Relat: Ales de purpurina

Imatge: Cavalcada de Reis Mags a Vilafranca, 1985. ACAP. Fons Tothom

Aquell any, l’hivern havia arribat abans d’hora i amb molta cruesa. Tot i anar amb l’abric tan calentó que la cosina li havia regalat quan li va quedar petit, i embolicada amb la bufanda i el barret que l’àvia li havia teixit l’any anterior, l’Aina tremolava.  No entenia com la mare tenia prou amb aquella jaqueta tan prima; de fet, tenia les galtes vermelles i la mà gelada, i quan respirava semblava que estava fumant.

−No tens fred, mama?

Però ella va fer que no amb el cap. Llavors, l’Aina va escoltar la música de la banda que precedia les carrosses dels reis, i ja no hi va pensar més. Aquest era el dia més important de l’any. Tenia un nus a la panxa i es moria de ganes per saber si l’hi durien la nina que havia demanat, un bebè que plorava de veritat quan li treies la pipa.  Però, de moment, s’hauria de conformar amb veure els músics, els malabaristes, els nois que calçaven xanques, els que treien foc per la boca, i, per fi, en Melcior, el seu preferit. Anava assegut al tron, que havien guarnit a banda i banda amb uns ventalls enormes fets, l’Aina n’estava convençuda, amb plomes dels ocells exòtics que tenien a l’Orient. Davant de tot de la carrossa hi havia un cofre; estava semiobert i no es veia el que contenia. L’Aina va pensar que potser eren regals, però li va semblar que era massa petit, així que va preguntar a la mare.

−Filla, dins d’aquest cofre porten la màgia.

L’Aina no ho entenia.

−Si portessin la màgia aquí dins, mama, se’ls escaparia!

La mare li va fer un petó i l’Aina va notar contra la galta el nas congelat d’ella.

−No, princesa, és al revés. És la màgia dels nens la que entra dins aquest cofre. Els reis la recullen i en tindran per tot l’any.

L’Aina va quedar ben parada. Els nens també eren màgics? No ho acabava d’entendre, era quelcom que hauria d’investigar.

Aquella nit va anar a dormir molt d’hora. El pare la va dur al llit a cavallet, li va fer quatre pessigolles i la broma de treure el dit gros del peu pel forat de les sabatilles d’estar per casa; l’Aina es moria de riure amb això. La va acotxar i li va fer un petó al front. Estava molt nerviosa però esgotada, així que es va adormir ràpid. Fins que uns sorollets la van despertar. Es va incorporar d’una revolada. El que va veure la va deixar sense respiració: tres petites fades daurades i amb ales de purpurina, volaven al voltant d’ella.

−Vols saber què hi ha dins el cofre, petita Aina? −va demanar una d’elles mentre feia saltirons amunt i avall.

Incapaç d’emetre cap so, però molt emocionada, l’Aina ve fer que sí amb el cap. Llavors, la van prendre de la mà i van tibar d’ella. Una força enorme l’empenyia cap a davant, un vent càlid li arremolinava els cabells, el cos no li pesava gens, i tot de colors i llums brillants anaven i venien, mentre escoltava petites rialles que la van posar molt contenta així de cop; quan va veure que al fons hi havia el cofre, va tancar els ulls i es va deixar portar fins que va notar els peus a terra i els va tornar a obrir.

Estava envoltada de camps de flors de mil tonalitats diferents que s’estenien fins l’infinit.

−Què és tot això? −va preguntar.

Una de les fades va estendre les manetes, com volent abastar-ho tot:

−Son les flors dels nens, Aina. Cadascú té les seves, i amb elles fabriquem els regals que els reis els porten.

−Amb flors?

−Sí. Vols veure la fàbrica?

La van dur sobrevolant els camps, que, des de l’alçada ho veia, dibuixaven un cercle perfecte, fins a un edifici de vidre transparent situat al centre de tot. Dins, milers de fades daurades s’afanyaven a processar les flors; era una cadena de muntatge que a l’Aina li va recordar la fàbrica d’en Charlie, però aquí no obtenien xocolata, sinó tot tipus de materials: teles, fustes, plàstics, cotó, farina… Com era possible obtenir tot allò amb flors? Més endavant, amb les seves pròpies mans, un altre grup de fades teixien, pintaven,  modelaven,  cuinaven, fins obtenir qualsevol objecte imaginable. Quan van arribar al que semblava ser el magatzem, la van dipositar al terra.

−Tot això són regals? −va preguntar, davant d’un prestatge enorme amb nines, roba, caixes de dolços, sabates i… pots de llenties, ampolles de llet, barres de pa, caixes de medicaments…

Tot era molt estrany. Les fades la contemplaven somrients.

−T’agrada? Segurament no n’hi haurà per tothom, però cada any plantem més flors que creixen amb la vostra màgia, i els reis arriben més i més lluny.

L’Aina es va posar trista.

−Voleu dir que… no tots els nens tindran regals?

−Lamentablement, així és.

−I hi ha nens que es demanen menjar o medicaments?

−Sí, Aina. Demanen el que necessiten. El que no tenen.

L’Aina rumiava.

−I… els pares no tenen flors?

−Depèn de la màgia que tinguin els seus fills. Però ara, prou de preguntes. Vols veure les teves flors?

La van dur a la cadena de muntatge. Preparada per ser processada, una caixa amb flors vermelles duia una etiqueta amb el seu nom. No va poder evitar alegrar-se’n.

−Oh! I d’aquí en fareu la nina que vaig demanar?

−Si és el que vols, sí. Però només en tindràs per la nina, perquè és molt costosa de fabricar.

L’Aina va fer que sí amb el cap.

Però llavors va pensar que…

−Potser si fabriqueu una nina més senzilla, podeu aprofitar unes quantes flors per algú altre…

Les fades es van mirar entre elles. Van començar a cantar una cançó dolça que va apaivagar el soroll de la fàbrica, l’Aina va sentir-se exhausta, es va relaxar i va quedar profundament dormida.

L’endemà, quan es va despertar, només podia pensar en els regals. Va  cridar els pares i van anar cap al menjador. Hi havia tres paquets sota l’arbre de Nadal. La mare i el pare semblaven ben sorpresos. L’Aina va obrir el seu: no era la nina que havia demanat, però també era una preciositat! Estava feta de roba, amb els cabells de llana de color blau, la carona pintada, i duia un vestit lila amb volants i botons de nacra. La va abraçar i de seguida va saber que seria la seva amiga per sempre. Llavors la mare i el pare van obrir els seus. A la mare li havien dut un abric de llana. Al pare, unes sabatilles d’estar per casa d’allò més calentones. La mare es va emprovar l’abric, tan contenta! Quan va ficar la mà a la butxaca va trobar quelcom que va treure.

−Què és això? −va dir.

Eren unes ales de purpurina.

−Potser han sortit del cofre màgic, mare −va dir l’Aina, picant-li l’ullet.

La mare va somriure.

L’Aina també.

Totes dues sabien que sí.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari