Relat: Entre columnes de pau

Imatge: Claustre del Convent de sant Francesc. ACAP. Fons Vinseum.

Em planto davant la gran prestatgeria i busco. Inclino lleugerament el cap per llegir els títols i els autors. Recorro amb la mirada les esquenes dels meus tresors, els faig moixaines amb la punta dels dits, espero la crida silenciosa d’algun d’ells, sempre ha funcionat.

Tot està als llibres, vaig aprendre. No pregunteu on ni de qui. És quelcom que sembla insert al meu codi genètic, tan arrelat com la cadena d’aminoàcids amb què sintetitzaré l’albúmina o les immunoglobulines o qualsevol enzim. I no està subjecte a mutacions. És així, ves; no canviarà mai.

Quan era nena m’hi perdia. Els millors records d’infància són aquells protagonitzats per alguna lectura: una història d’Enid Blyton llegida en veu alta a l’escola, compartida amb els companys que tant em marcarien, i amb el mestre que, ja desaparegut, em  feu de segon pare. Aquelles tardes d’estiu, estirada al sofà mentre tothom feia migdiada, acariciada per la corrent d’aire càlid i mandrós, devorant una novel.la ambientada a la guerra de secessió americana. L’emoció d’arribar a casa i trobar que la senyora del Círculo de Lectores hi havia passat i ens havia dut una altra aventura, una altra llavor de coneixement, una altra via d’escapament si venien maldades.

M’hi submergia. N’aprenia. Gaudia. Em feia gran. Somiava.

Amb els pas dels anys res no ha canviat. Espero els moments d’esbarjo literari  amb alegria i avidesa, i m’atreveixo −sí, sí, ho sé, és una blasfèmia!, però ho faig− a picar les tecles de l’ordinador creant històries com si fos escriptora, com si tingués el do. Atrevida! I, quan el dia a dia em supera, tanco els ulls i penso que, a la nit, abans de dormir, recollideta al llit, podré fugir-hi durant la breu estona que el cervell, esgotat, em concedirà.

Perquè, repeteixo, tot està als llibres.

No obstant, a mida que maduro me n’adono que cada cop és més difícil trobar-hi les Respostes. Potser perquè les Preguntes són més complicades. Potser perquè els sorolls de la ciutat no em permeten concentrar-me. De vegades voldria aturar-me, aïllar-me, i emprendre una recerca. Envoltar-me de columnes de pau, d’un jardí impregnat pel cant dels ocells, amb un pou central on tirar monedes i demanar desitjos. Llibre en mà, buscant la solució a les incògnites.

Hi ha massa coses que no entenc i la manca de fe en l’ésser humà m’aclapara.

Però no em rendiré. Continuo acaronant els lloms. Se m’acut que, possiblement, la resposta no està en les paraules sinó en el saber gaudir dels petit moments de plaer. Demà qui sap si hi serem. Avui, entre les pàgines, trobo una flor seca que em porta un record i somric.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari