Relat. A dos quarts de sis

Les cinc i deu. Vint minuts i estaran junts un altre cop. Està asseguda, sola, al banc més retirat de la porta per on els passatgers accedeixen a l’andana, les cames molt juntes, com tota dona decent, i l’esquena ben dreta; mira contínuament el rellotge; les agulles no semblen disposades a col·laborar i llisquen mandroses. Estreny els dits al voltant de la bossa que té a la falda, els palmells li suen; tanca els ulls un instant. Necessita sentir-lo a prop de nou. Ja fa tant de temps que ni tan sols recorda les sensacions, i això la mortifica. No pot esperar. S’aixeca i fa unes passes cap a la via. Mira l’horitzó però res. Uns metres més enllà el revisor es balanceja rítmicament sobre la punta i el taló dels peus, les mans entrellaçades a l’esquena. Decideix preguntar-li. No, no sap si va amb retràs. Torna al banc i comprova l’hora. El rellotge li mostra, burleta, un quart de sis. El record del matí que va despertar amb la certesa que tot havia acabat l’assalta un cop més; l’angoixa de saber que res ni ningú podria substituir-lo, el pànic d’obrir l’habitació buida, la soledat escanyant-la. Rebutja el pensament. El tren que li tornarà la pau està a punt d’arribar. L’andana s’omple de persones que viatgen ves a saber on, darrera de quins somnis, però ningú és tan afortunat com ella.

Té la boca seca. Las cinc i vint. A partir d’ara no tornaran a separar-se. Obre la bossa i comprova que hi ha el petit penjoll amb la imatge de Sant Fèlix, idèntic al que ella du al coll. Agraeix, pensa. Pare nostre que esteu al cel. Les cinc i vint-i-vuit. Sigui santificat el vostre nom. Hi ha molta gent esperant i vol fer-se un lloc. S’aixeca. Dos minuts. Vingui a nosaltres el vostre regne. Posa la mà gelada sobre el ventre que allotjà el bebè no nascut. Faci’s la vostra voluntat. L’agulla espigada s’avança amb un moviment sec fins el sis romà, creu escoltar el cruixit del mecanisme, eixordador, dins del seu cap, tot i que sap que no és possible. Ja ve. No permeteu que caiguem a la temptació! La locomotora grisa sembla entrar amb fatiga i a càmera lenta, grinyola com protestant. L’olor a creosota l’envaeix i sent nàusees, però què importa, ja arribo, fill! Deslliureu-nos de qualsevol mal. Amen.

Dona un pas endavant i salta a la via.

Relat. Contes de Grimm

Imatge: Palau Baltà (Palau Babau). ACAP. Fons Vinseum.

Li van dir que era una princesa. Que casa seva era un palau fortificat. Que sempre la despertaria el cant dels ocells. Li van dir que cada dia pentinarien els seus cabells llargs i suaus, i que la vestirien amb túniques de seda. Que viuria envoltada de música i que un príncep li llegiria poemes d’amor davant de la llar de foc, ajaguts sobre la catifa. Que les fades, entre somriures i saltirons, solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués. Tot això li van dir , entre contes de Grimm i nines vestides de color rosa. I ella s’ho va creure.

Ara plou, està dempeus davant del Palau Baltà, i el mira. No és un castell molt gran, però hauria estat suficient. Observa els merlets des dels quals hauria esquivat les fletxes i la galeria amb finestretes per la qual hauria pogut passejar tot observant el decurs dels dies tranquils. Mentre hi pensa nota que el vent canvia de direcció i intenta protegir-se millor amb el paraigua, però sent una fiblada al canell i, enrabiada, acaba llançant-lo. Ha de tornar al pis minúscul on viu amb el seu escarceller abans no la trobi a faltar.  Demà serà un altre dia, sí, i potser, si ell beu prou aquesta nit,  no la despertaran els seus crits. Podrà escapar-se a ca la Remei, que li arregli els cabells que s’ha tallat de qualsevol manera en un arravatament d’ira per tal que la propera vegada no tingui d’on arrossegar-la; la bona de la Remei no li farà cap pregunta. Sap que quan arribi a casa i la vegi sense la seva cabellera i amb el blau a la galta esquerra, dissimulat sobre el maquillatge barat, es penedirà un cop més i pot ser que, fins i tot, plori, i  l’envolti en una abraçada amarga que accentuarà el dolor de les costelles i encara més el de l’ànima. I ella sentirà tristesa i pena per tots dos, i voldrà creure que no, que no tornarà a passar mai més.

Per això ha de tornar.

Però abans es mira la tribuna, la finestra coronella, i pensa que ella hauria d’estar allà, contemplant la pluja, en pau.

Perquè li van dir, li van repetir, que ella era una princesa.