Relat: Ales de purpurina

Imatge: Cavalcada de Reis Mags a Vilafranca, 1985. ACAP. Fons Tothom

Aquell any, l’hivern havia arribat abans d’hora i amb molta cruesa. Tot i anar amb l’abric tan calentó que la cosina li havia regalat quan li va quedar petit, i embolicada amb la bufanda i el barret que l’àvia li havia teixit l’any anterior, l’Aina tremolava.  No entenia com la mare tenia prou amb aquella jaqueta tan prima; de fet, tenia les galtes vermelles i la mà gelada, i quan respirava semblava que estava fumant.

−No tens fred, mama?

Però ella va fer que no amb el cap. Llavors, l’Aina va escoltar la música de la banda que precedia les carrosses dels reis, i ja no hi va pensar més. Aquest era el dia més important de l’any. Tenia un nus a la panxa i es moria de ganes per saber si l’hi durien la nina que havia demanat, un bebè que plorava de veritat quan li treies la pipa.  Però, de moment, s’hauria de conformar amb veure els músics, els malabaristes, els nois que calçaven xanques, els que treien foc per la boca, i, per fi, en Melcior, el seu preferit. Anava assegut al tron, que havien guarnit a banda i banda amb uns ventalls enormes fets, l’Aina n’estava convençuda, amb plomes dels ocells exòtics que tenien a l’Orient. Davant de tot de la carrossa hi havia un cofre; estava semiobert i no es veia el que contenia. L’Aina va pensar que potser eren regals, però li va semblar que era massa petit, així que va preguntar a la mare.

−Filla, dins d’aquest cofre porten la màgia.

L’Aina no ho entenia.

−Si portessin la màgia aquí dins, mama, se’ls escaparia!

La mare li va fer un petó i l’Aina va notar contra la galta el nas congelat d’ella.

−No, princesa, és al revés. És la màgia dels nens la que entra dins aquest cofre. Els reis la recullen i en tindran per tot l’any.

L’Aina va quedar ben parada. Els nens també eren màgics? No ho acabava d’entendre, era quelcom que hauria d’investigar.

Aquella nit va anar a dormir molt d’hora. El pare la va dur al llit a cavallet, li va fer quatre pessigolles i la broma de treure el dit gros del peu pel forat de les sabatilles d’estar per casa; l’Aina es moria de riure amb això. La va acotxar i li va fer un petó al front. Estava molt nerviosa però esgotada, així que es va adormir ràpid. Fins que uns sorollets la van despertar. Es va incorporar d’una revolada. El que va veure la va deixar sense respiració: tres petites fades daurades i amb ales de purpurina, volaven al voltant d’ella.

−Vols saber què hi ha dins el cofre, petita Aina? −va demanar una d’elles mentre feia saltirons amunt i avall.

Incapaç d’emetre cap so, però molt emocionada, l’Aina ve fer que sí amb el cap. Llavors, la van prendre de la mà i van tibar d’ella. Una força enorme l’empenyia cap a davant, un vent càlid li arremolinava els cabells, el cos no li pesava gens, i tot de colors i llums brillants anaven i venien, mentre escoltava petites rialles que la van posar molt contenta així de cop; quan va veure que al fons hi havia el cofre, va tancar els ulls i es va deixar portar fins que va notar els peus a terra i els va tornar a obrir.

Estava envoltada de camps de flors de mil tonalitats diferents que s’estenien fins l’infinit.

−Què és tot això? −va preguntar.

Una de les fades va estendre les manetes, com volent abastar-ho tot:

−Son les flors dels nens, Aina. Cadascú té les seves, i amb elles fabriquem els regals que els reis els porten.

−Amb flors?

−Sí. Vols veure la fàbrica?

La van dur sobrevolant els camps, que, des de l’alçada ho veia, dibuixaven un cercle perfecte, fins a un edifici de vidre transparent situat al centre de tot. Dins, milers de fades daurades s’afanyaven a processar les flors; era una cadena de muntatge que a l’Aina li va recordar la fàbrica d’en Charlie, però aquí no obtenien xocolata, sinó tot tipus de materials: teles, fustes, plàstics, cotó, farina… Com era possible obtenir tot allò amb flors? Més endavant, amb les seves pròpies mans, un altre grup de fades teixien, pintaven,  modelaven,  cuinaven, fins obtenir qualsevol objecte imaginable. Quan van arribar al que semblava ser el magatzem, la van dipositar al terra.

−Tot això són regals? −va preguntar, davant d’un prestatge enorme amb nines, roba, caixes de dolços, sabates i… pots de llenties, ampolles de llet, barres de pa, caixes de medicaments…

Tot era molt estrany. Les fades la contemplaven somrients.

−T’agrada? Segurament no n’hi haurà per tothom, però cada any plantem més flors que creixen amb la vostra màgia, i els reis arriben més i més lluny.

L’Aina es va posar trista.

−Voleu dir que… no tots els nens tindran regals?

−Lamentablement, així és.

−I hi ha nens que es demanen menjar o medicaments?

−Sí, Aina. Demanen el que necessiten. El que no tenen.

L’Aina rumiava.

−I… els pares no tenen flors?

−Depèn de la màgia que tinguin els seus fills. Però ara, prou de preguntes. Vols veure les teves flors?

La van dur a la cadena de muntatge. Preparada per ser processada, una caixa amb flors vermelles duia una etiqueta amb el seu nom. No va poder evitar alegrar-se’n.

−Oh! I d’aquí en fareu la nina que vaig demanar?

−Si és el que vols, sí. Però només en tindràs per la nina, perquè és molt costosa de fabricar.

L’Aina va fer que sí amb el cap.

Però llavors va pensar que…

−Potser si fabriqueu una nina més senzilla, podeu aprofitar unes quantes flors per algú altre…

Les fades es van mirar entre elles. Van començar a cantar una cançó dolça que va apaivagar el soroll de la fàbrica, l’Aina va sentir-se exhausta, es va relaxar i va quedar profundament dormida.

L’endemà, quan es va despertar, només podia pensar en els regals. Va  cridar els pares i van anar cap al menjador. Hi havia tres paquets sota l’arbre de Nadal. La mare i el pare semblaven ben sorpresos. L’Aina va obrir el seu: no era la nina que havia demanat, però també era una preciositat! Estava feta de roba, amb els cabells de llana de color blau, la carona pintada, i duia un vestit lila amb volants i botons de nacra. La va abraçar i de seguida va saber que seria la seva amiga per sempre. Llavors la mare i el pare van obrir els seus. A la mare li havien dut un abric de llana. Al pare, unes sabatilles d’estar per casa d’allò més calentones. La mare es va emprovar l’abric, tan contenta! Quan va ficar la mà a la butxaca va trobar quelcom que va treure.

−Què és això? −va dir.

Eren unes ales de purpurina.

−Potser han sortit del cofre màgic, mare −va dir l’Aina, picant-li l’ullet.

La mare va somriure.

L’Aina també.

Totes dues sabien que sí.

Relat: El campanar

Imatge: Inèdita, fons particular Scherzo

La Berta es congratula: els cent-setze esgraons han valgut la pena. L’expressió de la Fiorella s’ho val. Coneixedora del neguit que encalça la seva amiga des de fa un parell de setmanes, va pensar que una experiència diferent l’animaria, i la var convidar a fer una visita nocturna, amb un grup reduït, a dalt del campanar de Santa Maria. Ara, amb una copa de cava a la mà, i amb Vilafranca vestida de gala amb els llums nadalencs als seus peus, ho confirma. La Fiorella somriu embadalida. La Berta li fa un copet de colze.

−Ho veus? Aquests moments fan que tot valgui la pena. No m’agrada veure’t preocupada.

La Fiorella sembla tornar a la realitat i desdibuixa el seu somriure.

−Mia cara… si és que no puc més amb aquest dilema… No dormo, no menjo, és una agonia!

La Berta posa els ulls en blanc.

−Neneta, de veritat, deus ser l’única tia del món que es maleeix per tenir dos homes ballant-li les aigües.

La Fiorella arrufa les celles.

−Què vol dir “ballar l’aigua”? Jo només sé que son dues propostes de matrimoni… Matrimoni! I jo m’estimo a tots dos!

La Berta fa un darrer glop i l’abandona un minut per pregar al jove que acompanya al grup que li torni a omplir la copa . Quan torna, li proposa elaborar la típica llista de pros i contres:

−No serveix per res −aclareix la Fiorella−, ja ho he intentat. Tos dos són macos, tos dos són afectuosos, divertits, assenyats, tots dos es guanyen bé la vida, ja ho saps, questo.

La Berta assenteix mentre s’acaricia la barbeta; sembla Sherlock Holmes analitzant pistes, només li manca la pipa. La Fiorella deu saber què està pensant, donat que somriu.

−È una porca, Berta!

La Berta arronsa les espatlles.

−Mira, Fiorella, t’explicaré quelcom que sé gràcies al meu avi, a qui li agrada molt la història de Vila, la secció dels Retrats Vilafranquins del 3 de Vuit, i tal.

La Fiorella fa un glop de cava i es disposa a escoltar atentament.

−Aquest campanar, princesa, no sempre ha estat així.

−No?

−No. L’església és del segle tretze, no em facis dir l’any que no ho sé, i van aixecar el campanar aprofitant els fonaments d’una torre que es deia Dela. Però a finals del segle dinou van voler reformar-lo perquè els semblava massa baix i xaparro, així que van construir al seu voltant un de nou més alt i, per tant, molt més estilitzat. Però també més inestable. Al poc d’acabar-lo, els hi va caure. Llavors van recuperar aquest, de proporcions més petites, però ferm i resistent.

La Fiorella mira divertida la Berta.

−È vero?

−De veritat, creu-me. Hauries d’escoltar l’avi, sap un tou de coses sobre Vila, ha llegit el llibre verd i tot, un totxo que ve a ser com una crònica de la ciutat.

−Vaja… Molt interessant. Però… que té a veure això amb el meu dilema, Berta? − pregunta la Fiorella, desconcertada.

La Berta riu.

−Nena, no captes el símil? A igualtat de condicions sempre és preferible una torre més curta i més ampla, més resistent i poderosa, que una més alta i esvelta però que a la primera de canvi fa figa.

La Fiorella es cobreix la boca amb la mà, i amaga una riota.

−Però tu com saps… ? Jo no t’he dit mai..

La Berta aixeca la copa amb intenció de fer un brindis amb la seva amiga, i pica l’ullet.

−Vilafranca és preciosa però petita, Fiorella. Quan portis una mica més de temps aquí m’ho confirmaràs.

Les joves brinden i tornen a contemplar, en silenci, la ciutat plena de vida. Llums, alegria, torres que cauen…

Torres que cauen! Ni parlar-ne! La Berta mira de reüll la seva amiga, que es mossega suaument el llavi inferior. No pot evitar riure! N’està segura: la Fiorella la ha pres una decisió.

Relat: Bon Nadal

Imatge: Carrer de la Parellada, desembre 1980. ACAP. Fons Tothom.

Estimat Pare Noel:

Fa tant que no t’escric, que no recordaràs qui soc. Et posaré en antecedents: soc la Beth, de Cal Bernades. El meu pare és en Ferran i, la mare, la Carmen. Tenien una fusteria, ara ja estan jubilats. Un any van construir un trineu preciós que van col·locar al jardí; el van decorar amb llums per tal que, quan arribessis, la nit del vint-i-quatre, sabessis que allà vivien els tres germans Bernades, i no et confonguessis de regals. Oi que ho recordes? Estic convençuda que sí. Tots els amics del poble l’envejaven, aquell trineu, de tan bonic que feia.

Ha passat molt de temps.

Els pares ja no viuen en aquella casa. Es van haver de mudar perquè la mare no podia pujar els esgraons. Per sort, van llogar un piset molt a prop del meu, on visc amb el meu marit i el meu fill. El meu germà, el Raimon, fa anys que va marxar a Berlin, on treballa d’enginyer; es va casar amb una noia italiana que també havia provat sort fora de la seva terra; el Nadal el celebren a Brindisi, que és on hi la família d’ella. Ens veiem un parell de cops a l’any, i tractem de xerrar per telèfon tant com podem, que no és molt. La meva germana, la Dúnia, va estudiar art dramàtic i viatja tot el temps amb la companyia de teatre. Mai tinc clar per on para; arribades aquestes dates, tan aviat es presenta sense avisar, com els de l’anunci de torrons, com truca per dir que és a Londres, o a Lyon, i que, lamentablement, no podrà venir per celebrar les festes. Però és feliç, crec.

Aquest any ha estat ple de canvis per a mi. Hem vingut a viure a Vilafranca perquè hi vaig trobar una feina millor. Trobo a faltar les amistats i els racons del meu poble. Em desplaço per la vida sense tocar del tot el terra i tinc dificultat per recordar el nom de les avingudes i les places, o de les persones noves amb les quals interacciono en el dia a dia. Serà el meu primer Nadal aquí. I, quan miro els aparadors decorats, els llums que il·luminen els carrers, les cares de qui passegen al voltant meu, concentrats en triar el millor regal, ho veig tot borrós.

Per això t’escric. Per demanar-te un present.

Estimat Pare Noel: podries concedir-me el do de tornar, un cop més, al jardí amb el trineu? Voldria reviure un vint-i quatre a casa dels pares. Sopar quatre gambes, beure Mirinda, menjar torró de xocolata, barallar-me amb la Dúnia per la darrera neula, fer la guitza al Raimon amagant-li el walkman, rebre als veïns i cantar nadales tots junts, el pare tocant la guitarra, la mare rascant l’ampolla d’anís El Mono amb la forquilla. Esperar-te amb il.lusió.

Reviure-ho.

És el meu desig per aquest Nadal.

Relat: Absències

Imatge: Fira del gall, 1984. ACAP. Fons Tothom.

En Gallus Hatch va avenir-se a donar-nos l’exclusiva de la desaparició d’en Blacky Rooster. Hi ensumàvem una història d’amor tràgic, i això significa, invariablement, augment de l’audiència. Vam improvisar un plató a la vaqueria i vaig començar l’entrevista.

−Bona nit. Ens trobem a la Granja Penedès Land, on, a una setmana de la propera Fira del Gall, s’investiga la desaparició del conegut gall negre Blacky Rooster. En Rooster és considerat el líder de la comunitat des que es va alçar a la defensa dels drets dels habitants de la granja; amb un discurs ponderat però ferm, i amb mobilitzacions pacífiques, va aconseguir millor gra per les gallines, fer més espaiosa la cort dels porcs, i un veterinari disponible les vint-i-quatre hores del dia per atendre els parts de les vaques. Però, sobre tot, se’l venera per haver fet que tots els habitants de Penedès Land s’hagin unit en un crit únic a favor de la llibertat. Tenim amb nosaltres el seu millor amic, en Gallus Hatch. Digui’m, senyor Hatch: són certs els rumors que la desaparició d’en Rooster té relació amb la marxa de la seva dona, la bella gallina blanca Hennie Leghorn, a una granja d’Osca?

−Penso que sí. Va quedar desfet. L’adorava.

−Sap per què ella va decidir marxar? Tinc entès que ha deixat setanta pollets que, ara, estan totalment desemparats.

−La Hennie mai ha tingut un gran instint maternal. Li van oferir molts cèntims per anar-hi a treballar. Ella no té arrels, sap? Té avantpassats americans, italians, i crec que també espanyols. S’ha venut al millor postor i… en Blacky deu estar patint molt.

−On creu que es pot amagar el senyor Rooster?

−Ni idea. Però dubto molt que trigui a tornar. Té setanta pollets per cuidar i una granja per defensar. Tenim la Fira del Gall a tocar; sense el seu lideratge, serà la fi de molts de nosaltres.

−Voldria dirigir-li unes paraules, per si ens està veient?

−Sí, i tant. Blacky, si us plau, torna! Els teus pollets et necessiten i nosaltres també. Oblida la Hennie! Sense tu, res del que hem aconseguit romandrà. I ens queda tan poc temps… Per la llibertat, amic meu!

−Bé. Els deixem amb unes imatges del Blacky Rooster de fa tot just tres mesos, durant la manifestació de les vaques. Admirin la seva cresta com una flor, les seves ales poderoses i les cuixes fermes, les plomes negres i brillants. És un dels grans. Han perdut la gallina blanca. Esperem que no perdin al gall negre.  Gustave Frog, des de  Penedès Land.

Vam tancar l’emissió i vam recollir en silenci. Ningú es va atrevir a dir el que tots pensàvem. Tant feia que la Hennie hagués marxat. Però…

 Què seria de Penedès Land sense el gran Blacky Rooster?

Relat: Comiat

Arxiu Comarcal Alt Penedès

Estimada:

Sabia que se t’endurien. Però, tot i que m’haig de sentir agraïda perquè ha estat més tard del que preveia, malgrat que hem tingut temps de retallar lentament, fil a fil, la xarxa que ens mantenia unides, a pesar que he estat una estudiant model i he après, mot a mot, la llei que regula el pas del temps, la teva partida, finalment, estaborneix els meus sentits, fa decandir la meva impetuositat. Feblesa, en diuen uns. Temperància, en diuen altres.

M’has acompanyat arreu. Com una fada entremaliada entortolligada a les meves faldilles o camuflada entre els meus cabells,  m’has xiuxiuejat allò que creies que havia de fer, i jo, sempre saturada de dubtes existencials, t’he fet cas més cops dels que qualsevol persona raonable consideraria acceptable. M’has fet entrebancar una i altre vegada! I doncs, per què et valoro tant? Per què em dol tan profundament aquest comiat?

Potser perquè m’has ensenyat a somriure des de dins, sense tenir en compte el que la resta del món n’opinés.

Potser perquè, fins ara, m’has permès dormir assossegada creient que totes, totes les columnes que sostenien la meva llar eren indestructibles.

Potser perquè has estat el far dels camins que semblaven no menar enlloc.

El dia d’ahir va despertar fred i silenciós. Les volves de neu interpretaven una melodia que només nosaltres podíem percebre. De seguida que vam obrir els porticons de la finestra i vam veure la grisor, totes dues ho vam saber. En un gest absurd, ja que la fredor va per dins, ens abrigàrem tant com vam poder i arranjàrem el carro. El matxo es movia amb mandra i lentitud, com si es solidaritzés amb la nostra melangia. Quan vam arribar a aquell carrer, llarg i estret, un home ens esperava. Vestia un abric gris i duia una maleta; vaig pensar en els lladres del temps que perseguien la Momo.

Qui roba temps, roba innocència.

Se’t va endur dins la maleta.

Ara ja soc plenament adulta.

Mentre observava com t’allunyaves, em preguntava si podré tornar a somriure amb naturalitat. Si podré sentir-me segura a la llar. Si hauré de recórrer camins en la foscor.

Només em resta veure’t reflectida als rostres dels meus fills. Et deixo, doncs, estimada. Els he promès que guarniríem l’arbre de Nadal.

Relat: Muses

Anita Patrizi Granieri, artista de la companyia d’opereta d’Amadeo Granieri. ACAP. Fons Vinseum

Feia massa que estava bloquejada i això em desesperava. Però, una tarda, sense saber-ho, la meva filleta em va ajudar. Va mostrar-me l’arbre genealògic que estava fent: en una cartolina havia enganxat les nostres fotos; les cares dels seus besavis estaven dibuixades. Em va cridar l’atenció que havia escrit les sigles i no els noms complets, i, d’una ullada, vaig detectar que les del meu avi matern eren errònies, i li vaig fer notar. “No, m’ho va dir la iaia”. Vaig arronsar les espatlles i vaig tornar al meu despatxet a conjurar les muses; això sí que m‘angoixava.

Aquella nit, com totes, donava tombs al llit mentre escoltava la respiració profunda del meu home, quan, de sobte, em va venir al cap l’arbre genealògic. Estava segura que les inicials del meu avi no eren A. V. P, sinó A. V. M. Les tenia gravades al cap d’ençà que, feia tants anys, mentre tafanejava, havia trobat la carta i la foto en una caixa de records de la mare; per algun motiu, les vaig voler retenir i, impulsivament, les vaig prendre i amagar sense dir-li res.

Em vaig aixecar silenciosament i vaig tornar al despatx. Les tenia al darrer calaix, sota clau; eren una prova de la infidelitat del meu avi, a qui jo havia venerat, i no calia escampar-ho. La foto era la d’una cantant famosa, ho havia comprovat; estava dedicada de forma molt genèrica. Ella tenia les celles arrufades i la mirada perduda, un posat de patiment. La carta era breu. “Amor meu; vaig sostreure la teva fotografia i la conservaré sempre. Només Déu sap si ens tornarem a veure i, almenys, em restarà el consol de contemplar els llavis que van dir “ti amo”, els ulls que vaig besar. Promet-me que em faràs saber allà on ets, que no m’oblidaràs, que tindré un lloc on enviar-te quatre lletres que mantinguin viu el foc que crema els nostres cors i que atia la certesa que el nostre és un amor prohibit. Àngel meu… la teva veu dolça m’acarona, sempre volaré amb tu.  A. V. M”.

Era una història molt romàntica; què va fer que no l’enviés, aquesta carta?

Llavors vaig comprovar que les inicials eren les que jo recordava, no les d’arbre genealògic. La mare devia badar. Perquè… l’avi es deia Antoni Vila Pàmies i l’àvia Aurora Vivó Martí. Vaja. No encaixava. Potser la carta no era de l’avi, doncs?

Vaig restar pensativa, observant la bellesa d’aquell rostre. Fins que ho vaig veure. Martí. A. V. M.

Vaig esclafir a riure. Com no ho havia vist abans? Estimada i preciosa àvia! Tan dolça i menudeta que la recordava, quants secrets es va endur…

En silenci li vaig donar les gràcies.

Tenia, per fi, una nova història per escriure.

Relat: Entre columnes de pau

Imatge: Claustre del Convent de sant Francesc. ACAP. Fons Vinseum.

Em planto davant la gran prestatgeria i busco. Inclino lleugerament el cap per llegir els títols i els autors. Recorro amb la mirada les esquenes dels meus tresors, els faig moixaines amb la punta dels dits, espero la crida silenciosa d’algun d’ells, sempre ha funcionat.

Tot està als llibres, vaig aprendre. No pregunteu on ni de qui. És quelcom que sembla insert al meu codi genètic, tan arrelat com la cadena d’aminoàcids amb què sintetitzaré l’albúmina o les immunoglobulines o qualsevol enzim. I no està subjecte a mutacions. És així, ves; no canviarà mai.

Quan era nena m’hi perdia. Els millors records d’infància són aquells protagonitzats per alguna lectura: una història d’Enid Blyton llegida en veu alta a l’escola, compartida amb els companys que tant em marcarien, i amb el mestre que, ja desaparegut, em  feu de segon pare. Aquelles tardes d’estiu, estirada al sofà mentre tothom feia migdiada, acariciada per la corrent d’aire càlid i mandrós, devorant una novel.la ambientada a la guerra de secessió americana. L’emoció d’arribar a casa i trobar que la senyora del Círculo de Lectores hi havia passat i ens havia dut una altra aventura, una altra llavor de coneixement, una altra via d’escapament si venien maldades.

M’hi submergia. N’aprenia. Gaudia. Em feia gran. Somiava.

Amb els pas dels anys res no ha canviat. Espero els moments d’esbarjo literari  amb alegria i avidesa, i m’atreveixo −sí, sí, ho sé, és una blasfèmia!, però ho faig− a picar les tecles de l’ordinador creant històries com si fos escriptora, com si tingués el do. Atrevida! I, quan el dia a dia em supera, tanco els ulls i penso que, a la nit, abans de dormir, recollideta al llit, podré fugir-hi durant la breu estona que el cervell, esgotat, em concedirà.

Perquè, repeteixo, tot està als llibres.

No obstant, a mida que maduro me n’adono que cada cop és més difícil trobar-hi les Respostes. Potser perquè les Preguntes són més complicades. Potser perquè els sorolls de la ciutat no em permeten concentrar-me. De vegades voldria aturar-me, aïllar-me, i emprendre una recerca. Envoltar-me de columnes de pau, d’un jardí impregnat pel cant dels ocells, amb un pou central on tirar monedes i demanar desitjos. Llibre en mà, buscant la solució a les incògnites.

Hi ha massa coses que no entenc i la manca de fe en l’ésser humà m’aclapara.

Però no em rendiré. Continuo acaronant els lloms. Se m’acut que, possiblement, la resposta no està en les paraules sinó en el saber gaudir dels petit moments de plaer. Demà qui sap si hi serem. Avui, entre les pàgines, trobo una flor seca que em porta un record i somric.

Relat: Qüestió de mides II

Imatge: Fira del Vi, 1953. ACAP. Fons Vinseum.

No havia passat una setmana des que aquells dos, l’alt i el borratxo, havien vingut a comprar el porró mida XXL, que van aparèixer per la porta de la botiga una parelleta amb un cert… glamur, com si diguéssim. Ell tenia més de cinquanta anys; vestia amb roba elegant, i duia un Rolex que, inevitablement, feia que et fixessis en aquella mà gran i ferma que no tenia pinta d’haver-se embrutat mai. Penjada del seu braç, la noia que l’acompanyava, que no arribava als trenta, s’havia entatxonat dins d’un vestit un parell de talles menys del que tocava, i exhibia una pitrera descomunal que amenaçava amb alliberar-se sobtadament amb el conseqüent estrall que significaria per les preuades ceràmiques i vidres del meu establiment; per ser francs, també vaig patir pel meu rostre, que quedava als escassos setanta centímetres del taulell que ens separava. No pregunteu si era rossa o morena, alta o baixa, perquè no recordo res més. Vaig mirar de reüll a la dreta, per comprovar si la Carme continuava posant preus a la mercaderia que ens acabava d’arribar. I sí. Hi era. Però no marcava res. S’havia alçat i, dreta, les mans als malucs, em va preguntar si els atenia ella. De fet, més que una pregunta era una ordre. Els vaig dirigir un mig  somriure que em van tornar amb escreix, mostrant les dents blanques i lluents de qui deixa mig sou a cal dentista. La Carme em va substituir i jo vaig tornar, divertit i encuriosit −què podria voler una parella com aquella a la nostra botigueta?− a la meva base d’operacions de la rebotiga, des d’on controlaria la transacció.

 Volien un àmfora per regalar als pares de la noia. Pel rebedor de la masia. Però d’estil romà, eh? I a poder ser, decorada. Ah, no, aquesta sanefa no, que la mare no és de marrons. I la Carme que buscava una amb tons daurats. Però tampoc aquella –¿oi que no, amorrr?− que era una pel llampant. N’hi va mostrar cinc o sis més de diferents tonalitats i dibuixos, i, cada vegada que la pubilla s’inclinava sobre el taulell per examinar els exemplars, les tetes assolien un mil·límetre més d’independència, i deixaven l’escot palplantat, sense la seva principal atracció; visca la República del Mamellam!, pensava jo. Finalment, la Carme va entrar a buscar la més gran i lletja que teníem, una mola que no havíem aconseguit vendre en set anys. Els va fascinar. I els va prometre que els hi portaríem amb la furgoneta l’endemà mateix.

 Quan van marxar, la meva dona va entrar a la rebotiga i em va mirar.

 −Què? −va dir.

 −Res. De nou, era qüestió de mida. No?

 Aquella nit vaig dormir al sofà.

Relat: Castanyes

Imatge: Carrossa de carnestoltes pels volts de la Primera Guerra Mundial. ACAP. Fons: L’Abans.

La Joanna surt de casa i l’aire fresc la colpeja. Consulta el rellotge. Li ha promès a la Xènia que li compraria castanyes i té els minuts justos per aturar-se a la paradeta de la Plaça Penedès i arribar a temps a l’escola. S’hi dirigeix a bon pas. De seguida l’envaeix l’aroma de l’apreciat fruit de tardor. Es posa a la cua. Al costat del petit carro amb tendal hi ha una taula de càmping amb una pila de paper de diaris vells que utilitzen per embolicar. La fulla de dalt de tot és una contra de La Vanguardia on entrevisten una dona de mitjana edat. La seva dèria lectora la fa apropar-s’hi per veure de qui es tracta, però la mà de la dependenta és més ràpida i la pàgina desapareix abans no ha tingut temps de satisfer la seva curiositat. La següent l’encapçala un titular que sí llegeix: “Más de doscientos muertos en la ofensiva del régimen contra el último reducto rebelde junto a Damasco”; a sota, la foto d’un edifici en runes emboirat per fum, i al costat un home jove que corre amb un nen de quatre o cincs anys a coll i una nena de set o vuit agafada de la mà; els segueix una dona vestida de negre, amb el cap cobert, tot just insinuada darrera de la pols i la broma que s’enlairen. Un impuls la fa apropar la mà al diari i dipositar, durant uns segons, un dit sobre la nena que corre de la mà de qui deu ser son pare; no té cap expressió. Impàvida. Pensa, inevitablement, en la seva filla, i, trasbalsada, retira la mà. Llavors la dependenta li pregunta quin cucurutxo vol, el petit, el mitjà, el gran. La Joanna tria, paga i s’endú les castanyes embolicades amb els sirians.

De camí cap a l’escola, la foto que l’acaba de colpir s’ensenyoreix del seus pensaments. Què fa que les guerres formin part de la història de la humanitat? Què fa que no aprenguem res del passat? Què fa que aquells privilegiats que no les patim mirem sempre cap a una altra banda, com si la cosa no anés amb nosaltres? El rostre d’aquella criatura l’aclapara. Cerca altres imatges capaces de foragitar-lo: la noia que fa moixaines al seu bebè, les fulles seques que voleien, l’home que ve en sentit contrari amb una ram de flors, i, tot d’una, ja hi és, a l’escola.

Llavors surt la Xènia amb les seves amiguetes, riuen, fan saltirons, la cara de la Joanna s’il·lumina, tot es redreça, i li entrega les castanyes a sa filla, embolicades en una paperina tenyida d’odi i por.

Però ja no hi pensa.

Relat: Tot sota control

Imatge: soldat de guàrdia davant de l’antic quarter militar. ACAP. Fons: Miquel Rota.

Amb dificultat, la Sònia obre un ull. Llum a finestra. Obre l’altre. I, d’un bot, surt del llit. És de dia! Comprova l’hora. Havia aturat l’alarma. Es dutxa, però no té temps de maquillar-se. Arriba a la clínica deu minuts tard; la màquina de fitxar no perdona. Deixa la bossa al vestuari i es col·loca la bata. Al passadís, la cap de servei l’atura; li recorda la importància de ser puntual i li suggereix que tregui el llaç groc de la solapa; aquí no venim fer reivindicacions. La Sònia es fixa que ella en porta un de lila, tanmateix no diu res. Ja semblava que la deixava en pau, però hi torna; que fa mala cara, diu; els clients esperen que els seus nutricionistes, que, sense dubte, s’alimenten d’allò més bé, tinguin aspecte de salut: demà, maquilla’t. Assenteix.

Surt de la feina deu minuts tard, per compensar. Té hora al metge. Hi arriba just. Li explica els seus problemes amb la pell. El doctor li pregunta si és el mateix que li passava fa dos anys. La Sònia ho confirma. Immediatament, rep un esbronc: sap que a la darrera visita no va venir, ni va avisar: ja tenen prou llista d’espera perquè els malalts deixin perdre un espai que podria aprofitar un altre. Demana perdó i marxa amb la cua entre les cames i una recepta de Diprogenta.

Següent parada, el gestor. Mentre espera a la sala, s’entreté amb el facebook. Una amiga ha compartit una publicació d’un imbècil que maldiu dels catalans. Escriu un comentari. Poc després l’esborra: en vuit minuts l’han insultada virtualment més que en tota la seva vida. Després s’entreté en  eliminar tots els correus publicitaris: màsters en dietètica, restaurants de les rodalies, cases rurals a Girona. Llavors la crida el gestor i li explica que hisenda ha detectat uns guanys de consulta privada que no ha declarat. Ella no en té, de consulta privada, aclareix; va fer tres tardes de la cap, com a favor i, evidentment, les hi va retribuir. Bé. Doncs, per no especificar-ho, ara pagarà una multa.

Ja a casa, truca la mare. Sí, anirà a Girona, sí, amb en Joan, sí, amb el seu cotxe, sí, li dirà que no corri, sí, mare, menjo bé, fins demà.

Després d’un sopar frugal −la societat no tolera el sobrepès−  es disposa a llegir una estona al llit.  Quan apaga els llums, intenta dormir. No pot. L’ofega una angoixa inexplicable. S’aixeca. Comprova que, avui, el veí de davant no espia. Torna al llit. Imagina uns ulls invisibles i amenaçadors que la guaiten.

Quina tonteria! És una dona lliure i independent.

S’adorm. Té malsons.