Relat: El viatge

Ferrocarril, via única. 1977-1980. ACAP. Fons: Vinseum.

Al Dídac li fa il.lusió viatjar en tren. És molt d’hora i no hi ha massa passatgers. El pare, assegut al davant, sosté un llibre però no l’obre, sinó que mira més enllà, a algun lloc indefinit. La mare tampoc xerra; ha recolzat el cap sobre el seient i té els ulls tancats; però no dorm, perquè li té la mà agafada i, de tant en tant, li estreny amb suavitat. Els adults són una mica avorrits. Així que decideix observar el paisatge a través de la finestra.

Està clarejant. Veu vinyes i vinyes. Encara no tenen fulles. Hi ha ametllers vora de les vies que ja estan florits; arriba la primavera. Lluny, un tractor feineja entre els ceps. Li encanten els tractors i les grues. Quan era petit els reis li van portar un camió de les escombraries de Playmobil. Bé, els reis no. Els nens de la classe diuen que els reis són els pares i ell s’ho creu. Però de moment no ho ha preguntat a casa. I si quan descobreixen que ja ho sap deixen de comprar-li regals? Quan en va sentir a parlar per primer cop es va emprenyar, perquè està cansat de que li diguin que no s’ha de mentir. Potser quan tingui fills no els enganyarà. Però no ho sap del cert. Allà hi ha la masia que es veu petita des de la carretera! Des del tren està més a prop. Li encanta la part de dalt, una galeria amb arcs de color blanc, des d’on podria llançar avions de paper i fer concursos amb en Quim, a veure qui aconsegueix fer-los arribar més lluny. Quan sigui gran voldrà viure en un lloc com aquell i jugar a fet i amagar. Deu costar molts cèntims, però els tindrà, perquè serà enginyer, com el pare, i construirà autopistes. Cavalls! En compta cinc. Com li agradaria aprendre a muntar! La mare no vol que munti a cavall ni que vagi als cars ni a esquiar perquè diu que no li convé i que és perillós. És una llauna, els seus amics sí que fan aquestes coses. Una granja, vaques! I cultius. Un edifici gran amb molts camions a fora. El paisatge canvia. Fàbriques. Una ciutat. Pisos. Ja no li agrada el que veu. Tira l’al·lè sobre el vidre i dibuixa amb el dit una cara de gos que li va ensenyar la mare. Esborra i hi torna. Un núvol. Deu ser guay volar en avió, el pare ho fa sovint. Ser petit és un rotllo. Desitja molt fer-se gran ràpid.

Li diuen que ja arriben; el pare pren d’entre les seves cames la maleta. El tren s’atura i baixen.

Caminen per l’andana i continuen en silenci.

-Està molt lluny? -pregunta; es sent una mica cansat.

-No, rei -li respon la mare, mirant-lo amb un somriure.

-M’hi he de quedar molt de temps?

Ella es deté i s’ajup per posar-se a la seva alçada. Pensa que els ulls li han crescut o la cara li ha quedat petita. El pare ha continuat caminant i s’ha parat més enllà, però no es tomba.

-No ho sé, amor meu -diu, pentinant-lo amb la mà.

El Dídac arronsa les espatlles. En dos o tres minuts hi arriben. Hospital d’Oncologia Infantil, llegeix a l’entrada.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari