Relat: On va quedar la plaça?

Plaça Penedès, 1978. ACAP. Fons: Tothom.

La Bea inicia les tasques de restauració. S’apropa al mirall i analitza l’estat de la seva pell, les incipients potes de gall, l’estat de la depilació de llavi i celles. Pessiga les galtes per fer pujar un to rosadet. Bé. Comencem, doncs. Maquillatge ben difuminat. Una mica d’ombra a les parpelles i …

−Mama, podem jugar a la Play? −pregunta el Max, des del saló.

Deixa el pinzell sobre la pica i treu el cap. Els bessons estan aclofats al sofà tapats amb una manta; al Max li penja un braç per fora perquè no hi caben; l’Oriol li toca els pebrots posant-li el peu a sobre. El Max protesta amb el “Paraaa!” amb la “a” final allargada de rigor, signe ominós que estan avorrits fins la medul·la.

−A veure, nois. Heu estat amb la tauleta fins fa un quart d’hora. Que no teniu deures? O un llibre per llegir?

Se la miren amb cara d’haver vist el profe d’educació física vestit de dona.

−Val, doncs jugueu al Monopoly, o al Trivial, però activeu-vos una mica, per l’amor de Déu! −conclou, tornant al mirall. Pren el Rimmel i, mentre l’aplica, no pot evitar recordar com eren les coses quan ella tenia la seva edat. Torna la mini-escombreta al seu recipient i surt al menjador de nou per fer la reflexió.

−Escolteu, nois. Què us passa? Només sou capaços de divertir-vos amb les noves tecnologies? Quan jo tenia la vostra edat ningú volia quedar-se a casa. Al migdia miràvem la sèrie de torn –i pensa en “V”, o “El coche fantástico” o “El equipo A”!, ai, sí, quins temps aquells!− i després anàvem a la plaça a jugar, interaccionàvem, ens estàvem als gronxadors, menjàvem pipes, jugàvem a  pilota, no sé… Sortíem, estàvem amb els amics!

Els bessons obren molt els ulls.

−Mama! Però què dius? A la plaça? −protesta l’Oriol, que s’incorpora amb cara de fàstic.

La Bea entén el seu error.

−Ai, ja ho sé, que sou grans, però almenys podríeu anar a picar a cal Manel i anar a fer un volt amb ell, a comprar quatre xuxes o a mirar la cartellera del Kubrik, a veure què fan demà.  No podeu estar davant d’una pantalla tot el dia.

L’Oriol no es molesta ni en respondre, i puja a l’habitació. El Max aclareix que el Manel a aquesta hora sol jugar a la Play. Res a fer. Un simple atac d’adolescència, oi? Però ella ha de marxar. Pintallavis, raspall i llestos. Es posa les sabates de taló, es veu més arreglada, tot i que li premen una mica… tan fa, resistirà. Agafa la bossa, fa un petó al Rai, que s’està al despatx treballant; tornaré a l’hora de sopar, explica.

Ja està a punt de sortir quan es mira els peus. Uf… couen. I la Núria voldrà recórrer absolutament totes les botigues. Millor que es posi les sabates planes, la comoditat per davant de tot . Seu a la vora del llit i analitza la situació. Ai, quina merda!, pensa, mentre llança les sabates de taló, precioses, a l’altra punta de l’habitació.

Potser sí que s’ha fet gran…

Potser sí que ha de replantejar-se les necessitats dels bessons.

0 respostes

Deixeu una resposta

Voleu deixar una resposta?
Uniu-vos a la conversa!

Deixa un comentari