Relat: El gra i la palla

L’Alba sap que hi haurà un abans i un després. Serà quelcom com el darrer sopar, amb traïcions incloses. Les seves quatre amigues riuen i fan l’imbècil amb les copes a la mà, com adolescents amb potes de gall. Però avui no li fa gràcia veure-les coquetejar amb els de la taula del costat i s’alegra quan les veu reaccionar davant el “Despacito”  i dirigir-se cap a la pista. A la Tània la reté.

-Espera, necessito parlar amb tu.

Ella la mira amb incredulitat.

-Nena, no pots esperar? M’encanta aquesta cançó!

-Si us plau -prega l’Alba.

L’altra posa els ulls en blanc i seu.

-Va, digues. Què passa? El Toni un altre cop?

L’Alba es mossega el llavi.

-Sí i no. Escolta, tu i jo… ens coneixem des dels quinze anys, oi? Hem viscut de tot. Hem rigut i hem plorat. Ens hem barallat. Ens hem reconciliat. Perquè hem estat les millors amigues, infatigables. El grup ha anat canviant però tu i jo sempre ens hem mantingut unides, oi?

La Tània arronsa les espatlles i assenteix; treu el tabac de la bossa mentre mira de cua d’ull les altres tres, que ballen com si no hi hagués un demà.

-Nena, deixa’t estar de palla. Ves al gra.

-Val -respon l’Alba-. Sé que t’has tirat al Toni.

La Tània estossega. Deixa la cigarreta de banda, els ulls esbatanats.

-T’ho ha dit ell? -balbuceja.

L’Alba fa que sí.

-Va ser un cop, Alba, només un cop. La setmana passada, tu estaves a Madrid. No sé com va anar, havíem begut, jo havia tingut un mal dia a la feina, i ell em va escoltar, saps?, i em va abraçar, i una cosa va portar a l’altra, i no sé com, estàvem a casa i bé… no ha tornat a passar ni passarà, perquè jo no… i ell a mi no… i tu, ets la meva amiga, i ell a mi no…

L’Alba l’atura amb un gest de la mà.

-No t’enrotllis, tia. Ara ets tu qui remenes la palla.

-Val -respon la Tània-. Que va ser un polvo desesperat perquè anava borratxa i ni tan sols em va agradar. Ho sento molt.

L’Alba sospira.

-De fet sí, ho has de sentir, molt més que no pas jo -diu, fent un glop llarg a la copa. -El Toni i jo fa sis setmanes que ho vam deixar estar. Encara convivim, com amics, fins que un dels dos trobi un altre lloc. Però no ho farem públic fins que no ho tinguem tot organitzat.

La Tània es cobreix la boca amb la mà.

-Amiga! Quin ensurt! Així tot canvia, oi?

L’Alba mig somriu.

-Responc amb palla o vaig al gra?

La Tània comença a devorar l’ungla del seu polze.

-Palla.

-D’acord. És molt lamentable tot plegat, perquè vas anar al llit amb qui creies que era la meva parella, i això em fa molt més mal que el fet en sí, perquè jo al Toni fa temps que no me l’estimo com a amant, però per tu hagués posat la mà al foc. I ara, allò que teníem tu i jo, no sé… et miro i no et conec, perquè tu podries haver estat valenta i sincerar-te però no ho has fet i llavors…

La Tània l’atura amb un gest de la mà:

-D’acord. Al gra -li prega.

-Val. Ves a la merda. No vull saber res més de tu.

La Tània fa que sí amb el cap i desvia la mirada.

-Què dur, aquest gra.

-No tant humiliant com la palla amb què volies entabanar-me.

La Tània la mira, els ulls amarats.

-I ara què?

-Ara res, amiga. Ara ja, res.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari