Relat: El campanar

Imatge: Inèdita, fons particular Scherzo

La Berta es congratula: els cent-setze esgraons han valgut la pena. L’expressió de la Fiorella s’ho val. Coneixedora del neguit que encalça la seva amiga des de fa un parell de setmanes, va pensar que una experiència diferent l’animaria, i la var convidar a fer una visita nocturna, amb un grup reduït, a dalt del campanar de Santa Maria. Ara, amb una copa de cava a la mà, i amb Vilafranca vestida de gala amb els llums nadalencs als seus peus, ho confirma. La Fiorella somriu embadalida. La Berta li fa un copet de colze.

−Ho veus? Aquests moments fan que tot valgui la pena. No m’agrada veure’t preocupada.

La Fiorella sembla tornar a la realitat i desdibuixa el seu somriure.

−Mia cara… si és que no puc més amb aquest dilema… No dormo, no menjo, és una agonia!

La Berta posa els ulls en blanc.

−Neneta, de veritat, deus ser l’única tia del món que es maleeix per tenir dos homes ballant-li les aigües.

La Fiorella arrufa les celles.

−Què vol dir “ballar l’aigua”? Jo només sé que son dues propostes de matrimoni… Matrimoni! I jo m’estimo a tots dos!

La Berta fa un darrer glop i l’abandona un minut per pregar al jove que acompanya al grup que li torni a omplir la copa . Quan torna, li proposa elaborar la típica llista de pros i contres:

−No serveix per res −aclareix la Fiorella−, ja ho he intentat. Tos dos són macos, tos dos són afectuosos, divertits, assenyats, tots dos es guanyen bé la vida, ja ho saps, questo.

La Berta assenteix mentre s’acaricia la barbeta; sembla Sherlock Holmes analitzant pistes, només li manca la pipa. La Fiorella deu saber què està pensant, donat que somriu.

−È una porca, Berta!

La Berta arronsa les espatlles.

−Mira, Fiorella, t’explicaré quelcom que sé gràcies al meu avi, a qui li agrada molt la història de Vila, la secció dels Retrats Vilafranquins del 3 de Vuit, i tal.

La Fiorella fa un glop de cava i es disposa a escoltar atentament.

−Aquest campanar, princesa, no sempre ha estat així.

−No?

−No. L’església és del segle tretze, no em facis dir l’any que no ho sé, i van aixecar el campanar aprofitant els fonaments d’una torre que es deia Dela. Però a finals del segle dinou van voler reformar-lo perquè els semblava massa baix i xaparro, així que van construir al seu voltant un de nou més alt i, per tant, molt més estilitzat. Però també més inestable. Al poc d’acabar-lo, els hi va caure. Llavors van recuperar aquest, de proporcions més petites, però ferm i resistent.

La Fiorella mira divertida la Berta.

−È vero?

−De veritat, creu-me. Hauries d’escoltar l’avi, sap un tou de coses sobre Vila, ha llegit el llibre verd i tot, un totxo que ve a ser com una crònica de la ciutat.

−Vaja… Molt interessant. Però… que té a veure això amb el meu dilema, Berta? − pregunta la Fiorella, desconcertada.

La Berta riu.

−Nena, no captes el símil? A igualtat de condicions sempre és preferible una torre més curta i més ampla, més resistent i poderosa, que una més alta i esvelta però que a la primera de canvi fa figa.

La Fiorella es cobreix la boca amb la mà, i amaga una riota.

−Però tu com saps… ? Jo no t’he dit mai..

La Berta aixeca la copa amb intenció de fer un brindis amb la seva amiga, i pica l’ullet.

−Vilafranca és preciosa però petita, Fiorella. Quan portis una mica més de temps aquí m’ho confirmaràs.

Les joves brinden i tornen a contemplar, en silenci, la ciutat plena de vida. Llums, alegria, torres que cauen…

Torres que cauen! Ni parlar-ne! La Berta mira de reüll la seva amiga, que es mossega suaument el llavi inferior. No pot evitar riure! N’està segura: la Fiorella la ha pres una decisió.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari