Relat: Gàrgoles

Mentre el seu home cercava un estanc, la Glòria va restar dreta davant la portalada de l’església. Quants anys feia des del darrer cop que va passejar per la ciutat? Devien ser uns trenta. Llavors era una jove que creia en prínceps blaus i ànimes bessones. Va caminar pel lateral de l’edifici fins quedar als peus del campanar. A prop de cent esgraons la separaven de la millor panoràmica; segur que des d’allà podria veure la masia de la Carme i el Gerard. Almenys, des de la piscina dels germans sí s’observava la torre. Era inevitable recordar aquelles tardes d’estiu. Amb la Carme i les altres noies es torraven al sol, bevien còctels sense alcohol i xerraven sobre tots els ben plantats del moment. Tot i que a ella només l’interessava el Gerard. De vegades apareixia per allà, però mai a la mateixa hora, i la Glòria fonia amb la seva mirada àvida i reincident el rellotge de polsera. Quan menys s’ho esperava, escoltava el run run de la moto de gran cilindrada i el seu cor s’aturava. Es col·locava bé el bikini, encenia una cigarreta per semblar més sofisticada i esperava. Ell emergia de darrera les bardisses, les mans a les butxaques, els Levi’s i les vambes Adidas blanques immaculades; somreia perquè sabia que es menjaria el món. Dedicava una galanteria a cada noia i picava l’ull amb tendresa a la seva germana; el Gerard adorava a la Carme, i la Carme idolatrava al Gerard. Un dia, la Glòria va confessar a la Carme que estava ben enamorada del Gerard. La Carme la mirà sorpresa. “Bufona”, va dir, “ets molt mona, però no ets dona pel meu germà, creu-me”. I així era. Ho sabia. Perquè la seva família no era com la d’ells. El seu pare era un humil fuster que treballava infatigable per pagar els estudis de la seva filla, i la mare es guanyava la vida fent feines de neteja. La Glòria mai va pertànyer al món de les seves amigues d’escola. Quan el pare va morir, ella i la mare van marxar al poble de la família. Es van acabar els llibres, les amistats i el Gerard. Anys després va saber que els germans s’havien fet càrrec del bufet del pare i que portaven un tren de vida escandalós i privilegiat. Ella, en canvi, es va casar. Es va casar, i llestos. Amb l’Albert, el mecànic. Que no era un mal home, no. I, just quan, encara plantada als peus del campanar, es disposava a enumerar mentalment les virtuts del seu espòs, com per reafirmar la benevolència del destí, ell va aparèixer per darrera, li va pessigar el cul i li va xiuxiuejar que és deixés de ximpleries, que les esglésies eren per puritans, i que estava pensant en fer-li quelcom que segur que els capellans no aprovarien. Ella va somriure i es va deixar portar pel braç del seu home, que l’empenyia amb suavitat en direcció contrària. Però abans es va aturar un instant i va tornar a mirar cap amunt. Les gàrgoles, entre divertides, arrogants i desafiants, semblaven observar-la. Es va preguntar en quin moment havien desintegrat amb el seu alè aquells somnis de joventut.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari