Relat: Los árboles mueren de pie

Imatge: cartell d’obra de teatre representada al Casino. ACAP. Fons: L’Abans.

L’avió s’enlaira. La Sira tanca els ulls. Li agrada la sensació del seient empenyent-la, un còctel d’adrenalina i endorfines joguinejant pel seu torrent sanguini com criatures esvalotades corrent, sense ordre ni concert, darrera d’una pilota de plàstic. Aquest no és un vol qualsevol; la durà lluny, per un temps indefinit, a la recerca d’una feina diferent, amistats per construir, experiències i, potser, l’amor. Mira per la finestra i pronuncia un últim adeu. Hi deixa part de la joventut, disbauxa universitària, algun amic −més aviat pocs−, i la família. Després de traspassar el detector de metalls no ha tornat a girar-se. L’ultima mirada enrere ha estat suficient per gravar el rostre inescrutable  −¿i una mica pàl·lid, potser?− de la mare, mentre aixecava el braç. No hi vol pensar. Si vol tirar endavant, ha de ser egoista. Sortosament, l’àvia tampoc ha fet cap drama. Somriu. Es descorda el cinturó i pren la bossa de mà. Hi du el llibre que li va recomanar ahir, quan va anar a acomiadar-se.

La va trobar asseguda a la butaca, cosint. En trenta segons li va etzibar tres o quatre ordres: nena, a la cuina hi ha una safateta amb galetes, llet calenta i cafè, porta-la, pren culleres, tasses i sacarina, deixa l’abric sobre el meu llit, i vine a seure, que m’explicaràs. Normalment no interrompia la seva activitat de costura mentre xerrava amb ella, però en aquesta ocasió ho va fer. Mentre paladejaven les galetes de mantega i el tallat, va voler saber a què es dedicaria exactament en aquella oficina, si cobraria suficient, on viuria, si tenia algun conegut allà. La Sira l’hi va explicar de bon grat, excitada, fins que l’àvia preguntà com s’estava sentint sa mare. No ho sabia, va respondre. Creia que bé. L’havia ajudat amb l’equipatge i els preparatius.

−Imagino que està contenta. A veure: no em perd! Només vaig a viure la meva vida.

La iaia va assentir i va desviar la mirada cap a la finestra i el carrer. El tic-tac del rellotge es va ensenyorir de l’estança. La Sira va sentir-se lleugerament inquieta fins que l’àvia va tornar a parlar.

−Ja tens quelcom per llegir durant el viatge? Puc fer-te una recomanació?

La Sira, alleujada, va dir que sí.

−De jove −va prosseguir l’àvia− vaig veure una obra de teatre que em va impactar; devia córrer l’any seixanta-tres o seixanta-quatre, ton avi i jo ja festejàvem. “Los árboles mueren de pie”, es titulava. Ho recordo perfectament. Ara, no em facis dir l’escriptor. Llegeix-la, Sira  −va dir, mentre l’acaronava.

Ara, és la Sira qui acarona el llibre acabat de comprar. L’obre i ensuma les pàgines. L’abraça. S’abandona a la lectura.

Però no serà fins d’aquí uns anys, quan sigui mare i rellegeixi, que ho entendrà.

Que no me vean caída. Muerta por dentro, pero de pie. Como un árbol.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari