Relat: Límits

Imatge: creu de terme de La Pelegrina. ACAP.

Una guàrdia dura, no has pogut dormir. L’espurna d’atenció que et resta la necessites per controlar els vehicles que t’avancen, els camions que canvien de carril senyalitzant amb tot just un segon d’antelació. La boira no ajuda. Gelida. Va, que ja hi ets. La calefacció t’endormisca; l’atures. Engegues la ràdio. El murmuri de les notícies garanteix la teva vigília. Els presos, pobrissons. I els imbècils de torn amb discurs colonialista. La vaga que si sí, que si no. Ves, què hi farem?, si n’hi ha, l’hauràs de recolzar. Els pressupostos. Veneçuela. Brexit. I tornes a tenir son fins que en parlen de nou. Et despertes de sobte i pares la ràdio.

Ja n’hi ha prou, d’això.

Després de tants anys, per què ara aquest retorn salvatge? Aquesta esgarrapada brutal de la memòria? Com a adulta que ets, t’has esforçat. Teràpia d’exposició, en deien, a les classes de psicologia mèdica. Has escoltat les reivindicacions de les víctimes tancant, això sí, els punys, fins clavar-te les ungles al palmell, notant la mirada preocupada de l’Albert al teu clatell. I, en un acte de valentia extrema, potser temeritat, has escoltat “Corvus”.

No has plorat. No has gemegat.

Però ja n’hi prou.

Sant Sadurní i un idiota que se’t creua per davant per tal de prendre la sortida al darrer moment. Colpeges el clàxon amb fúria i els ulls se t’amaren de ràbia. Els llavis et tremolen i del teu pit emergeix un sanglot incoercible. No t’hi veus. T’atures al voral.

I plores, ara sí, el cap sobre el volant, les mans engrapant-te els cabells, agafant-s’hi com per no caure qui sap on.

Recorda d’una puta vegada i assumeix-ho!

No era un capellà. No era un mestre ni un entrenador. Era algú molt més proper. Aquella nit el pànic no et va deixar parlar. I les posteriors, ja a casa, sana i estàlvia, la certesa d’haver viscut quelcom brut no et deixava cridar quan tenies malsons, i xisclaves “¡mare!”, però cap endins, ningú ho escoltava, només tu.

Només tu i ell.

I totes les vegades que el vas haver de veure i tolerar, durant anys.

Fins que ho vas explicar i llavors…

No va passar res.

Capellans, creus, mals moments, que en diuen, excés de confiança. Infàncies esquinçades. Fins quan? Fins on? On són els límits?

I ara que ja has plorat i gemegat i acceptat que vas estar sola, ara, engega la ràdio i deixa de tenir por.

Ho fas.

Tot ha passat.

I la Terribas que conclou que “hi ha dies que fer aquesta feina és molt difícil”. Perquè…

Fins quan? Fins on?

On són els límits?

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari