Relat: Obelisc

Obelisc a la cruïlla entre carreteres Igualada i Barcelona, enderrocat el 1965. ACAP. Fons: Ajuntament Vilafranca.

L’Adrià fa un darrer cop d’ull al mirall i somriu. Gomina, barba de tres dies i corbata. A la Susana li cauran les calces. Tot just fa un mes que es coneixen, però ja sap, del cert, que, en aquesta ocasió, l’ha encertada. Darrere queden les sangoneres, les fleumes i, sobre tot, les frígides. Perquè la Susana… La Susana és una fera al llit. I aquesta nit, n’està segur, li haurà preparat alguna sorpresa per celebrar el seu aniversari. Pren la cartera i les claus del cotxe, i surt del pis de solter acabat d’estrenar ─no, es nega a pensar en la seva ex, avui no─ donant un cop a la porta que referma la seva masculinitat.

Aparca el BMW just davant de la casa. Abans d’entrar es pren uns minuts per fer quatre pipades mentre observa la finestra del saló. S’endevina la il·luminació tènue procedent d’espelmes, la Susana n’és fan. Llança la meitat de la cigarreta i s’hi dirigeix.

Ella l’esperava. I com! Un vestit negre, arrapat, amb una mica d’escot, no molt, el suficient per intuir el mamellam que es gasta, que no és poc. S’ha fet un recollit que li enalteix el rostre aparentment, només aparentment, innocent. La pren per la cintura i l’empeny cap a l’interior. Es besen i, ja hi som, s’esdevé una erecció que l’haurà d’acompanyar durant tot el sopar. Perquè, això sí, els tempos els marca la Susana, i ara toca el confit d`ànec amb parmentier de romaní i poma.

L’àpat transcorre amb la intensitat que imprimeixen les caigudes d’ulls, l’humitejar dels llavis, l’esment, tot just insinuat, d’allò que van fer sota la taula del despatx o al vestidor de la botiga, seguit del mig somriure còmplice, les pessigolles a la panxa i el que, pels volts de les postres, ja comença a ser un priapisme dolorós. És llavors quan ella li anuncia, mentre es despulla lentament, mostrant la roba interior de blonda, el lligacames i les mitges de seda, que té un regal molt especial:

─L’altre dia ─xiuxiueja a cau d’orella mentre, des de darrera, comença a descordar la corbata i la camisa─ vas dir que mai havies fet un trio.

Mossegades al coll. L’Adrià creu que es desmaia, això supera totes les seves expectatives, i el seu pardal, a punt d’explotar, el fa pensar en la foto dels Retrats d’aquesta setmana, on surt un monument que feien servir per penjar-hi banderes els dies de festa, com es deia?, basilisc?, no ho sap, però tant fa, la Susana el pren de la mà i el porta a l’habitació, el fa seure a una butaca. Sona el timbre. Ella es posa un dit als llavis demanant-li silenci, el mira com una serp a punt de saltar-li a sobre i, amb el caminar sinuós que correspon a un ofidi, va a obrir. Nerviós, es treu la roba. Serà rossa, pèl-roja, cabell llarg, pell morena o blanca i tendra? Llavors s’obre la porta de la cambra i els dubtes s’esvaeixen. De la mà de la Susana, un hipster de metre noranta li fa l’ullet amb picardia.

El basilisc, o com es digui, es desploma.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari