Relat: Modernisme

Casa Torres i Casals (Cal Fortuny). ACAP. Fons: Thomas.

L’Elsa s’atura al costat del caixer. Es col.loca bé la minifaldilla, que deixa a la vista les cuixes morenes, turgents, i que, junt amb la cintura de vespa i els pits generosos,  la fan sentir tan orgullosa del seu físic. De fet, tot va començar justament per això. Tia, estàs molt bona, li va dir l’Alícia, hauries d’explotar tot això que tens, et forraries! I l’Elsa va admirar el vestit de dos-cents euros que duia la seva amiga i va pensar, per què no?

Mira el rellotge. Falten dos minuts per les set. Comprova la placa, Rambla Nostra Senyora, no s’ha equivocat. No coneixia Vilafranca. Sembla maca. A l’altra banda del carrer hi ha una casa d’estil modernista que li crida l’atenció; al pare li agradaria, però, vaja, millor deixem al pare al marge, avui no cal pensar-hi.

Porta unes sabates amb taló d’agulla que li ha deixat l’Alícia. Cent-setanta euros. Fantàstiques, però li fan mal, són un trenta-vuit i ella calça un nou. Tot sigui per estar impressionant, i així ha de ser, si té en compte les mirades dels homes. Si tot va bé, a partir d’avui ella també podrà tenir roba i sabates cares.

Torna a consultar l’hora. Les set i cinc. S’haurà perdut? Li consta que ell tampoc és d’aquí. Està casat, segur, no vol trobar cap conegut. Però no n’ha de fer res. L’Alicía li va deixar molt clar: res de preguntes personals. Només sap que té uns cinquanta anys, una mica passadet… bé, bastant; però a la foto es veia atractiu, ben vestit, i té pasta, és el que compta. Fumaria, però tampoc pot, a alguns homes no els agrada, va dir la seva amiga.

Però… Tranquila, Elsa! Per què aquest neguit? Tot just serà sopar i fotre un, dos, tres claus, el que calgui, i després, diners, poder pagar-te la carrera sense haver de podrir-te fent hores al restaurant xinés. S’ho val.

 S’ho val.

Contempla la casa modernista, Elsa, t’agrada l’art, no? És un edifici preciós, asimètric, dividit en dues parts; a la part de la dreta hi dues entrades, a l’esquerra un finestral de dalt a baix protegit per un enreixat. A la primera planta, un balcó amb ferro forjat. I a l’altra banda una tribuna amb vitralls de colors. Les set i deu, em deixarà plantada? Potser és un senyal, Elsa, potser no t’has de ficar en aquest mon… No siguis idiota, tens dinou anys, no ets cap nena! Dalt de la tribuna hi ha una mena de barana d’obra en forma d’arc i dividida en quatre per tres barres verticals; una boca amb dents. A sota tres obertures circulars; dos ulls, el nas. Una cara somrient al revés. Li ve al cap en Wybie, aquell personatge de “Los mundos de Coraline” amb botons en lloc d’ulls i somriure permanent. Recorda perfectament aquella pel·lícula i aquella tarda de cine. L’endemà la mare va marxar de casa.

Desvia la mirada. Llavors el veu. Està guaitant al seu voltant, la busca, es treu el mòbil de la butxaca. El telèfon de l’Elsa vibra a la seva bossa. El pren. Mira l’home. La casa modernista. Les sabates de cent-setanta euros. La cara del Wybie.

Decideix.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari