Relat: Comiat

Arxiu Comarcal Alt Penedès

Estimada:

Sabia que se t’endurien. Però, tot i que m’haig de sentir agraïda perquè ha estat més tard del que preveia, malgrat que hem tingut temps de retallar lentament, fil a fil, la xarxa que ens mantenia unides, a pesar que he estat una estudiant model i he après, mot a mot, la llei que regula el pas del temps, la teva partida, finalment, estaborneix els meus sentits, fa decandir la meva impetuositat. Feblesa, en diuen uns. Temperància, en diuen altres.

M’has acompanyat arreu. Com una fada entremaliada entortolligada a les meves faldilles o camuflada entre els meus cabells,  m’has xiuxiuejat allò que creies que havia de fer, i jo, sempre saturada de dubtes existencials, t’he fet cas més cops dels que qualsevol persona raonable consideraria acceptable. M’has fet entrebancar una i altre vegada! I doncs, per què et valoro tant? Per què em dol tan profundament aquest comiat?

Potser perquè m’has ensenyat a somriure des de dins, sense tenir en compte el que la resta del món n’opinés.

Potser perquè, fins ara, m’has permès dormir assossegada creient que totes, totes les columnes que sostenien la meva llar eren indestructibles.

Potser perquè has estat el far dels camins que semblaven no menar enlloc.

El dia d’ahir va despertar fred i silenciós. Les volves de neu interpretaven una melodia que només nosaltres podíem percebre. De seguida que vam obrir els porticons de la finestra i vam veure la grisor, totes dues ho vam saber. En un gest absurd, ja que la fredor va per dins, ens abrigàrem tant com vam poder i arranjàrem el carro. El matxo es movia amb mandra i lentitud, com si es solidaritzés amb la nostra melangia. Quan vam arribar a aquell carrer, llarg i estret, un home ens esperava. Vestia un abric gris i duia una maleta; vaig pensar en els lladres del temps que perseguien la Momo.

Qui roba temps, roba innocència.

Se’t va endur dins la maleta.

Ara ja soc plenament adulta.

Mentre observava com t’allunyaves, em preguntava si podré tornar a somriure amb naturalitat. Si podré sentir-me segura a la llar. Si hauré de recórrer camins en la foscor.

Només em resta veure’t reflectida als rostres dels meus fills. Et deixo, doncs, estimada. Els he promès que guarniríem l’arbre de Nadal.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari