tarda de primavera, quan, tornant de catequesi, i mentre berenava, la mare li va retreure la poca atenció que parava a les paraules de la catequista. L’avi, assegut a la butaca, feia veure que llegia el diari, però l’Elena sabia, pel moviment repetitiu del seu polze contra la pàgina, que allò que l’interessava era la conversa entre la seva filla i la seva neta. Després de prometre a la mare que faria bondat i s’escoltaria la senyora Conxita, l’Elena va córrer als peus de l’avi i li va confessar que només volia fer la comunió perquè li comprarien un vestit blanc com el de les núvies, per la festa i pels regals. L’avi li va fer veure que allò no estava bé perquè estava enganyant als pares, a la senyora Conxita, als amics. L’Elena li va preguntar si creia en Déu, perquè ella algunes coses no les acabava d’entendre. L’avi va arrufar les celles i, com a resposta, va obtenir una frase que llavors no va copsar i que, tot just ara, al moment del comiat, mentre rememora amb els ulls tancats la seva veu trencada cantant el Virolai, reapareix com una revelació colpidora.

Quan era molt jove, va dir, creia en les persones.

L’Elena entén perfectament quan i per què va deixar de fer-ho.

I jo, es pregunta l’Elena, hi crec?

Relat: A punt per ballar

Imatge: Dansaires. ACAP. Fons: L’Abans.

El sexe agrada a tothom.

O, si més no, era el que la Txell intuïa fins que la Beth li va explicar que, amb el Guillem, s’havien fet petons amb llengua, i sembla que li va resultar fastigós, i, a sobre, la va tocar allà i va ser una mica… Millor no recordar la conversa. Ara està confosa. I no té cap intenció de viure en la ignorància i ser la marginada de la classe. Ha decidit engegar la vergonya i recopilar informació a casa.

−Una pregunta −etziba−: les relacions sexuals són divertides o hi ha quelcom desagradable en tot plegat?

Un estossec ofegat. El pare consulta el rellotge, diu que ha quedat amb el Damià per fer el cafè, s’esfuma. La Susi es treu els auriculars i se la mira divertida, arquejant la cella dreta. La mare deixa de banda els mots encreuats i la guaita per sobre de les ulleres de prop. L`àvia deté per dos segons l’agulla amb què broda, però de seguida reprèn la bucòlica activitat.

La Susi opina:

−És clar que són divertides! Ja s’ha acabat l’esclavitud sexual de la dona, ara som lliures de manifestar els nostres desitjos, de ser dominants al llit, de negar -nos a fer allò que no ens ve de gust i actuar en recerca del nostre propi plaer. Almenys, així és com ho vivim amb en Toni−. S’abstindrà d’afegir que les possibilitats són infinites i fantàstiques, atesa la seva experiència: trios, intercanvis de parelles, lèsbics.

−El jovent esteu ben esgarriats! –l’interromp l’àvia, sense deixar de cosir−. Al llit s’hi va amb el marit perquè així està disposat. Si tens sort, et tracta bé i fas via. Però d’aquí a fer-ne una festa! Cap de les meves amigues frisava per enllitar-se, això t’ho puc ben assegurar−. Tampoc explicarà que les úniques vegades que va gaudir del sexe (i com!) amb el Josep, en pau descansi, van ser aquelles en què s’imaginava que ho feia amb el Tomás de Cal Barber.

Un a un. Desempatarà la mare.

−Què vols que et digui, filla? Totes dues tenen raó. El sexe pot ser un joc molt divertit   −afirma, mentre recorda com la va despullar ahir el seu home, amb tendresa, i com les carícies es van tornar fermes i apassionades, i com va arrencar-li gemecs mentre li feia petites mossegades a… Llavors li ve al cap aquella altra mossegada no tan dolça quan en tenia disset, i com de sola i utilitzada es va sentir mentre es vestia en l’habitació desendreçada i sense encís−. Però també et pot fer mal si es practica en desigualtat de condicions. Imagina dues persones enfrontades que pretenen ballar plegades: si abans de començar a fer-ho acorden quina serà la coreografia, el ball sortirà bé. En cas contrari, filla, un dels dos trepitjarà l’altre. Ho entens?

No gaire.

−Lamentablement, la immaduresa o la manca de respecte fa que massa dones ballin amb els peus lligats i la boca tapada, tot i creure’s Isadora Duncan. Per bé o per mal, una única relació sexual pot marcar-te la vida, filla, no ho oblidis, tingues cap, i pregunta sempre que vulguis.

Per tant…

El sexe no agrada a tothom?

Això és un embolic.

Relat: Límits

Imatge: creu de terme de La Pelegrina. ACAP.

Una guàrdia dura, no has pogut dormir. L’espurna d’atenció que et resta la necessites per controlar els vehicles que t’avancen, els camions que canvien de carril senyalitzant amb tot just un segon d’antelació. La boira no ajuda. Gelida. Va, que ja hi ets. La calefacció t’endormisca; l’atures. Engegues la ràdio. El murmuri de les notícies garanteix la teva vigília. Els presos, pobrissons. I els imbècils de torn amb discurs colonialista. La vaga que si sí, que si no. Ves, què hi farem?, si n’hi ha, l’hauràs de recolzar. Els pressupostos. Veneçuela. Brexit. I tornes a tenir son fins que en parlen de nou. Et despertes de sobte i pares la ràdio.

Ja n’hi ha prou, d’això.

Després de tants anys, per què ara aquest retorn salvatge? Aquesta esgarrapada brutal de la memòria? Com a adulta que ets, t’has esforçat. Teràpia d’exposició, en deien, a les classes de psicologia mèdica. Has escoltat les reivindicacions de les víctimes tancant, això sí, els punys, fins clavar-te les ungles al palmell, notant la mirada preocupada de l’Albert al teu clatell. I, en un acte de valentia extrema, potser temeritat, has escoltat “Corvus”.

No has plorat. No has gemegat.

Però ja n’hi prou.

Sant Sadurní i un idiota que se’t creua per davant per tal de prendre la sortida al darrer moment. Colpeges el clàxon amb fúria i els ulls se t’amaren de ràbia. Els llavis et tremolen i del teu pit emergeix un sanglot incoercible. No t’hi veus. T’atures al voral.

I plores, ara sí, el cap sobre el volant, les mans engrapant-te els cabells, agafant-s’hi com per no caure qui sap on.

Recorda d’una puta vegada i assumeix-ho!

No era un capellà. No era un mestre ni un entrenador. Era algú molt més proper. Aquella nit el pànic no et va deixar parlar. I les posteriors, ja a casa, sana i estàlvia, la certesa d’haver viscut quelcom brut no et deixava cridar quan tenies malsons, i xisclaves “¡mare!”, però cap endins, ningú ho escoltava, només tu.

Només tu i ell.

I totes les vegades que el vas haver de veure i tolerar, durant anys.

Fins que ho vas explicar i llavors…

No va passar res.

Capellans, creus, mals moments, que en diuen, excés de confiança. Infàncies esquinçades. Fins quan? Fins on? On són els límits?

I ara que ja has plorat i gemegat i acceptat que vas estar sola, ara, engega la ràdio i deixa de tenir por.

Ho fas.

Tot ha passat.

I la Terribas que conclou que “hi ha dies que fer aquesta feina és molt difícil”. Perquè…

Fins quan? Fins on?

On són els límits?

Relat: Los árboles mueren de pie

Imatge: cartell d’obra de teatre representada al Casino. ACAP. Fons: L’Abans.

L’avió s’enlaira. La Sira tanca els ulls. Li agrada la sensació del seient empenyent-la, un còctel d’adrenalina i endorfines joguinejant pel seu torrent sanguini com criatures esvalotades corrent, sense ordre ni concert, darrera d’una pilota de plàstic. Aquest no és un vol qualsevol; la durà lluny, per un temps indefinit, a la recerca d’una feina diferent, amistats per construir, experiències i, potser, l’amor. Mira per la finestra i pronuncia un últim adeu. Hi deixa part de la joventut, disbauxa universitària, algun amic −més aviat pocs−, i la família. Després de traspassar el detector de metalls no ha tornat a girar-se. L’ultima mirada enrere ha estat suficient per gravar el rostre inescrutable  −¿i una mica pàl·lid, potser?− de la mare, mentre aixecava el braç. No hi vol pensar. Si vol tirar endavant, ha de ser egoista. Sortosament, l’àvia tampoc ha fet cap drama. Somriu. Es descorda el cinturó i pren la bossa de mà. Hi du el llibre que li va recomanar ahir, quan va anar a acomiadar-se.

La va trobar asseguda a la butaca, cosint. En trenta segons li va etzibar tres o quatre ordres: nena, a la cuina hi ha una safateta amb galetes, llet calenta i cafè, porta-la, pren culleres, tasses i sacarina, deixa l’abric sobre el meu llit, i vine a seure, que m’explicaràs. Normalment no interrompia la seva activitat de costura mentre xerrava amb ella, però en aquesta ocasió ho va fer. Mentre paladejaven les galetes de mantega i el tallat, va voler saber a què es dedicaria exactament en aquella oficina, si cobraria suficient, on viuria, si tenia algun conegut allà. La Sira l’hi va explicar de bon grat, excitada, fins que l’àvia preguntà com s’estava sentint sa mare. No ho sabia, va respondre. Creia que bé. L’havia ajudat amb l’equipatge i els preparatius.

−Imagino que està contenta. A veure: no em perd! Només vaig a viure la meva vida.

La iaia va assentir i va desviar la mirada cap a la finestra i el carrer. El tic-tac del rellotge es va ensenyorir de l’estança. La Sira va sentir-se lleugerament inquieta fins que l’àvia va tornar a parlar.

−Ja tens quelcom per llegir durant el viatge? Puc fer-te una recomanació?

La Sira, alleujada, va dir que sí.

−De jove −va prosseguir l’àvia− vaig veure una obra de teatre que em va impactar; devia córrer l’any seixanta-tres o seixanta-quatre, ton avi i jo ja festejàvem. “Los árboles mueren de pie”, es titulava. Ho recordo perfectament. Ara, no em facis dir l’escriptor. Llegeix-la, Sira  −va dir, mentre l’acaronava.

Ara, és la Sira qui acarona el llibre acabat de comprar. L’obre i ensuma les pàgines. L’abraça. S’abandona a la lectura.

Però no serà fins d’aquí uns anys, quan sigui mare i rellegeixi, que ho entendrà.

Que no me vean caída. Muerta por dentro, pero de pie. Como un árbol.

Relat: Abecedari de l’impossible

Imatge: Perforació buscant petroli prop del Pla del Penedès, 1979. ACAP. Fons Tothom.

Hi havia una vegada un país anomenant Abecedari. No era ni proper ni llunyà, ni antic ni actual, ni gran ni petit, però tenia un rei molt ric i poderós. Un dia, el rei va decidir atorgar la mà de la seva filla. El primer ministre va fer una crida, i els representants  de cada territori reial s’hi van presentar, més o menys empolainats, gairebé tots amb un cofre sota el braç, on hi duien presents per a la princesa. Tots volien ser els escollits, ja que aquell matrimoni suposaria el favor del rei i, en molts casos, el final de les penúries.

Esperaven, molt nerviosos i inquiets, a l’avantsala del saló del tron, quan el ministre els va anunciar que els representants de les terres de K, Q, X, W i Z, no serien rebuts, donat que no oferien res a canvi del casament. Com que eren els territoris més pobres, van marxar amb el cap cot a continuar lluitant pel seu poble amb el poc de que disposaven. La resta es van mirar de cua d’ull; alguns suaven, altres empassaven saliva i molts es mossegaven les ungles. Van entendre que la clau estava al contingut dels cofres.

−Què porta vostè? −va demanar el representant de A al de B−. Jo duc Altruisme.

−Jo Bondat −va respondre l’altre, mentre dirigia la seva mirada al cònsol de C.

−Jo duc Cultura.

I així es va encetar una conversa on quasi tothom opinava del que duien els altres: Democràcia, Empatia, Filantropia, Gratitud, Humor, Integritat, Justícia. No tots apreciaven el regal que havien triat els demés. El representat de L, per exemple, va dir al de M que la Modèstia no servia per res, i aquest li va etzibar que la Lleialtat no estava de moda. I no tots es manifestaven, com ara l’enviat de P, que restava silenciós abraçant el seu cofre amb un posat de certa superioritat. En qualsevol cas, mentre xerraven l’espera era més suportable. Un a un eren cridats per entrar a saló del tron. Quan sortien, visiblement afectats, sembla ser que pel mal caràcter del rei, havien de tornar a seure, ja que el veredicte no el coneixerien fins que el darrer delegat, el de V, portador de Valentia, fos entrevistat. Quan aquest va sortir, amb els ulls plorosos, el diplomàtic de U li va passar el braç per les espatlles.

−Tranquil −va dir−, també ha menystingut les meves Urnes, la Responsabilitat de R, el Sacrifici de S i la Temprança de T.

−I així −va quequejar, l’altre− quina serà la tria final?

El delegat de P va estossegar, com si s’hagués ennuegat, i tothom se’l va mirar. Llavors la porta de la sala del tron es va obrir i el primer ministre va sortir a parlar.

−Senyors. El rei ja ha pres una decisió.

Relat: Cavallets

Imatge: Cavallets del Quique, 1964. ACAP. Fons L’Abans.

Fa dies que, a la nit, dona tombs al llit.

Les quatre.

Pots viure la teva vida dalt dels cavallets.

Es destapa lentament per tal de no molestar al Ricard. Pren la bata i surt, descalça, de l’habitació. Entra a la cuina i prepara un té de canyella. Al menjador, encén la làmpada de la tauleta auxiliar, hi deixa el té. Posa llenya a la llar. Foc. L’espetarregar de les flames resulta terapèutic. S’asseu a la butaca, les cames encongides sota el cos, es tapa amb la manta de quadres. La tassa a les mans, escalfant-les-hi.

Podràs escollir el cavall, la bici o la carrossa.

Quinze anys de dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. Incomptables dies d’arribar a casa sense esma donant per fet que era normal i acceptable. Nits de sopar ràpid per tal de poder jaure al llit com abans millor. De posar a dormir l’Astrid sense llegir-li el conte perquè la cefalea tensional la torturava. Això, això no ho compensa cap sou.

Pujar i baixar, baixar i pujar.

 I, tot i així, fa mal pensar en deixar-ho estar. Per les persones. Els soldats, la infanteria, els guerrers que, com ella, han fet possible que l’empresa estigui on està. Gent bona i dedicada, gent amb qui es pot comptar; alguns d’ells, amics. Gent que et mira als ulls i et demana que no marxis.

 I donar voltes, voltes i més voltes.

 ¿Per arribar a on? Si encara tremola del cop que s’ha donat amb el sostre invisible que li han plantat al damunt. ¿Potser ha estat massa silenciosa? ¿Massa formigueta? ¿Dona?

Sent fred. S’aixeca per atiar el foc i torna al sofà. Recorda aquella tarda, a la fira, quan els pares van comprar tres bitllets -no un, no!, sinó tres bitllets- per pujar als cavallets. Va triar el camió de bombers i de poc que no arrenca la cadena de la campana mentre girava i girava, i va entregar el primer bitllet al jove que els recollia, i un altre cop, i el segon bitllet, i més voltes. I el tercer. Però, quan es van aturar i va baixar, va mirar al voltant i no va veure els pares. Ni a dreta, ni a esquerra.

 Sentir-te segura que… ¿sempre tornaràs al lloc de partida, sense sobresalts?

Apura el té. Avui és el darrer dia, ha de prendre una decisió. Els canvis sempre li han fet por.

O provar la muntanya russa…

De fet… L’atrau la idea de fer noves coneixences. De demostrar que val molt més del que li havien fet creure. I de dir no, si s’escau.

Baixades brusques, ascensos costeruts.

Deixa la tassa sobre la tauleta. És hora de dutxar-se i posar-se en marxa. Plega la manta.

L’aire a la cara i els cabells voleiant. Adrenalina.

La muntanya russa. Potser després podria dormir. Esgotada, despentinada, però amatent.

Els cavallets són per nens o temorosos.

Qui no aposta, no guanya.