Relat: Avui per mi, demà per tu

Imatge: tractor amb rodes de ferro. ACAP. Fons: L’Abans.

No pot ser! La roda punxada. No té ni idea de com canviar-la. Són les set del matí i en mitja hora ha de estar a l’hospital. I ara què? Mira a dreta i esquerra i ho veu clar: el Dídac ja deu estar al taller. S’hi dirigeix i pica amb força.

−Què passa? −pregunta el Dídac, mentre aixeca la persiana. Ja va vestit amb la granota i fuma amb parsimònia.

−Dídac, ajuda’m! −suplica l’Àngela−. Tinc la roda punxada i no puc arribar tard!

Ell somriu i nega amb el cap, tot condescendència.

−No són ni les vuit que ja m’emprenyeu!

L’Àngela es frega les mans.

−Va, si us plau, no et facis de pregar. Si us plau!

Ell torna a entrar al taller i surt sense la cigarreta i amb un cabàs ple d’eines. Ella respira alleujada, l’agafa pel braç i el condueix més enllà, on té aparcat el cotxe. Ell s’ajup i s’ho mira de prop. Després s’aixeca, fa dues passes enrere i es posa les mans a les butxaques. L’Àngela l’interroga amb la mirada. Què?

−De veritat que no saps canviar una roda? Una tia tan competent com tu? −etziba ell.

 −Dídac! Posa-t’hi, per favor! Ja et duré a esmorzar demà quan surti de guàrdia, però no perdis més temps, per l’amor de Déu!−replica, exasperada.

 −Val, val! −obeeix. Busca la de recanvi. Treu el gat i comença a aixecar el cotxe.

 Ella consulta el rellotge. Camina amunt i avall neguitosa. Ell treballa amb seguretat i ràpid, però l’observa de reüll.

−Saps? −diu el Dídac, sense deixar de fer anar les mans−. El meu avi tenia un tractor dels primers que van arribar a Vila.

Va, que ja ho tens, pensa l’Àngela, ara no te m’enrotllis.

−Quan era petit m’hi deixava pujar. Era una bèstia de tractor, i tenia les rodes de ferro!

−Ah, sí?

−Sí. Jo crec que les dones aniríeu més bé amb cotxes amb rodes de ferro. No tindríeu aquest problemes −conclou, esclatant de riure, mentre treu  el gat i comprova amb el peu la fermesa de la de recanvi.

−Ets un imbècil, Dídac! –diu ella, mentre l’ajuda a recollir les eines.

A la nit, just quan es disposa a fer una petita becaina, després d’un dia pràcticament reclosa al quiròfan, sona de nou el telèfon. La infermera d’urgències.

−Una rectorràgia, Àngela. Un home jove. Està estable, diu que ha començat aquesta tarda. Sembla hemorroïdal, però està molt nerviós. Pots baixar ara?

Ves, quin remei.

 La infermera l’espera i li dona detalls. Trenta nou anys, cap malaltia, tensions i freqüència cardíaca correctes. Quan entren al box l’Àngela s’atura de cop: és el Dídac!

−Nen! Què t’ha passat?

Ell la mira enrojolat.

−Ja veus…

−És la primera vegada?

Ell assenteix.

−Apa, doncs. A la llitera. Hauràs de baixar una mica pantaló i calçotets, i posar-te en posició fetal −li explica, mentre es posa uns guants.

−No!−protesta ell.

−Sí −assegura ella, amb fermesa.

Un cop el té amb el cul en pompa, l’Àngela es situa a la seva esquena. Li frega el braç suaument per tranquil·litzar-lo.

−És un moment, Dídac. Mentrestant… −somriu amb malícia−, per què no li expliques a la companya allò tan interessant del tractor amb rodes de ferro, rei?

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari