Relat: Contes de Grimm II

Ens van dir que érem princeses. Que casa nostra era un palau fortificat. Que sempre ens despertaria el cant dels ocells. Que cada dia pentinarien els nostres cabells llargs i suaus. Que ens vestirien amb túniques de seda, que viuríem envoltades de música, que un príncep ens llegiria poemes d’amor davant la llar, que les fades solucionarien d’un cop de màgia qualsevol problema que s’esdevingués i… tota aquesta merda ens van dir, entre contes de Grimm i nines vestides de color de rosa.

Ella s’ho va creure.

Però jo no.

I vaig fugir dels estereotips. A un altre país, a viure en un pis insignificant, de lloguer, però cuirassat per la convicció que soc independent, vàlida i capaç; envoltada pel soroll de la ciutat que em recorda que no estic sola. Em vaig tallar els cabells per pentinar-me amb facilitat  i vesteixo amb texans, samarretes i sabates planes que em permeten caminar més ràpid. Per arribar a temps arreu. Per perseguir els meus somnis, que, per suposat, no passen per esperar lectures de poemes escrits per altres. I els problemes… els problemes els soluciono jo; aquesta es la màgia de la meva vida.

Però avui…

Avui fa cinquanta setmanes que la meva germana va morir a mans del seu príncep blau.

No va trobar el palau, no va escoltar ocells, li van arrencar cabells i es va cobrir el cap amb mocadors de fibra sintètica, res de seda. L’única música que la va envoltar va ser la dringadissa de gots plens de whisky barat. I en lloc de poemes li van declamar, a davant dels fogons, com era d’idiota,  de lletja i de puta de cantonada.

On eren les fades, llavors?

On era jo, llavors?

Cinquanta setmanes…

I encara no soc capaç de desfer-me de les seves cendres. No hi ha nit en que, abans de tancar els ulls, no li demani perdó per no ser-hi. La llibertat té racons foscos? Tinc temptacions de sentir-me buida però m’hi nego; perquè conservo el seu somriure dolc i innocent, el mateix que ell va menysprear. Ara, de tant en tant, m’escapo al bosc a gaudir del silenci i el cant dels ocells; o visito castells medievals que li haguessin encantat, i la veig allà, asseguda al costat de la finestra amb un llibre a les mans.

Estimada germana.

Ens van dir que érem princeses.

Jo no m’ho vaig creure.

Però tu sí.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari