Relat: El secret del feixista

Símbol falangista a la capella de Sant Pelegrí, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Griselda seu al sofà, esgotada després de dos dies de vetlla. Els de la funerària s’acaben d’endur l’oncle. El vell es resistia a dinyar-la, tot i que els metges de pal·liatius han mirat de proporcionar-li el que en diuen “mesures de confort”. Mira al seu voltant. El pis necessitarà una neteja en profunditat per eliminar aquella olor a tancat i humitat barrejada amb els efluvis de la malaltia. Però abans ha d’acabar de buscar. Ja ho ha estat fent, aprofitant el son intranquil de l’home, però no se n’ha sortit. I no té gaires esperances: només queda per regirar el menjador i seria estrany que, tan murri com era, hagués deixat documents importants o diners a un lloc tan accessible. Vaja… Accessible, segons es miri. A part de la taula, on s’amunteguen diaris i estampes de sants diversos, i del moble de l’any de la picor, amb el corresponent mirall i atapeït de figuretes de porcellana, hi ha, escampades per arreu, piles de llibres que a penes permeten passar. Bé, per treure el cadàver han hagut d’apartar uns quants que ara formen una muntanya de coneixement al costat de la porta del passadís. Sospira i s’hi posa.

Primer regira el moble. Però als calaixos només hi ha estovalles esgrogueïdes i coberteries desaparellades. Tot per llençar. S’endinsa al laberint d’enciclopèdies apilades i li crida l’atenció un racó on hi ha set o vuit àlbums de fotos. Alguns són de la família, altres son de l’oncle vestit amb l’uniforme de la Falange i envoltat d’altres sicaris en agradable germanor. Això la fa pensar en el quadre de Franco que hi ha penjat a l’habitació. S’hi dirigeix i el despenja. Serà el primer que cremarà, es diu, tot preguntant-se com pot ser que tota aquella merda encara sigui present als nostres dies. Torna al menjador i, des de la porta del passadís, la veu. És una caixa de cabdals, sense dubte, i està al prestatge, només parcialment tapada per un retrat de l’infame, com és que no l’havia vist abans? Té la clau posada… mal senyal, res per amagar, segur. La destapa. Uns quants bitllets, no més de mil euros, això era tot? I a sota un sobre: papers del banc, s’hauran de repassar; les escriptures dels tres pisos! Bé! I què mes? Una nota. Un codi?

4324 141543132421421143 1531 32153343112415 43154211 414515 3334 15421543 441133 4434334411 13343234 35114215132411, 43341242243311. 35154234 3334 4415 2311221143 243145432434331543. 2315 141524111434 44341434 11 311143 1331114224431143. 51245111 14243443 54 51245111 154335113311

La Griselda s’enfurisma. Què és aquest joc absurd? Embolicant la troca i mofant-se dels altres fins el darrer moment! Vell decrèpit, feixista, desagraït i tortuós, ja li està bé haver-se mort sense ningú que el plori!

I surt del pis tancant la porta d’un cop sense fixar-se en el llibre que hi havia al costat de la caixa de cabdals, un avorrit clàssic d’un historiador grec, un tal Polibio.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari