Relat: Muses

Anita Patrizi Granieri, artista de la companyia d’opereta d’Amadeo Granieri. ACAP. Fons Vinseum

Feia massa que estava bloquejada i això em desesperava. Però, una tarda, sense saber-ho, la meva filleta em va ajudar. Va mostrar-me l’arbre genealògic que estava fent: en una cartolina havia enganxat les nostres fotos; les cares dels seus besavis estaven dibuixades. Em va cridar l’atenció que havia escrit les sigles i no els noms complets, i, d’una ullada, vaig detectar que les del meu avi matern eren errònies, i li vaig fer notar. “No, m’ho va dir la iaia”. Vaig arronsar les espatlles i vaig tornar al meu despatxet a conjurar les muses; això sí que m‘angoixava.

Aquella nit, com totes, donava tombs al llit mentre escoltava la respiració profunda del meu home, quan, de sobte, em va venir al cap l’arbre genealògic. Estava segura que les inicials del meu avi no eren A. V. P, sinó A. V. M. Les tenia gravades al cap d’ençà que, feia tants anys, mentre tafanejava, havia trobat la carta i la foto en una caixa de records de la mare; per algun motiu, les vaig voler retenir i, impulsivament, les vaig prendre i amagar sense dir-li res.

Em vaig aixecar silenciosament i vaig tornar al despatx. Les tenia al darrer calaix, sota clau; eren una prova de la infidelitat del meu avi, a qui jo havia venerat, i no calia escampar-ho. La foto era la d’una cantant famosa, ho havia comprovat; estava dedicada de forma molt genèrica. Ella tenia les celles arrufades i la mirada perduda, un posat de patiment. La carta era breu. “Amor meu; vaig sostreure la teva fotografia i la conservaré sempre. Només Déu sap si ens tornarem a veure i, almenys, em restarà el consol de contemplar els llavis que van dir “ti amo”, els ulls que vaig besar. Promet-me que em faràs saber allà on ets, que no m’oblidaràs, que tindré un lloc on enviar-te quatre lletres que mantinguin viu el foc que crema els nostres cors i que atia la certesa que el nostre és un amor prohibit. Àngel meu… la teva veu dolça m’acarona, sempre volaré amb tu.  A. V. M”.

Era una història molt romàntica; què va fer que no l’enviés, aquesta carta?

Llavors vaig comprovar que les inicials eren les que jo recordava, no les d’arbre genealògic. La mare devia badar. Perquè… l’avi es deia Antoni Vila Pàmies i l’àvia Aurora Vivó Martí. Vaja. No encaixava. Potser la carta no era de l’avi, doncs?

Vaig restar pensativa, observant la bellesa d’aquell rostre. Fins que ho vaig veure. Martí. A. V. M.

Vaig esclafir a riure. Com no ho havia vist abans? Estimada i preciosa àvia! Tan dolça i menudeta que la recordava, quants secrets es va endur…

En silenci li vaig donar les gràcies.

Tenia, per fi, una nova història per escriure.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari